el món s'acaba
Cinema
Recorreguts cinematogràfics
El món s'acaba
És possible que el nostre món, tal i com el coneixem actualment, s'acabi algun dia. El que no sabem és com: per un cataclisme natural? per una catàstrofe provocada per l'home? quan el sol s'apagui? per una invasió alienígena?...
A continuació fem un repàs de les diverses maneres com el cinema ens ha mostrat la fi del món.
2012 (2012)
Roland Emmerich
La destrucció com a símbol
El mal forma part de la història de la humanitat, i és tan antic com aquesta. L'impuls destructor de l'ésser humà no és més que un fidel reflex de les formes que la natura desfermada pot assolir, amb el que l'argument que el mal s'insereix en una persona o en una societat per destruir-la no és més que un exemple a petita escala de la destrucció del món. És per això que des de temps remots trobem relats que ens descriuen la destrucció, en totes les èpoques i cultures, però especialment en la judeo-cristiana, ja sigui a escala humana (la serp que tempta l'home), a nivell de ciutat (Sodoma i Gomorra), o de tota la humanitat (el Diluvi Universal).
El diluvi universal
Sempre, però, la destrucció vol simbolitzar una catarsi que farà renéixer de les cendres la persona, la comunitat o la humanitat, amb una lliçó ben apresa, i molt més forta i ben preparada per l'esdevenidor. La destrucció, el caos i la mort subsegüent seran, doncs, necessàries per a que els supervivents siguin millors que els anteriors, en definitiva, per fer evolucionar la humanitat en positiu.
És per això que la fi del món en realitat no és tal. Mai s'arriba a acabar totalment amb la humanitat, i ni que siguin molt poquets els supervivents, sempre en queda algun. El que si que s'acaba és amb el món tal i com el coneixem, o amb la idea del món que teníem, o amb una manera de fer les coses que està abocada al fracàs.
![]()
La destrucció de la societat
La destrucció de la societat pot venir per diversos factors: un intrús que simbolitza el mal s'hi introdueix i la corca des de dins, un estranger la contamina d'alguna manera, o bé la mateixa societat evoluciona de manera que s'autodestrueix. Com ja hem dit, aquí la comunitat simbolitza la humanitat, perquè és lògic pensar que si aquella comunitat fracassa en la lluita contra el mal, altres la seguiran i acabarà fracassant el món sencer.
L'argument de l'intrús destructor va des del Dràcula que s'introdueix a la societat victoriana i, un cop dins, li xucla literalment la sang, fins a l'estranger que la contamina, com en Los pájaros de Hitchcock. L'esquema és pràcticament el mateix: una comunitat que viu en pau, una amenaça que ve de fora i que l'ataca, la cohesió de la comunitat per fer front a l'amenaça i el triomf, un cop apresa la lliçó, que acaba sovint amb la mort de l'intrús.
Los pájaros (1963)
Alfred Hitchcock
Capítol a part dins la destrucció de la societat són les distòpies (utopies negatives); en aquest cas alguna cosa ha passat (sovint no sabem què) però la societat ha evolucionat de tal manera que s'ha convertit en una amenaça per al mateix home, o en un reflex maligne del que era una societat sana.
1984 (1984)
Michael Radford
El planeta de los simios (1968)
Franklin J. Schaffner
Intrusos destructors
 Frankenstein (1931) James Whale |  La momia (1932) Karl Freund |  Los pájaros (1963) Alfred Hitchcock |  Drácula (1992) Francis Ford Coppola |
Distòpies
 Fahrenheit (1966) François Truffaut |  El planeta de los simios (1967) Franklin J. Schaffner |  La naranja mecánica (1971) Anthony Burgess |  Terminator (1984) James Cameron |
 1984 (1984) Michael Radford |  Brazil Terry Gillian |  Gattaca (1997) Andrew Niccol |  Matrix (1999) Wachowski Brothers |
 Código 46 (2003) Michael Winterbottom | |  La carretera (2009) John Hillcoat |
La destrucció natural
L'argument preferit pels directors als que agrada gastar com més milions millor en efectes especials és la destrucció que ocasiona la naturalesa, més que res perquè no hi ha res més espectacular que un bon huracà, tornado, onada gegantina, terratrèmol, volcà o combinació de tot plegat.
Aquí sí que la humanitat hi té ben poc a fer. No serveix de res romandre units (és més, a vegades és millor dispersar-se) perquè davant les forces desfermades de la natura l'únic que es pot fer és escapar, fugir, volar. Aquestes pel·lícules també tenen punts clau que es repeteixen, com ara la comunitat que viu en pau ignorant el que passarà, el científic-mag que avisa del que ve i al que ningú fa ni cas –que simbolitza la inconsciència de la humanitat- , la família que en començar el desastre es veuen obligats a separar-se i que després es retrobaran –o no -, i el final apoteòsic – després de la tempesta sempre ve la calma- en que, un cop tot passat, els supervivents començaran la reconstrucció.
Volcano (1997)
Mick Jackson
També tenen en comú totes aquestes pel·lícules un cert missatge d'advertència a la humanitat: no som res, la naturalesa en qualsevol moment ens pot posar al nostre lloc i no podem fer res per dominar-la, així que no juguem a ser Déus. Més darrerament, un altre missatge relacionat amb l'anterior ha anant prenent força, a mesura que les teories sobre el canvi climàtic s'han anat imposant: la nostra acció sobre la naturalesa l'ha pertorbat i tot això ens ho trobarem. No arribem encara a la venjança (la terra castiga la humanitat), però hi subjau una certa idea.
El día de mañana (2004)
Roland Emmerich
Catàstrofes naturals
 San Francisco (1936) W.S. Van Dyke |  Terremoto (1974) Mark Robson |  La última ola (1977) Peter Weir |  Volcano (1997) Mick Jackson |
 Deep Impact (1998) Mimi Leder |  Armageddon (1998) Michael Bay |  El día de mañana (2004) Roland Emmerich | |
La destrucció per la mà de l'home
En realitat, els dos apartats anteriors es podrien col·locar sense massa problema dins d'aquest, ja que l'home és el protagonista d'ambdós, sigui com a còmplice necessari per destruir la societat, sigui perquè sempre, encara que el desastre sigui natural, hi té una part de culpa en els efectes de la natura.
Però el que trobarem aquí és quan la voluntat de ser dolent de l'home se li escapa de les mans, és a dir, que aquí la humanitat ha creat les armes per destruir i aquestes se li han tornat en contra. Dins d'aquest apartat hi ha dos grans temes: la destrucció nuclear i la extinció de la humanitat per culpa d'un virus.
Des de l'anihilació d'Hiroshima i Nagasaki s'ha establert la consciència que, davant l'amenaça nuclear, tot el món forma una sola comunitat. Més encara després de l'escalada bèl·lica de la guerra freda, que va provocar que qualsevol atac nuclear fos contestat per un altre i acabés destruint el món sencer, en un joc on no guanya ningú. Juegos de Guerra, El día después, mostren clarament que la única solució davant d'aquesta amenaça és la raó, i que el més important no és qui comença la guerra, si no que és imprescindible que no comenci mai. De tots els arguments de desastres, aquest és el més clarament pacifista de tots.
El dia después (1983)
Nicholas Meyer
Però l'amenaça nuclear no prové només per la possibilitat de que les bombes creades per l'home esclatin, si no perquè el seu mateix procés se li escapi de les mans. Aquí tenim la contaminació nuclear, un enemic invisible i letal que també pot acabar amb la humanitat.
El síndrome de China (1978)
James Bridges
Lligat a l'anterior, l'amenaça dels virus és des de fa temps un altre subgènere en les pel·lícules de desastres. Aquest és un altre tipus de contaminació, però a l'igual que la nuclear, també invisible, de propagació extremadament ràpida i semblantment letal. Els experiments biomèdics de l'home escapen fortuïtament del seu control i se li giren en contra; aquí si que tenim l'argument de la venjança servit en safata: com que l'home ha jugat a ser Déu (en el fons, ha volgut controlar la natura), la humanitat és castigada amb el més semblant a una plaga bíblica.
Contagio (2011)
Steven Soderbergh
Pànic Nuclear
 La hora final (1959) Stanley Kramer |  El síndrome de China (1978) James Bridges |  El día después (1983) Nicholas Meyer |  Terminator 3 (2002) Jonathan Mostow |
Virus
 El puente de Casandra (1976) George P. Cosmatos |  Estallido (1995) Wofgang Petersen |  Doce monos (1995) Terry Gillian |  Resident Evil (1996) Paul W.S. Anderson |
 28 días después (2002) Danny Boyle |  28 semanas después (2007) Juan Carlos Fresnadillo |  [Rec] (2007) Jaume Balaguero & Paco Plaza |  Contagio (2011) Steven Soderbergh |
La destrucció per l'amenaça que ve de fora
En aquest darrer bloc sí que podem dir que l'home està lliure de pecat. Els dolents són els altres, els estrangers, els que venen de fora, de tant fora que ni tant sols pertanyen al món: l'amenaça de la destrucció que ve de l'espai exterior.
Aquí ens trobem en la mateixa situació que amb la destrucció de la comunitat: si una sola nau espacial és atacada i vençuda, la terra correrà la mateixa sort. És vital, doncs, destruir a l'enemic quan aquest encara no ha arribat al nostre planeta, perquè si no no hi haurà res a fer. Així ens trobarem amb naus infectades, com Alien, que simbolitzen tota la humanitat i on tota aquesta humanitat està representada, amb representants de cada gènere i raça.
Prometheus (2012)
Ridley Scott
Però pot ser que la terra resulti envaïda, sense que cap nau d'avançada es topi primer amb l'amenaça. Llavors podem distingir entre un atac sorpresiu –de cop i volta ens volen envair- i un atac covard –en realitat ja fa temps que ens estan envaint i no ens n'havíem adonat. El primer provocarà una resposta de tipus militar, ja que en el fons es tracta d'una guerra, la resposta a un atac. El segon s'emmarca millor en les operacions de contraespionatge i de guerra de guerrilles; aquí del que es tracta és d'anar eliminant els intrusos de manera sigil·losa, de la mateixa manera que ells s'han anat introduint.
La guerra de los mundos (2005)
Steven Spielberg
La invasión de los ladrones de cuerpos (1956)
Don Siegel
Aliens per a tots els gustos
 Alien (1979) James Cameron |  Species (1995) Roger Donaldson | ||
Vingueren de l'espai exterior
 La guerra de los mundos (1952) Byron Haskin |  Plan 9 (1956) Ed Wood |  Mars Attacks (1996) Tim Burton |  Señales (2001) Night Shyamalan |
 Monstruoso (2007) Matt Reeves |  Invasión a la tierra (2011) Jonathan Liebesman | ||
Estan entre nosaltres
 La invasión de los ladrones de cuerpos (1956) Don Siegel |  District 9 (2009) Neill Blomkamp |
Conclusió: s'acaba, el món?
Aquest any segurament no. Almenys físicament. Ara, tota una colla de pel·lícules ens adverteixen que el món, tal i com el coneixíem fins ara, segurament s'ha acabat. La Terra no desapareixerà, ni la nostra societat es convertirà en una distòpia, però les coses mai tornaran a ser com eren perquè, lluny d'enfrontar-nos a amenaces grandiloqüents, el que tenim per davant és un canvi (en el fons sembla ser que és que el que pronosticaven els maies) que capgirarà la nostra manera de veure les coses.
Inside Job (2010)
Charles Ferguson
