Blade Runner 2049 (Blade Runner 2049; Denis Villeneuve, 2017), de Denis Villeneuve, és una pel·lícula neo-noir i de ciència-ficció dels Estats Units. Els que coneixem el treball anterior del director potser trobem a faltar aquella atmosfera tan personal i espectacular de La llegada (Arrival; Denis Villeneuve, 2017), però no hem d’oblidar que Blade Runner 2049 és una seqüela i ha de ser coherent amb la seva predecessora. Començant per la fotografia de Roger Deakins, aquest film és una recreació d’un món distòpic amb una escenografia visualment impressionant. Els seus autors ens regalen imatges pel record com K caminant per una Las Vegas desèrtica i de color groc a causa de la radiació. L’atmosfèrica banda sonora, a més, acompanya perfectament les imatges, però podem tenir el dubte si s’ha volgut submergir-nos en un “fabulós” món distòpic per sobre d’altres elements del film.

És l’any 2049 i ha tingut lloc un salt tecnològic i sociològic en l’àmbit de la intel·ligència artificial. Els éssers creats mitjançant bioenginyeria s’han integrat a la societat i porten una vida humana. El protagonista, K (Ryan Gosling), treballa caçant i retirant models de replicants clandestins més vells.

Els replicants de la cinta original Blade Runner (1982), de Ridley Scott,  compartien una sèrie de preocupacions d’ordre metafísic (“quin és el sentit de la vida?”, “quant temps ens queda?”). En canvi, K s’interroga al voltant d’aspectes més humans: vol dotar de valor la seva existència a partir de l’amor i l’engendrament. Es pregunta sobre el seu naixement i l’autenticitat dels seus records. Com tots nosaltres, vol dotar de contingut real la seva vida. Podríem afirmar que Blade Runner era una història sobre els finals i Blade Runner 2049 ho és sobre els orígens.

La idea central del film es reflecteix en l’evolució del protagonista i en la conducta dels replicants Nexus 6. Tot ells, metàfores de l’ésser humà, ens mostren que la humanitat resideix a un altre lloc, més enllà dels nostres orígens i del determinisme genètic: resideix en la capacitat de sacrificar-nos per una idea, per una persona, un objectiu o un somni. Som el que fem. Les nostres accions ens defineixen fins a l’últim alè.

La narració és una metàfora de la nostra existència. L’any 2049 no queda tan lluny i el nostre món no és tan diferent del de la pel·lícula: la robòtica cada vegada està més present a les nostres vides; la societat segueix dividida en rics i en pobres, en corporacions poderoses i en consumidors submisos, en agents antidisturbis i en classe treballadora; la reiteració del cos de la dona com a reclam és continu; no es respecten els drets humans ni dels infants; la solitud ens colpeja en un món que mai ha estat més connectat; les càmeres de videovigilància són per tot arreu; el rastrejament i control a través de dispositius que són acceptats i els considerem imprescindibles en la nostra vida; i la publicitat ens bombardeja, amb llums de neó o sense.

La pel·lícula de Denis Villeneuve sembla indicar-nos que el progrés tecnològic, inserit al nostre món individualista i alienant, no evitarà la decadència i que la clau de la nostra existència estarà en com decidim viure-la. Fins i tot si no som capaços de veure aquest rerefons tan profund, sempre quedarà una trama ben estructurada i atractiva que t’enganxa a la butaca. L’argument no és simple, però se segueix bé durant tota la pel·lícula i els personatges actuen i s’expressen amb claredat.

Per acabar, assenyalaria que el món de Blade Runner 2049 és més que la representació d’un futur no desitjat, d’un context postapocalíptic possible. Va més enllà, i planteja la recerca d’una utopia per part dels replicants en un món distòpic. I no oblidem que els replicants són una al·legoria dels humans. Seria capaç la humanitat d’encaminar-se cap a una utopia?

Crítica elaborada per Maria Rosillo Ruiz de la Biblioteca el Molí (Molins de Rei) en el marc del projecte Escriure de Cinema.