L’escriptor Paul Auster (Nova Jersey, 1947 -  ) sorprèn el públic amb un assaig sobre el culte a les armes de foc entre els nord-americans. Un País banyat en sang (2023) exposa les raons d’aquesta afecció a les armes i el contrasentit d’adherir-s’hi sense enfrontar-se al mal que fan. Per fer més completa l’anàlisi de l’assumpte, l’autor comparteix amb els lectors la seva experiència personal relativa a les armes, així com l’entorn social i cultural que les acompanya.
Quan Paul Auster encara no havia nascut, la seva padrina paterna va matar el marit. El pare de l’autor i el germà gran del pare ho varen presenciar. Fou la fi tràgica d’una relació plena de despropòsits, però la família continuà unida, car la padrina esquivà la presó perquè els tribunals la van declarar mentalment trastocada. El jove Auster va créixer dins un mur de silenci i, fins ben entrada l’edat madura, no en va saber res, de tot plegat. Pel camí, va adquirir aviat destresa en l’ús de les armes a nivell de tir esportiu, per bé que ningú del seu entorn familiar ni social l’encoratjà a tenir-ne o practicar amb constància aquesta habilitat. Aviat va ser conscient que, en un altre context familiar, social o fins i tot geogràfic, hauria estat del tot natural que fos propietari d’armes de foc. També s’adonà que moltes disputes i baralles intranscendents acabaven a trets i, després d’uns pocs viatges pel món, no tenia dubtes sobre el caràcter violent de la societat nord-americana.

Val a dir que, de fora estant, costa de valorar si les dades estadístiques aportades per Auster són verídiques. Sembla acceptat que els Estats Units de Nord-Amèrica conformen l’únic lloc del món on hi ha més armes de foc en mans de particulars que habitants sobre el territori. Hom pot discutir si és cert o no que cada any morin tants nord-americans per arma de foc com per accident de circulació, o si els morts anuals per la primera causa s’atansen a la xifra de soldats nord-americans morts a la Guerra de Vietnam. Ara bé, és indiscutible que s’ha intervingut eficaçment per limitar les morts a la carretera i, en canvi, no s’han implantat mesures adients per limitar la mortalitat a causa de les armes. Els efectes d’aplicar a la possessió d’armes unes millores semblants a les assegurances a tercers, la normativa i els permisos de circulació, fóren immediats i del tot benèfics. Una necessitat vital (conduir per raons laborals, familiars o personals indefugibles) s’ha regulat i, per contrapunt, no es regula una pretès dret aparentment superflu (posseir armes). Segons Auster, a mesura que es redueix el nombre de nord-americans propietaris d’armes de foc, una minoria activa cada vegada en té més, s’hi arrapa per una qüestió de llibertat fonamental i, a desgrat de totes les tragèdies, rebutja que es faci res per limitar-ne la possessió. L’autor constata que, si cinquanta anys enrere, l’accés a les armes depenia de l’entorn social i la tradició familiar, avui la visió de la propietat de les armes com un dret és un assumpte ideològic que divideix la població en fronts polítics oposats.

La tesi essencial del llibre passa per entendre aquesta controvèrsia com una conseqüència de la història d’Amèrica del Nord. Sense una acceptació serena d’aquesta història, no s’entendrà el problema ni es gestionarà de manera adient.

Per 180 anys abans de la independència, els homes blancs de les colònies britàniques d’Amèrica del Nord van haver de servir, pagant-se ells mateixos l’armament, a les milícies colonials. Les milícies lluitaven contra els indis per desposseir-los de la terra que els era pròpia i, alhora, donaven suport a l’exèrcit professional quan calia combatre contra d’altres potències europees que també tenien colònies al continent. A més a més, els homes blancs tenien el deure de participar a les patrulles d’esclaus per perseguir els esclaus fugitius. Per aquest camí, la possessió d’armes i el seu ús per imposar amb violència el nou ordre supremacista blanc d’Amèrica del Nord arribaren amb vigència plena a la Guerra Revolucionària i, més enllà, fins a la Guerra de Secessió. La independència de les tretze colònies va donar l’oportunitat de superar aquest doble estigma, però per mantenir els estats esclavistes dins la nova unió d’estats, es preservà l’esclavitud, igual que per no qüestionar el supremacisme blanc ni l’espoli contra els nadius americans, perdurà la usurpació de terres. Així, els Estats Units de Nord-Amèrica esdevingueren una democràcia ètnica.
Quina regulació es va fer sobre la possessió d’armes de foc després del a independència? En aquest punt manifesto la meva ignorància i he de seguir el relat de l’autor. Malgrat la situació de fet quant a la possessió universal d’armes, Auster sosté que la jurisprudència de la nova república mai no va establir un dret universal de posseir, portar i usar armes en defensa de la vida, la família, la propietat i l’honor, sinó el dret de portar armes per allistar-se a les milícies dels estats, atès que els pares fundadors veien l’existència d’un exèrcit professional com un perillós instrument al servei de la tirania. Els soldats i els oficials de l’exèrcit de la Unió havien de reclutar-se entre el personal de les milícies dels estats. Quan al llarg del segle XIX es consolidà l’existència d’un exèrcit federal permanent, paral·lelament es limità amb eficàcia l’exhibició pública de les armes i el segle acabà, en aparença, amb l’acceptació de controls sobre la possessió i l’ús de les armes en mans de particulars.

Tot i això, és una veritat evident que els controls d’armes no han funcionat i, progressivament, s’ha establert en la societat nord-americana la divisió ideològica entre els partidaris i els detractors del presumpte dret fonamental d’accés a la propietat de les armes. Auster puntualitza que l’any 2008, el Tribunal Suprem dels Estats Units de Nord-Amèrica va canviar la jurisprudència en establir que la possessió d’armes de foc en mans dels particulars era un dret constitucional, per bé que amb restriccions precises sobre llocs i circumstàncies que impedien de portar-les, exhibir-les i usar-les. A més a més, recorda Auster, imposà als estats el deure d’implantar mesures de control per impedir que els delinqüents i les persones poc assenyades en tinguessin.

L’assassinat d’una persona ja és un delicte molt greu. Què més no es dirà dels assassinats múltiples, comesos per persones que els planifiquen en el decurs dels anys i compren legalment les armes que empraran? La solitud no desitjada o unes condicions laborals sense perspectives, congrien al llarg dels anys el ressentiment i l’odi contra els altres. L’assassinat d’una pluralitat de persones i el suïcidi posterior garanteixen la fama i la venjança per tot el que el criminal trastocat creu que li ha tocat de sofrir. Davant aquesta loteria macabra que pot afectar qualsevol, la por fa anar per vies equivocades. Si les bones persones s’han d’armar per por de les males persones, serà inevitable que, per probabilitat estadística, quan una bona persona sofreixi un destret o li falti un bull, recorri a les armes. Auster pregunta amb murrieria si la por és un argument suficient per matar una altra persona, com sovint diuen que fan els policies blancs després de matar una persona negra.

Passats 15 anys des de la sentència, aquests controls no s’han establert. Auster s’emmiralla en la prohibició de la venda d’alcohol als anys 20 i 30 del segle XX. Mentre les persones partidàries de l’accés lliure a les armes no canviïn d’opinió, si es prohibissin les armes en mans de particulars, encara n’hi hauria més. Per descomptat, no ho acceptarien els propietaris ni, encara pitjor, els fabricants. El control d’armes només serà eficaç quan els partidaris de prohibir-les i els partidaris de tenir-les acceptin que s’hi pugui accedir amb uns controls segurs. Auster es pregunta per què avui, a desgrat de la violència creixent causada per les armes, els partidaris de la llibertat de posseir-ne ho veuen com un dret constitucional i un senyal de llibertat personal irrenunciable. Hom pot acceptar que la seva possessió sigui un dret (ara ja ho diu la jurisprudència federal), però negar-se a limitar-ne l’accés també? Per què han degenerat les coses fins a l’extrem de delimitar camps ideològics tan hostils? Per què ara els conservadors volen armes per a tothom sense control i els liberals les volen restringir? Per què els partidaris d’una democràcia participativa les volen amagades i els defensors d’una democràcia autoritària les exhibeixen amb orgull? Per què les armes marquen la prova del cotó entre demòcrates i republicans?
Per anar a l’arrel d’aquesta divisió ideològica, Auster recorre a la conflictivitat associada a la reivindicació dels drets polítics i socials (civils, en la terminologia nord-americana) de la minoria negra. Els líders més radicals de la minoria negra varen argumentar que calia protegir-se amb una milícia popular de la brutalitat policial i els atacs dels racistes blancs més intransigents. El pretès dret de portar armes per protegir la vida, fins aleshores reservat als blancs, va ser reclamat pels negres. A la segona meitat dels anys 60 del segle XX, quan ja era evident que el vot no havia permès a la població negra d’accedir en igualtat de condicions a l’habitatge, la sanitat ni l’educació, esclataren motins de revolta racial que destruïren moltes propietats i, s’ha de remarcar, moltes vides innocents. Per prevenir aquests incidents en el futur, el Congrés dels Estats Units de Nord-Amèrica va legislar l’any 1968 per prohibir l’exhibició pública de les armes i establir un control raonablement rigorós sobre la seva tinença. La reacció dels propietaris i els fabricants va impedir que la nova legislació fos efectiva i la NRA (National Rifle Association) es regirà com un mitjó. Una entitat dedicada quasi en exclusiva  a oferir serveis als caçadors i els tiradors esportius esdevingué de cop el que és avui: un moviment blanc, conservador i rural que promou el dret de portar armes per defensar-se dels delinqüents, presumptament emparat per la 2a esmena de la Constitució dels Estats Units de Nord-Amèrica, d’acord amb una interpretació que el Tribunal Suprem no confirmà fins l’any 2008, amb unes restriccions encara pendents d’aplicar que la RNA no accepta ni acceptarà. La ironia rau en què els conservadors blancs han manllevat la doctrina sobre les armes que sostenien els radicals negres del segle passat.

Aquesta divisió ideològica que Auster citava abans d’explicar la causa de l’adhesió dels conservadors blancs al culte a les armes s’estén a diferències de concepte sobre l’essència d’un govern democràtic. Els partidaris del dret de portar armes sense límits d’accés, sostenen que els individus són responsables de defensar-se ells mateixos i han de tenir llibertat absoluta per fer-ho. Els qui volen limitar l’accés a les armes accepten la llibertat que la democràcia concedeix al poble, però també el deure d’ajudar i protegir els qui no poden o no saben defensar-se sols. Cadascun dels dos sectors entén que el contrari traeix els valors fundacionals de la Unió, la qual cosa deriva en una creixent intolerància mútua. L’autor adjudica una major responsabilitat del conflicte als defensors de l’accés sense límits a les armes, perquè segons ell, es desentenen dels dos pecats originals de la Unió que fabricaren el mite del dret universal de portar armes: l’espoli de la població nadiua i la xacra de l’esclavitud.
Dit això, Auster no nega la realitat: la minoria que s’oposa al control d’armes és poderosa i influent, boicota i atura qualsevol pas en la direcció de limitar l’accés de les persones pertorbades i antisocials a les armes, la qual cosa permet que la violència continuï i, per por, la població acumuli cada cop més armes. Dissortadament, el control d’armes arribarà quan el vulguin els qui avui no el desitgen i, en conseqüència, hi ha mala peça al teler.

Amb la visió que dóna una formació universitària d’historiador, valoro que Auster té molt bones raons per sostenir les seves tesis sobre la connexió entre el suport a l’accés lliure a les armes i els pecats fundacionals de la Unió. Els estats on la colonització europea i blanca fou més tardana i traumàtica, presenten un suport molt elevat a una tinença d’armes entesa com un senyal irrenunciable de llibertat personal. On la memòria de la usurpació de la terra contra els indis és ben viva, la gent sap que s’ha defensar ella mateixa, perquè la cavalleria no sempre arriba a temps. Als estats que avalaren la continuïtat de l’esclavatge després de la independència i establiren legislacions discriminatòries contra els negres després de la Guerra de Secessió, la possessió d’armes ha esdevingut el darrer reducte de respectabilitat per a la bona gent blanca contra la púrria negra. Aquests prejudicis dels conservadors blancs sudistes s’han exportat als estats que han acollit molts emigrants de raça negra. En canvi, els estats en els quals la població nadiua va ser exterminada fa segles i la minoria negra és poc nombrosa o està ben integrada, l’opinió majoritària va a favor d’establir un control eficaç sobre la tinença d’armes.

La recomanació haurà estat bona si aquest llibre us ajuda a pensar sense prejudicis. El podeu llegir traduït al català per l’igualadí Albert Nolla i publicat per Edicions 62 (Un País banyat en sang, 2023). El caràcter polèmic dels assumptes descrits al llibre sembla que ha afavorit una publicació quasi simultània de l’edició original i les traduccions. El text de Paul Auster es completa amb les fotografies preses per Spencer Ostrander als escenaris de diversos assassinats múltiples comesos per delinqüents ressentits i trastocats. Les il·lustracions esdevenen testimonis muts de l’horror, talment les ferides de Cèsar descrites per William Shakespeare al discurs fúnebre de Marc Antoni: “show you sweet Caesar’s wounds, poor, poor dumb mouths, and bid them speak for me”.

Més informació:

• Paul Auster a les Biblioteques
• Paul Auster a la Viquipèdia
• Fitxa
• “Paul Auster”. Biografías i vidas : la enciclopedia biográfica en línea
• Younge, Gary. “Bloodbath Nation by Paul Auster : review US gun violence under the microscope”. The Guardian. "Book of the day : history books" 

Recomanat per Bib. Josep Mateu i Miró. Castellbisbal.