Talent visual i discurs contra el sistema

Hi ha, d’alguna manera, una certa tendència a l’excés en el cinema de Michael Mann. Quan l’any 1995 va tenir lloc l’estrena de Heat, considerada per molts com una de les seves millors obres, la gran majoria de les crítiques rebudes per part del públic es van centrar especialment en la seva llarga durada. Alhora, es destacaven també les interpretacions d’Al Pacino o Robert De Niro i la potència de les imatges del film. Es reconeixia, doncs, el talent de Mann com un cineasta capaç de realitzar pel·lícules atractives, tant en el pla visual com en la direcció d’actors, però també hi havia la sensació generalitzada que la durada acabava per pesar massa. Una sensació que es repetiria anys després amb el film que aquí ens ocupa, El Dilema (The insider, 1999), pel·lícula basada en fets reals que parla de la lluita de Lowell Bergman (Al Pacino), director d’un informatiu de la CBS, per aconseguir que el seu programa emeti de manera íntegra i sense censura una entrevista feta a Jeffrey Wigand (Russell Crowe), antic científic de la tabaquera Brown & Williamson, on es denuncia l’ús de substàncies químiques que augmenten l’efecte de la nicotina en les cigarretes que fabrica l’empresa.

Malgrat la seva condició de títol mainstream, El Dilema no és una pel·lícula del tot fàcil: pot resultar aspra en alguns moments, el ritme narratiu té tendència a decaure just després d’aquells moments on l’acció es presenta de manera més apassionant i el seu metratge és novament excessiu. Tot i això, hi ha alguna cosa en ella que fa que ens mantinguem interessats per allò que ens explica, en major o menor mesura, fins al seu desenllaç. Com hem esmentat anteriorment, Mann posseeix un indubtable talent visual, i possiblement l’aspecte tècnic que millor reflecteix això sigui el treball realitzat amb el director de fotografia Dante Spinotti, que fa que el film resulti d’allò més atractiu a ulls de l’espectador. Per descomptat, no tot en aquesta pel·lícula es redueix a allò que ens transmeten les seves imatges: també hi trobem un evident discurs en contra del sistema, que es tradueix en forma de magnífics diàlegs que ens permet recuperar l’atenció quan sembla que el nostre interès per què succeeix en pantalla s’ha esvaït del tot. I possiblement aquest sigui el millor reclam amb què compta el film de Mann: que El Dilema és un reflex de la nostra pròpia realitat, una mostra de cóm obeïm a totes les conviccions establertes mentre se’ns oculta una informació que, en cas que es desvetllés, podria arribar a canviar la nostra percepció respecte a les grans indústries i, fins i tot, canviar-nos també d’alguna manera a nosaltres com a persones, tal com succeeix finalment amb els personatges principals del film. De fet, la lluita del protagonista sorgeix d’aquí: de la voluntat d’aconseguir difondre una història que mostri l’altra cara de la realitat en la qual vivim, mentre les més grans corporacions i els mitjans de comunicació fan tot el possible per difamar els implicats i censurar aquella informació que consideren confidencial perquè posa en perill els seus propis interessos.

Val a dir, però, que aquesta no és exactament una pel·lícula sobre una lluita inútil. La tenacitat del seu personatge principal i els contactes que posseeix dins el món de la premsa escrita acaben per fer que els esforços realitzats tinguin la seva deguda recompensa. El món finalment pot saber la veritat que s’amaga darrere la fabricació de cigarretes per part de Brown & Williamson, però també hi ha un sacrifici a causa del fet que el protagonista es veu obligat a deixar el programa que dirigeix després d’haver posat en risc la seva integritat professional. Mann demostra, per tant, que es pot arribar a guanyar una batalla contra el sistema per tal que la societat sigui conscient d’uns fets que perjudiquen directament la salut de les persones, però que les accions empreses durant el procés de lluita contra les tabaqueres acaben fent que es perdi alguna cosa a canvi. Es posa de manifest així la crueltat característica del mateix sistema.

Per últim, resulta també especialment digna de menció la manera com es construeixen els seus dos personatges principals. La major part del temps se’ns mostren per separat, però definint alhora cadascuna de les seves inquietuds i emocions envers el cas que els involucra, dotant-los, per tant, de les més pures emocions humanes i permetent així que l’espectador es pugui identificar amb major facilitat amb ells i pugui endinsar-se millor en aquell apropament a la realitat que proposa el llargmetratge. A més a més, malgrat que la seva resolució es veu a venir des de lluny, els diversos cops d’efecte que van sorgint al llarg de tota la trama (i que mostren l’autèntic poder de les grans empreses i la seva influència en els mitjans de comunicació) permeten assegurar-se l’atenció del públic durant una part considerable del film.

Per tant, no hi ha cap mena de dubte que El Dilema és una obra extensa, de ritme irregular i marcada per una evident densitat. El lúcid retrat que realitza del món en el qual vivim, sumat al potencial del seu realitzador en el terreny visual (el qual es deixa veure des del primer minut, amb aquella càmera que gairebé flota mentre veiem com el protagonista és guiat fins a una taula de negociació per realitzar una entrevista a un important xeic), unit a les interpretacions d’Al Pacino, Russell Crowe i Christopher Plummer, i als instants en què el film s’instal·la en el terreny del thriller (formidables les escenes de paranoia i acorralament que protagonitza el mateix Crowe), contribueixen a fer que tot flueixi de manera orgànica i que el visionament de la pel·lícula acabi sent d’allò més satisfactori per a l’espectador.

Crítica realitzada per Miquel Felipe a la Biblioteca Maria Àngels Torrents de Sant Pere de Riudebitlles en el marc del programa Escriure de Cinema 2021

Tràiler: