Com es diu drugstore en francès? Eh... drugstore

 

A Playtime (Jacques Tati, 1967), el director francès Jacques Tati li dona un cop al sistema, just a la boca de l’estómac del món globalitzat. Era l’any 1967. Aquesta crítica sense embuts, però regada per la mà de la ironia, aconsegueix establir la consagració de l’estil del seu realitzador. Pur èxtasi visual.

 

La trama es compon al voltant de sis històries articulades. A l’aeroport d’Orly, un grup de turistes americans aterra i descobreix un París uniforme fet d’impersonals edificis de vidre i acer. A unes oficines, el popular personatge de monsieur Hulot (que, interpretat pel mateix director, ja havia aparegut a les seves pel·lícules anteriors El meu oncle –Mon oncle, 1958–  i Les vacances del senyor Hulot –Les vacances de M. Hulot, 1953–) es dirigeix a una reunió important amb un personatge, però es perd en passadissos i cubicles de despatxos interminables, fins que acaba en una exposició de gadgets tecnològics estranys. A uns apartaments de vidre que semblen aparadors, Hulot es troba amb un vell amic que el convida al seu pis ultramodern. Al restaurant on Hulot escapa del seu amic, el protagonista va a parar a la inauguració d’un nou local on coincideix amb els turistes americans. El final té lloc en una jungla de cotxes (obsessió del Tati) que circulen com un carrusel laberíntic que acomiada la simpàtica i despistada Bàrbara.

 

Els fils conductors de l’obra són monsieur Hulot i la Bàrbara, una jove turista americana de visita a la capital francesa. El veritable protagonista de la pel·lícula, però, és el París que el director ens dibuixa. Tati va aixecar una ciutat amb carrers i semàfors reals als afores de la capital per fer la pel·lícula. Li va costar molt de temps i una bona quantitat de diners, però ho va aconseguir. I és que el cineasta és un propagador d’idees. Va crear espais diàfans, de decorats elegants, uniformats, geomètrics i racionals. I va jugar amb els tons grisos i blavosos fins que, de cop i volta, trenca aquesta consonància i ordre (com a la part de la inauguració del restaurant) perquè comenci la diversió i la bogeria. Perquè res és el que aparenta a Playtime...

 

Les dues cares de París

 

A Playtime, Tati ens mostra dos París. Un Paris que es pot anomenar global, que podria passar per qualsevol ciutat del món (evident picada d’ull quan mostra les fotos de capitals importants arreu del món, representades pel mateix tipus de gratacels), i el vell París que simbolitza el protagonista. Aquest Paris entranyable únicament el veurem reflectit en les grans cristalleres d’un dels edificis a on té lloc l’acció.

 

El París globalitzat se’ns presenta a través de l'aeroport, l'empresa, les botigues, el restaurant... Tots els llocs tenen la mateixa marca estilística: cubicles laberíntics, figures rectangulars, línies estilitzades, finestres panoràmiques, espais diàfans, mobiliari racional però de disseny modern. Crida també l'atenció la roba uniformada dels actors i extres que intervenen: vestit de corbata i jaqueta per als homes i jaqueta amb faldilla de tub i taló d'agulla per a elles. Els tons del vestuari són els mateixos que els del mobiliari: diferents grisos, blaus i negre, sempre elegants però estandarditzats. En algun moment concret, l’autor trenca aquesta monotonia a través d’algun personatge amb un vestit de color viu i assenyalant que surt de la norma.

 

Aquest París modern, globalitzat i racionalista que se’ns presenta en la major part de la cinta, és mostrat de manera crítica i còmica, però també afectuosa. Tati és conscient que aquesta modernitat és, maluradament, inevitable.

 

La consagració d’un estil

 

L’element còmic també és present en tota l’obra. És Tati una màquina productora de gags? No, si esperes veure una pel·lícula de Chaplin o de Harold Lloyd. Els seus gags es componen de llargues escenes on el teu somriure es manté seqüència darrera seqüència. No et provoca riallades. Tati insinua els moments de comicitat amb subtilesa: és possible que hagis de veure més d’un cop la pel·lícula per adonar-te de tots. Un bon exemple és la part del club nocturn, la interminable seqüència d’un sopar-ball que inclou cambrers borratxos, personatges surrealistes i una amanida de confusions regades de jazz. Tot és un desastre, però alhora és la festa on t’agradaria ser. Aquesta seqüència recorda l’obra de Blake Edwards La festa (The Party, 1968), que es va estrenar un any després de Playtime. La similitud en alguns punts de les dues obres és evident. Tot i que els gags són més evidents en l’obra d’Edwards. Perquè com dèiem, el gag de Tati és contingut i perllongat. No apte per tots els públics.

 

El so és un element molt important de l’obra. De fet, és un dels protagonistes principals. El so del tràfic, de la gatzara del restaurant, de la gent que entra i surt dels espais, és absolutament aclaparador. I la meravellosa música de Francis Lemarque emmarca de forma excel·lent l'enrenou de situacions en què Hulot es veu embolicat.

 

A mesura que se succeeix la trama, ens adonem que estem davant la gran obra de Tati, la que va suposar la consagració del seu estil. La seva realització és d'una riquesa audiovisual aclaparadora i la seva planificació de la posada en escena està calculada al mil·límetre. El cineasta ens mostra diverses situacions paral·leles en una mateixa seqüència, amb centenars d’actors que realitzen les seves pròpies accions significatives i rellevants, i, a la vegada, deixan que el que és important prengui protagonisme entre tants elements. És per això que Playtime és rica en plans generals i en profunditat de camp. L’espectador s'ha de treure el barret davant la fotografia excel·lent de la pel·lícula.

 

L’obra va ser rodada en 70 mil·límetres i restaurada en la dècada dels 2000 en aquest format. Tati ho explica així: «Si filmo en Súper-8, filmaré una finestra. En 16 mil·límetres, en tindré quatre. En 35 mil·límetres en tindré dotze. En 70 mil·límetres, tindré el marc de la finestra. Orly. Aquest format permet mostrar la desproporció de l'arquitectura en relació amb l'home, així com involucrar l'espectador, els 70 mil·límetres permeten obrir una finestra, un mirador sobre les coses que ens envolten, que les persones es parlin entre elles, mostrant-se els llocs, els objectes: –Aquí mirin, mirin… –Què? –Ho has vist? Mira, aquí hi ha un pla de fusió».

 

Aquest fet va perjudicar seriosament la distribució del film, perquè pocs cinemes estaven preparats per projectar en aquest format.

 

Playtime és una pel·lícula que, en origen, anava a durar més de tres hores. Tati ja havia tallat quaranta pàgines del guió a l'hora de filmar. Les projeccions posteriors a l’estrena va reduir a dues hores i quinze minuts. Els expositors no volien una pel·lícula de més de dues hores, perquè això els feia perdre una projecció cada dia.

 

El final de la pel·lícula és relativament improvisat en comparació amb el que hauria d'haver estat. Fins i tot es va planejar que, de fons, el personatge sortiria de la pantalla i es projectaria en ombra xinesa a les parets de la sala, per tal de mostrar que la pel·lícula formava part de la vida real. Tot estava planejat, una empresa estava treballant els efectes especials necessaris, però Tati va acabar rendint-se perquè ja no podia pagar-ho.

 

Playtime és, més enllà de la comèdia, la supervivència en un món hostil, impostat, desbordant. No es pot evitar pensar que no solament parla del personatge d’Hulot, sinó també del mateix Tati.

 

Això i molt més és Playtime, la pel·lícula que va arruïnar al genial cineasta francès, l’obra que no es va entendre en el seu moment. Ara és, com se sol dir, un film de culte. Una obra treballadíssima, calculada al mil·límetre, però amb cert ingredient experimental, que s’expandeix quan la veus més vegades. Senzillament meravellosa.

 

 

Crítica feta per Lydia Sànchez-Collado, de la Biblioteca Xavier Benguerel, en el marc del projecte Escriure de cinema.