La "Segunda guerra mundial" constitueix la culminació de tota una carrera dedicada a la investigació i la narració històriques. Armat amb la erudició més actualitzada, recolzant-se en un descomunal treball de recerca en què segueixen prevalent les cartes i els diaris dels combatents, i desplegant els seus sorprenents recursos narratius- que li permeten relacionar els grans esdeveniments amb les anècdotes més reveladores -, Beevor ens mostra aquí l'immens retaule d'una guerra que es va estendre des de l'Atlàntic nord al Pacífic Sud, des de les nevades estepes septentrionals als àrids deserts del nord d'Àfrica, des de la jungla de Birmània fins les fronteres de l'Europa oriental, des dels presoners del Gulag reclutats per als batallons de càstig fins les innombrables crueltats de la guerra entre la Xina i Japó.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals.

La riuada del Vallès de la tardor del 1962 deixà un saldo de més de sis-cents morts, centenars de cases i fàbriques destruïdes i milers de damnificats. El règim convertí aquesta tragèdia en una campanya de propaganda a favor del cap d'Estat, el Caudillo Francisco Franco. Alguns sectors de l'oposició detectaren la manipulació franquista, però un dels pocs a combatre- la fou Josep Tarradellas. El president de la Generalitat, capitanejant els exiliats polítics, desafià el franquisme amb la promoció de col·lectes. En aquesta operació, comptà amb la col·laboració dels monjos de Montserrat. Aquesta fou una de les maniobres més ambicioses dutes a terme per la Generalitat a l'interior de Catalunya des del final de la Guerra Civil.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals.

La censura va impedir que aquesta novel·la fos publicada primer a Espanya. Juan Marsé la va presentar llavors a la convocatòria del primer Premi Internacional de Novel·la Mèxic. L'obra va guanyar el concurs i, finalment, es va publicar en aquesta ciutat l'any 1973. Uns anys més tard, mort ja Franco, seria publicada a Espanya (1976). Marsé, però, la va corregir en la seva tercera edició. Al pròleg d'aquesta edició corregida, l'autor reconeix que: "Escribí esta novela convencido de que no se iba a publicar jamás".

"Si te dicen que caí" té una estructura complexa, amb moltes veus narratives. La història s'inicia amb un accident de cotxe amb quatre ocupants, un d'ells el personatge central: Daniel Javaloyes (Java). Nito (Sarnita) que treballa a un hospital identifica el cadàver de Java, un dels seus antics amics de colla. A partir d'aquell moment, Nito explica a Sor Paulina –una monja que es retroba i a la que ja coneixia quan era petit– i als lectors seqüències de memòria de la seva infància i de la seva colla. La vida d'aquests adolescents al barri del Guinardó dels anys 40 no és idíl·lica, com tampoc ho és la realitat de la postguerra: fam, fred, violència física, ...

Una obra poètica i cruel al mateix temps, on l'humor i la ficció novel·len la tragèdia i la realitat de la postguerra.

A més d'aquesta història principal, també se'ns conta la història d'uns joves, un d'ells el germà gran de Java, qui clandestinament treballa contra "las flechas" (falangistes). La violència a la societat espanyola d'aquells anys té repercussions directes en la conducta d'aquests joves, creant un ambient violent definit per la llei del més fort.

Un cop llegida la novel·la, ens enfrontem al dubte de si aquesta història d'històries es potser un "aventi". Un fantàstic neologisme per dir "aventures", per explicar històries entre amics que resultessin creïbles. És a dir la realitat imaginada per nens com el Java, el Sarnita, el Trapero, el Tetas, la Fueguiña, el Amén, ...

Sabies que...
 

Recomanat per l'equip del prestatge de novel·la.

Adaptació del cineasta Fernando Trueba de la novel·la homònima de Juan Marsé, estrenada l'any 2002 i protagonitzada per Ariadna Gil, Fernando Fernán-Gómez i Eduard Fernández, entre d'altres.

En un principi, la pel·lícula anava a ser dirigida per Víctor Erice, però problemes entre aquest i el productor Andrés Vicente Gómez ho van impedir. Trueba no utilitzaria, ni tan sols, el guió escrit i preparat per Erice.

Fernando Trueba, que s'ha referit a Marsé com "el Scott Fitzgerald xarnego" és va sentir seduït per  una novel·la que prenia seu títol de la versió espanyola d'una pel·lícula de Joseph Von Stenberg del Any 41, El embrujo de Shanghai  i que era una mena de mil i una nits moderna i metàfora de la necessitat de la ficció".

La pel·lícula, amb una magnífica ambientació del barri de Gràcia de Barcelona, durant els anys quaranta de la postguerra, va guanyar tres Premis Goya el 2002: a millor direcció artística, disseny de vestuari i maquillatge i perruqueria.

Més informació:


Podeu veure el trailer de la pel·lícula al youtube: 
 

Escrit per la reconeguda autora de llibres de converses, Maria Teresa Pous, guanyadora del Premi Marian Vayreda 2006 amb la novel·la La cançó dels deportats, i Marta-R. Domínguez Senra ens acosta al món de l'homeopatia, l'acupuntura o l'osteopatia, entre moltes altres,  conegudes com a "medicines alternatives".

Les medicines i teràpies alternatives compten cada dia amb més partidaris en els països occidentals. Anomenades alternatives o complementàries tenen com a objectiu comú potenciar la capacitat innata del cos per a curar-se.

Aquesta guia neix amb la convicció de ser una primera eina per a conèixer les principals medicines i teràpies alternatives més reconegudes i trobar les més apropiades per a cadascú. En defineix els conceptes en els quals es basen, exposa les teràpies més importants i aporta tant adreces web com llibres d'interès per complementar les exposicions. Al finalitzar el llibre hi trobem tot una part de consells i de reflexions finals a tenir en compte. 

Si voleu obtenir més informació, podeu consultar quines biblioteques ofereixen un fons especialitzat d'aquesta temàtica, clicant aquí. 

Molts dels fans del Senyor Jean desconeixen l'existència d'aquesta petita joia editada per Bang ediciones el 2005. En un format més reduït i en un brillantíssim blanc i negre, Dupuy i Berberian llueixen la seva habitual lucidesa per descriure les inquietuds, els anhels, i les fantasies dels que ronden els quaranta.

Aquestes 9 histories es situen entre el tercer i el quart àlbums (editats per Norma Còmics) un moment clau, doncs es reconegut com el millor moment de la sèrie, en plena maduresa i en clara projecció.

Félix i el seu fill se'n van a viure al pis de Jean, les reflexions i les frustracions sobre el mon de les parelles estan servides...es la solteria un estat natural? Fins quan pot aguantar un home solter?

Tots som una mica senyor Jean!


Recomanat per Jaume Vilarrubí. Bib. Josep Soler i Vidal de Gavà

Ens trobem amb un llibre sorprenent, una visió diferent del territori a través d' un catàleg que recull les icones o referents més significatius del patrimoni global del país, en diversos camps: cultura, arts, natura, coneixement, societat... una tria  d'icones que a través de les emocions més diverses ens fan arribar la manera de ser dels catalans. Icones tan variades com: el porró, els pastorets, Ramon Llull, el tió, Dalí, el pa amb tomàquet, la Sagrada Família, la coca de Sant Joan, Montserrat, Miró, les coves del Toll... resumeixen la simbologia folklòrica, històrica, artística i turística del país.

Al darrera hi ha un índex geogràfic agrupat per zones. S'hi troba a faltar un mapa on la ubicació geogràfica de les icones fos més visual. 
 

Més informació:

Aquí teniu una versió en format PDF.

Andy Riley és un dibuixant britànic nascut el 1970. Ha fet animació i s'ha dedicat també a escriure guions televisius, entre el quals podem trobar les sèries "Spitting Image" (1984-1996),  "Trigger Happy TV" (2000-2002) o "Hyperdrive" (2006-2007). Com a dibuixant destaca la seva faceta d'humorista gràfic i ja són uns quants els llibres publicats: "Grandes mentiras para niños pequeños", "Cerdos egoístas" o "Hágalo usted mismo", entre d'altres.

"El libro de los conejitos suicidas" es va publicar originalment l'any 2003. En format de vinyetes independents o de breus tires apareixen a les seves pàgines uns tendres conillets amb instints d'automutilació o simplement amb voluntat suïcida. L'enginy d'Andy Riley arriba a explorar les més inversemblants variables de com suïcidar-se. El resultat és un llibre explosiu, hilarant i salvatge no apte per a lectors massa sensibles a la visió d'esmolats ganivets.

Més informació:

Al web oficial de Riley podreu veure una mostra del seu treball.


Recomanat per Xavier Hidalgo. Bib. Jaume Perich i Escala de Premià de Dalt

Últimas tardes con Teresa es va publicar el 1966. Novel·la ambientada a la Barcelona de finals dels anys 50, on es narren els amors de Manolo, més conegut com el Pijoaparte, típic representant de les classes baixes més marginades, i Teresa, una bonica jove universitària, filla d'un ric industrial.
La més gran aspiració del Pijoaparte és aconseguir prestigi social, mentre que la burgesa Teresa és una noia rebel a qui juga a la política i fer-se amb la classe treballadora.

Francisco Casavella descriu molt bé la relació dels dos complexos personatges a l'obra Ronda Marsé:

"A Teresa, una estudiante contestataria de familia rica en la Barcelona de los 50, Manolo le ha llegado a  parecer un misterioso activista obrero, cuando no es más que un macarrón. Para Manolo. Teresa es, aunque él no acabe de darse cuenta, poco menos que la Laura de Petrarca, vuelta, por azar, humana, accesible, comestible y con posibles. La muchacha no esconde otra verdad que su inquieta juventud: ser una niña rica malfollada."

Paral·lelament a la breu, intensa i, lògicament, calamitosa relació passional entre els dos nois, l'autor, intenta penetrar en la psicologia dels protagonistes i barreja elements polítics i socials, sobre els quals reflexiona per analitzar el procés de canvi que començava a experimentar el país.

Marsé descriu així l'ambient polític a la Universitat de Barcelona de mitjans dels 50 i els seus intel·lectuals, a la tercera part del llibre:

"Con el tiempo, unos quedarían como farsantes y otros como víctimas, la mayoría como imbéciles o como niños, alguno como sensato, ninguno como inteligente, todos como lo que eran: unos señoritos de mierda"

L'obra es desenvolupa segons el corrent literari del realisme social que va caracteritzar la novel·lística espanyola de l'època i ens deixa entreveure un cert pessimisme social i reflecteix  la passivitat dels menys afavorits i els infructuosos intents dels intel·lectuals per redimir-los a força de xerrades de saló, uns i altres són retratats amb certa ironia per l'autor. Dins del seu enfocament realista, utilitza un llenguatge de vegades cru i dels baixos fons.

La novel·la acaba com una formidable sàtira i encarnació dels temps en què transcorre.

M'agradaria per acabar fer-vos partícips de la imatge de Barcelona en l'imaginari d'en Marsé i en concret del costerut i ventilat barri del Carmel en el següent text:

"El Monte Carmelo es una colina desnuda y árida situada al noroeste de la ciudad. Manejados los invisibles hilos por expertas manos de niño, a menudo se ven cometas de brillantes colores en el azul del cielo, estremecidas por el viento, asomando por encima de la cumbre igual que escudos que anunciaran un sueño guerrero. En los grises años de la posguerra, cuando el estómago vacío y el piojo verde exigían cada día algún sueño que hiciera más soportable la realidad, el Monte Carmelo fue predilecto y fabuloso campo de aventuras de los desarrapados niños de los barrios de Casa Baró, el Guinardó y de La Salud. Subían a lo alto, donde silba el viento, a lanzar cometas de tosca fabricación casera, hechas con pasta de harina, cañas, trapos y papel de periódico: durante mucho tiempo coletearon furiosamente en el cielo de la ciudad fotografías y noticias del avance alemán en los frentes de Europa, ciudades en ruinas y el hondo negro sobre Hiroshima, reinaba la muerte y la desolación, el racionamiento semanal de los españoles, la miseria y el hambre. Hoy, en el verano de mil novecientos cincuenta y seis, las cometas del Carmelo no llevan noticias ni fotos, ni están hechas con periódicos, sino con fino papel de seda comprado en alguna tienda, y sus colores son chillones, escandalosos. Pero a pesar de esta mejora en su aspecto, muchas siguen siendo de fabricación casera, su armazón es tosca y pesada y se elevan con dificultad: siguen siendo el estandarte del barrio."

La obra va obtenir el premi Biblioteca Breve el 1965.

Recomanat per l'equip del prestatge de novel·la. Biblioteca virtual.

Adaptació del cineasta Fernando Trueba de la novel·la homònima de Juan Marsé, estrenada l'any 2002 i protagonitzada per Ariadna Gil, Fernando Fernán-Gómez i Eduard Fernández, entre d'altres.

En un principi, la pel·lícula anava a ser dirigida per Víctor Erice, però problemes entre aquest i el productor Andrés Vicente Gómez ho van impedir. Trueba no utilitzaria, ni tan sols, el guió escrit i preparat per Erice.

Fernando Trueba, que s'ha referit a Marsé com "el Scott Fitzgerald xarnego" és va sentir seduït per  una novel·la que prenia seu títol de la versió espanyola d'una pel·lícula de Joseph Von Stenberg del Any 41, El embrujo de Shanghai  i que era una mena de mil i una nits moderna i metàfora de la necessitat de la ficció".

La pel·lícula, amb una magnífica ambientació del barri de Gràcia de Barcelona, durant els anys quaranta de la postguerra, va guanyar tres Premis Goya el 2002: a millor direcció artística, disseny de vestuari i maquillatge i perruqueria.

Recomanat per Aurora Igual. Bib. Josep Soler i Vidal de Gavà

Publicada el 1966, la novel·la ambientada a la Barcelona de finals dels anys 50, on es narren els amors de Manolo, més conegut com el Pijoaparte, típic representant de les classes baixes més marginades, i Teresa, una bonica jove universitària, filla d'un ric industrial.
La més gran aspiració del Pijoaparte és aconseguir prestigi social, mentre que la burgesa Teresa és una noia rebel a qui juga a la política i fer-se amb la classe treballadora.

Francisco Casavella descriu molt bé la relació dels dos complexos personatges a l'obra Ronda Marsé:

"A Teresa, una estudiante contestataria de familia rica en la Barcelona de los 50, Manolo le ha llegado a  parecer un misterioso activista obrero, cuando no es más que un macarrón. Para Manolo. Teresa es, aunque él no acabe de darse cuenta, poco menos que la Laura de Petrarca, vuelta, por azar, humana, accesible, comestible y con posibles. La muchacha no esconde otra verdad que su inquieta juventud: ser una niña rica malfollada."

Paral·lelament a la breu, intensa i, lògicament, calamitosa relació passional entre els dos nois, l'autor, intenta penetrar en la psicologia dels protagonistes i barreja elements polítics i socials, sobre els quals reflexiona per analitzar el procés de canvi que començava a experimentar el país.

Marsé descriu així l'ambient polític a la Universitat de Barcelona de mitjans dels 50 i els seus intel·lectuals, a la tercera part del llibre:

"Con el tiempo, unos quedarían como farsantes y otros como víctimas, la mayoría como imbéciles o como niños, alguno como sensato, ninguno como inteligente, todos como lo que eran: unos señoritos de mierda"

L'obra es desenvolupa segons el corrent literari del realisme social que va caracteritzar la novel·lística espanyola de l'època i ens deixa entreveure un cert pessimisme social i reflecteix  la passivitat dels menys afavorits i els infructuosos intents dels intel·lectuals per redimir-los a força de xerrades de saló, uns i altres són retratats amb certa ironia per l'autor. Dins del seu enfocament realista, utilitza un llenguatge de vegades cru i dels baixos fons.

La novel·la acaba com una formidable sàtira i encarnació dels temps en què transcorre.

M'agradaria per acabar fer-vos partícips de la imatge de Barcelona en l'imaginari d'en Marsé i en concret del costerut i ventilat barri del Carmel en el següent text:

"El Monte Carmelo es una colina desnuda y árida situada al noroeste de la ciudad. Manejados los invisibles hilos por expertas manos de niño, a menudo se ven cometas de brillantes colores en el azul del cielo, estremecidas por el viento, asomando por encima de la cumbre igual que escudos que anunciaran un sueño guerrero. En los grises años de la posguerra, cuando el estómago vacío y el piojo verde exigían cada día algún sueño que hiciera más soportable la realidad, el Monte Carmelo fue predilecto y fabuloso campo de aventuras de los desarrapados niños de los barrios de Casa Baró, el Guinardó y de La Salud. Subían a lo alto, donde silba el viento, a lanzar cometas de tosca fabricación casera, hechas con pasta de harina, cañas, trapos y papel de periódico: durante mucho tiempo coletearon furiosamente en el cielo de la ciudad fotografías y noticias del avance alemán en los frentes de Europa, ciudades en ruinas y el hondo negro sobre Hiroshima, reinaba la muerte y la desolación, el racionamiento semanal de los españoles, la miseria y el hambre. Hoy, en el verano de mil novecientos cincuenta y seis, las cometas del Carmelo no llevan noticias ni fotos, ni están hechas con periódicos, sino con fino papel de seda comprado en alguna tienda, y sus colores son chillones, escandalosos. Pero a pesar de esta mejora en su aspecto, muchas siguen siendo de fabricación casera, su armazón es tosca y pesada y se elevan con dificultad: siguen siendo el estandarte del barrio."

La obra va obtenir el premi Biblioteca Breve el 1965.

Si te dicen que caí és la segona de les tres novel·les de Juan Marsé que Vicente Aranda ha portat a la pantalla. Fou rodada el 1988, casi 10 anys després de La muchacha de las bragas de oro (1979), la primera.  El 1993, amb motiu de l'estrena de El amante bilingüe, Aranda declarà que la bibliografia de Marsé li interessava per ser un autor que tractava la seva ciutat - Barcelona -, i la seva generació - la dels adolescents de la posguerra que aquesta pel·lícula ens presenta-.

La pel·lícula comença l'any 1970, on, en una sala d'autòpsies d'un hospital, Sor Paulina i Nito reconeixen els cadàvers de dos antics companys seus de la infància: Java i Juanita. Els seus records retrocedeixen a l'any 1940, al carrer Verdi i rodalies, al barri de Gràcia, a una Barcelona desolada i destruïda en la que els nens, faltats de joguines, s'entretenien explicant contes "Aventis" on es barrejava el que sabien amb el que imaginaven, entrellaçant la ficció amb la realitat.

Pots veure el tràiler de la pel·lícula:
 

Recomanat per Laura Solà. Bib. Singuerlín-Salvador Cabré de Sta. Coloma de Gramanet

El amante bilingüe és l'adaptació de la novel·la homònima de Juan Marsé. El film ens explica la història d'en Juan Marés (una mena d'alter ego de l'escriptor), un home modest que es casa amb la Norma Valenti, una lingüista filla d'una rica família catalana. El matrimoni, però, es trenca aviat, en part, degut a la forta atracció sexual que sent la Norma pels homes xarnegos.

En Juan intentarà qualsevol cosa per recuperar la Norma, i aquesta obsessió el portarà a convertir-se en una altra persona, en Juan Faneca.

La pel·lícula, dirigida per en Vicente Aranda, es va estrenar l'any 1993. Imanol Arias va donar vida a en Marés/Faneca, mentre la Norma va ser interpretada per la sex symbol italiana Ornella Mutti. També apareixen altres pesos pesants del cinema espanyol, com Loles León o un jove Javier Bardem.

Vicente Aranda és un gran admirador de l'obra de Juan Marsé i ja ha adaptat quatre de les seves novel·les.

Recomanat per Beatriu Garcés. Bib. Armand Cardona Torrandell de Vilanova i la Geltrú

Gonzalo Herralde va adaptar la famosa novel·la de Juan Marsé recolzant-se en un guió escrit a tres mans per ell mateix, el novel·lista, i el guionista Ramón de España. Potser per aquest motiu la pel·lícula és fidelíssima a l'original, tot i que li és impossible arribar a descriure per complet la complexa trama de sentiments, motivacions i pensaments dels personatges.

El ritme narratiu flueix ràpidament per mirar d'explicar la història d'un arribista que s'embolica amb una estudiant universitària del barri de Sant Gervasi a la Barcelona de finals dels cinquanta. Correcta, doncs, i també accelerada, la pel·lícula és més descriptiva que reflexiva, emparant-se en uns actors protagonistes que segueixen fidelment el guió. Capítol a part mereixen els secundaris, que són capaços d'introduir més matisos i complexitats, agraïts per diàlegs i situacions que els exigeixen al màxim.

Per últim, destacar el gran treball d'ambientació, que fa creïbles tant els barris del Carmel com el de Sant Gervasi i les nits de Sant Joan o les Festes de Gràcia.
 

Més informació:

Màrius Serra entrevista Juan Marsé a la Biblioteca Juan Marsé (programa   
Alexandria C33).
 

Recomanat per Jaume Felipe. Bib. Maria Àngels Torrents de St. Pere de Riudebitlles

Som consumidors de productes, ara bé la complexitat del processos del món modern fa que desconeixem com es produeixen les coses, no sabem com produir el nostre menjar ni confeccionar peces de roba, molt menys com es mouen els vehicles...

Disposat a trencar barreres Alain de Bottom parla amb les persones properes als processos de producció per il·lustrar les bondats de gairebé qualsevol feina, totes tenen les seves virtuts quan es miren de prop; tot és ideat, produït o comercialitzat per persones que posen els esforç i talent a la feina. Sentir les persones a partir dels objectes i serveis que produeix feina és una manera d'humanitzar les nostres vides i de fer-nos més conscients del valor de les coses.

Alain de Botton és un divulgador de temes filosòfic i sociològics, autor de diversos llibres i sèries de televisió, a destacar:  Philosophy: A Guide To Happiness (a partir del llibre The Consolations of Philosophy) produïda per Channel 4 i també adquirida en el seu dia per TV3.

Si l'empresa on treballem ens regala Qui s'ha endut el meu formatge? comencem a rumiar una altra sortida professional, l'acomiadament planeja sobre nosaltres. Aquest best-seller publicat el 1998 ens suggereix con afrontar el canvi, està redactat en forma de faula i té per protagonistes a dos ratolins i dos lil·liputencs que cerquen formatges per un laberint.

Ha venut més de 23 milions d'exemplars en 42 idiomes, en gran part per tenir la virtut de ser fàcilment llegit:  lletra de cos gran en un centenar de planes, en 45 minuts poden dir que ens hem llegit un llibre sense exagerar. Ha generat una versió en dibuixos animats, que es passa a tallers per a aprendre a adaptar-se als canvis inesperats, també versió per a nens i per a joves.

Tot un sector de lectors són contraris a les tesis de l'obra. Veuen la lloada adaptació al canvi com una excusa de mal pagador dels empresaris desaprensius que despatxen als treballadors, perquè sí, perquè cal augmentar beneficis i acontentar els accionistes...

Encara que el Photoshop sigui l'aplicació per excel·lència dels fotògrafs, molts exigeixen una eina més precisa i especialitzada com el Lightroom. Aquest programa està pensat i dissenyat per fotògrafs i proporciona funcions d'edició de gran utilitat en una interfície senzilla i intuïtiva, que permet importar, ordenar i organitzar imatges.

Martin Evening és un reconegut fotògraf professional especialitzat en la moda i la bellesa, amb residència a Londres. Expert en la fotografia i en Adobe Photoshop, Martin ha contribuït al desenvolupament de Lightroom de principi a fi.

Més informació:

Pàgina web oficial del programa

Tutorials, notícies, trucs sobre Adobe Lightroom a: Fotonatura.org, SoloLightroom.com, Domina Lightroom, entre d'altres també interessants que podeu trobar per la xarxa.

Canal Youtube d'Adobe Lightroom

"La delicadesa" és una història tendre, delicada i sensible. 
En l'escena inicial de "La delicadesa" un desconegut agafa el seu coratge amb totes dues mans i aborda la Nathalie enmig del carrer. Al cap de trenta segons aconsegueix fer-la somriure. Ell es diu François i es casarà amb ella. Un començament absolutament clàssic, diríeu, d'aquells que sovint marquen l'inici de les coses que després no ho són tant. La història de la Nathalie, tanmateix, no és la història d'una felicitat. Al contrari. Hi passa alguna cosa terrible, sí, i moltes d'alegres i sorprenents. Perquè hi ha homes que són un pou de sorpreses. I s'esdevenen coses subtils i delicades, també. La delicadesa és molt important per la Nathalie.

Plena de casualitats, petits plaers i detalls insòlits o precisions tècniques sobre les al·lèrgies al peix, La delicadesa està amarada de la tendresa i el sentit de l'humor llunàtic i eteri característic de David Foenkinos (1974), un dels escriptors més brillants i reconeguts de la nova generació a França; és autor de nombroses obres i ha estat traduït a una quinzena d'idiomes. "La delicadesa" és la seva vuitena novel·la i la primera que es publica en català.

1r capítol (castellà)

Recomanat per la Biblioteca Pompeu Fabra de Sant Quirze de Besora. 

Sens dubte un dels premis Nobel de literatura més polèmics dels darrers anys va ser l'atorgat a la novel·lista i dramaturga austríaca Elfriede Jelinek l'any 2004. La divisió entre defensors i detractors va ser total, sense mitges tintes. Per a alguns estem davant d'una de les escriptores més innovadores en llengua alemanya; per a d'altres, la seva literatura no mereix cap altre qualificatiu que l'escombraria o pornografia. Entre aquests últims hi havia fins i tot un dels membres de l'Acadèmia sueca, que va dimitir en desacord amb l'elecció. N'hi ha per a tant? Un dels seus llibres més accessibles i un bon punt de partida per conèixer el seu estil i el seu món narratiu és La pianista (Die Klavierspielerin), publicada originalment l'any 1983.

La novel·la se centra en la figura d'Erika Kahut que, educada en la fèrria disciplina germànica per esdevenir una pianista d'èxit, ha hagut de conformar-se amb la docència a un conservatori de Viena per poder guanyar-se la vida. Viu amb la seva peculiar mare, amb qui manté una relació d'amor-odi i de dependència emocional que ha mutilat la seva vida social i sentimental.

Com a professora es mostra freda, exigent i fins i tot sàdica en la relació amb els seus alumnes. Com a dona, ha anat refugiant-se en pràctiques de culpabilització que han anat desnaturalitzant la seva sexualitat: des del voyeurisme fins al masoquisme. La seva vida es trasbalsa totalment quan un dels seus joves alumnes, en Klemmer, s'enamora d'ella, però Erika és incapaç d'assumir els seus sentiments i només concep la relació des de la seva submissió emocional i física al noi, cosa que enterboleix la relació i la condueix irremissiblement cap a un final tràgic.

La novel·la reflecteix a la perfecció la ideologia feminista de la seva autora i denuncia com a la societat capitalista moderna, la sexualitat de les persones (i especialment de les dones) ha quedat pervertida per les dinàmiques consumistes, on la pornografia ha substituït els sentiments i les relacions personals queden desfigurades per la necessitat d'una part de dominar i sotmetre l'altra.

No és una lectura fàcil, i no només per la temàtica sinó també per l'estil literari de Jelinek, caracteritzat per l'ús de tècniques postmodernes com la polifonia, així com per l'ús d'un llenguatge dur i sense contemplacions, gairebé clínic en la seva fredor i cruesa, però que no renuncia al lirisme. El que és innegable es que qui s'endinsa en aquesta obra i arriba fins al final queda necessàriament afectat per la història d'Erika, una dona tan aparentment forta per fora com fràgil per dins.

El meu primer contacte amb aquesta història va ser a través de la pel·lícula de Michael Haneke, compatriota de Jelinek i amb qui comparteix la mirada incisiva sobre els aspectes més foscos del present i el passat seu país. Es tracta d'una adaptació totalment fidel a la brutalitat de l'original (una escena va provocar fins i tot desmais als cinemes), amb unes interpretacions magnífiques, molt especialment la d'Isabelle Huppert com a protagonista. Aquest és el tràiler:

Recomanat al Bibarnabloc

Tot i que no és un llibre de viatge, Un any a la Provença, de Peter Mayle, s'ha convertit en un llibre de lectura imprescindible quan es vol viatjar a aquesta regió del sud de França i més concretament a la comarca del Luberon que és la que s'hi descriu.

El llibre està dividit en dotze capítols, cada un dedicat a un mes de l'any, i ens explica en clau d'humor l'arribada a la comarca d'un matrimoni d'anglesos ,que ja coneixien la regió pels seus estiueigs, decidits a quedar-s'hi a viure per disfrutar del càlid clima i del bon viure de la regió. Amb una fina ironia anglesa, Mayle utilitza com a recurs el llarg procés de posar la masia en condicions per fer un retrat del caràcter i de la "joia de viure" dels habitants de la Provença a través de personatges i situacions peculiars i per descriure els canvis en el paisatge rural al llarg de l'any.

Recomanat per la Biblioteca Antoni Pladevall i font de Taradell.