Un gran espectacle per a tots els públics

El paciente inglés (The English Patient, Anthony Minghella, 1996) és la tercera pel·lícula del seu director. Basada en la novel·la homònima de Michael Ondaatje publicada el 1992, va rebre nou premis Oscar i sis premis BAFTA, entre altres, a més de gaudir d’un enorme èxit de taquilla.

La història es desenvolupa a la Toscana a finals de la Segona Guerra Mundial, i es presenta mitjançant flashbacks on els protagonistes estan ubicats a l’Egipte d’abans de l’esclat de la guerra i al dels dies posteriors. Aquesta disposició de l’espai-temps està nítidament estructurada, de manera que els fets són presentats a l’espectador de manera molt acurada i ordenada. Tot encaixa de manera precisa fins al tancament final de la història d’amor viscuda entre el comte d’Almásy, el pacient anglès interpretat per Ralph Fiennes, i Katherine Clifton, interpretada per Kristin Scott Thomas, una dona casada amb un dels membres de l’expedició arqueològica i topogràfica a la qual tots pertanyen. László Almásy, amb el cos totalment cremat i a les acaballes de la seva vida, va recordant els fets que l’han dut fins a les mans cuidadores d’Hana, la infermera de guerra interpretada per Juliette Binoche, en un petit monestir mig derruït de la Toscana. És a partir de subtils sons i fragments musicals i, també, de la lectura que Katherine li fa de fragments del llibre d’Heròdot que ell conserva i que és la seva única possessió, que Almásy recorda episodis del seu passat a partir dels quals anem reconstruint la seva història.

Estem davant d’una pel·lícula que podríem catalogar de drama romàntic de tall acadèmic. La història d’amor viscuda entre els dos protagonistes principals és tractada com un apassionament romàntic, de tal manera que la infidelitat ens és presentada, en aquest cas, com a inevitable, com un amor impossible que condueix els integrants del triangle amorós a un tràgic final enmig d’un marc geogràfic que també és protagonista gràcies a la cuidada fotografia: el desert del Sàhara proper a l’Egipte. A més d’una història d’amor en un paisatge exòtic, també tenim un marc històric incomparable com és el de l’Egipte d’entreguerres i el de la posterior invasió per part de l’Alemanya nazi. Alguns elements d’intriga i espionatge internacional envolten uns personatges que pertanyen a la Royal Geographical Society britànica i que es dediquen a explorar i cartografiar el desert, una feina molt valuosa i preuada per a tots els bàndols implicats en la guerra.

Tot i centrar-se en la història d’amor del principal protagonista, el comte d’Almásy (que està basat molt lliurement en el personatge real del comte hongarès László Almásy, explorador, aventurer i finalment, espia al servei de l’Alemanya nazi), la pel·lícula també ens presenta altres històries protagonitzades per la resta de personatges que acompanyen Almásy en els seus darrers dies en el petit monestir de la Toscana on tots conflueixen. És el cas de l’amor viscut entre la infermera Hana i el soldat sikh Kip, que ens permet conèixer l’estat de les coses fora del monestir. A la vegada, aquesta història també ens proporciona unes de les imatges més recordades del film: quan el soldat descobreix a l’Hana les pintures al fresc que Piero della Francesca va realitzar a la capella Bacci, totalment abandonada i a les fosques. Ella il·lumina amb una bengala i per mitjà d’una politja unes imatges que també serveixen per enllaçar amb les del descobriment de la cova dels nedadors per part Almásy, una localització clau en el desenvolupament de la pel·lícula.

L’altra història que també se’ns explica és la de Caravaggio, personatge interpretat per William Dafoe, que apareix al monestir i busca Almásy per passar comptes amb el passat. Aquesta situació ens permetrà aprofundir en detalls i fets de la vida d’Almásy i acabar de lligar caps.

En definitiva, tenim una història d’amor i aventura, un paisatge exòtic i un context històric agitat a escala internacional. Els ingredients estan perfectament mesclats i dosificats per conformar una pel·lícula atractiva i confeccionada per fer gaudir a tots els públics, una d’aquelles obres que, més que mai, cal gaudir al cinema o en una pantalla tan gran com sigui possible.

Què seria del cinema si de tant en tant no es fessin pel·lícules així, ben facturades, amb una bona trama atractivament emmarcada en l’aspecte històric i geogràfic, amb dosis d’aventura, exotisme i amor apassionat, amb bons actors, que ens reconciliïn amb el cinema entès com un gran espectacle per a tots els públics, el gran cinema de Hollywood, on el fons i la forma es combinen de manera harmoniosa, un cinema agraït i fet per fer gaudir que funciona bé a taquilla?

Crítica elaborada per Gerard Arbues. Bib. Santiago Rusiñol. Sitges. Projecte Escriure de Cinema.