Un clàssic fonamental per conèixer l'univers cinematogràfic de Woody Allen i una delícia pels amants de les comèdies romàntiques agredolces.

Estrenada el 1977, va suposar la consagració del seu director amb un rotund un èxit de crítica i públic. Annie Hall va obtenir quatre premis Òscar a millor pel·lícula, direcció, guió original i a millor actriu per a Diane Keaton.

Protagonitzada per Allen en el paper d'Alvy Singer, un humorista que treballa a clubs nocturns de Nova York i que es troba en plena crisi dels quaranta després d'haver trencat amb Annie (Diane Keaton), la seva darrera núvia.

Amb un innovador estil, allunyat de les comèdies clàssiques, Allen ens presenta una mena de documental dramatitzat on el protagonista fa les funcions de narrador i acaba per parlar directament amb el públic.

Però, Annie Hall, és, sobretot, una profunda reflexió sobre el món de les relacions de parella des de la personal mirada de Woody Allen i les seves obsessions: la mort, el psicoanàlisi, l'antisemitisme, la ciutat de Nova York, i tantes altres.

Recomanat per Aurora Igual. Bib. Josep Soler Vidal de Gavà.

Aquesta pel·lícula va ser rodada el 1985, per Luís García Berlanga, que va comptar, un cop més, amb la mà de Rafael Azcona per aconseguir un guió divertit i original sobre una versió de la Guerra Civil Espanyola, a la que el públic espanyol estava poc acostumat, després de molts anys de censura.

El 1977, amb la caiguda de la censura, el cinema espanyol s'inunda de títols de la mà dels grans creadors nacionals, fent ressorgir un cinema de denúncia històrica per a posar al dia a tot el gran públic, de cada una de les versions sobre els grans temes viscuts els últims 40 anys, que havien estat escrupolosament filtrats pels vigilants de la moral nacional catòlica.

En l'apartat de la guerra civil, la única versió coneguda de la qual, era la manipulada i triomfalista proclamada des del sistema, sorgiren nombroses pel·lícules. Però cal destacar La Vaquilla pel seu humor, optimisme i entusiasme conciliador.

Amb clau de divertida comèdia, ens narra la relació absurda, sense sentit, que va existir entre les tropes d'ambdós bàndols, reclutades a l'atzar, depenent, exclusivament, d'on estaven ells i on estava el front.

Dins d'aquest context, Berlanga i Azcona, ens narren una sèrie de peripècies al voltant del front d'Aragó, les festes d'un poble i a una simbòlica vaquilla (Espanya?), tan absurdes, com la pròpia contesa.

Durant la Guerra Civil Espanyola, després d'uns quants anys de batalla en les trinxeres, es percep un ambient rutinari on els soldats es dediquen a dormir o a escriure cartes. L'altaveu de la zona nacional trencarà tal monotonia quan anuncia que, amb motiu de la festivitat de la Verge d'Agost, està a punt de celebrar-se una festa on hi haurà un espectacle taurí.
És llavors quan cinc militars de la zona republicana, comandats pel brigada castro (Alfredo Landa), decideixen raptar a la vaquilla.

La cinta abandona els tòpics sobre l'heroisme guerrer d'ambdós bàndols, mentre mostra el costat més absurd de la guerra, en clau de comèdia, presentant les enemistats brutals i il·lògiques que la guerra genera entre individus atabalats per idèntics problemes i dilemes.


Més informació:

Notícia "Mor Alfredo Landa"
 

Recomanat per Laura Solà. Bib. Singuerlín-Salvador Cabré de Sta. Coloma de Gramanet
 

La darrera pel·lícula de Wes Anderson, un del directors més reconeguts de cinema independent nordamericà, té tots els ingredients d'estil i contingut propis de la seva filmografia. Una cuidada estètica vintage anys seixanta, personatges adults que es comporten com nens i personatges pre-adolescents incompresos i amb crisi d'identitat.

L'acció transcorre a una illa de la costa de Nova Anglaterra a l'estiu de 1965, on s'ha instal·lat un campament boy-scout.

Els protagonistes, dos joves de 12 anys, Sam (Jared Gilman) i Suzy (Kara Hayward), s'enamoren i estableixen un pla secret per fugir i queden citats al mig de la natura.

El director fa servir, una vegada més, al seu actor fetitxe Bill Murray, com va fer a Viaje a Darjeeling, Academia Rushmore, Los Tenenbaums. Una familia de genios i Life Aquatic, per a interpretar a la perfecció al pare de la protagonista, la jove actriu Kara Hayward.

En definitiva, una pel·lícula que ens transporta als sentiments i emocions dels primers amors i la pèrdua de la innocència, amb una banda sonora immillorable.


Més informació:
 

Trailer de la pel·lícula
 

Recomanat per Aurora Igual. Bib. Josep Soler i Vidal de Gavà

Sóm a Iran l'any 1979. L'Ayatollah Jomeini es ja al poder i el Sha de Persia ha demanat asil polític als Estats Units. Els iranians, traumatitzats pels anys de regnat del Sha, demanen la seva extradició per jutjar-lo i executar-lo al seu país i això genera una gran revolta social que acaba amb l'ocupació de l'ambaixada dels EEUU pels seguidors de l'Ayatollah.

Només sis membres de l'equip aconsegueixen fugir i refugiar-se a casa de l'ambaixador canadenc. És en aquest moment, quan la CIA comença a pensar en la manera de treure aquestes persones del país sense que se n'adonin les autoritats iranianes, doncs si descobreixen que han fugit de l'ambaixada seran acusats d'espionatge i executats immediatament.

Es valoren diverses alternatives que no tenen gaire esperança d'èxit fins que a l'agent Tony Mendez, especialitzat en operacions de rescat, se li acut un pla bastant boig: fer passar als diplomàtics per un fals equip de rodatge que visita Iran per localitzar exteriors per filmar una pel·lícula de ciència ficció. Amb l'ajut d'un maquillador i un productor de Hollywood organitzen tot el necessari per fingir que es farà aquesta pel·lícula i així aconseguir entrar al país.

Argo és una pel·lícula molt entretinguda, amb un bon ritme que explica una història que enganxa per sorprenent i esbojarrada. La trama es tan absurda que podries pensar que és una comèdia si no saps que els fets que narra la pel·lícula van passar realment. Potser costa entendre com la CIA decideix ajudar primer a només sis persones que passaven els dies angoixats però segurs a una casa de luxe mentre que més de 80 es trobaven captives a la ambaixada en pèssimes condicions.

La pel·lícula està basada en una història real que va romandre amagada als arxius de la CIA durant molts anys i que adapta lliurement el llibre que va escriure el mateix Tony Méndez quan els documents van ser desclassificats i va poder parlar d'allò que realmente va passar.

Argo, protagonitzada per Ben Affleck que també ha estat el director, ha estat la pel·lícula revelació de l'any passat. Va ser considerada la millor pel·lícula de la temporada de premis (BAFTA, Critics Choice Award, Globus d'Or, entre d'altres) i es va convertir en la gran triomfadora dels Premis Òscar amb tres estatuetes: millor pel·lícula, guió adaptat i muntatge.


Més informació:

• Pàgina web de Filmaffinity
• Pàgina web de Imdb

Recomanat per Bea Garcés. Bib. Armand Cardona Torrandell de Vilanova i la Geltrú

Cineasta inclassificable i ferotge, Leós Carax, pseudònim d'aquest cinèfil empedreït, amb Holy Motors va ser el guanyador del Festival de Cine de Sitges 2012, obtenint els premis a la Millor Pel·lícula, Millor Direcció, el Premi José Luis Guarner de la crítica i el Mèlies d'Argent al Millor Film Europeu.

Sempre envoltat d'un aire de maleït i de misteri, compta amb un grup de col·laboradors habituals que l'acompanyen sovint, com l'actor Denis Lavant o el director de fotografia Jean-Yves Escoffier.

Holy Motors és una pel·lícula que conté moltes pel·lícules, igual que el senyor Oscar, el protagonista, viu moltes vides en una al llarg de la seva jornada parisina com a assassí, captaire, criatura monstruosa o pare de família. En aquest París crepuscular s'hi invoca l'esperit de Georges Franjou, Jean-Luc Godard, Marcel Schwob, Jacques Demy i David Lynch, i se'ns obliga a posar en dubte el nostre judici estètic.

No és una pel·lícula complaent; o bé provoca un rebuig visceral, o bé suposa una experiència reveladora. En definitiva, un disbarat formidable a l'alçada de Mulholland Drive, casi res.
 

Més informació:
 

Trailer oficial
 

Recomanat per Núria Perarnau. Bib. Gràcia-Jaume Fuster de Barcelona

Essent difícil que una producció noruega s'arribi a estrenar al nostre país, i encara més que després s'editi en DVD, el cas de Headhunters només s'explica per l'enorme èxit de la novel·la homònima de Jo Nesbø, que dins del segment de la narrativa negra s'està convertint en la sensació de la temporada.

La pel·lícula reprodueix fidelment l'argument del llibre, a grans trets: un seleccionador de personal amb un tren de vida molt superior al que li correspon es dedica a arrodonir els seus ingressos robant obres d'art. Quan rep l'encàrrec de trobar un directiu per a una empresa de GPS, creu haver trobat la persona ideal en la figura de Clas Greve (Nikolaj Coster-Waldau, el Jamie Lannister de Juego de Tronos), que, casualment, guarda un quadre de Rubens desaparegut des de la Segona Guerra Mundial.

És per això que el film funciona igual que funciona la novel·la, perquè després d'un plantejament força convencional l'argument es va complicant cada vegada més, i el ritme va pujant fins a assolir situacions cada vegada més inversemblants. I el més bo és que, ja sigui llegint o veient-ho, ens ho acabem creient. I passant-ho bé.


Més informació:
 

Pàgina web oficial de Jo Nesbø



Trailer oficial
 

Recomanat per Jaume Felipe. Bib. Maria Àngels Torrents de Sant Pere de Riudebitlles

És potser el títol més conegut del cineasta català Bigas Luna, desaparegut recentment a l'edat de 67 anys.

Per una banda, la pel·lícula iniciadora de la seva etapa més ibèrica i castissa, juntament amb Huevos de oro(1993) i La teta y la luna(1994), capaç de fixar per sempre a les retines cinèfiles una imatgeria visual inconfusible, carregada de simbologia.

Per una altra, el descobriment de tres grans talents interpretatius que han arribat molt lluny: Javier Bardem, Penélope Cruz i Jordi Mollà. El director sempre ha tingut un olfacte privilegiat per detectar actors de raça. La seva darrera troballa va ser Verónica Echegui (la Juani).

És, a més, un desplegament de sensualitat carnal, de voluptuositat terrenal i de sexe   d'extrarradi, sense oblidar un dels elements que nodreix el seu cinema: la presència constant, gairebé com un personatge més, del menjar. Gastronomia ibèrica de primera.

En definitiva, pur Bigas Luna, per assaborir amb tots els sentits.

Més informació:

Totes les pel·lícules de Bigas Luna al catàleg Aladí.

Recomanat per Núria Perarnau. Bib. Les Corts-Miquel Llongueres de Barcelona

El cinema de Jesús Franco es caracteritza per no deixar indiferent. Ja sigui amb pel·lícules bones, dolentes o molt dolentes. S'ha arribat a reivindicar com l'Ed Wood espanyol.

Tot i això, mou sentiments totalment contradictoris. És un director molt estimat i seguit, i, en la pel·lícula que ens depara, el director ha aconseguit un dels seus millors treballs tècnics. És un thriller ambientat a Amèrica del Sud, però rodat a Marbella, i tot i això aconsegueix bons resultats. És més, molts la consideren una gran pel·lícula del cinema espanyol, injustament oblidada.

El mític Fernando Fernán Gómez interpreta a l'inspector de policia Miguel Mora, un home íntegre que s'enfronta a un candidat a la presidència del senat (Jean Servais) que controla el tràfic de drogues i demés negocis il·lícits, sota una aparença d'home honrat, posant en risc la seva vida.

Prenc una mica d'excusa el títol de la pel·lícula, per parlar del seu director, en Jesús Franco, que ha mort aquest 2 d'abril. Un director incansable, amb una extensa filmografia, que cap expert es posa d'acord en quantificar. Cal conèixer-lo i seguir-lo, per comprendre el seu art.

Més informació:

• L'escriptor Javier Marías, que n'és el seu nebot, recull dos articles entranyables del director, en el seu blog:

Article 1

Article 2 (Blog de Javier Marías)
 

Recomanat per Laura Solà. Bib. Singuerlín-Salvador Cabré de Sta. Coloma de Gramenet

Vete y vive és una pel·lícula romanesa estranya, doncs recrea la denominada Operació Moisés, organitzada l'any 1984 pel govern israelià per portar jueus etíops a Israel. Una mare cristiana obliga al seu fill gran a dir que és jueu i orfe per aconseguir que marxi i així poder allunyar-lo de la fam i la misèria.

A Israel, el nen és adoptat per una família sefardita d'origen francès que viu a Tel Aviv. Allà descobrirà l'amor, el judaisme i la cultura occidental, però també el racisme i l'odi dins els territoris ocupats. Però mai oblidarà la seva mare biològica i el seu orígen.
 

La pel·lícula va guanyar el premi del públic al Festival de Berlín del 2005.
 

El director, Radu Mihaileanu va néixer a Bucarest l'any 1958 i és d'origen jueu. Deixà Romania l'any 1980 fugint de la dictadura de Ceaucescu i estudia cinema a París. 

Recomanat per Beatriu Garcès. Bib. Armand Cardona Torrandell de Vilanova i la Geltrú

Després de Familia i Barrio s'intuïa que Fernando Leon de Aranoa arribaria a cims més alts d'excel·lència, o almenys així ho manifestaven uns quants crítics després de veure Los lunes al sol. Fossin reals o no les seves prediccions, el cert és que el jove director va aconseguir lligar una història superba amb uns actors en plenes facultats; bona prova de l'èxit van ser la Concha de Oro al Festival de Sant Sebastià d'aquell any i els cinc premis Goya que va aconseguir,  d'entre els quals al millor director, pel·lícula, actor i actor secundari.

Los lunes al sol explica el drama de l'atur per a una colla de treballadors quarentons en una ciutat industrial del nord d'Espanya. Atrapats en una situació que no els agrada però de la que veiem que els serà molt difícil sortir, els personatges es mouen entre l'apatia i l'alcohol. Les famílies, les parelles, els somnis trencats i, en definitiva, tot el que comporta quedar-se sense feina a una edat en que la vida ja hauria d'estar aposentada, conformen el gruix del relat. Lluny, però, de la tristor i la desesperança que podrien envair-ho tot, Leon de Aranoa se serveix del personatge de Santa, interpretat per un pletòric Javier Bardem, per introduir la lluita i l'humor.
 

Recomanat per Jaume Felipe. Bib. Maria Àngels Torrents de St. Pere de Riudebitlles

En Santiago celebra el seu aniversari amb tota la família. Una situació força normal si no fos per una successió inquietant de petits detalls.

Aquest és el punt de partida de Família, una pel·lícula escrita i dirigida per un jove director desconegut, Fernando León de Aranoa.

Família va suposar el començament d'una carrera d'èxits i nous projectes per a Fernando León, ja que al 1997 va guanyar Premi Goya a la millor direcció novell, així com el premi Fipresci i el premi del públic de la SEMINCI de Valladolid precisament amb Família.

La pel·lícula aprofundeix des d'un punt de vista original en el concepte de família i el seu valor social. Però, Famíliano només compta amb un guió sorprenent, sinó també amb unes interpretacions molt sòlides. De fet, destaca un magistral Juan Luis Galiardo, en el paper protagonista i de les actrius Amparo Muñoz, Ágata Lysi Elena Anaya.

La pel·lícula ha estat amb posterioritat adaptada a l'escena teatral i representada a diversos països.


Recomanat per Aurora Igual. Bib. Josep Soler i Vidal de Gavà

La muerte del Sr. Lazarescu (Moartea domnului Lazarescu) del director romanès Cristi Puiu va ser tot un èxit de crítica quan es va estrenar i va ser guardonada amb el premi Un certain regard al Festival de Cinema de Cannes, entre molts d'altres nombrosos premis en altres festivals internacionals. Alguns crítics diuen que la primera pel·lícula d'aquest cineasta, Stuff and Dough (Marfa si banii) és la culpable i iniciadora de l'onada de bon cinema provinent de Romania de principis d'aquesta dècada.

El senyor Lazarescu del títol és un ancià vidu que viu sol en un apartament a Bucarest. Una nit es troba malament i truca a una ambulància, i aquí comença el seu periple pel món hospitalari de la ciutat, peripècia que Puiu aprofita per mostrar-nos el caos regnant a la sanitat romanesa i l'absurda burocràcia que la regeix.

Des d'una mirada estructurada que beu de les fonts del documental, la pel·lícula és un retrat realista i descarnat de la solitud, de la vellesa i la proximitat de la mort i de les institucions sanitàries públiques de la freda i fosca ciutat de Bucarest, que serveix d'emblema de la ciutat d'una societat en (de)creixement.
 

Recomanat per Núria Perarnau. Bib. Jaume Fuster de Barcelona

Juan Tejero ens aporta, en aquest publicació, el recull de les pel·lícules que considera que més han impactat en la història del cinema. Aquelles pel·lícules que han quedat gravades en la retina dels espectadors, i s'han guanyat un lloc en el nostre cor.

La selecció, evidentment, no es pot destriar de la subjectivitat implícita en qualsevol tria. Tot i això, en el moment que comences a fullejar el llibre, ets sents atrapat i còmplice dels títols recollits. Són pel·lícules especials que per algun motiu han sigut adoptades per sectors del públic cinematogràfic, que han sigut amades, protegides i, sobretot, defensades fanàticament.

N'hi ha per sucar-hi pa: obres mestres intocables com "Casablanca", "El Mago de Oz", "Ciudadano Kane", "Laura", "La Diligencia", "Annie Hall", "Vértigo"; produccions que semblaven abocades al fracàs abans de convertir-se en "cult movies", com "Sopa de Ganso", "La Fiera de mi niña", "¡Qué bello es vivir!", "El Rostro impenetrable" o "Harold y Maude"; films massacrats que amagaven una joia del cine en el seu interior, com "El Cuarto mandamiento", "Sed de mal" o "El Hombre de mimbre"; pel·lícules que no estaven destinades a convertir-se en un clàssic, però que desafiaren el seu destí, com "El Hombre tranquilo", "Johnny Guitar", "Yo anduve con un zombie", "Atraco Pefecto", "La Muerte tenía un precio", "Fuego en el cuerpo" o "Terciopelo azul"; i aquells títols que desfilen entre el "camp" i el "kitsch", adorats per legions de grans seguidors, com "La Pequeña tienda de los horrores" o "The Rocky Horror Picture Show".

Com podeu veure, aquest llibre ho té tot. Obre'l, fulleja'l i comparteix el plaer de redescobrir les grans pel·lícules de la història del cinema.
 

Recomanat per Laura Sola. Bib. Singuerlín-Salvador Cabré de Sta. Coloma de Gramanet

Barrio és la segona pel·lícula del realitzador madrileny Fernando León de Aranoa. Ens mostra les vides del Javi, el Manu i el Rai, tres amics que viuen a un barri qualsevol de l'extraradi d'una gran ciutat, durant un calorós estiu. Son tres joves a mig camí entre la infantesa i la joventut, que passen les estones mortes parlant de noies i mirant les temptadores ofertes de les agències de viatges, que anuncien refrescants vacances a la costa.

Barrio és una pel·lícula iniciàtica, on els seus protagonistes busquen fugir de la realitat, d'un entorn social i familiar hostil, per anar a la recerca d'una felicitat que sembla una utopia difícil d'aconseguir.

La pel·lícula, estrenada el 1998, va guanyar tres Premis Goya (direcció, guió i actriu revelació) i la Concha de Plata al millor director del Festival de Sant Sebastià.


Podeu veure el trailer de la pel·lícula al youtube: 

 

Recomanat per Beatriu Garcés. Bib. Armand Cardona Torrandell de Vilanova i la Geltrú

Vicente Aranda va tornar a adaptar a la gran pantalla una novel·la de Juan Marsé després de La muchacha de las bragas de oro, Si te dicen que caí i El amante bilingüe. Els dos autors, Marsé i Aranda, tenen en comú haver nascut i crescut en la mateixa zona de Barcelona.

La història de Canciones de amor en Lolita's Club, originàriament concebuda amb un altre títol com un guió de cinema que havia de dirigir Fernando Trueba, es va acabar transformant en una novel·la dirigida per Vicente Aranda en la seva versió cinematogràfica. Protagonitzada per Eduardo Noriega interpretant un doble paper (poc reeixit) i Flora Martínez, narra les vicissituds de dos germans bessons, un un policia violent i l'altre un disminuït psíquic, enmig del món sòrdid d'un prostíbul on hi treballa una prostituta amb qui mantindran un affaire d'alta intensitat eròtica, tret distintiu de molts dels films d'Aranda.

Rodada en un prostíbul real d'Alacant, a diferència de la novel·la aquí l'escenari està envoltat d'un cert luxe, i no és un simple puticlub de carretera com al llibre. El principi i el final de la història també són diferents a la versió en paper.


Aquí pots veure el tràiler:

 

Recomanat per Núria Perarnau. Bib.Gràcia-Jaume Fuster de Barcelona

Adaptació del cineasta Fernando Trueba de la novel·la homònima de Juan Marsé, estrenada l'any 2002 i protagonitzada per Ariadna Gil, Fernando Fernán-Gómez i Eduard Fernández, entre d'altres.

En un principi, la pel·lícula anava a ser dirigida per Víctor Erice, però problemes entre aquest i el productor Andrés Vicente Gómez ho van impedir. Trueba no utilitzaria, ni tan sols, el guió escrit i preparat per Erice.

Fernando Trueba, que s'ha referit a Marsé com "el Scott Fitzgerald xarnego" és va sentir seduït per  una novel·la que prenia seu títol de la versió espanyola d'una pel·lícula de Joseph Von Stenberg del Any 41, El embrujo de Shanghai  i que era una mena de mil i una nits moderna i metàfora de la necessitat de la ficció".

La pel·lícula, amb una magnífica ambientació del barri de Gràcia de Barcelona, durant els anys quaranta de la postguerra, va guanyar tres Premis Goya el 2002: a millor direcció artística, disseny de vestuari i maquillatge i perruqueria.

Recomanat per Aurora Igual. Bib. Josep Soler i Vidal de Gavà

Si te dicen que caí és la segona de les tres novel·les de Juan Marsé que Vicente Aranda ha portat a la pantalla. Fou rodada el 1988, casi 10 anys després de La muchacha de las bragas de oro (1979), la primera.  El 1993, amb motiu de l'estrena de El amante bilingüe, Aranda declarà que la bibliografia de Marsé li interessava per ser un autor que tractava la seva ciutat - Barcelona -, i la seva generació - la dels adolescents de la posguerra que aquesta pel·lícula ens presenta-.

La pel·lícula comença l'any 1970, on, en una sala d'autòpsies d'un hospital, Sor Paulina i Nito reconeixen els cadàvers de dos antics companys seus de la infància: Java i Juanita. Els seus records retrocedeixen a l'any 1940, al carrer Verdi i rodalies, al barri de Gràcia, a una Barcelona desolada i destruïda en la que els nens, faltats de joguines, s'entretenien explicant contes "Aventis" on es barrejava el que sabien amb el que imaginaven, entrellaçant la ficció amb la realitat.

Pots veure el tràiler de la pel·lícula:
 

Recomanat per Laura Solà. Bib. Singuerlín-Salvador Cabré de Sta. Coloma de Gramanet

El amante bilingüe és l'adaptació de la novel·la homònima de Juan Marsé. El film ens explica la història d'en Juan Marés (una mena d'alter ego de l'escriptor), un home modest que es casa amb la Norma Valenti, una lingüista filla d'una rica família catalana. El matrimoni, però, es trenca aviat, en part, degut a la forta atracció sexual que sent la Norma pels homes xarnegos.

En Juan intentarà qualsevol cosa per recuperar la Norma, i aquesta obsessió el portarà a convertir-se en una altra persona, en Juan Faneca.

La pel·lícula, dirigida per en Vicente Aranda, es va estrenar l'any 1993. Imanol Arias va donar vida a en Marés/Faneca, mentre la Norma va ser interpretada per la sex symbol italiana Ornella Mutti. També apareixen altres pesos pesants del cinema espanyol, com Loles León o un jove Javier Bardem.

Vicente Aranda és un gran admirador de l'obra de Juan Marsé i ja ha adaptat quatre de les seves novel·les.

Recomanat per Beatriu Garcés. Bib. Armand Cardona Torrandell de Vilanova i la Geltrú

Gonzalo Herralde va adaptar la famosa novel·la de Juan Marsé recolzant-se en un guió escrit a tres mans per ell mateix, el novel·lista, i el guionista Ramón de España. Potser per aquest motiu la pel·lícula és fidelíssima a l'original, tot i que li és impossible arribar a descriure per complet la complexa trama de sentiments, motivacions i pensaments dels personatges.

El ritme narratiu flueix ràpidament per mirar d'explicar la història d'un arribista que s'embolica amb una estudiant universitària del barri de Sant Gervasi a la Barcelona de finals dels cinquanta. Correcta, doncs, i també accelerada, la pel·lícula és més descriptiva que reflexiva, emparant-se en uns actors protagonistes que segueixen fidelment el guió. Capítol a part mereixen els secundaris, que són capaços d'introduir més matisos i complexitats, agraïts per diàlegs i situacions que els exigeixen al màxim.

Per últim, destacar el gran treball d'ambientació, que fa creïbles tant els barris del Carmel com el de Sant Gervasi i les nits de Sant Joan o les Festes de Gràcia.
 

Més informació:

Màrius Serra entrevista Juan Marsé a la Biblioteca Juan Marsé (programa   
Alexandria C33).
 

Recomanat per Jaume Felipe. Bib. Maria Àngels Torrents de St. Pere de Riudebitlles

"M'agrada fer pel·lícules, aquest ha estat el meu gran amor, i sé fer servir una càmera". Aquesta és alguna de innumerables frases de l'autobiografia d'un dels mestres i pioners de la història del cinema, King Vidor (1894-1982).

Un director polifacètic respecte a estil i gèneres, i que va realitzar des de grans pel·lícules de cinema mut fins a cinema a color.

El llibre està dividit en dues parts: la més important, escrita el 1953, ens narra des del seu apropament al cinema com a espectador, quan va treballar com acomodador en una de les primeres sales d'exhibició i va començar, també, a substituir de vegades al projeccionista i a fixar-se en aquestes imatges en moviment i a aprendre.

La segona part, molt més curta, escrita el 1980 explica les seves últimes pel·lícules comercials i el progressiu abandonament de l'univers de Hollywood.

Sense dubte, llegirlesles  memòries de King Vidor és una contínua i inoblidable lliçó de cinema.

La combinació explosiva de dues actrius mítiques com Bette Davis i Joan Crawford, sota la direcció del cineasta Robert Aldrich va convertir aquesta pel·lícula en tot un clàssic del cinema nordamericà dels anys seixanta.

Produïda i dirigida per Robert Aldrich, adapta la novel·la What Happened To Baby Jane (1960), de Henry Farrell.

Va estar nominada a cinc Òscars, dels quals va guanyar sols un a millor vestuari i es va rodar en exteriors de Califòrnia i en Raleigh Studios, de Hollywood, amb un pressupost d'un milió de dòlars.

Un drama cruel, aspre, dens, sòlid i insòlit una cita imprescindible per a qualsevol cinèfil.
 

Soylent Green, traduïda a Espanya com "Cuando el destino nos alcance", està considerada una de les pel·lícules de culte del cinema del ciència ficció dels anys setanta.

Dirigida per Richard Fleischer a partir de l'adaptació de la novel·la Make Room! Make Room! de Harry Harrison, ens descriu un 2022 apocalíptic, superpoblat i dominat per l'escalfament global i la manca d'aliments. En aquest món desolat, Charlton Heston, en el paper del polícia Thorn, investiga l'assassinat d'un dels membres de la gran corporació industrial encarregada de fabricar l'aliment Soylent green.

Un thiller futurista realitzat amb pocs mitjans i molta imaginació i on el gran Edward G. Robinson, en la seva darrera i antològica escena, ens recorda com es menjava abans.
 

El director català Marc Recha ens porta de la mà de l'Arnau, un adolescent encara a la deriva, per una Barcelona que no surt a les guies, una ciutat en continu canvi i descomposició. De fet, les localitzacions de Petit Indi formen part d'un decorat natural que el temps ha anat modificant. El barri de Vallbona, empresonat entre els vuit carrils d'una autopista, dues carreteres, les vies del tren, i el riu Besòs; la Barcelona del canòdrom i les curses de gossos, entre d'altres.

Un univers que serveix al director per explicar una petita història, una mena de faula, on assistim a un ritus de pas a l'edat adulta de l'Arnau.
 

A final finals del segle XIX, en un remot poblet de pescadors de la costa danesa, dominada per la tradició puritana, dues germanes solteres recorden amb nostàlgia la seva llunyana joventut.

L'aparició de Babette, que arriba des de París, fugint del terror, canviarà les seves vides. La nouvinguda és acollida com serventa i, anys després, tindrà ocasió d'agrair-ho organitzant un gran sopar.

Amb un argument senzill però profund, a partir del relat de Isak Dinesen, pseudònim de Karen Blixen, l'autora de Memòries de l'Àfrica, El festín de Babette va guanyar-se el cor del públic i la crítica.

Va aconseguir el Premi Especial del Jurat del Festival de Cannes 1987, l'Oscar 1988 a la Millor Pel·lícula Estrangera i el Bafta també a la Millor pel·lícula Estrangera de 1989.
El 2012 es compleix el 25º aniversari i s'estrena als cinemes una versió restaurada.
 

Wes Craven, l'autor de "Scream", signa el pròleg d'aquest llibre que ens explica, des de l'humor més fi i la ironia més pura, les situacions essencials que ens podem trobar en una pel·lícula de terror modern i ens dona claus de com sobreviure a aquestes de la forma més imaginativa.

Seth Grahame-Smith és l'autor del best-seller "Orgullo y prejuicio y zombis", una radical posada al dia del clàssic de Jane Austen. Sota una hilarant, irreverent i imaginativa prosa, Grahame-Smith amaga una completíssima i intel·ligent anàlisi de les claus del gènere, amb el que tant fanàtics com supervivents trobaran informació útil i divertida... per si de cas.
 

Robert Redford és una de les grans estrelles de la història de Hollywood. A partir de documents personals de Redford, com diaris, notes de guió o cartes, i de centenars d'hores d'entrevistes gravades, Michael Feeney Callen ens mostra l'home que s'amaga darrera de la llegendària estrella: la seva agitada infància, la seva incert començament en el món de la interpretació, la tràgica mort del seu fill, la seva tortuosa relació amb Sydney Pollack, el seu activisme polític, els seus èxits i fracassos artístics, les seves amistats i les seves aventures amoroses.

Aquesta esperada biografia inclou vint-i-quatre pàgines plenes d'imatges.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals. 
 

Una de les teories més famoses de Hitchcock deia l'espectador ha de tenir el màxim d'informació possible sobre el que està passant a la pel·lícula, perquè així s'aconsegueix el màxim de suspens. Si nosaltres sabem qui és l'assassí, qualsevol conversa banal entre aquest i la seva víctima se'ns farà insuportable, precisament perquè sabem el que la víctima no sap: que la seva vida corre perill.

A Irreversible ens trobem exactament a l'inrevés. L'acció comença mostrant-nos les conseqüències dels actes que encara no hem vist, i continua enrera per explicar-nos la història. Fins a la darrera escena no tenim tota la informació del que ha passat, i és llavors, justament, quan l'horror i la brutalitat que ens mostra se'ns fa més aclaparadora.

No és la violència, doncs, el que ens pertorba més – i de violència n'hi ha molta, i de molta durada, en temps real – si no el coneixement de tots els matisos de la història. L'objectiu del director es veu complert, i és el que fa d'aquesta pel·lícula una obra tant controvertida com atraient.

 

Cinema dins del cinema, i fins a tres vegades repetit si hi sumem l'homenatge de Nanni Moretti a "Il giorno della prima di Close-up" (1996, no us perdeu el curt), Kiarostami composa en aquesta obra una barreja entre documental i realitat a partir d'un succés llegit en un diari.

El film comença amb un periodista i dos policies que es dirigeixen en taxi a detenir un suplantador, Sabzian, que s'ha introduït en una família burgesa fent-se passar pel director de cine iranià Mohsen Makhmalbaf (El ciclista, Gabbeh, Kandahar). Kiarostami entrevista la família estafada, ens ensenya el judici (on ell mateix pregunta al reu), i acaba el relat amb un llarg tram commovedor que narra la trobada entre l'impostor i l'autèntic director i el seu viatge en moto per visitar la família estafada.

Close-up compta amb les grans característiques del cinema de Kiarostami: trames senzilles, diàlegs aparentment fútils, soterrada crítica social, barreja d'actors professionals i amateurs i, el més important, estètica i poesia feta art en cada fotograma.
 

Ricardo Franco va aconseguir en aquesta pel·lícula el somni de tot director: ser aclamat pel públic i per la crítica i, a la vegada, quedar satisfet amb ell mateix. No és casual. La buena estrella és una obra rodona, encertada en el guió i la direcció i amb unes actuacions realment portentoses del trio protagonista.

Rafael (Antonio Resines) és un carnisser que porta una vida trista i solitària. Una nit troba Marina (Maribel Verdú), una prostituta que està sent apallissada per la seva parella (Jordi Mollà), a la que auxilia i porta a casa seva. El que comença sent una relació d'agraïment es converteix en més quan Marina dona a llum una nena i Rafael se'n fa càrrec, convertint-se en una família. Anys després, amb la vida consolidada, tornarà el pare per reclamar el que considera els seus drets.

Aquesta reflexió sobre l'amor i l'estimació, sobre el que estem disposats a fer pels altres quan ens col·loquen en situacions extremes, i de com podem perdre literalment el cap davant d'algú que no ens convé - i sabem que no ens convé – va guanyar-se el cor de l'Acadèmia del Cine amb cinc premis Goya i una Menció Especial al Festival de Cannes.
 

Memòria sentimental, política i cinematogràfica d'un dels més grans directors de cinema de la segona meitat del segle XX, dues vegades guanyador de la Palma d'Or del Festival de Cinema de Cannes. Història, memòria, vivències, pel·lícules, amors, família, fracassos i èxits, Cannes, Berlín, Iugoslàvia, Sèrbia i la música. Escrit amb l'energia que caracteritza la seva obra, aquestes pàgines són l'apassionant repàs d'una vida en marxa i una aposta pel futur. Sens dubte, la millor forma d'acostar-nos un dels més brillants directors de cinema de les últimes dècades.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals.

L'espectacular èxit de Easy Rider el 1969 va marcar l'inici d'una nova era a Hollywood. Una generació de joves directors van començar a filmar amb actors encara poc coneguts, com Robert De Niro, Al Pacino i Jack Nicholson, i en pocs anys es van convertir en els nous i poderosos senyors de Hollywood, artífexs de clàssics moderns com El Padrino, Chinatown o Taxi Driver.

Basat en centenars d'entrevistes amb els propis directors, però també amb el seu entorn personal i laboral, el llibre narra dia a dia l'epopeia de directors com Altman, Lucas, Coppola, Ashby, Spielberg, Friedkin, Bogdanovich, Cimino, Malick, Scorsese, Schrader, entre d'altres, que van canviar el cinema del anys setanta.

Un llibre que tot cinèfil hauria de llegir i una esplèndida crònica del viatge al·lucinant que va ser Hollywood en els anys setanta, la història apassionant i verídica de l'última gran edat d'or del cinema americà, una exaltada celebració de la creativitat i l'experimentació, però també del sexe, les drogues i el rock and roll.
 

La mort del seu avi fa que Léa (Nausicaa Bonn) hagi de tornar a Girona, on passarà els tres dies del funeral amb la família, a qui no veu des que va marxar a França a estudiar.

Aquest és el punt de partida del magnífic debut en el llargmetratge de la directora catalana Mar Coll, que amb aquest drama familiar, es consolida com una promesa del cinema actual més proper amb un Goya a la millor direcció novell i tres premis Gaudí el 2009.
Trobem la força de la pel·lícula en la intensitat dramàtica continguda i plena de matisos de personatges ben construïts que diuen molt amb molt poques paraules, i que encara revelen més amb els silencis.

La complexa senzillesa de Tres dies amb la família es beneficia de l'elegant mirada de la realitzadora, que sap arrencar moments de gran veracitat i emotivitat sense estridències i reflexa a la perfecció el joc d'aparences d'una família burgesa, amb l'ajuda inestimable d'un repartiment encapçalat per Eduard Fernàndez i Nausicaa Bonnin, merescudament premiats al festival de Màlaga.

• També et pot interessar "Dones directores" 
• Web oficial de la pel·lícula

Obra mestra del director italià Luchino Visconti, basada en la novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa del 1958, i amb la que el seu director va guanyar la Palma d'Or al festival del Cannes l'any 1963.

Amb música de Nino Rota, les interpretacions de Burt Lancaster, Claudia Cardinale i Alain Delon i una fotografia i vestuaris espectaculars; Visconti ens submergeix en la Sicília ocupada per les tropes de Garibaldi el 1862 de la mà del Don Fabrizio, Príncipe de Salina i la seva família.

Des del punt de vista i la mirada d'un aristòcrata, recreat pel gran Burt Lancaster, l'espectador descobreix el fi d'un època i d'una classe social que ha de perdre els privilegis per donar pas a una nova classe: la burgesia.

"Tot ha de canviar perquè tot segueixi igual" Amb aquesta frase es pot resumir l'esperit del Gatopardo. I és aquesta nostàlgia del passat que se'n va, la tristesa per la joventut perduda, la por de la mort i la vellesa imminents i la desolació pel futur; que fan inoblidable i imprescindible aquesta pel·lícula.

 

Encara que només els separen 14 anys d'edat, Robert Zemeckis és, sens dubte, el més avantatjat dels deixebles de Steven Spielberg. Autor d'una de les trilogies més famoses de la història del cinema («Retorno al futuro»),d'una obra emblemàtica del cinema d'animació («Qui va enganyar a Roger Rabbit?") I d'una de les més importants pel·lícules de la dècada dels noranta («Forrest Gump»),durant els últims anys de la seva carrera es va embarcaren una molt desigual i una mica decebedora aventura digital (Polar Expres, Beowulf i «Cuento de Navidad») que, tanmateix, no l'ha desacreditat com una de les més grans figures del cinema contemporani. Aquest llibre n'és una bona prova.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals.

Cinema negre amb pinzellades de terror gòtic per a una pel·lícula de culte que parla del cinema dins del cinema. Guanyadora de tres Òscars el 1950: Millor Guió, millor direcció artística en blanc i negre i millor banda sonora.

Amb el títol original de Sunset Boulevard, Billy Wilder va crear una de les millors pel·lícules de la història del cinema i que precisament mostra amb crítica ironia la decadència i els excesos de Hollywood.

Destaca l'espectacular inici, narrat en veu en off i en un flashback circular.
Joe Gillis (William Holden) és un jove guionista de segona fila que, assetjat pels seus creditors, es refugia casualment a la mansió de Norma Desmond (Gloria Swanson), antiga estrella del cinema mut, que viu aïllada i acompanyada únicament del seu fidel criat Max (Erich von Stroheim). A partir d'aquest moment, l'actriu pretén que Joe corregeixi un guió que ella ha escrit i que significarà el seu retorn al cinema.
 

Nominada a l'Oscar al millor guió original i Conxa d'Or en el Festival de Donosti l'any 1967, Dos en la carretera és un clàssic del cinema romàntic, una road movie poc convencional i una delícia pels amants del bon cinema.

Una Audrey Hepburn en un dels seus millor papers en la gran pantalla i la inoblidable música de Henry Mancini en un viatge de Londres a la Riviera francesa, que servirà als dos protagonistes per recordar els romàntics primers anys de la relació, les respectives infidelitats i la certesa que amb el pas del temps tots dos han canviat.

Amb un muntatge original on es va canviant d'espai i temps de manera no cronològica, diferenciem les diferent èpoques pels canvis de cotxes, i sobretot, per les vestimentes d'Audrey Hepburn.

Una pel·lícula fresca i mítica que conserva intacta tota aquella càrrega de sensibilitat, humor
i cinisme que va marcar a tota una generació.
 

El cinema d'Álex de la Iglesia és furiosament personal, partidari d'una estètica desmesurada i barroca, però alhora absolutament coherent. Un cinema sovint formalment deutor de l'estètica del còmic, que no oculta el seu enorme bagatge cultural.
El llibre ofereix una llarga conversa d'Álex de la Iglesia amb Jesús Angulo i Antonio Santamarina que ressegueix la seva vida i la seva filmografia.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals. 

La Maria viu amb la seva mare, la May, a Canàries, a 3.000 quilòmetres de Barcelona, on viu el Miguel Gallardo, el seu pare. Cada estiu, en Miguel i la María se'n van junts de vacances a passar una setmana a un resort del sud de Gran Canària, un lloc potser una mica estrany per un pare sol i la seva filla autista de catorze anys. Aquesta pel·lícula és la història d'un d'aquests viatges, un relat original, ple d'humor, ironia i sinceritat sobre com es conviu amb un discapacitat en un entorn no sempre amable.

En Miguel fa servir el seu talent pel dibuix com a mitjà per comunicar-se amb la María. Els dibuixos del seu pare tranquil·litzen la Maria, l'ajuden a comprendre el món que l'envolta i, sobretot, la fan feliç.

El documental, dirigit per en Félix Fernández de Castro està basat en la novel·la gràfica que Miguel Gallardo va publicar amb el mateix títol amb l'editorial Astiberri l'any 2008. La novel·la, va guanyar el Premi Nacional de Còmic de Catalunya i va estar nominada al premi al millor àlbum i millor guió del Saló del Còmic de Barcelona.

El documental es va presentar al Festival de Cinema Espanyol de Màlaga del 2010. Ha guanyat diversos premis a festivals de tot el món i va quedar finalista als premis Goya.

Miguel Gallardo (Lleida, 1955) viu i treballa a Barcelona. Col·labora habitualment com a il·lustrador amb La Vanguardia i altres revistes nacionals i internacionals com el Herald Tribune i el New York Times. També ha il·lustrat molts llibres infantils.

Félix González de Castro (Barcelona, 1963) ha estat creatiu publicitari durant tretze anys per després passar a realitzar anuncis publicitaris. En les dues facetes ha guanyat premi als festivals més prestigiosos com el de Cannes, el de San Sebastià o el del Círculo de Creativos. Maria y yo és el seu primer llargmetratge.
 

Alguns consideren aquest llibre la bíblia dels guionistes de Hollywood.

McKee considera que el guionista és l'autèntic autor d'una pel·lícula i no el director, que considera un intèrpret dins el mecanisme de realització d'un film. Evidentment, d'aquesta definició queden exempts aquells directors que també escriuen els guions de les seves pel·lícules com Ingmar Bergman.

Robert McKee (Michigan, EUA, 1942) és un escriptor i professor d'escriptura creativa conegut sobretot pel seminari El guió que organitza des de fa anys i que el porta a viatjar arreu del món.

Un dels seus darrers projectes és el web STORYLOGUE, on penja cada dia tot tipus de materials sobre l'escriptura de guions.
 

Nanni Moretti ens parla de si mateix i de les seves obsessions en aquesta comèdia dividida en tres episodis. En el primer d'ells, el cineasta s'acosta a la quotidianitat de Roma durant el mes d'agost, i ofereix una nova mirada a la capital italiana a través del seu recorregut en moto. En el segon, visita Gerardo, un amic intel·lectual que porta onze anys vivint a l'illa de Lipari; junts recorren altres illes, com Salina, Stromboli, Panarea i Alicudi. A l'últim capítol, el realitzador roda la seva pròpia quimioteràpia i el recorregut per hospitals i especialistes incapaços de diagnosticar-li la causa d'unes picors insuportables.

Nanni Moretti (1953) és un director, actor, productor i guionista italià. Començà la seva carrera als anys '70 com a realitzador de curtmetratges i com actor, on destaca el seu paper a la pel·lícula Padre Padrone dels Germans Taviani. Una de les seves gran aficions és la natació i va arribar a jugar amb la selecció juvenil italiana de waterpolo. A finals dels anys '80 funda la seva pròpia productora Sacher Films. Amb Caro Diario va guanyar la Palma d'Or al millor director del Festival de Cannes de 1993.

Les seves pel·lícules tracten sobre la seva pròpia vida, els seus interessos i inquietuds. Destaca la seva forma honesta d'explicar les coses i la seva afinitat política als moviments d'esquerres (de fet, es declara ateu i comunista).
 

Weronika (Irène Jacob) viu a Polònia i té una brillant carrera com a cantant, però pateix una greu dolència cardíaca. A França, a més de mil quilòmetres, viu Véronique, una altra jove, físicament idèntica a Weronika i amb els seus mateixos problemes de salut i amb la mateixa passió per la música. Ambdues, malgrat la distància i de no tenir aparentment cap connexió, són capaces de sentir que no estan soles.

La pel·lícula va guanyar el Gran Premi del Jurat i el Premi FIPRESCI al Festival de Cannes de 1991 així com el Premi a la Millor Actriu per Irène Jacob.

Kryzstof Kieslowski (1941-1996) va néixer a Varsòvia. Estudià teatre a l'escola d'un familiar i va treballar breument com a modista a un petit teatre abans d'iniciar els seus estudis de cinematografia a l'Escola Nacional de Cinema de Lodz, on també van estudiar Andrzej Wajda i Roman Polanski.

Durant els anys '70 es va dedicar sobretot a realitzar documentals sobre la vida dels treballadors i militar polonesos. Als anys '80 va realitzar El Decàleg, una sèrie de deu pel·lícules destinades per televisió i basades en els deu manaments de la Bíblia. A principis dels anys '90 va començar a treballar a França on ve realitzar les seves pel·lícules més conegudes com la trilogia Tres colors: Blau, Blanc i Vermell.
 

Céline (Julie Delpy) és una estudiant francesa que va a visitar a la seva àvia a Budapest. Jesse (Ethan Hawke) és un jove nord-americà que realitza un viatge a través d'Europa després de ser abandonat per la seva xicota que està vivint a Espanya.

Tots dos es troben en un tren, en el trajecte entre Budapest i Viena. Un cop a Viena, en Jesse aconsegueix convèncer a Céline perquè passi una nit amb ell a la capital austríaca. En el curs d'aquesta nit, es coneixen a fons i parlen de qüestions cabdals com la vida, la mort o el sexe. L'amor sorgeix però l'endemà han de separar-se. Just abans que la Céline pugi al tren, pacten retrobar-se en el mateix lloc, a la mateixa hora, sis mesos més tard.

Què passarà després? Tornaran a trobar-se?

No us perdeu aquest mix modernitzat de Breve encuentro de David Lean y Tu y yo de Leo McCarey.

Richard Linklater (1960) és un director i guionista nord-americà. Va néixer a Houston (Texas) i va estudiar cinema a l'Austin Community College l'any 1984, després d'uns anys treballant a una plataforma petrolífera al Golf de Mèxic. Allà creà la Austin Film Society i va començar a realitzar curtmetratges. Debutà al llargmetratge l'any amb Slacker (1991), un film que narra un dia a la ciutat d'Austin i que va costar només 23.000$. L'any 1995 guanyava l'Ós d'Or al millor director a la Berlinale per Antes de amanecer. L'any 2004 va filmar Antes de atardecer, una mena de segona part d'aquesta pel·lícula.

El pare del neorealisme italià reflexiona en aquest llibre sobre la degradació humana de les societats occidentals i la desigualtats creixents d'aquestes. Per Rossellini, l'ensenyament pretén domesticar les masses per adaptar-les a les estructures culturals, socials i econòmiques existents i integrar-les en elles; davant d'això proposa un revolucionari mètode que, basat en l'audiovisual, permeti el desenvolupament de les capacitats crítiques i cíviques dels individus, a més d'enfortir el seu sentit de la responsabilitat.

Per aconseguir-ho s'ha de renovar la cultura, i per a renovar-la cal utilitzar d'una altra manera els mitjans de comunicació de masses: ràdio, televisió i cinema s'han de posar al servei d'una nova manera d'educar que busca, al capdavall, una més gran saviesa col·lectiva.
 

Dos àngels observen el món, en especial Berlín. No poden canviar la vida dels homes, només els poden donar ganes de viure i confortar-los en els moments de dolor. El desig de ser mortal d'un d'ells és tan gran que fins i tot serà capaç de renunciar a la seva immortalitat.

Aquesta és, a grans trets, la sinopsi de la pel·lícula. Però és important saber que després que Wenders li encarregués el guió al seu amic Peter Handke, aquest li va dir que no es veia amb cor d'escriure'l, que si volia li podia passar uns quants diàlegs que havia pensat i alguna que altra situació. I amb aquest material –només amb això- es va començar el rodatge.

Es per això que la pel·lícula flueix sense una estructura gaire clara, en una cadència de plans sigil·losos i veus en off xiuxiuejants que fan avançar la història, tot i que aquesta sempre queda relegada per la poètica, l'estètica i la forma. Per la memòria quedaran, doncs, plans zenitals increïbles, les figures dels àngels vigilants a la biblioteca, les meravelloses interpretacions de Bruno Ganz i Peter Falk (l'inefable Colombo fent d'ell mateix), els canvis entre el blanc i negre i el color, i la geografia d'una ciutat dividida (llavors) per un mur vergonyós.

Wenders va guanyar el premi a Millor director a Cannes amb aquesta cinta i anys després va rodar una continuació (Tan lejos, tan cerca) que ni de bon tros va obtenir l'èxit de la primera. Tampoc en va tenir cap l'infumable remake que el 1998 es va estrenar amb el títol de "City of angels", amb Nicholas Cage i Meg Ryan de protagonistes.

 

Que la història la escriuen els vencedors és cosa sabuda. ¿Vencedores o vencidos?, la magistral pel·lícula de Stanley Kramer, explica com la escriuen i, sobretot, com han de lluitar amb els dilemes morals i ètics d'aplicar la llei en situacions extremes i davant de persones normals.

Un magistrat americà jubilat (Spencer Tracy) arriba a Nuremberg el 1948 per jutjar quatre jutges alemanys (un d'ells, Burt Lancaster) acusats de connvivència amb el règim nazi en l'aplicació de les lleis d'esterilització i eutanàsia del III Reich. Davant del tribunal, la defensa (Maximilian Schell) i l'acusació (Richard Widmark) intentaran esbrinar si els jutges eren coneixedors de la política d'extermini que aplicava el govern alemany, tot recolzant-se en testimonis (Montgomery Clift, Marlene Dietrich) que la van patir.

La pel·lícula no adopta en cap moment un to victoriós ni moralitzant, ni tant sols pretén donar explicacions; és un passeig pels dilemes d'uns personatges que són tant bons o dolents com les extraordinàries decisions que han de prendre. Interpretats per uns actors en plenitud, per a la història queda la mítica escena de l'interrogatori de l'advocat defensor a un atribulat Montgomery Clift: "Señor Petersen, ¿podria formar una frase con las palabras liebre, cazador, campo?".
 

[Tornar al prestatge Cinema]

Un hombre sin pasado és la segona pel·lícula de la Trilogia sobre la classe obrera del director finlandès Aki Kaurismäki que, amb La chica de la fábrica de cerillas y Nubes pasajeras, compon un poc usual i interessant retrat d'històries sobre els perdedors d'una societat del benestar en clara decadència.

Amb la inestimable ajuda d'actors com Markku Peltola i Kati Outinen, actriu fetitxe del director, Kaurismäki va aconseguir el 2002 el Gran Premi del Jurat a Cannes i el Premi FIPRESCI a Donosti.

Podríem citar algunes de les constants de l'irrepetible còctel Kaurismäki: la brevetat dels diàlegs, els silencis, la importància d'un banda sonora mestissa que oscil·la del rockabilly al tango, passant per la música clàssica o tradicional de Finlàndia, una fotografia de colors contrastats, la contenció de la posada en escena dels actors, els plans llargs, l'humor negre... tot això sobre una estructura clàssica tan pura com el vodka més sec.

[Tornar al prestatge Cinema]

Quan un director com Spike Lee, amb una filmografia centrada en els problemes racials, la vida als barris i les relacions entre les persones, decideix filmar un thriller clàssic com el d'un atracament a un banc, no podem demanar-li que oblidi tot el seu passat i facturi un producte a l'ús. I menys si compta amb un repartiment amb el que difícilment hauria pogut treballar en cap de les seves anteriors pel·lícules, exceptuant Denzel Washington.

La pel·lícula explica l'assalt a un banc de Manhattan preparat per quatre homes comandats per Dalton Russell (Clive Owen). Els lladres prenen com a ostatges els clients i treballadors de la oficina, amb el que la policia envia un negociador (Denzel Washington) per desencallar la situació. La trama es complicarà quan entrin en acció el propietari del banc (Christopher Plummer), l'executora dels seus interessos (Jodie Foster) i l'encarregat dels equips d'assalt (Willem Dafoe).

Malgrat un plantejament tant clàssic, Spike Lee subvertirà el producte formalment mitjançant l'ús de flaixbacs: l'acció comença quan tot ha acabat i els policies interroguen els ostatges per determinar si els lladres es troben entre ells. A partir d'aquí i dels continus salts en el temps, el director introdueix la història i, sobretot, els temes que més li agrada desenvolupar: el racisme soterrat en totes les relacions, els comportaments egoistes, l'abús del poder i com manipula les persones per aconseguir els seus fins, el pes del passat.

Recomanat per l'equip del prestatge de Cinema

La filmografia de Martin Scorsese està plena d'obres mestres, pel·lícules que han marcat al públic, ja siguin pel tema escollit com per la realització impecable del cineasta. Però en tota carrera hi ha moments baixos, com quan l'any 84 li van dir que la producció de "La última tentación de Cristo" es posposava indefinidament, un projecte en el que feia molts anys que treballava i que es delia per rodar.

Diuen que llavors va començar a buscar frenèticament un guió que es pogués filmar ràpidament i que l'ajudés a calmar la decepció que havia sofert. I el va trobar. El resultat és "After Hours" (que aquí es va titular "Jo, que noche"), el descens als inferns d'un home normal que es veu embolicat en un malson d'una sola nit.

Paul Hackett (Griffin Dunne), un gris oficinista amb una monòtona vida, coneix casualment Marcy (Rosanna Arquette), una atractiva dona que li deixa el seu telèfon per a que la truqui quan vulgui. Després de dubtar-ho molt ho fa i queden per aquella mateixa nit a casa d'ella. Paul pren un taxi, però el taxista és un boig que l'increpa, i l'únic bitllet que porta surt volant per la finestra i... i fins al final ja tot serà un seguit de situacions encadenades, a quina més surrealista, en una Nova York nocturna amenaçant i poblada per la col·lecció de friquis més extensa de la història del cinema.

Paul es passa la pel·lícula intentant sortir-se'n de les mil i una situacions a que es veu abocat, en un periple angoixant on, quan es pensa que troba la sortida, la porta se li tanca. Riurem molt, encara que amb un cert sentiment de culpa, de la ma del ritme endimoniat que Scorsese sap donar-li a aquesta comèdia esbojarrada.
 

[Tornar al prestatge Cinema]