Helen Mirren
Cinema
Sospitosos habituals
Torna al prestatge ►
Continguts anteriors ►
Helen Mirren
Tres vegades reina
Helen Mirren, Dame de l'Imperi Britànic (equivalent al Sir), va interpretar la reina Charlotte a La locura del Rey Jorge (1994), pel que va guanyar la Palma d'Or de Cannes com a millor actriu; posteriorment va fer d'IsabelI a la sèrie de televisió de l'HBO Elisabeth I (2005), paper amb el que va guanyar tant l'Emmy com el Globus d'Or; i finalment va ser IsabelII a la pel·lícula d'Stephen Frears The Queen (2006), que li valdria guanyar l'Oscar i el BAFTA.
No es pot dir, doncs, que la monarquia no li senti bé a aquesta actriu, la única del món que ha interpretat a les dues Isabels. Però ens quedaríem en l'anècdota si només ens fixéssim en això: la carrera de Helen Mirren està plena de títols cinematogràfics coneguts, i desenes d'obres de teatre del més alt nivell. Amb raó se la considera una gran dama de la interpretació.
Aristòcrata russa
Helen Lydia Mironoff va néixer a Londres el 1945, de pare d'ascendència russa i mare anglesa. El seu avi, el coronel Pyotr Vasilievich Mironov, pertanyia a l'exèrcit imperial rus, amb el que va lluitar a la guerra russo-japonesa del 1904; després va passar a ser diplomàtic, i es trobava a Londres negociant un acord d'armes quan la Revolució el va obligar a quedar-se, finalment assentant-se al país com a conductor d'un taxi. El seu fill i pare de Helen, Basil,va canviar el cognom de la família per Mirren.
Després del seu pas per l'escola, Helen es va matricular al New College of Speech and Drama de Londres, situat a la casa on va viure i morir la ballarina de ballet clàssic Anna Pavlova. Als 18 va fer una audició pel National Young Theatre, que la va acceptar, i amb qui va fer la protagonista de Antoni i Cleòpatra a l'Old Vic.
Actriu de la Royal Shakespeare Company...
Com a resultat d'aquest paper, Helen va ser convidada a unir-se a la Royal Shakespeare Company, amb la que no ha deixat de treballar des del 1966 fins a l'actualitat, per bé que en algun moment de la seva carrera hagi manifestat que la manera de produir els espectacles de la companyia li sembla totalment "innecessària i destructiva de l'art del Teatre", per invertir ingents quantitats de diners en "despeses fastuoses" com vestuari i efectes tècnics.
Sigui per haver considerat això una crítica positiva, sigui pel seu talent com a actriu, Helen Mirren ha fet tots els papers principals de totes les obres clàssiques shakesperianes: Diana a Tot va bé si acaba bé, Cressida a Troilus i Cressida, Phoebe a Al vostre gust, Julia a Els dos cavallers de Verona...
... a Broadway i al National Theatre
Però no només ha triomfat al seu Londres natal: a Broadway ha estat nominada dues vegades als premis Tony com a millor actriu pels seus paper a l'obra de Turgenev Un mes al camp i a la Dansa de mort d'Strindberg. Tot i amb això, i amb la carrera cinematogràfica que l'ha dut en més d'una ocasió a Hollywood, sempre ha retornat al teatre nacional. Una de les seves darreres interpretacions per al National Theatre va ser Mourning Becomes Electra d'Eugene O'Neill, una producció de quatre hores i mitja que l'actriu considera "una de les millors experiències de la meva carrera professional".
Tinto Brass, John Boorman, Peter Weir, Peter Greenaway
Si la seva carrera als escenaris més reputats és estesa, en el cinema és sorprenent i diversa com poques. Les primeres interpretacions van ser, com no, personatges lligats a produccions shakesperianes: Hermia al Somni d'una nit d'estiu (Peter Hall, 1968) i Ofèlia a "Hamlet" (Celestino Coronado, 1976).
Helen Mirren sempre ha conreat la imatge de dona desinhibida i sexualment alliberada; va contribuir a difondre aquest rol la producció de Tinto Brass Calígula (1979), on les escenes eròtiques del film van disparar la seva popularitat. Lluny d'encasellar-se, el 1980 es llença directament a la comèdia fent de partenaire de Peter Sellers a "El diabólico plan del Dr. Fu Man Chú" una de les menys aconseguides cintes del genial còmic anglès, tot s'ha de dir.
El 1981 la trobem convertida en la fosca Morgana dins la molt fosca Excalibur, de John Boorman. I el 1984 arriba el primer reconeixement: guanya la Palma d'Or a Millor Actriu del Festival de Cannes i la nominació als BAFTA pel drama Cal, de Pat O'Connor, una història d'amor entre la vídua d'un policia protestant mort per l'IRA i un terrorista de la banda.
Aquell mateix any fa de Tanya Kirbuk, capitana d'una nau espacial russa, a 2010: Odisea dos (Peter Hyams), un intent de fer una segona part de Odisea 2001. La pel·lícula no va gaudir ni del favor de la crítica ni del públic, però el paper de Helen Mirren devia ser prou convincent com perquè l'any següent li encarreguessin un altre personatge rus, en aquest cas el de Galina Ivanova, a la producció Noches de Sol de Taylor Hackford. Aquest era un film de lluïment del ballarí Mikhail Baryshnikov, que per atzars del destí torna a Moscú després d'haver-ne fugit (és el 1985, finals de la guerra freda) i allà es troba un ballarí de claqué (Gregory Hines) que l'ajuda a escapar-se de nou.
Peter Weir la crida per fer de dona soferta d'un visionari inventor que trasllada tota la seva família a una platja de centreamèrica a la recerca d'un paradís perdut; La costa de los mosquitos (1986) és un èxit de públic, i permet a la Mirren coincidir amb dos joves Harrison Ford i River Phoenix.
Però ja hem dit que la seva carrera és sorprenent. Si el personatge de Mare Fox en aquesta pel·lícula era la de dona pacient al costat del geni, la seva següent interpretació faria saltar pels aires aquesta imatge dolça. Peter Greenaway la converteix en Georgina Spica a El cocinero, el ladrón, su mujer y su amante (1989), un controvertit paper en un film extrem, desagradable, escatològic, i sàdic, però també transgressor, espectacular, estètic i original. En suma, d'un extrem a l'altre.
Com podem veure, els vuitanta van ser frenètics per l'actriu. A tota aquesta producció hem de sumar la teatral, que representa més de set muntatges diferents, entre ells una "Madame Bovary"; si a més afegim la vida en comú amb Liam Neeson (que després diria que només ho feia per promocionar-se com a actor, lleig), el seu romanç amb el director americà Taylor Hackford (amb qui finalment es casarà el 1997), i els seus flirtejos amb la cocaïna (que va abandonar quan es va assabentar que el nazi Klaus Barbie havia viscut del tràfic), podem concloure que, als vuitanta, la Mirren estava on fire.
Detectiu a la TV
Sense deixar mai el cinema ni el teatre, a principis dels noranta va començar a baixar una mica el ritme. Va ser el moment de protagonitzar dues mini-sèries que la van fer encara més popular, sota el nom de la investigadora d'homicidis Jane Tennison a la producció "Prime Suspect" de Grenada TV. Al nostre país es va estrenar sota els títol de "Principal Sospechoso: Una mujer de acero" el 1993.
Tan popular es va fer el personatge, i tanta expectació va crear, que les dues temporades de "Prime Suspect" es van allargar mitjançant unes quantes TV movies: "El guardian de las almas"(1993), "La hija desaparecida"(1995), "Círculos internos"(1995),"El aroma del miedo"(1995), "Errores de juicio"(1996), "El último testigo"(2003) i "Último caso"(2006).Quant a la seva qualitat, només dir que la primera temporada va guanyar 11 premis BAFTA i la segona un Emmy i un BAFTA, i en ambdós casos Helen Mirren es va endur el premi a millor actriu.
Stephen Frears i la monarquia
Tornant al cinema, acaba el mil·lenni protagonitzant Secuestrando a la Sra. Tingle ( Kevin Williamson, 1999) i participant a Flower Power: como una regadera (Joel Hershman, 2000). Ja als 2000, encadena èxits com Gosford Park (Robert Altman, 2001) i Las chicas del calendario (Nigel Cole, 2003). A "Gosford Park" interpreta una majordoma que va tenir una relació amb el seu senyor, el fruit de la qual va ser obligada a donar en adopció; quan trenta anys més tard el seu fill torni per assassinar el seu pare, es veurà obligada a anticipar-se. Veiem clarament el que serà una constant durant la dècada: una Mirren en papers de dona madura, amb força de voluntat i capaç d'enfrontar-se a les adversitats de la vida.
Llavors es posarà en la pell de la primera Isabel en una altra mini-sèrie, Elisabeth I (2005), en aquest cas per la televisió per cable estatunidenca HBO, que s'enduria una vintena de premis d'entre els quals el Globus d'Or i l'Emmy per a la protagonista.
Només un any més tard, Stephen Frears la crida per fer de reina Isabel II a The Queen. Ambientada just en el moment posterior a la mort de Lady Di, retrata amb mestria la crisi que aquesta mort va provocar en la monarquia. Helen Mirren, que a aquestes alçades ja no havia de demostrar res, va ser capaç d'humanitzar una figura que sempre ha semblat extremadament freda, dotant-la d'uns sentiments i uns dubtes morals aparentment inexistents en la figura reial. Sembla ser que la reina Isabel II no ha volgut veure mai la pel·lícula per no recordar "una de les setmanes més horroroses de la meva vida"; si mai ho fa, és probable que quedi molt satisfeta.
La cinta va ser tan multipremiada com la seva protagonista, amb l'Oscar a millor actriu, Coppa Volpi a Venècia (amb ovació de cinc minuts inclosa), BAFTA, Globus d'Or... i fins a 31 premis internacionals més.
Helen, fes el que vulguis
No es pot dir que, per a una actriu de la seva talla, "The Queen" suposés un abans i un després, però sí que va representar la confirmació d'una carrera espectacular. Hi ha actors, actrius i directors que, en un moment determinat de la seva carrera, amb una actuació més, es guanyen la indulgència plena; tant és el que facin a partir de llavors, des de la comèdia més infumable fins el blockbuster més descaradament comercial: els ho perdonarem tot.
"The Queen" és la pel·lícula amb la que diem "Helen, a partir d'ara, fes el que vulguis".
I això és el que ha fet: des de "La búsqueda 2: el diario secreto" (2007) fins a una petita meravella com "La última estación" (2009), des de fer d'ex-agent del Mossad a "La deuda" (2011) a convertir-se en la dona de "Hitchcock" (2012), des de protagonitzar amb el llegendari director hongarès István Szabó a "The Door" (2012) fins a convertir-se en companya de Bruce Willis en la cinta d'acció "Red 2" (2013)... Helen Mirren fa el que vol.
Ni més ni menys que el que ha fet tota la seva vida.
 Noches de sol |  La costa de los mosquitos |  Flower power, como una regadora |  Gosford Park |
 La sombra del poder |  Un hombre de suerte |  The Queen |
