Estirar més el braç que la màniga

La novel·la Madame Bovary, de Gustave Flaubert, publicada el 1857, és considerada com una de les grans fites de la literatura universal. Inspirada en personatges reals i redactada al llarg d'un període de quatre anys, l'obra va generar un notable escàndol en el moment de la seva publicació i va ser acusada d'immoral per un sector de la societat francesa de l'època. Més enllà d'aquesta polèmica, que va provocar una causa judicial contra l'escriptor, el llibre es va convertir en un gran èxit popular que va consolidar Flaubert com un dels autors fonamentals de la narrativa francesa del segle XIX, a l'alçada d'altres grans literats gals del mateix període, com Stendhal, Honoré de Balzac o Victor Hugo.

Madame Bovary (Sophie Barthes, 2014) és l'adaptació cinematogràfica més recent d'aquest clàssic que ja havien portat a la pantalla gran alguns cineastes tan rellevants com Jean Renoir, Vincente Minnelli o Aleksandr Sokúrov. Atès el bon nivell d'aquestes versions, rodades al llarg del segle XX i signades per directors de prestigi, podríem esperar que aquesta relectura feta al nou mil·lenni estaria clarament per sota de les precedents. Per sort, no va ser així, i podem afirmar que la Madame Bovary de 2014 és una pel·lícula força reeixida, tan bona o millor que la versió massa acadèmica dirigida per Claude Chabrol i interpretada per Isabelle Huppert l’any 1991.

L’obra dirigida per Sophie Barthes s'inicia amb la seqüència de la mort de la protagonista, Emma, després d'ingerir un verí, i es construeix com un llarg flashback que omple tot el metratge i que es tanca amb la revisió de l'escena inicial. Amb aquesta opció narrativa, completament oposada a l’estructura de la novel·la i de les anteriors versions cinematogràfiques, es deixa clar que el que interessa a la directora no és quin serà el final de la senyora Bovary sinó com ha arribat al punt de desesperació que la porta al suïcidi. Si comparem aquesta cloenda amb la descrita per Flaubert, també ens trobem amb dues diferències prou destacades. D’una banda, Emma no aconsegueix la substància letal robant-la de casa de l'apotecari Homais interpretat per Paul Giamatti (que havia protagonitzat l'anterior llargmetratge de Sophie Barthes, l'original Cold Souls –2009–), sinó que la troba a la seva pròpia llar. D'altra banda, la protagonista no mor al llit després d'una llarga agonia, sinó a l'exterior, en el camí que feia per a visitar al marquès d'Andervillers, un dels seus amants.

Més enllà d'aquest canvi radical en l'estructura narrativa i les accions que porten al desenllaç, Madame Bovary segueix amb força fidelitat l'argument de l'obra de Flaubert. Se centra en l'evolució del personatge central, una noia educada en un convent que es casa amb el metge rural Charles Bovary i viu la consegüent decepció que troba en la seva vida matrimonial. Emma mira de compensar-ho a força d'adquirir tota mena de vestits i objectes de luxe, estira més el braç que la màniga i manté relacions sexuals amb altres homes (un aristòcrata faldiller i un jove estudiant de dret) que tampoc la fan feliç.

Per tal de donar vida a la somiadora i insatisfeta Emma Bovary es va triar l'actriu Mia Wasikowska, coneguda per haver encarnat dos dels grans personatges de la literatura britànica del segle XIX: Alicia en el país de las maravillas (Alice in Wonderland, Tim Burton, 2010) i Jane Eyre (Cary Joji Fukunaga, 2011). Com passava en aquestes adaptacions de les obres de Lewis Carrol i Charlotte Brontë, la seva interpretació és correcta, però de vegades ens resulta un punt freda, com també succeeix amb els treballs actorals d’Ezra Miller (Léon) i Logan Marshall-Green (Marquis d'Andervillers). Cal remarcar l'afany de Barthes per donar una visió actualitzada i empoderada de la protagonista, molt més rebel i insubmisa que a la novel·la. Això s'observa especialment en la seqüència situada al convent, abans del seu casament, o en la seva relació amb el marquès (és ella i no ell qui el sedueix!).

També és curiós com la directora omet un dels aspectes importants de la novel·la: la condició de mare de la protagonista (al film, Emma no té descendència i, per tant, tampoc mostra el sentiment de culpa derivat de l'abandonament de la filla quan se'n va de casa per ser infidel al marit). Segurament l'aspecte més destacat en l’àmbit argumental és la relació entre Emma i el cobdiciós Lheureux, el comerciant que l'enreda perquè adquireixi tota mena d'objectes innecessaris que no pot pagar, la compra dels quals l’aboca a la ruïna. En la part final del film, aquest darrer personatge (interpretat per Rhys Ifans) acaba tenint més importància que Charles Bovary (Henry Lloyd-Hughes) o els dos amants de la protagonista. I és que com diu prou bé Josep Mundó en el pròleg a la traducció catalana de la novel·la, editada per Proa, actualment l'Emma Bovary «seria una consumidora compulsiva de béns materials, per calmar la seva buidor interior».

Si bé són qüestionables determinades solucions de guió o la tria d'alguns dels intèrprets, podem afirmar que Madame Bovary és força fidel a l'esperit de la novel·la i, sobretot, és un film d'una extraordinària bellesa gràcies a l'excel·lent treball del director de fotografia Andrij Parekh, parella de Sophie Barthes a la vida real. Tant en les seqüències rodades en exteriors (l'esplèndida escena de la cacera) com, molt especialment, en les d'interiors (il·luminades amb espelmes, a l'estil emprat per John Alcott a Barry Lyndon –Stanley Kubrick, 1975–), s'aconsegueixen imatges precioses que ens recorden les composicions d’artistes com Vermeer o Hammershoi. També és impecable la direcció artística i disseny de vestuari, així com l'ambientació musical, amb una banda sonora composta pels germans Evgueni i Sacha Galperine. El resultat final és una pel·lícula del tot recomanable, per bé que no arriba a l'excel·lència d'altres adaptacions,  com la de Jean Renoir o, sobretot, la de Vincente Minnelli, que inclou, en la mateixa pel·lícula, la història de Madame Bovary (interpretada per la sensacional Jennifer Jones) i la del judici que va patir Flaubert per la publicació de la seva novel·la més important. Aquest tema també va ser tractat per Sophie Barthes en el documental Le procès d'Emma Bovary (Audrey Gordon, 2021).

Crítica elaborada per Joan Caus de la Biblioteca Marc de Cardona en el marc del projecte Escriure de cinema