Recomanació. Camí de sirga.
Atansar-se a Camí de sirga (1988) de Jesús Moncada és un veritable plaer de lector i una bona ocasió per una tertúlia de Club de lectura.
Molts elements de l'obra ens conviden a entrar en la història i fruir-ne.
La novel·la comença i acaba amb la desaparició de la vila de Mequinensa, desplaçada per les aigües del nou pantà. El to irònic que ens guanya de seguida és present des de bon començament, quan el narrador critica la crònica que s'ha fet sobre els últims moments del poble. Això permet a l'autor de jugar amb les diverses possibilitats d'interpretació de les històries que s'hi narren.
El ritme flueix al compàs de les campanades d'un rellotge que s'atura ben a prop del final. El silenci que anuncia la fi, la destrucció inexorable i lenta, es barreja amb episodis plens de vida d'anys enrere: il·lusions, traïcions, esperances, tradició, angoixes, amors... I a cada pas l'escena que ens fa riure o ens sorprèn. És una història -la de la vila i els vilatans- plena d'històries, que va enrere i endavant, sense que ens costi gaire llegir. Assistim, des de Mequinensa, a moments d'especial rellevància històrica com la primera guerra mundial, la proclamació de la República o la guerra civil. Al final de cada capítol podem sentir com una campanada de mort amb la contundència d'alguna desgràcia. Però mentrestant, van passant per davant nostre tot de personatges tan representatius -d'una vila a la riba de l'Ebre que viu de les seves mines de lignit- com singulars.
Els sentits del lector es desperten també amb les descripcions lleugeres de l'Ebre, de la conca minera, de la vila, dels personatges, dels objectes i el seu destí sorprenent, de la natura, del camí de sirga que permet remuntar els llaüts. Paisatge i personatges estan lligats. També ens passegem pels interiors dels cafès i de les cases dels senyors...
El llenguatge és ric i enriquidor, i la redacció pulcra i juganera. Jesús Moncada fa servir la repetició humorística, la cua irònica de les frases, la solemnitat burleta.
El contrast i la barreja donen vida a la història de la vila i a les històries dels seus habitants: defectes ridículs dels personatges enmig de la gravetat situacional o la tragèdia, un harmònium que ha quedat contagiat sense remei per la melodia revolucionària, el balcó de l'apocalipsi des del qual la seva ocupant veu sempre el perill i escampa el seu oracle, un taüt que els vilatans, esporuguits per una fals rumor, deixen anar enmig de la plaça, un assassinat, una prostituta que arriba al poble com si fos una aparició...
Bona novel·la tant per a fruir en solitari com per comentar en grup i fer-la parlar més enllà de la lectura personal.
Més informació:
Recomanat per Gemma Justo Medrano. Bib. Lluís Millet d'Aiguafreda.
