La il·lusió renovada del retorn a la terra

Imagina’t que t’has quedat sense feina. Imagina’t que ni tu ni la teva parella rebeu cap ingressos des de fa temps i que d’aquí a dos dies tampoc tindràs sostre sobre el cap perquè no pots pagar el lloguer del pis. Què faries davant d’aquesta situació límit? Et deprimiries? Robaries, mataries per diners, et  mataries tu?

Aquesta és la situació en què es van trobar milions de persones als Estats Units a partir del crac de l’any 29 i l’anomenada Gran Depressió, les conseqüències de la qual van travessar fins i tot l’Atlàntic per afectar també Europa. Els inversors, empresaris i obrers americans de tots els sectors van perdre la seva feina, els seus estalvis i el nivell adquisitiu sense que el mateix govern reaccionés a una crisi econòmica alarmant que duraria fins a l’entrada de la II Guerra Mundial.

Amb aquests milions d’obrers a l’atur tant a les ciutats com al camp, el desànim i la frustració devien ser evidents. Aquest no és, però, el sentiment que el realitzador King Vidor contagia amb El pan nuestro de cada día (Our daily bread, 1934). Al film imperen, en canvi, l’optimisme i unes ganes de viure que es poden mantenir gràcies al treball i a la unió entre les persones. El director recrea una petita nova societat que proposa un canvi econòmic, polític i filosòfic que esdevé una sortida a la crisi social i personal del moment.

Però viure, com? De quina manera es podria viure sense tornar a caure en els errors del passat? Com seria la nova societat? Havia de ser una societat nova, diferent de l’anterior que havia portat la ruïna al país i la seva gent. Una societat que hauria de ser més humana i menys egoista. Més col·lectiva i menys individualista. On els diners no tinguessin tant poder perquè el valor de l’esforç i del treball personal valen més. En definitiva, cal abandonar el capitalisme i liberalisme econòmic a favor del model comunista. La parella protagonista deixa la ciutat per anar al camp. Almenys tindrà l’oportunitat d’arreglar una masia i de provar de fer de pagès, que ja és molt quan no es té res de res. L’única solució és tornar a la terra, la mare terra que dona els seus fruits. Així s’entén el sentiment de protecció que sent John Seems quan, juntament amb la seva dona, la Mary, veu sortir de la terra uns brots de blat de moro. Ell se sent com si tingués mare, se sent segur i competent.

A la pel·lícula es crea aquesta nova societat en forma de comuna i cooperativa agrícola quan el John s’adona que tot sol no podrà fer res. Sap que necessita els altres i obre la propietat a tothom que vulgui treballar. D’aquesta manera, tothom tindrà un sostre perquè cadascú es podrà construir la seva casa i treballarà en allò que pugui o sàpiga fer. Tothom ajuda i és ajudat. D’aquesta manera, es magnifica la solidaritat i la dignitat humanes. I com s’organitzen? Qui mana la comunitat? Per elecció democràtica, decideixen que sigui el mateix John perquè és qui els ha donat esperança i qui ha compartit amb ells la terra.

Viure a la granja no vol dir que tot siguin flors i violes. Hi ha moments d’impediments i de desànim. Quan no tenen menjar ni diners suficients per mantenir-se, més d’una persona pensa en deixar el projecte. El mateix John es mostra abatut quan veu com la sequera s’endú la collita i tot el treball que havia suposat. Li acaba pesant molt la responsabilitat que té davant el grup. Ell és un personatge enèrgic, intel·ligent i treballador, però també un punt innocent segons diu la Sally, el personatge que interromp la tranquil·litat de la parella i remou els seus fonaments. El John sempre rep el suport de la seva dona, l’ajut de Cris (un expert pagès) i d’un Louie que es lliura a la justícia per aconseguir els diners que necessita la comunitat per tirar endavant. Tot aquest suport acaba decantant la balança cap a la decisió última del protagonista de no abandonar el projecte iniciat.

Per com es resol la pel·lícula, pel to esperançador i utòpic que empra, no tenim la sensació d’estar vivint un drama. Els personatges mostren la il·lusió renovada que les bones idees de John els ha proporcionat: en certa manera, ell els ha retornat a la vida, els ha salvat. A més, el relat de la història està molt ben lligat, cada vegada que s’arriba al límit sorgeix la solució a l’últim instant. Ja comptes amb què s’aniran succeint uns quants miracles. I al final tot té solució. Els diferents personatges van entrant en el relat de manera precisa i significativa, i el relat no es fa gens llarg ni cansat. Quan les coses van mal dades, l’humor ajuda a passar els mals tràngols. I, en petites dosis, també hi ha humor a la pel·lícula.

L’agraïment és un altre sentiment constant en aquest film, no només cal agrair a la mare Terra tots els fruits sinó també a Déu Pare la fe dels cristians per continuar endavant. Per aquest motiu, s’hi inclou una escena de la recitació del parenostre quan broten les noves plantes. Aquest moment tan significatiu, com també el de l’arribada de l’aigua per regar el blat de moro assedegat, s’acompanyen d’un ambient sublim amb una música èpica i una fotografia de panoràmiques fantàstiques amb el camp al fons.

Que no ens falti el pa nostre de cada dia!

Crítica feta per Anna Juberó i Vilanova, de la Biblioteca Marc de Cardona, en el marc del projecte Escriure de cinema