Els Farel són una parella poderosa: en Jean és un destacat expert francès i la seva esposa Claire, una assagista coneguda pel seu feminisme radical. Junts tenen un fill exemplar, l'Alexandre, que estudia en una prestigiosa universitat d'Estats Units. Durant una breu visita a París, l'Alexandre coneix la Mila, la filla de la nova parella de la seva mare, i la convida a una festa. L'endemà, la Mila presenta una denúncia contra l'Alexandre per violació, que destrueix l'harmonia familiar i posa en marxa una complicada màquina judicial mediàtica que confronta versions oposades.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Basada en la novel·la homònima de Delia Owens. Kaya, és una noia solitària,  que viu a les maresmes de Carolina del Nord i que va ser abandonada per la seva família. 
Atreta per dos joves de la ciutat, Kya s'obre a un món nou i sorprenent. Però quan un d'ells és trobat mort, la comunitat l'assenyala immediatament com la principal sospitosa.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Durant generacions la família Soler ha conreat fruita dolça a Alcarràs, ara les seves terres són arrasades per construir una planta de plaques solars. 
Pel·lícula dirigida per Carla Simó i protagonitzada per actors i actrius no professionals.  Ós d’or al Festival de Berlín a la millor pel·lícula (2022), Premi Feroz a la millor direcció (2022), 5 premis Gaudí (millor pel·lícula, millor guió, millor direcció, entre d’altres).

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals
 

Aprendre a llegir és més difícil que aprendre a parlar i en concret, per al cervell infantil és una autèntica proesa. La capacitat de lectura es basa, en bona part, en la capacitat oral del cervell. Com més desenvolupada i madura estigui la parla, més fàcil resultarà aprendre a llegir; per això és tan important que parlem als infants amb un vocabulari ric. I precisament perquè al cervell li costa aprendre a llegir, aquesta és una de les activitats més sanes que podem fer per estimular-lo i mantenir-lo en bona forma: activa neurones, ens transporta a altres mons, ens fa somiar, ens fa viatjar en el temps, aprenem coses noves...
Llegir en veu alta encara té més potencials .Els autors, professors de la UB i experts en neuroeducació, pedagogia i biologia, ens expliquen de manera entenedora què implica per a grans i petits l’activitat de llegir en veu alta i donen estratègies per potenciar els hàbits lectors i els beneficis cognitius que comporten. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

El cinema d’autor europeu produeix drames judicials molt diferents de les grans produccions nord-americanes. Une Intime conviction (2019), dirigida per Antoine Raimbault (1979 -  ), ens presenta un procés judicial absurd per un assassinat sense cadàver. Quan es coneix el rerefons de la història, encara sorprèn més que Raimbault volgués fer la seva primera pel·lícula a partir d’una trama que no podia aportar certeses. El film usa l’argument d’un cas real i els noms dels seus protagonistes, per bé que es permet algunes llicències amb la introducció de personatges ficticis. Suzanne Viguier, mare de tres fills, va desaparèixer l’any 2000, presumptament després de demanar el divorci del seu espòs Jacques, a causa de maltractaments recorrents. El marit va ser acusat d’assassinat i processat. Va ser absolt en primera instància i en apel·lació. Per seguir els tràmits de la recerca policial i els processos judicials, consulteu a la Viquipèdia en francès l’article “Affaire Suzanne Viguier”.

L’obra de Raimbault reprèn la història a l’inici de la preparació del judici d’apel·lació. El director va obtenir el permís de la família Viguier per usar els noms dels personatges reals. Notareu que Raimbault és un realitzador sobri, car no ens sorprèn amb girs inesperats per assolir l’efecte d’enjòlit ni exposa una conspiració recargolada que pretén d’enfonsar la vida d’un home exemplar. Els personatges d’Une Intime conviction són persones vulgars, de classe mitjana o quasi baixa i no tenen res a veure amb el cànon de bellesa a l’ús. Per descomptat, han estat caracteritzats sense el glamour i el vestuari de Perry Mason i Los Ángeles’ law.

La trama, simplement ressegueix de manera monòtona totes les proves acumulades. Explora les contradiccions de l’acusació i retrata la ceguesa d’una recerca policial destinada a encolomar la morta a un culpable abans que escatir la veritat. Marina Foïs (Boulogne-Billancourt, 1970 -  ) interpreta la Nora, una mare amiga de la família que creu en la innocència de Jacques Viguier i prova d’inculpar l’amant de la Suzanne. Va d’acord amb els fills de l’acusat, el pare i la sogra. Cau en l’atribució de la culpa perquè n’està convençuda, amb un raonament idèntic al que aporten la policia i la fiscalia per demanar la condemna de l’acusat: tot encaixa. És a dir, primer condemna l’amant i després cerca les proves. Potser ja ho intuïu, la Nora és el personatge de ficció i s’inspira en la nova parella de Jacques Viguier entre el 2001 i el 2008. Per contra, les germanes de la desapareguda creuen culpable el marit. Olivier Gourmet (Namur, 1963 -  ) fa el paper d’advocat defensor al judici d’apel·lació, fastiguejat entre la muntanya de documents legals i l’obsessió de la seva assistent. Laurent Lucas (París, 1965 -  ) és el marit i, amb un posat glacial, ens fa creure en la seva culpabilitat. Per sort per a ell i, com diu l’advocat, amb la convicció no n’hi ha prou per condemnar-lo: in dubio, pro reo.

Més enllà del cas judicial, la pel·lícula ens acara amb la pressió que fa recaure sobre la família i la vida laboral una causa aparentment justa. Defensar-la a ultrança acaba per perjudicar la família i la fidelitat als compromisos adquirits no sempre troba comprensió entre els qui en pateixen les conseqüències. A més a més, podreu veure com s’explora tot l’entramat de relacions i martingales a l’entorn de les febleses humanes, des de les relacions tòxiques fins a l’afany de notorietat, amb un bon repertori de mentides i accions de dubtosa explicació quan es tracta d’obtenir un profit.

Més informació:

• Antoine Raimbault a les Biblioteques
• Filmin
• “Interview Antoine Raimbault, réalisateur du film Une Intime conviction”. Baz’art : des films, des livres (4 février 2019)

Recomanat per Bib. Pública Municipal Josep Mateu i Miró. Castellbisbal. 

La doctora en educació i experta en literatura infantil i juvenil Cristina Correro i el pedagog Joan Portell han elaborat aquesta guia dirigida als mediadors literaris amb l’objectiu d’assentar els criteris de recomanació de llibres a infants i joves. El llibre repassa la breu i intensa història de la LIJ i exposa els criteris que els mediadors (mestres, bibliotecaris, pares i mares) haurien de tenir en compte alhora de recomanar lectures i d’elaborar les estratègies d’un pla lector amb vista a acostar la lectura, crear lectors competents i despertar l’interès i el plaer de llegir en les generacions joves.

Correro i Portell defineixen els criteris de selecció de llibres des de dos punts de vista: el del llibre i el del lector. Fixar-se en el propi producte –el paper, l’enquadernació, la coberta, el format o l’edició– i en el seu contingut textual –la història, els personatges, els escenaris o la veu narrativa– no és suficient avui en dia per triar un bon llibre. Amb els nous gèneres literaris, la il·lustració s’ha dotat d’un «poder narratiu creixent» i, per tant, s’ha convertit en una part indispensable de la qualitat del llibre. D’altra banda, els autors ressalten la innovació com a valor clau en el procés de mediació. Es refereixen a la innovació pel que fa a les idees de l’obra per davant del seu aspecte formal, ja que és la base per construir lectors amb mirades diferents i esperit crític.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Oxford, finals del segle XIX. Òrfena de mare i irremeiablement curiosa, Esme creix en un món de paraules. Amagada sota l'escriptori del seu pare, un dels lexicògrafs del primer Diccionari Oxford, rescata les fitxes de les paraules que s'han extraviat o s'han rebutjat, i que l'ajuden a donar sentit al món. Amb el temps, s'adona que hi ha paraules que es consideren més importants que unes altres, i que les relacionades amb les experiències de les dones i de la gent corrent sovint no es registren. És així com decideix recopilar paraules per a un altre diccionari: El diccionari de les paraules oblidades, que sí que reflecteix el llenguatge que s'usa fora de l'àmbit acadèmic.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Quan tot el bagatge acumulat a la vida porta un mateix a qualificar d’errònia l’actitud de l’equip humà amb el qual treballa, i veu que no es fa res per assolir els objectius que suposadament tothom comparteix, cal molta serenitat i molt autocontrol per modificar la dinàmica del grup. Clara Ponsatí Obiols (Barcelona, 1957 -  ), consellera d’Ensenyament al darrer govern del president de la Generalitat de Catalunya Carles Puigdemont Casamajor (Amer, 1962 -  ), veia com el temps s’escolava i ningú al govern parlava del que aparentment s’havia de fer. El president es reunia amb un gabinet restringit compost pels consellers de més pes polític, els caps dels grups parlamentaris i alguns diputats dels dos partits que li donaven suport. La Clara no sap què es deia en aquell petit comitè, només ho pot intuir. Encabat, a les reunions formals del govern, un conseller del partit del president deia que calia deixar-ho estar, els altres del mateix partit “el que tu diguis, president” i els de l’altre partit callaven com morts, igual que el president i el vice-president, tot sigui dit. La Clara preguntava: “Si no havíem de tirar endavant, per què hem arribat fins aquí, doncs?”. I amb desesper va deixar escrit: “Estava convençuda que els relliscaria qualsevol cosa que els pogués dir jo”. Com ella reconeix, “era evident que jo no comptava amb l’atenció ni el respecte d’aquell grup [...] el seu plantejament era: aquesta no té experiència”. Ras i curt, ja era al peu del carrer: “Els que sabem de política som nosaltres, que n’hem fet tota la vida”.

Molts i ningú : embastat de memòries i d’altres històries (La Campana, 2022) es presenta al lector amb una estructura molt cinematogràfica. Comença amb la decisió d’anar a l’exili després de la nonada independència de Catalunya, l’octubre de l’any 2017 i, just després del detonant d’aquest trasbals, un salt temporal reprèn la narració tres mesos enrere, quan la Clara s’uneix al govern català.

Un cop superada l’etapa que ha donat atractiu públic a la figura de la Clara, Molts i ningú enceta la part de memòries pròpiament dita: els antecedent familiars i la biografia personal. Els lectors notaran la voluntat de donar dades precises dels avantpassats quant a l’origen geogràfic, l’ocupació professional, els vincles de parentiu i la descendència, així com els espais de relació que permeteren la unió dels llinatges, des de cinc generacions enrere fins a la coneixença quasi casual dels pares, Josep Maria i Montserrat. El món descrit a les memòries de la Clara s’allunya dels prejudicis interessats sobre la burgesia catalana i les motivacions inconfessables de la causa independentista. Hi veiem unes famílies treballadores que gestionen uns negocis de manera autònoma. Primer transportistes i pagesos, després forners. La següent generació ja se centra en el forn de pa. I la quarta, gràcies als estudis universitaris, l’art o la dedicació a l’esport, obté una major respectabilitat social, sense perdre el contacte amb l’entorn que els ha vist créixer. És un món ple de laboriositat, pluriocupació, responsabilitat i capacitat d’espavilar-se per compte propi, si bé amb un defecte compartit per quasi totes les famílies d’aleshores: tots els recursos es destinaven a millorar l’educació dels fills mascles i, per a les xiquetes, només hi havia el camí d’aprendre a portar una casa i fer un bon casament.

La Clara i les seves germanes van ser de les primeres a rebre una educació encaminada a fer-se valer en igualtat de condicions amb els homes, no pas en igualtat de drets —això s’hauria vist com un victimisme i una queixa inútil—, sinó en determinació i esforç. Educada a l’Escola Talitha, de titularitat privada i només per a noies, es va avesar de seguida a l’aprenentatge actiu, l’autonomia i la responsabilitat. Aquestes actituds, així com el sentiment de pertinença a Catalunya, les vivia igual a casa que a l’escola. En canvi, la fe transmesa en l’ambient familiar no va trobar un entorn social per fer-la arrelar. La sortida de la infantesa va suposar per a la Clara la substitució de les creences religioses per la militància comunista, ja des dels primers anys de Batxiller, en fer amistat amb la filla del filòsof Manuel Sacristán, i després també a la UAB mentre feia la carrera d’Economia. Va participar activament al PSUC i l’Assemblea de  Catalunya, per bé que se n’allunyà després de l’escissió als inicis dels anys 80 del segle XX, poc abans d’anar als Estats Units de Nord-Amèrica per fer el doctorat. Els records transcrits no es limiten a una enumeració de fets, ans van plens de les emocions sentides i les relacions que s’hi associen, com l’aventura de fundar una família amb un altre doctorand català a Amèrica del Nord i la decisió de tornar per integrar-se al cos docent de la UAB després d’acabar la tesi. És possible que la malaltia i la mort del fill gran, acompanyada de la ruptura amb el marit i algun altre decés familiar, hagin estat els fragments més durs d’escriure. Certament, la decisió d’escampar la boira i tornar a Amèrica del Nord per exercir la docència a Georgetown demostren la força del sotrac.

De mica en mica, la història personal retorna al punt d’inici de les memòries. Clara Ponsatí no tenia una trajectòria independentista, però el tall fulminant de la nova etapa a Washington li va fer entendre que una simple queixa contra la decisió d’escapçar l’Estatut d’Autonomia de 2006 —ja votat pel poble català— li podia ensorrar la carrera. És a dir, arribà a la conclusió que sense independència política no hi hauria seguretat personal. A cavall entre la militància a favor d’una causa nova i una feliç etapa universitària a Escòcia, va rebre l’oferta del president Puigdemont i va ser engolida per tot l’enrenou posterior. Un cop passat el tràngol i, amb la vida professional refeta un altre cop a Escòcia, l’ingrés al Parlament Europeu li ha obert una altra etapa de gran projecció púbica, que li permet d’acabar el relat amb esperança . Atès que la llibertat és possible fora de les fronteres espanyoles, la Clara ha rebut una bona dosi d’energia positiva per empènyer la frontera espanyola cap a gregal, a fi que els catalans de la part espanyola del Principat també puguin ser lliures.

Les memòries de la Clara no escapen al defecte més comú d’aquest gènere literari. Igual de brillants són les impressions vives i espontànies, com es fan pesades de llegir, per poc versemblants i massa postisses, les racionalitzacions de les respostes emocionals als conflictes, és a dir, les autojustificacions. La decisió de romandre al govern el mes d’octubre del 2017, quan ella ja sabia que el govern no faria la independència, fou una resposta emocional. Pot disfressar-la de lleialtat —“El president estava molt sol”—, però també ha deixat escrit que en aquells dies d’octubre es va tancar al despatx per no haver d’encarar-se amb els col·legues de gabinet ni el comú de la gent.

Més informació:

• Clara Ponsatí a les Biblioteques
• Clara Ponsatí a la Viquipèdia
• Pàgina web al Parlament Europeu 

Recomanat per Bib. Pública Municipal Josep Mateu i Miró. Castellbisbal. 

Primera guerra mundial. Mentre les principals ciutats europees es dessagnen en el conflicte, Barcelona és una de les grans perles del Mediterrani. Tot i la seva condició de territori neutral, ningú ignora que a la costa hi ha ports on proveir-se il·legalment de combustible i queviures, amb el beneplàcit de les autoritats locals, i que al cap d’Ixent arriben submarins alemanys on es couen tota mena d’interessos i conflictes amb serveis secrets, agents dobles i espies d’aquí i d’allà.

Al centre neuràlgic d’aquesta Barcelona en plena ebullició urbanística, amb el soroll dels carrers, el brogit dels bars, el jocs del casino i els espectacles nocturns, arriba l’Amadeu, un noi de pagès acabat de sortir del seminari, que busca una ballarina amb qui el seu pare havia viscut una estranya aventura. Només en té una pista: és la quarta noia per l’esquerra d’una fotografia que guarda a la butxaca de la jaqueta. De seguida descobreix que es diu Amanda Rogent i que s’exhibeix al Moulin Rouge barceloní: tota una vedet a qui li encanta escandalitzar. L’Amadeu necessita trobar respostes, però descobrir la veritat no sempre és el millor que et pot passar...
*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Yaa Gyasi, nascuda a Mampong, Ghana, el 1989, es va traslladar als Estats Units amb els pares i dos germans quan tenia dos anys. Després de diversos canvis de residència, la família es va establir a Huntsville (Alabama).

El 2009, mentre estudiava Literatura a la Universitat de Stanford, va obtenir una beca de recerca i va tornar durant uns mesos al seu país d'origen, un viatge que va servir de germen per a la seva primera novel·la, Tornar a casa.

Després de l’èxit de Tornar a casa, guardonada amb prestigiosos premis, Yaa Gyasi torna amb Más allá de mi reino, una novel·la íntima, envoltant i d'una humanitat, que repassa les vicissituds d'una família ghanesa establerta a Alabama i planteja qüestions palpitants sobre la fe, la ciència, la religió i l'amor.

Gifty és una distingida estudiant de doctorat en Neurociència de la Universitat de Stanford, que explora la conducta en ratolins per aclarir el funcionament dels circuits neuronals de l'addicció i la depressió, dues malalties que han causat estralls entre els seus éssers més estimats. D'una banda, el seu germà Nana, jove promesa del bàsquet, mort en plena adolescència a causa d'una sobredosi d'heroïna, i de l'altra la seva mare, cuidadora de gent gran, abandonada pel seu marit, que viu en un estat de postració perenne des de la mort del seu fill. No obstant, malgrat el seu ferm interès a descobrir la base científica del patiment familiar, Gifty topa una vegada i una altra amb la fe religiosa i els valors de l'església evangèlica que van marcar la seva infància, un món la promesa de salvació del qual segueix sent tan temptadora com inabastable.

Emocionant i descarnada, Más allá de mi reino és no només una història commovedora que aprofundeix en els enigmes del dubte, la culpa i la desesperació, sinó també un retrat tan elegant com incisiu de la realitat dels emigrants africans als Estats Units.

Més informació:

• Yaa Gyasi a les Biblioteques
• Yaa Gyasi a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Torelló. 

Annie Ernaux (Lillebonne, 1940), és una professora i escriptora francesa, amb una obra essencialment autobiogràfica i amb un fort contingut sociològic. Entre el premis que ha rebut, destaquen el Premi Marguerite-Yourcenar de 2017 pel conjunt de la seva obra i el Premi Nobel de Literatura que va guanyar l'any 2022.

L'obra d'Annie Ernaux pateix una transformació a partir de la publicació de La place (1984), text de forta empremta autobiogràfica. Des d'aquell moment l'escriptora francesa buscarà, en les pròpies vivències, el germen de la seva obra futura.

La seva literatura està dotada amb excel·lents dots d’observació i la seva mirada és un exercici implacable de veracitat que penetra els més íntims racons de la consciència i el revers d'uns esdeveniments aparentment obvis.

Memòria de noia és un bon exemple d'aquest estil tan característic d'Ernaux, on relata els fets de forma nua, sent fidel a la veritat. Això provoca l'existència d'un llenguatge, de vegades, dur i aspre. No obstant això, no és aquesta la intenció de l'escriptora sinó que més aviat es tracta de prendre consciència d'aspectes de la vida com la vergonya i el patiment.

És l'estiu de 1958. Lluny, per primera vegada, de la família mentre fa de monitora de colònies, una noia de divuit anys s’endinsa audaçment al món: l'amor i el sexe, el desconcert de ser jove, els remordiments, les ànsies de ser lliure i adult....

En aquesta novel·la, l'escriptora rememora la primera nit que passà amb un home, i la seva estètica literària és un bon exemple d'aquest estil tan característic seu. Ernaux relata els fets de manera nua, mostrant-se fidel a la veritat, i valent-se d'un llenguatge, en algunes ocasions dur i aspre, per a aquest fi.

Més informació:

• Annie Ernaux a les Biblioteques
• Annie Ernaux a la Viquipèdia
• Vídeo ressenya

Recomanat per Bib. Torelló. 

França, maig de 1940. Samuel Silverstein, un transportista d’origen jueu, es troba atrapat dins de l’èxode de fugitius que les tropes nazis empenyen cap al Midi. De resultes d’un bombardeig de la Luftwaffe, Silverstein ho perd tot i comença una nova vida com a agent d’una organització clandestina  que treballa per salvar infants jueus, amagant-los a les zones rurals. La feina de venedor ambulant li facilita els moviments pels pobles i masies de les valls de l’Arieja. Aviat hi descobrirà un monestir en ruïnes on sobreviuen desenes d’infants i d’adolescents, sota l’amenaça constant dels gendarmes a les ordres del govern de Vichy. Els Pirineus acaben presentant-se com l’única opció d’escapada. Mentre la barbàrie arrasa Europa, els jueus esperen que Jahvè es desperti d’una vegada. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

L'Estela deixa la seva mare al sud per treballar a la casa d'una família a Santiago de Xile i allí es queda els següents set anys, netejant i criant a una nena assetjada per l'ansietat, la mort de la qual coneixem al començament de la novel·la. 

L’última novel·la que s’ha editat al català de Per Petterson (Oslo, 1952) es titula M’hi nego. Dos amics de la infantesa en Jim, que creix sense pare i amb les creences religioses de la mare; i en Tommy, abandonat per la seva i sotmès a un pare violent, q es retroben trenta anys després en un pont. Així comença el llibre. En la narració saltem dels anys seixanta a l’actualitat i coneixem les vivències dels dos amics i de la germana petita d’un d’ells. Tenen un parell de punts en comú: el mateix poble i el fet de ser orfes d’algun progenitor que no  han superat. Sabrem perquè es va acabar la seva amistat i quins camins van seguir. La narració de Petterson ens fa adonar del pas del temps i de les situacions de cada persona en la seva vida i en aquest cas concret de les conseqüències del trencament d’aquesta amistat infantil dels dos protagonistes. Quan els dos protagonistes es tornen a trobar d’adults analitzen el seu passat sense rancúnia ni ressentiment, però amb un present que els mostra tristos, emocionalment aïllats i que provenen de famílies des estructurades.

Si voleu llegir un relat delicat, que més que descriure o explicar-ho tot, ens suggereix emocions, amb una narrativa lenta, que ens fa reflexionar i amb atmosferes que acompanyen l’estat anímic dels personatges, no ho dubteu i llegiu Mi nego. Hi ha de tot: amistat, abús, pèrdua, perdó i relacions familiars tòxiques.

Més informació:

• Per Petterson a les Biblioteques
• Per Petterson a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Bac de Roda. Roda de Ter.

Periodista especialitzada en cultura, docent i escriptora. Llibres publicats: Repensant Palma: converses amb Antoni Noguera i Winter in July: dos anys en furgoneta per Austràlia.
L’autora relata en primera persona, reflexions sobre el seu estil de vida mentre narra les aventures que viu durant dos anys en furgoneta per Austràlia alhora que descriu el paisatge que va recorrent, la fauna que descobreix i aporta informació històrica del país. Tot això en el marc de les vivències pròpies al voltant del surf, esport que modela l’estil de vida de la protagonista i que esdevé un vincle en comú amb qui comparteix l’aventura i una bonica història d’amor, en Tim. 
La lectura del llibre es converteix en una atractiva història que no pots deixar de llegir. Et porta a conèixer el territori australià a partir de narracions, com si fossin cròniques periodístiques, lligades a través de diferents fils conductors: en Tim i el surf, però també la vivència personal quan es tenen 30 anys i es porta un camí diferent del de la majoria.

Més informació:

• Marta Terrasa a les Biblioteques
• "Mallorca és com una Austràlia en versió de butxaca"
• Entrevista

Recomanat per Bibliobús Guilleries.

Una família espera l'arribada a casa del pare: la mare, un fill i la filla. Avui és un dia especial perquè el pare ha tingut bones notícies a la feina. La mare ha preparat el seu plat preferit, musclos, tot i que només i li agraden a ell. Mentre l'esperen van parlant de la seva relació amb el pare: poc a poc, com aquell qui no vol la cosa, els tres es van obrint i van explicant fets del dia a dia que no els agraden del seu pare, com els menysté,  com viuen tots esporuguits sota la seva ombra. El pare no arriba: i si li  ha passat alguna cosa? S'amoïnen? Potser no...
Una crítica ferotge a la societat patriarcal, als maltractaments psicològics i també físics, al poder dels homes, amb dosis d'ironia i també mala llet. Una novel·la breu, que es llegeix de forma amena i que et va mostrant les mil i una formes de submissió que pot arribar a rebre una persona, fins i tot sense saber que és submissió. 

Un llibre per debatre, comentar,  i que com diu Martí Gironell, es llegeix ràpid però es paeix poc a poc.

Més informació:

• Birgit Vanderbeke  a les Biblioteques
• Ressenya

Recomanat per Bib. Neus Català. Polinyà. 

Des de l'interior d'un hospital psiquiàtric el jove Daniele i altres cinc pacients intenten trobar un significat a les seves vides. Fora del sistema, aïllats i protegits, viuen sota la mirada apàtica de metges i infermers.

"Tot demana salvació" és una novel·la de caràcter autobiogràfic escrita per Daniele Mencarelli i editada per La Segona Perifèria. Amb només 20 anys, l’autor va haver de ser ingressat en un centre de salut mental durant una setmana després de patir un brot psicòtic violent. Pulcrament traduïda de l'Italià per Pau Vidal, fa preguntes incòmodes al mateix temps que narra amb tendresa la història d'un jove internat contra la seva voluntat.

L’autor aborda, amb una narrativa emocionant, un dels temes centrals d’actualitat: la salut mental i com es tracta en medicina, i els límits d’on acaba la singularitat d’un ésser humà i comença la malaltia.

Finalista del Premi Strega i guanyador del premi Strega Giovani 2020, el màxim guardó literari de gran prestigi internacional a Itàlia, l’autor dedica Tot demana salvació als “bojos de tots els temps, engolits pels manicomis de la història, però també als metges que posen la ciència en mans de l’amor”.

Més informació:

• Daniele Mencarelli a les Biblioteques
• Daniele Mencarelli a la Viquipèdia

Recomanat per Carolina Paredes López Bib. La Cooperativa. Centelles.

Erri de Luca. Nàpols, 1950. Escriptor italià que fou paleta, mosso de magatzem, fuster, alpinista i activista polític abans de dedicar-se a l’escriptura, cosa que no ha deixat de ser ni que sigui amb les paraules. Així ho demostra el poemari  Solo Ida  (Seix Barral, 2016) en què ens parla en vers sobre el drama dels migrants al Mediterrani.
Vaig descobrir De Luca amb la lectura de Montedidio (La Magrana, 2002) una obra sobre la infància i l’aprenentatge. 
La natura exposada és l’obra que vull recomanar. Narra la història d’un home que ajuda a travessar fronteres a pròfugs i refugiats. És també la història d’aquest mateix home, escultor, que rep l’encàrrec de reconstruir un Crist que havia realitzat un artista a principis del s. XX, una figura nua a qui es va cobrir el sexe i que ara, que bufen nous vents, es vol recuperar la natura amagada darrera un drapejat.
Si el primer home reflexiona sobre el nostre món contemporani i el drama dels refugiats, l’home escultor medita sobre el que és humà i el que és religiós. Un tema universal: la solidaritat, tant de l’home que ajuda a travessar la frontera com les converses necessàries per al seu propòsit artístic, amb un mossèn, un obrer musulmà i un rabí. La religió és molt present en l’obra de De Luca, coneix bé l’hebreu i ha traduït passatges de la Bíblia.
La natura exposada és una obra molt poètica, escrita amb frases curtes i concises que donen un ritme àgil i permeten una lectura profunda.
Si no el coneixeu, aventureu-vos amb Erri de Luca.

Més informació:

• Erri de Luca a les Biblioteques
• Erri de Luca a la Viquipèdia
• Us pot interessar aquesta conversa on David Fernández i Erri de Luca ens parlen de "escriptura de resistència i futur" dins el marc del festival MOT 2018

Recomanat per Gemma Surribas Jaumira. Bib. Barri de Montserrat. Torelló.  

Gonzalo és un poeta xilè sense èxit, però és un bon professor de literatura a la universitat. Vicente és un nen addicte al menjar de gats que més endavant seguirà els passos del seu padrastre obsessionant-se amb la poesia. La Pru és una periodista estatunidenca que ho acaba de deixar amb la seva parella i viatja per Xile entrevistant a poetes. Oscuridad és una gata afable que perd les dents. La poesia xilena és un art en que hi participen incomptables escriptors, amb versos per a cada moment.

Alejandro Zambra ens endinsa en el si d’una família xilena amb aquesta novel·la. Seguint la vida de diferents personatges coneixem, també, la poesia xilena i l’extensa família de poetes que la compon. És una novel·la llarga però ràpida de llegir, amb un estil que flueix sense fer-se pesat en cap moment, incloent en els diàlegs paraules del castellà xilè. Amb humor ens desvela el passat, mundà però sempre poètic, de les vides entrellaçades de les diferents persones, amb els alts i baixos, acords i malentesos i els bons i mals moments de les seves relacions. Un relat bonic sobre l’amor i la poesia.

Un llibre imprescindible per a tots els amants de la rebosteria ple de receptes molt ben explicades i unes imatges que evoquen color, sabor i olor!! Les receptes de Teresa Vivancos, Beatriz Quevedo, Iñaki Mayora i Ana Antequino s’agrupen per estacions i van des de les més típiques del nostre país com els fartons, el pa perdut, les orelletes o les magdalenes fins les que ens han arribat d’altres països i que ja ens hem fet nostres com el cheesecake, el carrot cake, els donuts o els muffins.

Quina gana!!!!!

Més informació:

• Instagram Teresa Vivancos 
• Instagram Ana Cocinitas 
• Instagram Jalo en la coicna 
• Instagram I love bundt cakes 

Recomanat per Lluïsa Huerta. Biblioteca El Pont de Vilomara i Rocafort