Qui ens havia de dir, que en mig de l’ortodoxia dels anys 90 (sí, molta ràbia, molt grunge, molta electrònica... però una gran tomba per tota aquella explosió de freaks i extravagàncies que van ser els 60’s, 70’s i 80’s), qui ens havia de dir –deia- que apareixeria algú com Albert Pla. Serà que el freak, per definició està sempre fora de joc, fora de temps, fora d’espai.

Un article que vulgui parlar d’Albert Pla, per coherència, també hauria de ser un xic desastrat, despentinat, arrauxat, estrany. No us estranyi res, doncs. I és que els temps, els 90, començaven a ser ja estilosos, políticament correctes, el poble començava a censurar-se a ell mateix, la imatge es sofisticava en funció del “què diuran” i, de cop i volta apareix un home, assegut a un sofà vell, cantant com un captaire fumat, i la seva cançó parla d’un dia bonic al bosc, on el violen... Sí, ladies and gentlemen:

   

Es tracta d’una cançó preciosa, lírica, que revela un talent natural per la melodia. Tot és bucòlic, tot és festiu, proustià, i aquí entra la vida, la vida bàrbara, la vida ingovernable, la vida pura i dura. I per què no cantar-ho amb la incomprensió, la pena, la tendresa amb que acceptem que la vida és bestial. Era el seu primer disc. El panorama musical s’havia enriquit, per fi, amb un freak. Un com no es veia des de l’aparicio de Robe Iniesta, amb qui són bons amics. Aquí va una de tantes proves en que es demostra que els freaks es reconeixen entre sí:

Tothom coneix Albert Pla. Ara el coneixement no és assimilació. Al contrari, acostuma a ser la manera que tenim de desactivar la potència extranya de l’estètica anòmala. Albert Pla ha estat naturalitzat, neutralitzat, i probablement avui no podria sorgir. Qui sap? En tot cas, presentarem un grapat de cançons que el mostren sempre a l’altra banda de la normalitat. No penseu que sabeu qui és només per què ja l’heu vist diverses vegades. Un freak no és un friqui, un freak no és només un rarot. No és una carretera secundària. No és ni carretera. Aquí va una altra mostra, via Fonollosa:

Cal sortir, a cara descoberta, a cantar això. La lletra, deu meu, la lletra, i la força amb que està dita cada paraula. No hi ha res que aturi al freak. I justament, després d’aquest discm fer un recull de cançons infantils... noves! Noves i artístiques i precioses! Aquesta, per exemple!

El que és innegociable aquí és la bellesa. Els temes poden ser crus, durs, absurds. Però la melodia ha de ser gràcil, clara, cantable per un públic sense romanços. La discografia d’Albert Pla ha anat creixent com passa sempre amb els artistes estranys: ha crescut cap a dintre i cap als costats. Cada disc seu és un intent de carregar-se una nova frontera. Per exemple, aquesta increïble posada en escena d’una de les cançons de “Cançons d’amor i droga”.

Fa anys que Albert Pla va i ve entre el silenci i la irrupció teatral. Sempre indòmit, sempre únic, sempre al fil d’alló que l’espectador pot suportar, Pla ha estat, i és, un artista que uneix cultures, que barreja músiques, que combina flamenc i cançó d’autor, que alterna català i castellà, què introdueix l’indigent al Liceu, que s’allibera de tots els que el volen considerar part dels seus i que, en el colmo de la seva singularitat, ens dóna un missatge final (al del seu últim grup de cançons) on accepta que tots som el mateix. Cal ser freak!