Zinos és el propietari d'un restaurant d'Hamburg; la seva núvia marxa a viure a Shangai, contracta un nou xef i posa al seu germà com a gerent del restaurant… Totes aquestes decisions juntes tindran unes conseqüències catastròfiques per a la seva vida i el seu negoci.

Soul Kitchen és una comèdia culinària irreverent, on un dels protagonistes principals és la músicasoul. Si voleu riure una estona, al ritme de la música soul, aquesta és la vostra pel·lícula.

Zinos és el propietari grec un restaurant d'Hamburg, la seva núvia, Nadine, marxa a viure a Shangai per motius laborals, i tot i que ella li demana que l'acompanyi, Zinos no vol deixar el seu negoci que comença a rutllar. Mentre està treballant li surt una hèrnia discal i, com que no té assegurança mèdica, va a una fisioterapeuta perquè l'ajudi a curar-se. Com que no pot cuinar, contracta a un revolucionari xef, Shayn Weiss, a qui els clients habituals boicotegen perquè no els agrada el seu menjar, però, a base de concerts i màrqueting, aconsegueixen que el negoci sigui un èxit.

Zinos no acaba d'acostumar-se a estar separat de Nadine i decideix marxar a la Xina, per això dona poder il·limitats al seu germà Illias, un lladre i jugador, que acaba de sortir de la presó, una decisió que lamentarà.

A més a més, Zinos, ha d'enfrontar-se als especuladors immobiliaris que li volen comprar el negoci per a construir habitatges.

Soul Kitchen és una comèdia alemanya, de l'any 2009, dirigida per Fatih Akin, amb guió del mateix Akin i d'Adam Bousdoukos, que interpreta a Zinos, el protagonista de la història. De fet, la història està basada en l'experiència del mateix Bousdoukos, que tenia una taverna grega de la qual Akin era client habitual. Tot queda a casa, podeu pensar, sí, però és que encara hi ha més… el director va dedicar la cinta al seu germà, que apareix a la pel·lícula fent un petit paper, el de Mill, i l'àvia de Nadine, és Mònica Bleibtreu, mare de Moritz Bleibtreu, que interpreta a Illias, el germà del protagonista, fou una de les seves últimes aparicions de l'actriu.

El director, Fatih Akin, és un cineasta alemany d'ascendència turca, del que ja vaig parlar al Bibarnabloc quan us vaig recomanar la pel·lícula Al otro lado, molt recomanable però, això sí, totalment diferent, ja que és la segona part d'una trilogia sobre l'amor, la mort i els dimonis interiors del director alemany. El protagonista, Adam Bousdoukos, també va participar en la pel·lícula d'Akin: Contra la pared.

La pel·lícula es va estrenar al Festival de Cinema de Venècia de 2009 on va guanyar el premi especial del jurat. També va ser nominada com a millor pel·lícula als Premis del Cinema Europeu del 2010.

No puc acabar aquesta recomanació sense parlar-vos de la banda sonora. La música té un paper molt important a la pel·lícula, concretament la música soul, però també versions instrumentals funky de Kool & The Gang, Quincy Jones o Mongo Santamaría, i clàssics de R&B com Sam Cooke i Ruth Brown, però no es queda aquí… a la pel·lícula també són hip hop, electrònica, música grega o la cançó La Paloma.

Més informació:

• Trailer oficial
• Web oficial

Recomanat per Bibarnabloc. Biblioteques de Barcelona

Dirigit pel realitzador suec Malik Bendjelloul i estrenat el 2012, el documental explica la vida de Sixto Rodríguez, un misteriós cantautor que a finals dels anys 60, dos productors musicals descobreixen a un bar de Detroit. Cridat a ser un nou Dylan , enregistra un parell de discos, Cold Fact i  Coming From Reality (1970 i 1971). Les seves lletres, poc comercials, així com la reivindicació del seu origen mexicà no encaixen amb el gran públic nordamericà del moment  i la seva figura desapareix del panorama artístic. Renuncia a la seva carrera i el temps i l'oblit fan que es perdi la seva pista fins que una gravació pirata arriba a la Sudàfrica del Apartheid per convertir-se en un fenòmen de masses. El seu disc At His Best  arriba a ser disc de platí  i, sense ell saber-ho, es converteix en un músic de culte en el país sudafricà a més d'aconseguir un notable èxit a terres australianes.

El documental permet entendre com s'estableix un pont entre el sud dels EEUU i la Sudàfrica de l'apartheid a través de la música, mitjançant unes cançons que també ens serviran per comprendre com funciona la gran industria musical. Amb un estil narratiu propi dels documentals clàssics, Bendjelloul ens acosta a la complexa personalitat de Rodríguez, proposant-nos una narració visual sòlida, lineal i sense espai per a artificis efectistes.          

Una història sobre el poder de la música, l'esperança i la inspiració, mitjançant la vida d'un músic oblidat, que va acabar convertint-se en el referent de tota una generació. 

Més informació:

• Malik Bendjelloul a les Biblioteques
• Searching for Sugar Man
• Sixto Rodríguez a les Biblioteques
• Pàgina web oficial de Sixto Rodríguez
• Sugar man de Sixto Rodríguez

Recomanat per Joan R. Herrador. Bib. Cabrils.

Minisèrie de televisió de deu episodis, distribuïda en sis discs òptics. Està basada en els llibres Mi casco por almohada, de Robert Leckie, i La raza vieja, d'Eugene B. Slege.

És la successora de la sèrie de televisió Hermanos de sangre, també produïda per Steven Spielberg i Tom Hanks, i creada per Dreamworks i HBO. Gira al voltant de les vivències reals de tres marins americans a la II Guerra Mundial (1939-1945), amb les batalles del Pacífic i les lluites amb l'exèrcit japonès com a escenari, des de Gualdalcanal fins al final de la guerra a Okinawa.

Igual que la seva antecessora, The Pacific mostra unes imatges espectaculars i la fotografia i el ritme narratiu estan molt cuidats, de manera que l'espectador queda atrapat per unes seqüències colpidores i unes històries èpiques impressionants.

Més informació:

• David Nutter a les Biblioteques
• David Nutter a la Viquipèdia
• Trailer de la pel·lícula

Recomanat per Bib. Joan Corominas. El Masnou. 

Aquest llibre és una pionera monografia que pretén oferir al lector la més completa visió sobre la figura del gran compositor nord-americà John Williams, autor de les bandes sonores de tota una vida: de les sagues de "La Guerra de les Galaxias", "Indiana Jones", "Jurassic Park" o "Harry Potter", i de pel·lícules inoblidables com "ET", "La lista de Schindler", "Lincoln"..., i també d'una important obra per a concert, menys coneguda entre el gran públic. Narrat de forma biogràfica, per conèixer tant el músic com la persona, està enriquit més amb anècdotes de la seva vida tant personal com professional i un ampli joc d'imatges.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals
 

Aquest llibre ofereix una retrospectiva que coincideix amb el vuitantè aniversari de Polanksi: durant més de cinc dècades, el cineasta, actor i guionista ha realitzat algunes de les pel·lícules més interessants, intenses i memorables de la nostra època.

Detallats comentaris sobre 19 dels seus llargmetratges principals, des de "El cuchillo en el agua" (1962), pel qual va rebre la seva primera nominació a l'Òscar, fins "Un Dios salvaje" (2011), el seu penúltim i aclamat títol d'estrena.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Aquesta guia narra la història de les bandes sonores des dels seus inicis i documenta els millors moments musicals de la història del cinema i dels grans compositors que han ajudat a engrandir el setè art, salvant de vegades obres mediocres i assegurant el llegat de pel·lícules inoblidables.

"Música de película" és una guia escrita per Michael Swift, una imprescindible enciclopèdia per als amants del cinema i de la música de cinema amb un detallat repàs de la història i evolució del setè art en relació amb les bandes sonores cinematogràfiques.

Inclou un CD amb cançons de bandes sonores de pel·lícules cèlebres .

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals
 

Las vidas posibles de Mr. Nobody és una pel·lícula de ciència ficció de l'any 2009 escrita i dirigida pel director belga Jaco Van Dormael i protagonitzada per Jared Leto, Diane Kruger, Sarah Polley i Linh-Dan Pham.

Com seria la nostra vida si abans de néixer coneguéssim el nostre futur, les conseqüències de les nostres decisions i poguéssim escollir?

A l'any 2092, Nemo Nobody, un home de 118 anys és l'últim mortal de la Terra en un món d'immortals gràcies als increïbles avenços científics. Nemo, des del seu llit abans de morir, intenta descobrir quins dels seus records són reals, reviu totes les possibles vides que podria haver viscut com a conseqüència de prendre una decisió o una altra en moments transcendentals. Com canvia el seu futur si es queda a viure amb el seu pare o amb la seva mare després de la separació? Quines són les conseqüències de dir una frase en un moment crític o no dir-la? És una obra ambiciosa amb imatges fascinants, hipnòtiques i de sentiments intensos on es presenta un ventall de vides tot destacant la importància de l'amor i la mort.

Més informació:

• Jaco Van Dormael a les Biblioteques
• Mr Nobody a la Viquipèdia
• Trailer de la pel·lícula

Recomanat per Judit Garcia. Bib. Ilturo. Cabrera de Mar

Resplandor en la Oscuridad és una pel·lícula que, crec, ha estat injustament valorada. Les crítiques no li van ser molt favorables, i es va endur tres premis Razzie (director, actor i actriu). M'agradaria reivindicar-la, i invitar a retrobar-vos amb un gran treball, on es barreja espionatge amb passió, en el marc de la Segona Guerra Mundial.

Explica la història de Linda Voss (Melanie Griffith), una nord-americana d'origen jueu, secretària d'Ed Leland (Michael Douglas), que, amb l'ajuda del seu cap, s'infiltra, durant la Segona Guerra Mundial, com a espia dins d'una família d'un oficial nazi (Liam Neeson), com a mainadera dels seus fills.

Melanie Griffith enamora en el seu paper de secretària innocent però valenta; Michael Douglas fa un paper molt correcte, molt a la seva mida; i en Liam Neeson broda el seu personatge de militar germànic, premonició del seu gran treball a la Lista de Schindler.

La pel·lícula té una gran ambientació, amb una banda sonora molt ben trobada, i influència del cinema clàssic. La més clara és el comiat a l'aeroport, en un clar homenatge a Casablanca. És una història entretinguda, i amb un gran final.

http://youtu.be/86tP-0yOBfA

Recomanat per Laura Solà, bibliotecària de Biblioteca Singuerlín – Salvador Cabré

La nit del 18 d'agost de 2013 el cometa Rose va creuar el cel de la ciutat de Barcelona oferint un espectacle únic que no tornarà a repetir-se fins d'aquí varis segles. A cau d'orella o a viva veu, encara germinant o a punt de pansir-se, aquesta mateixa nit va haver-hi 567 històries d'amor, però la pel·lícula es centra en només sis d'aquestes històries.

Un sopar d'amics on s'amaga un amor secret, un bebè que està de camí, la relació homosexual i clandestina de dos nois futbolistes, o el naixement d'un primer amor són els fils que s'uneixen durant aquesta nit d'estiu a Barcelona.

L'estrena comercial de Barcelona nit d'estiu es va realitzar en tres fases. En primer lloc es va dur a terme un tour de presentació en diverses localitats catalanes l'estiu del 2013 en les quals es va projectar pel·lícula amb presència de l'equip artístic i es va poder gaudir d'un concert del cantant Joan Dausà (compositor de la banda sonora i un dels protagonistes).

Després de la gira, la pel·lícula es va estrenar a les sales cinematogràfiques el 6 de setembre i solsament unes setmanes més tard ja va estar disponible en format digital (VOD) i en suport físic (Bluray i DVD) avalat per dues companyies de qualitat com son Filmin i Cameo.

El tema principal del film, ‘Jo mai mai' ha convertit a en Joan Dausà i la seva banda, Els tipus d'interès en l'artista revelació de la temporada. Ha venut més de 4000 exemplars de l'àlbum i va ser considerat el millor disc de 2012 pels oients d'ICat FM. La cançó també ha guanyat el Premi Gaudí d'enguany a la seva categoria.

Dani de la Orden és llicenciat per l'ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya). Ha treballat com a realitzador publicitari i de videoclips. Al món del cinema es va estrenar com a realitzador de curtmetratges, essent Luciano, la seva obra més premiada.

Recomanat per Bea Garcés. Bib Armand Cardona i Torrandell de Vilanova i la Geltrú

Vivim una època peculiar: els gèneres han desaparegut del cinema. Cada vegada hi ha menys comèdies pures i drames purs, si no que tots els directors fan ús de la barreja per aconseguir el màxim efecte possible a l'hora d'explicar la seva història. D'aquesta manera, quan algú ens pregunta com és una pel·lícula, només podem contestar dient que "comença com... i acaba com...."

Un dels gèneres que s'havia mantingut més immutable era el del documental. Fins fa poc, tot el que se li demanava a aquest tipus de film era que fos veraç, ja que aquest era el seu màxim valor, precisament en contraposició a la ficció de les pel·lícules de gènere. El documental ens havia d'ensenyar els fets tal com són, o ja no era un documental.

Però fins a quin punt la mirada del documentalista podia ser objectiva? El que sempre ha tractat el documental és d'explicar una història, o el que és el mateix, narrar uns fets, així que era del tot impossible que aquesta narració no estigués condicionada pel punt de vista de l'autor, per la tria del tema, o pels mitjans al seu abast. Per no parlar dels falsos documentals, dels que sempre n'hi ha hagut, i que coneguts cineastes han conreat com a forma diferent d'explicar una història (valgui com a exemple la biografia del precursor del cinema Colin McKenzie el·laborada per Peter Jackson).

Darrerament, doncs, els documentalistes han deixat de banda els escrúpols i han decidit explicar la història tal i com volen. Des de qualsevol de Michael Moore a Inside Job, el que compta és la idea del director. I si per explicar els conceptes d'artista, fama i reconeixement s'han d'amagar detalls, obviar parts i disfressar una mica els fets... doncs es fa.

Tot això ve a tomb de la polèmica sorgida després que Searching for sugar man guanyés l'Oscar 2013 al millor documental i es descobrís que una part de la història no s'explicava. Li resta això mèrits a la pel·lícula? Al relat, no: està ben explicat i manté l'emoció fins al final. Ens narra la història d'un cantautor que, a finals dels anys 60, grava un parell de discs que semblen destinats a ser grans èxits; no és així als Estats Units, però les gravacions viatgen fins a la Sudàfrica del apartheid, on es converteixen en himnes revolucionaris aclamats per tot el país dissident. A finals dels noranta, uns fans del músic intenten trobar-lo, sense fer cas de la llegenda sobre el seu suïcidi.

Estrictament, potser Searching for sugar man no és un documental. Potser non è vero.

Però està meravellosament ben trovato.

Tràiler de Searching for sugar man

Recomanat per Jaume Felipe. Bib. Maria Àngels Torrents de St. Pere de Riudebitlles

La biblioteca és un centre cultural, però sovint es menysté que també està al servei de l'oci i el divertiment. Això no vol dir que a partir d'ara servirem begudes fortes; no.  Es tracta del fet que els llibres ens ofereixen també l'ocasió de passar del lleu somriure a la sorollosa riallada.

Us en presentem un cas.

En Víctor Fernández  va tenir la humorística pensada de recopilar en un llibre tot de frases d'en Woody Allen (més conegut pels de casa seva pel seu veritable nom d'Allan Stewart Konigsberg), un dels éssers vius més citats arreu.  

El llibre és Desmuntant Woody Allen: les millors frases.  Es tracta d'un llibre per llegir a gust del consumidor, començant-lo per on es vulgui i tastant-ne la dosi que vingui de gust; però com una bona beguda, sembla ser que és millor fer-ho a petits glops, i espaiats.

Les cites són extretes, principalment, dels guions de les seves pel·lícules.

Vegeu una mostra triada aleatòriament i vejam si us fa venir gana:

"La por és el meu company més fidel: mai m'ha abandonat per anar-se'n amb un altre."

"Uns es casen per l'església; altres per idiotes"

"Drew Barrymore canta tan malament que els sords no volen ni veure els seus llavis en moviment"

Més informació:

• Víctor Fernández a les Biblioteques
• Notícia a "Vilaweb"  sobre el llibre

Recomanat per Daniel Ramos. Bib. Can Baratau. Tiana.

Pat Garrett and Billy the Kid es un western del 1973 dirigit per Sam Peckinpah i protagonitzat per James Coburn i Kris Kristofferson.

Billy the Kid, empresonat a Lincoln i condemnat a la forca, aconsegueix escapar-se i fugir a Mèxic. Un grup de rics magnats del bestiar de Nou Mèxic contracten a un envellit Pat Garrett com a representant de la llei per enderrocar al seu vell amic Billy, amb qui en altres temps van cavalcar junts.

Western melancòlic, desencantat i elegíac. No es tracta de bons ni de dolents, només del temps, que fa efecte en uns personatges que intenten adaptar-se als nous temps, encara que això signifiqui trair als amics de tota la vida. Billy segueix sent la veu de la revel·lia i el seu destí és morir com va viure, amb coherència als seus principis. Garret prefereix sobreviure a qualsevol preu, malgrat que això signifiqui matar al seu millor amic, perdent l'últim vestigi d'integritat que li queda.

La banda sonora original va ser composada per Bob Dylan, qui també té un petit paper al film. Es famosa la seqüència de la agonia del sheriff Baker (Slim Pickens), al costat del riu i amb la seva dona agenollada a uns metres darrere, mentre sona ‘Knocking on Heaven´s Door'.

El film va ser víctima de les lluites darrere les càmeres del director i James Aubrey, president de la Metro Golden Mayer, durant la producció. Finalment Aubrey va agafar el control de la pel·lícula i va estrenar una versió truncada i molt poc cuidada. Anys després, el 1988, va ser rescatada per Peckinpah i estrenada la versió més propera al director. Aquesta versió inclou l'escena, plena de lirisme, on Pat Garret (James Coburn), després de matar a Billy (Kris Kristofferson), dispara contra el seu reflex en un mirall.

Més informació: 

• L'escena de la mort del sheriff Baker 

Recomanat per Eva Caro. Bib. Josep Soler i Vidal. Gavà

Ken Loach és un dels directors que més han influenciat el cinema britànic de les darreres dècades. És també un dels màxims exponents del cinema social de caire reivindicatiu. Ha dirigit documentals i pel·lícules i compta, dins la seva extensa filmografía, amb títols com "My name is Joe" (1998), "Lloviendo piedras" (1993) o "Riff Raff"(1990). La seva obra ha estat guardonada en diverses ocasions, amb el reconeixement de certàmens com la Mostra de Venècia, el Festival de Cannes, els Premis Cèsar o els Bafta.

Format a la Universitat d'Oxford, Ken Loach va iniciar-se en la direcció a principis dels anys seixanta, quan els mitjans de comunicació britànics destacaven per la producció de documentals de denúncia social. Un moment del que l'obra de Loach s'impregnà completament i que, des d'aleshores, ha deixat una forta empremta en la seva filmografía.

Al llarg de la seva llarga trajectòria profesional, Loach ha retratat drames diaris, com per exemple les misèries de la clase treballadora o la immigració, i també d'altres de caire més polític i històric,com la guerra d'independència a Irlanda o la Guerra Civil Espanyola.

Loach va compaginar la direcció amb les col·laboracions a la televisió fins a principis dels anys 80. Durant aquests anys, va treballar en documentals com "Cathy Come home" (1966), on retratava la pobresa, o la pel·lícula "The Big Flame" (1969), sobre les condicions laborals al port de Liverpool.

L'arribada de Margaret Thatcher al govern a finals dels anys setanta va radicalitzar el compromís polític de Loach, fet que va quedar reflectit en la seva obra durant el mandat de la Dama de Ferro (1979-1990) Són d'aquests anys títols com Which side are you on? (1984), Fatherland (1986) o Agenda Oculta (1990)

Els darrers 20 anys han estat molt prolífics en la filmografía de Loach, amb títols com Carla's Song (1996), Buscant l'Eric (2009) o La parte de los Ángeles (2012), protagonitzada per Paul Brannigan, John Henshaw i Gary Maitland.

La parte de los ángeles ens explica la història d'en Robbie, un jove escocès que lluita per superar un passat complicat i reinserir-se a la societat amb l'ajuda de la seva nòvia.

En la seva lluita per superar una situació personal i social desfavorable, comença un programa de treballs socials a Glasgow, on coneix als peculiars Rhino, Albert i Mo. Sota les ordres d'en Henry, l'educador que gestiona el programa de treballs, el grup comença un seguit de tasques a favor de la comunitat. Al mateix temps, però, Henry els introdueix secretament en l'art del whisky.

En Robbie desenvolupa una especial aptitud per la cata i, amb els seus companys, agafa afició a visitar destil·leries i conèixer les diferents varietats del whisky. Una afició que els portarà a un projecte singular per terres escoceses…

Els mesos van passant i en Robbie completa la seva felicitat amb el naixement del seu primer fill, naixement que el farà conscient de la necessitat d'un bon futur per a la seva familia. 

Més informació:

• Trailer de la pel·lícula
• Ken Loach a la Viquipèdia

Recomanat per Sílvia Vilarrasa. Bib. Núria Albó. La Garriga. 

"Alejandro Brugués, cubà de nacionalitat i argentí de naixement (1976), és el director de Juan de los muertos, la seva segona i darrera pel·lícula després d'Efectos personales (2006).

Juan de los muertos ha rebut diversos reconeixements cinematogràfics al Festival de Sitges, al Fantastic Fest i als Premis Goya, on va ser escollida com la millor pel·lícula hispanoamericana (2012).

Juan i la seva particular colla d'amics veuen en la invasió zombie arribada a Cuba una bona oportunitat de negoci. El servei que ofereixen a canvi de diners consisteix en donar descans etern als éssers estimats convertits en "mortsvivents".

Tot i la temàtica zombie, Juan de los muertos no és una pel·lícula de terror sagnant sinó que és una sàtira humorística de la societat cubana actual. Les referències de caire irònic al sistema castrista són contínues. Així com les comparacions i els paral·lelismes entre els zombies i els cubans.

Tampoc falten les referències cinematogràfiques de pel·lícules d'acció nordamericanes.
En definitiva, pur entreteniment ple de crítica i humor."

Més informació:

• Trailer de la pel·lícula
• Pàgina web oficial de la pel·lícula
• Juan de los muertos a la Viquipèdia

Recomanat per Mario Aguilera. Bib. Mercè Rodoreda. Sant Joan Despí. 

No tot l'anime japonès prové dels Estudis Ghibli, amb personatge icona multiestampables com el gat Totoro, o d'altres menys coneguts com Shizuku Tsukishima, la protagonista de Susurros del corazón que es passa un estiu llegint llibres de la biblioteca i s'enamora d'un noi amb els mateixos gustos de lectura gràcies a les antigues fitxes de cartró amb butxaqueta que portaven abans els llibres de les biblioteques. De fet la producció del país nipó és variada i abundant, però animes procedents d'altres productores, com La Chica que saltaba a través del tiempo, també tenen aquests aire Ghibli, que barreja imaginació, valors positius i heroïnes valentes.

A La Chica que saltaba a través del tiempo, Makoto Konno, una estudiant de secundaria i jugadora de beisbol, un dia descobreix que té una habilitat extraordinària: la de fer retrocedir en el temps cada cop que salta, la reculada és proporcional a la llargada del salt. El descobriment d'aquesta habilitat es produeix en un moment cabdal de la seva vida i haurà d'aprendre a gestionar els salts amb responsabilitat, tot canvi en el fil del temps té una conseqüència no esperada.

Els bibliotecaris som classificadors malaltissos i ubiquem aquesta obra entre les adreçades a infants, ben mirat en alguna banda o tros de prestatge han d'estar físicament, però són obres que els adults també frueixen, esperen amb candeletes i omplen estrenes al Festival de Cinema de Sitges.

Més informació:

• Trailer de la pel·lícula
• Mamoru Hosada a la Viquipèdia

Recomanat per Rosa López. Bib. Aigüestoses. Sant Andreu de la Barca. 

Associar el director lleidatà Jaume Balagueró amb el thriller i el terror ja és un lloc comú, especialment després de l'èxit de la saga [REC]. A Mientras duermes ens presenta una història força allunyada dels zombies, més en la línia de l'angoixa i el suspense, que molts crítics no han dubtat a comparar amb el millor Polanski; i és que és una petita obra mestra que va passar mig desapercebuda.

César és un porter d'edifici, en principi modèlic: atent amb els veïns, amable, educat i sempre disposat a fer les feines. Però també coneix i controla tots els seus moviments, especialment els de la Clara, una jove optimista i alegre a qui tot sembla que li marxi bé. A la nit, César surt del seu cau i s'infiltra a la seva vida, mentre ella dorm.

Liderada per un sempre magistral Luis Tosar, que va obtenir una nominació als Goya que finalment no va guanyar,  i una impecable Marta Etura, Mientras duermesva guanyar sis premis Gaudí el 2011, d'entre els quals a la millor pel·lícula en llengua no catalana i millor director.

Més informació:

• Trailer de "Mientras duermes"

Recomanat per Jaume Felipe. Bib. Maria Àngels Torrents de St. Pere de Riudebitlles

Aquest llibre estudia les diferents fases de l'obra cinematogràfica de Buñuel, des de l'anàlisi del guió de la qual seria la seva primera pel·lícula (Goya, 1926) fins al text que tenia previst per a un últim film que no va arribar a realitzar-se: Agón (1979). A partir del context dels canvis històrics i estètics del segle XX, els diferents assajos de Víctor Fonts aporten significatives interpretacions a la ja extensíssima obra crítica sobre el cinema de Buñuel. Destaquen, entre els temes estudiats, la relació d'La edad de oro 'amb' El público 'de García Lorca;' Las Hurdes 'en el context del cinema documental republicà de l'època; l'etapa de l'exili a Mèxic, la relació de l'obra de Buñuel amb la de Clarín, per citar alguns exemples de les múltiples perspectives que aquest llibre ofereix per a l'estudi de contribucions tan transcendentals en la història de l'art cinematogràfic.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals
 

Arrugas, dirigida per Ignacio Farreras (2011) i produïda per Perro Verde Films, és l'adaptació cinematogràfica del còmic homònim de Paco Roca (Premi Nacional de Còmic 2008).

Emilio i Miguel son dos ancians internats en un geriàtric. Emilio, antic executiu bancari, acaba d'arribar i pateix un principi d'Alzheimer. Miguel, el seu company d'habitació i altres companys l'ajudaran: intentaran evitar, de totes maneres i amb totes les seves forces, que no acabi a la temuda planta superior de la residència, on estan els "assistits", que és com anomenen als incurables.

Aquest esbojarrat pla d'intentar tapar el progressiu deteriorament d'Emilio per tal que els metges no se'n adonin, tenyeix d'humor i tendresa el tediós dia a dia de la residència.

Arrugas tracta temes delicats com son l'Alzheimer i la demència senil, però ho fa d'una manera intimista i sensible, amb humor però sense caure en la caricatura.

Paco Roca es va documentar profusa i cuidadosament per al còmic i això li atorga credibilitat. Les històries que explica son basades en anècdotes de pares i familiars ancians dels seus amics. També va visitar geriàtrics per conèixer de primera mà con era la vida en aquests. Tot això suma i aporta consistència tant al còmic com a la pel•lícula.

La pel•lícula Arrugas ha guanyat i ha estat nominada a nombrosos premis. Entre ells, va ser la guanyadora dels Goya a la millor pel•lícula d'animació i al millor guió adaptat.
 

Tràiler d'Arrugas

Pàgina web

Recomanat per l'Eva Caro. Bib. Josep Soler i Vidal de Gavà

Un film inspirat en una novel·la basada en fets reals. Intouchable, pel·licula francesa interpretada per François Cluzet i Imar Sy; dirigida per Eric Toledano i amb el guió de Olivier Nakache. Va clausurà la 59a edició del Festival de Cinema Internacional de San Sebastià l'any 2011. Premi a la Millor Pel·lícula i al Millor Actor (François Cluzet i Omar Sy) al Festival de Tokio. Nou nominacions als Premis César al Millor Actor per Omar Sy. Premi Goya a la millor pel·lícula europea.

Arribava al milió d'espectadors amb només 9 setmanes a la cartellera francesa. Una comèdia que no et deixa indiferent.

Philippe és un senyor ric, aristòcrata francès i vidu, que va quedar tetraplègic en un accident de parapent. Per la seva situació personal necessita un cuidador les 24 hores del dia i contracta a en Driss. Un noi negre dels suburbis de París, que va complir sis mesos de condemna a la presó i que està a l'atur. Dos personatges de dos móns completament oposats que no tenen res en comú. Però amb una relació tant sincera que el noi farà tornar les ganes de viure a en Philippe i fins i tot es tornarà a enamorar. I en Driss accedirà a una cultura que li permetrà tenir millor cura de la seva família.

Intocable és una comèdia basada en fets reals on una relació entre dos homes que segurament no s'haguessin trobat mai fa que tot el context de la història poc importi.
El film tracta amb elegància i humor temes tant tòpics com el racisme, la discapacitat física, la diferència de classes socials i la integració. Aquesta història t'arriba directament al cor sense esdevenir una tragèdia. Els personatges transmeten complicitat, sinceritat. Sentiments tant senzills que tal i com diu la dita: "els pols oposats s'atrauen i es complementen". 

Recomanat per Gabriela Arderiu i Ausiró. Bib. Bac de Roda. Roda de Ter.

Vincent, quaranta anys i triomfador agent immobiliari, està convidat a sopar amb la seva germana Elizabeth i el seu espòs Pierre, tots dos professors a París i pares de dos fills: Apollin i Myrtille (que no apareixen mai). Al sopar també hi ha en Claude, un amic de la infància i trombonista en una orquestra simfònica.

Vincent ha de donar notícies de l'examen prenatal de la seva dona Anna, que s'ha d'unir a ells pell sopar. Mentre esperen l'Anna, entre el bon humor, li fan preguntes sobre la seva propera paternitat. Però quan li demanen si ja han triat un nom per al nen, la seva resposta provoca el caos. La disputa entre els convidats sobre aquest tema s'estén, i aviat sorgeixen vells rancors i secrets enterrats seran revelats ...

La pel·lícula és l'adaptació, portada al cinema el 2012, de l'obra teatral del mateix nom escrita per Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière l'any 2010. Els mateixos autors són els directors del film i tots els actors teatrals repeteixen el seu paper al cinema: Vincent (Patrick Bruel), Elisabeth (Valérie Benguigui), Claude (Guillaume de Tonquédec) i Anna (Judith El Zein). L'únic canvi es Pierre (Jean-Michel Dupuis), que al cinema és interpretat per Carles Berling.

Nominada a les principals categories dels premis Cèsar, Valérie Benguigui i Guillaume de Tonquédec es van emportar els guardons per les seves interpretacions. El film va ser un gran èxit amb més de 3 milions i mig d'espectadors, només a França.

Vincent, quaranta anys i triomfador agent immobiliari, està convidat a sopar amb la seva germana Elizabeth i el seu espòs Pierre, tots dos professors a París i pares de dos fills: Apollin i Myrtille (que no apareixen mai). Al sopar també hi ha en Claude, un amic de la infància i trombonista en una orquestra simfònica. Vincent ha de donar notícies de l'examen prenatal de la seva dona Anna, que s'ha d'unir a ells per al sopar. Mentre esperen l'Anna, entre el bon humor, li fan preguntes sobre la seva propera paternitat. Però quan li demanen si ja han triat un nom per al nen, la seva resposta provoca el caos. La disputa entre els convidats sobre aquest tema s'estén, i aviat sorgeixen vells rancors i secrets enterrats seran revelats ...

La pel·lícula és l'adaptació, portada al cinema el 2012, de l'obra teatral del mateix nom escrita per Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière l'any 2010. Els mateixos autors són els directors del film i tots els actors teatrals repeteixen el seu paper al cinema: Vincent (Patrick Bruel), Elisabeth (Valérie Benguigui), Claude (Guillaume de Tonquédec) i Anna (Judith El Zein). L'únic canvi es Pierre (Jean-Michel Dupuis), que al cinema és interpretat per Carles Berling.

Recomanat per Carme Trabal. Bib. Dos Rius. Torelló.

Breaking Bad ha esdevingut un dels grans èxits televisius en els últims anys de gran producció de sèries per a la televisió. Les sèries han esdevingut obres cinematogràfiques que ja aglutinen més seguidors, i generen més expectació, que les grans produccions del cinema comercial hollywoodià que fins fa poc sortia tan rendible. Cada nova estrena de temporada, és com una nova estrena de pel·lícula, arribant a plantejar-se la projecció de capítols finals de sèries mítiques, en sales de cinema.

Breaking Bad és una sèrie de televisió dramàtica dels EUA, creada i produïda per Vince Gilligan, que es va estrenar el 20 de gener del 2008 a la cadena de televisió per cable AMC. La sèrie es centra en la vida de Walter White (Bryan Cranston), un aplicat professor d'institut, pare de Walter White Jr, un jove discapacitat, i marit de Skyler White, que està embarassada. Quan la vida ja era prou complicada per a Walter, li diagnostiquen un càncer de pulmó terminal, i això el porta a infringir la llei tot instal·lant un laboratori de metamfetamina amb el seu antic estudiant Jesse Pinkman per tal d'assegurar el benestar econòmic de la seva família quan ell ja no hi sigui.

Des de la seva estrena, la sèrie no ha parat de sumar bones crítiques i guardons, aconseguint premis Emmy en cada temporada des de la seva estrena, i nominacions en els Globus d'Or. Aquest setembre del 2013, ha sortit per fi l'últim capítol de l'última temporada, sent un dels esdeveniments televisius dels últims mesos. L'expectació era màxima i les expectatives molt altes, però no ha decebut. Breaking Bad ha deixat als seus milers de fans a punt de taquicàrdies i ha tocat la fibra sensible de més d'un, en repetides ocasions, a través dels detalls de cada episodi. Tot té un perquè a Breaking Bad. Inclús el títol de l'últim capítol, Felina: anagrama de finale, i unió de Fe (ferro, element dominant a la sang), Li (Liti, utilitzat en la producció de la metamfetamina), i Na (sodi, element químic present a les llàgrimes). Sang, metamfetamina i llàgrimes. Breaking Bad.

El gran final de Breaking Bad, inclou, en la seva versió de venda al públic, un final alternatiu, on (segueix spoiler) l'actor Bryan Cranston, tornant als seus orígens com a Hal en Malcolm In The Middle, desperta enmig de la nit cridant i espantat pel que acaba de somniar, sembla que per culpa d'afartar-se de Twinkis abans de ficar-se al llit. Bryan Cranston resumeix, en clau d'humor, el fil principal de la sèrie en tan sols 2 minuts. Fins i tot parla d'alguns personatges principals de la sèrie, i la gravació recupera a Louis, la mare de Malcolm In The Middle. Tot un detall cap als fanàtics de la televisió.

Recomenat per Laura Solà, Biblioteca Singuerlín - Salvador Cabré de Santa Coloma de Gramenet

Jens Lien (Oslo, 14/09/1967) és noruec i es va formar a l'Escola Internacional de Cinema de Londres. Va començar la seva carrera treballant en publicitat. És autor de nombrosos curtmetratges, com Shut the Door (2000) i Natural Glasses (2001), ambdós seleccionats al Festival de Cannes. La seva primera pel·lícula, Jonny Vang, es va estrenar a la secció Panorama de la Berlinale.

El inadaptado tracta de la vida d'Andreas, un home que acaba d'arribar a una ciutat molt estranya sense recordar com. Té una esposa, una casa i una feina però, tot i que aparentment tot va com la seda, intueix que alguna cosa no va bé. Troba que tot el que l'envolta és buit i superficial malgrat aquesta aparença de perfecció. El protagonista intenta escapar però no hi ha sortida.

Andreas coneix a Hugo, que troba una esquerda a la paret d'un soterrani de la qual emana música i olor a pastís acabat de fer.

Potser aquesta esquerda els portarà a l'altra banda de la realitat?

És una pel·lícula molt sorprenent i magníficament filmada i dirigida, a mig camí entre la ironia absurda i el surrealisme. Es pot interpretar com una dura crítica de la societat actual a les grans ciutats en la qual es tendeix a la homogeneïtzació, la deshumanització i la globalització.

Al món perfecte que descriu l'inadaptat els aliments no tenen sabor, la gent ha perdut la capacitat de sorprendre's i de commoure's davant del dolor o la mort. Fins i tot, trobar un cadàver pel carrer, deixar una feina o una relació sentimental deixa tothom indiferent i feliç.
I en aquest món insípid el protagonista es desespera i intenta suïcidar-se tirant-se a les vies del metro perquè no pot suportar la idea de viure en un lloc amb aquestes condicions on la gent es comporta d'una manera tan insòlita.

Els personatges estan magníficament interpretats per aconseguir l'ambient gèlid que ens vol transmetre el director. La banda sonora ajuda a crear un clímax d'humor negre terrible que deixa l'espectador realment commocionat i amb la sensació que se li ha remogut alguna cosa per dins.

Que s'abstinguin de veure-la les persones que esperen trobar un cinema convencional. 

Més informació:

• Jens Lien a la Viquipèdia
• Trailer de la pel·lícula

Recomanat per Maria Jesús Rodríguez Melero. Bib. Pere Casaldàliga. Balsareny. 

El malaguanyat Ted Demme, nebot del realitzador de El silencio de los corderos, Jonathan Demme, aconseguia captar l'atenció de la crítica i del públic amb la seva tercera pel3lícula com a director estrenada el 1993.

Beatiful girls és una còmedia dramàtica coral, que ens explica com és de dur fer-se gran i no aconseguir allò amb el que somiaves quan eres jove.

En Willie Conway (Timothy Hutton), retorna al seu poble natal des de Nova York, per assistir a la típica reunió d'exalumnes de l'Institut. Allà tindrà temps de pensar que vol fer amb la seva vida, si continuar la seva lluita per aconseguir ser un pianista reconegut o llençar la tovallola i convertir-se en un trist comercial.

També tindrà temps per reflexionar sobre la seva relació amb le bella Tracy i enamorar-se platónicament de la veïna de la casa del costat, la Marty, una nena de tretze anys, madura i seductora, interpretada maginificament per la Natalie Portman en dels seus primers papers al cinema.

La resta de companys d'en Willie estan més o menys en la seva mateixa situació. E dilema: seguir vivint al passat o fer un pas endavant i assumir les responsabilitats dels adults, que d'altra banda, poden no estar tan malament.

La pel·lícula està plena de diàlegs brillants i dona una visió molt realista dels homes amb complex de Peter Pan. La banda sonora acompanya la història perfectament amb grans temes d'artistes tan dispars com Afghan Whigs, Kiss, Chris Isaak, Neil Diamond o Billy Paul.
 

Des de la seva fundació per part de Robert Redford, a l'any 1983, el Festival de Sundance s'ha convertit en la gran plataforma per a difondre, anualment, les produccions més destacades del cinema independent americà, és a dir, aquells films de pressupost baix o mitjà rodats al marge de les grans companyies cinematogràfiques de Hollywood. Aquest certamen, que ha donat a conèixer cineastes tan destacats com Quentin Tarantino o els germans Coen, va presentar ,a l'any 2011, "Martha Marcy May Marlene", el primer llargmetratge del canadenc Sean Durkin, que es va endur aleshores el premi al millor director. A partir d'aquell moment, aquesta pel·lícula també va rebre una bona acollida en d'altres festivals i una recepció favorable per part de la crítica, tot i que la seva difusió a nivell comercial, donades les especials característiques d'aquesta producció, va ser força limitada.

L'argument de "Martha Marcy May Marlene" es podria veure com un desenvolupament de la història esbossada en el curtmetratge "Mary Last Seen" , rodat per Sean Durkin al 2010 i que s'inclou com a extra en l'edició espanyola en DVD de la pel·lícula que ara comentem. En aquest curt se'ns presenta la situació d'un noi que viatja amb cotxe amb la seva xicota i que, quan la noia no el veu, aprofita per a desfer-se del telèfon mòbil de la seva companya, impedint, d'aquesta manera, que aquesta es pugui comunicar amb la família. Després de banyar-se en un pantà, la parella arriba a una comunitat rural, que dirigeix un home anomenat Patrick, al qual no veiem però que se suposa que té un fort ascendent sobre el protagonista. Tot i que no està interpretada per la mateixa actriu del curt, el personatge central de "Martha..." podria correspondre, perfectament, al de "Mary Last Seen", és a dir, una noia que, per influència del seu promès, trenca amb la seva família i se'n va a viure a una mena de "comuna" hippie que, de fet, és una perillosa secta liderada per l'escardalenc Patrick; un individu pervers que obliga a totes les noies de la comunitat a mantenir relacions sexuals amb ell i que indueix als seus seguidors a cometre robatoris i, fins i tot, si s'escau, a assassinar a determinades persones. A partir d'un muntatge que combina constantment les accions del present amb els records del passat immediat de la protagonista, se'ns descriu l'evolució de Martha (anomenada pels altres companys de la secta Marcy May i que, quan fa trucades, es presenta com a Marlene) en l'interior de la comunitat rural on transcorren dos anys de la seva vida, i les dificultats que té en el moment en què decideix escapar-ne i retrobar-se amb la seva germana Lucy, a qui no vol comunicar les traumàtiques experiències que ha viscut.

A banda de revelar el talent de Sean Durkin, autor també del guió, "Martha..." va suposar el descobriment de l'actriu Elizabeth Olsen, esplèndida en el seu paper de Martha, i ben complementada per altres intèrprets més veterans com Sarah Paulson (Lucy) o John Hawkes (Patrick),el futur paraplègic de "Las sesiones" (Ben Lewin, 2012), un altre film notable presentat al Festival de Sundance.

Més informació:

• Martha Marcy May Marlene a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial de la pel·lícula
• Trailer de la pel·lícula
• Bloc de cimena "Cinemarc"  

Recomanat per la Bib. Marc de Cardona. Cardona.

Ara que s'acaba d'estrenar "Gravity", i tothom se'n fa creus de la perícia narrativa, domini de la càmera, mestria en el manteniment de la tensió i excel·lent direcció d'actors del director mexicà Alfonso Cuarón, no està de més recordar una de les seves produccions anteriors, on totes aquestes virtuts i alguna més ja van quedar clarament demostrades.

"Hijos de los hombres" ens situa en un apocalíptic Londres de l'any 2027, on totes les dones han perdut la capacitat de procrear i acaba de morir l'habitant més jove del planeta, amb només 18 anys. L'antic activista radical Theo (Clive Owen), ara còmodament instal·lat en una vida de buròcrata, rep l'encàrrec de Julian (Julianne Moore) de protegir la persona més buscada de la Terra.

Disfressada a mitges entre els gèneres de la ciència-ficció i l'acció, que també, en realitat ens trobem davant d'un drama social. Cuarón no té problema en fer-nos veure que quan es busca un culpable, el més fàcil és trobar-lo en els nouvinguts. I d'aquí a caure en el discurs fàcils de partits extremistes i començar a prendre mesures radicals, només hi ha un petit pas.

Desencantada i pessimista, distòpica i freda, "Hijos de los hombres" ens reserva una mica d'optimisme cap al final. I en aquest aspecte s'assembla bastant a la seva pel·lícula anterior, ni més ni menys que "Harry Potter y el prisionero de Azkaban"; si algú en llegir això pensa "el típic encàrrec", va ben equivocat: mai en Potter havia passat (ni passarà) tant de fred a Hogwarts, mai els demèntors havien fet tanta por, mai els personatges bons i dolents havien estat tant ambigus, i mai, però que mai, cap de les pel·lícules de la saga li arribarà a la sola de la sabata a aquesta tercera.

• Tràiler de "Hijos de los hombres"

Recomanat per Jaume Felipe. Bib. Maria Àngels Torrents de St. Pere de Riudebitlles

Magnífica adaptació de la novel·la homònima de Nick Hornby. Stephen Frears dirigí l'any 2000 aquesta "fotografia" generacional, disfressada de comèdia romàntica, on la música és tan protagonista com les vides dels mateixos personatges.

Rob (per nosaltres el millor paper de John Cusak), és el propietari d'una botiga de discos de vinil que està a punt de fer fallida. La por al compromís i a perdre la innocència fa que la seva vida sentimental sigui un desastre, la social no va gaire millor, i intenti posar-hi ordre a través de llistes compulsives de "les cinc .... més importants".

Rob i els seus dos excèntrics empleats, discuteixen i reflexionen sobre la vida i les seves relacions, sempre buscant el lligam amb la música, a la que estimen per sobre de tot i sense la que no podrien entendre el món. La pel·lícula està farcida d'homenatges a referents musicals, bàsicament grups indies dels 80 i 90.

Aprofitant la dèria del personatge per les llistes, i sintetitzant-ne l'essència, t'agradarà aquesta pel·lícula si:

1. Ets fan de John Cusak
2. Tens entre 35 i 45 anys
3. No entendries la vida sense la música, i ets una mica maniàtic en aquest sentit
4. Ets uns nostàlgic
5. Has patit una ruptura sentimental important (aquest punt no és imprescindible, però ajuda a entendre el personatge)

• Enllaç a la recomanació de novel·la

Recomanat per  Bib. Josep Soler i Vidal de Gavà

Després dels atemptats de Nova York de l'onze de setembre de 2001, tant el món del cinema com el de la televisió va canviar. A partir d'aquest moment es poden trobar pel·lícules i sèries basades en la teoria de la por terrorista. Un exemple és la sèrie 24 amb Kiefer Sutherland en el paper de Jack Bauer.

Homeland és el remake americà de la sèrie israelià Hatufim (Prisioners of war) creada per Gideon Raff. Gràcies a l'èxit obtingut al seu país d'origen, la cadena nord-americana Showtime va decidir fer una nova versió de la història adaptant-la als gustos americans. Per aquesta adaptació, a més de comptar amb el creador de la sèrie original, va comptar amb la participació d'Alex Gansa i de Howard Gordon, que eren dos productors i guionistes de la sèrie 24.

La trama de la sèrie gira al voltant de la investigació d'una analista de la CIA, Carrie Mathison, que investiga si un marine nord-americà, Nicholas Brody, que ha estat retingut durant vuit anys per la milícia iraquiana i torna a casa seva, és un terrorista en potència. I aquesta investigació l'obligarà a superar tots els límits possibles.

Per als papers protagonistes, els actors escollits van ser Claire Danes i Damian Lewis, pels personatges de Carrie Mathison i el sergent Nicholas Brody, respectivament. També cal destacar l'actriu Morena Baccarin fent d'esposa del marine, i de Mandy Patinkin com a cap de la Carrie.

La sèrie es basa en uns guions molt sòlids i ben estructurats, que intenten mantenir un nivell d'ambigüitat respecte del personatge del sergent, ja que no se sap si és un terrorista en potència, o no. Un altre fet que es destaca en la història és la malaltia mental del personatge de la Carrie que vol amagar als seus companys de feina.

Cal destacar també la tasca dels directors dels capítols de la sèrie, que sempre resolen perfectament els guions i tota la tensió de la història.

La primera temporada de la sèrie va guanyar molts premis, com el Globus d'Or a la millor sèrie dramàtica i millor actriu, sis premis Emmy que inclou el de millor sèrie dramàtica, millor actor i actriu, entre d'altres. La segona temporada també ha guanyat tres Globus d'Or a la millor sèrie, actor i actriu.

Casualment, la pel·lícula de Zero Dark Thirty (Kathryn Bigelow, 2012) té molts punts en comú amb Homeland, primer en el tipus d'argument i segon en les característiques de les protagonistes femenines que són iguals.

Com una curiositat, el president Obama ha declarat públicament que Homeland és la seva sèrie preferida.

Més informació:

• Homeland a la viquipèdia
• Pàgina oficial de Homeland
• Trailer

Recomanat per Bibarnabloc. Biblioteques de Barcelona.

Violència, sexe, acció, sang, aventures, amor i humor negre defineixen la exhuberància visual que és Sin City, l'adaptació cinematogràfica dels còmics del mateix títol de Frank Miller, el creador de 300. Robert Rodríguez, el director mexicà que va debutar amb El mariachi, va comptar amb el dibuixant a l'hora d'escriure el guió, però també en tasques de direcció i producció, creant un tàndem innovador.

Amb un pròleg i un epíleg basats en la història La novia iba de rojo, la pel·lícula també adapta El duro adiós, La gran masacre i Ese cobarde bastardo, en un treball totalment reeixit de traspassar el llenguatge del còmic al cinema sense perdre l'expressivitat del dibuix. Per a aconseguir-ho, la pel·lícula juga amb una fotografia extremadament contrastada en blanc i negre i en els efectes digitals per tal de realçar zones de color, usualment la sang,  i no necessàriament  sempre de color vermell.

A aquest encert a l'hora de replicar l'estil visual, Rodríguez va afegir el seu talent natural per rodar escenes d'acció, i un impressionant repartiment que inclou figures com Jessica Alba, Rosario Dawson, Benicio del Toro, Carla Gugino, Rutger Hauer, Jaime King, Michael Madsen, Brittany Murphy, Clive Owen, Mickey Rourke, Nick Stahl, Bruce Willis, i Elijah Wood.

El resultat és un deliri de cinema negre on cada fotograma és un cop de puny a la retina, una autèntica virgueria que manté la capacitat de sorprendre malgrat que des de la seva estrena la tècnica hagi evolucionat considerablement. Potser aquest salt tecnològic es notarà en la segona part, Sin City: A Dame to Kill For, que després de forces retards està previst que s'estreni l'agost del 2014.

• Tràiler (Youtube)
   

Recomanat per Jaume Felipe. Bib. Maria Àngels Torrents de St. Pere de Riudebitlles

Estrenada a finals del 2012, aquesta pel·lícula ens arriba de la mà del director Tony Kaye conegut pels seus documentals i pel·lícules de to social com "American History X" (1998) que parla sobre racisme.

Ara amb "El profesor (Detachment)" ens fa una dura crítica del sistema educatiu americà, i, al mateix temps, de la societat actual, que crea individus incapaços de relacionar-se amb els altres i d'implicar-se, una pel·lícula que parla d'indiferència i desinterès.

Henry Barthes (Adrien Brody) és una bona persona que s'amaga sota una capa de duresa per no fer-se mal, que intenta ser distant amb el que passa al seu entorn, però que no ho aconsegueix. És un professor substitut de secundària, que amb mètodes atípics (llegint Poe, Camus, Orwell, ...), connecta amb els joves. A través de dues adolescents, Erica, prostituta que recull del carrer i a qui semiadopta, i Meredith, una jove artista, i a mida que es va descobrint el seu propi passat, es denúncia un sistema educatiu que no funciona i per tant, una societat que es trenca.

Aules buides, pares agressius, polítiques educatives, bullying, problemes familiars, joves perduts, violència, ...una realitat agre. Professors col·lapsats com Mr. Wiatt que cada dia s'agafa a la reixa de l'escola i crida i crida, però al que ningú fa cas: és invisible.
Un drama educatiu que fa un clam a no tenir por del compromís, a canviar, a no passar de puntetes per la vida. Un tema molt actual, una pel·lícula poc convencional, amb ritme i potència, i un petit toc d'esperança final.

Més informació:

• Trailer 
• Pàgina web oficial de la pel·lícula "El Profesor"

Recomanat per Irene Lladó. Bib. Pere Calders. Viladecavalls. 

Roman Polanski debutà com a cineasta als EEUU l'any 1968, amb aquesta esborronadora adaptació de la novel·la d'Ira Levin, El hijo de Rosemary. Una obra mestra del cinema de terror, guanyadora de diversos premis, entre ells un Oscar a Ruth Gordon com a millor actriu secundària.

Rosemary i Guy Woodhouse és una jove parella de Nova York que busquen pis. Visiten l'edifici Bramford, una preciosa però sinistra construcció victoriana del s. XIX, i malgrat el preu elevat del lloguer i sobretot, l'advertiment del seu amic Hutch, que els informa de la llegenda negra que envolta l'edifici, decideixen anar-hi a viure. Allà coneixen els seus nous veïns, els Castevet, una parella d'ancians excèntrics amb qui intimaran i es ficaran cada cop mes a les seves vides, sobretot a partir que Rosemary s'assabenta que està embarassada.

La semilla del diablo és un film renovador del gènere que va donar peu a una llarga saga de pel·lícules sobre possessions, embarassos satànics i nens demoníacs (El Exorcista, 1973; La Profecía, 1976; La maldición de Damien, 1978); un dels elements renovadors és que Polanski es salta el típic happy end de les pel·lícules de terror: el Mal és qui venç.

A banda de la qualitat artística del film, hi ha elements extra cinematogràfics que han ajudat a que la seva llegenda segueixi viva fins avui. El més clar és l'edifici Dakota, immoble on es va rodar la pel·lícula: allà hi va viure Boris Karloff, geni del cinema de terror; també van matar a les seves portes a John Lennon, i està envoltada d'històries de satanisme, aquelarres i bruixeria.

Recomanat per l'Eva Caro. Bib. Josep Soler i Vidal de Gavà

Quan en Joe i en Jerry són testimonis d'un tiroteig realitzat per una banda mafiosa i són descoberts han d'escapar al sud de Florida disfressats de Josefina i Daphne, dos músics d'una banda de Jazz. Però tot es complica encara més quan coneixen la cantant, Sugar Kane, que s'afegeix al grup…

D'aquesta manera comença aquesta hilarant pel·lícula creada a partir de l'oblidada producció francesa Fanfare d'amour (1935), de Richard Pottier, el vienès Billy Wilder escriu en col·laboració amb I.A.L. Diamond, produeix i dirigeix aquesta divertida parodia de les pel·lícules de gàngsters, que se situa entre les més famoses i comercials comèdies de Hollywood.

Les anècdotes del rodatge són molt nombroses i d'elles se sap que el rodatge va ser difícil, principalment a causa de Marilyn Monroe que amb els seus continus retards, capritxos i problemes per recordar els textos va fer la vida impossible al director i als seus companys. De tota manera el resultat final és una comèdia fantàstica que tota la crítica de l'època va celebrar unànimement.

La pel·lícula que a part de l'esmentada Marilyn Monroe també compta amb els actors Tony Curtis i Jack Lemmon va rebre diferents nominacions a l'Oscar, al millor director, millor actor (Jack Lemmon), millor guió adaptat, millor direcció artística i decorats en blanc i negre i millor fotografia, es va endur finalment només un, al millor vestuari en blanc i negre.

Més informació:

• Trailer de la pel·lícula

Recomanat per la Bib. Districte 4. Terrassa. 

Primera pel·lícula on el director Alejandro González Iñarritu treballa de director i guionista, després d'haver realitzat, al costat de Guillermo Arriaga, tres magnífiques produccions, on la petjada d'Arriaga encamina l'evolució del film cap a les històries creuades i paral·leles, que van cosint la narració fins aconseguir grans treballs, com Amores perros, 21 Gramos o Babel.

Així doncs, després d'aquesta nova pel·lícula, veiem que González Iñarritu aposta per una història lineal, amb un únic protagonista, Javier Bardem, que es posa en la pell d'Uxbal. Això sí, continua amb la voluntat de fer-nos partícip de les històries més miserables de les nostres ciutats, acostant-nos a realitats cruels, que fan remoure consciències més enllà del visionat del film; aconsegueix que l'espectador es replantegi el món que l'envolta.

Uxbal és un marginat, pare de dos nens, que viu als suburbis de Barcelona, i es dedica a malviure treballant en el tràfic i el treball d'immigrants il·legals. És un vident capaç de comunicar-se amb les persones tot just mortes, i els ajuda a passar a l'altra vida. Tot canvia quan li troben un càncer mortal de pròstata, que l'obliga a replantejar-se el present, intentant assegurar el futur dels seus fills, alhora que intenta reprendre el contacte amb la mare del seus fills, Marambra, que és atesa de trastorns bipolars, i a qui se li va retirar la custòdia dels nens.
 

Recomanat per Laura Solà. Bib. Singuerlín – Salvador Cabré de Sta. Coloma de Gramenet

Per aquells agosarats que van intuir que el cinema mut podia tenir alguna cosa interessant a dir-nos després de veure fa un any l'oscaritzada the artist, us proposem, només per a cinèfils valents, una de les millors pel·lícules d'aquella gloriosa època que va durar només trenta anys i que es va extingir quan un cantor de jazz embetumat de negre va irrompre cantant a la pantalla. Precisament, només dues setmanes abans que s'estrenés la pel·lícula de Crossland, veia la llum Amanecer de Friedrich Wilhelm Murnau, la història d'un camperol que intenta recuperar l'amor de la seva esposa (la dolça Janet Gaynor), després de cometre aulteri amb una donota de ciutat. Rica en detalls i pròdiga en talent, posseïdora d'un alè poètic que poques vegades s'ha tornat a veure en cinema, Amanecer és un film de 1927, que en cinema, és com si parléssim de l'era juràssica, i potser per això desprèn una hipnòtica sensació d'irrealitat, de quan el cinema era gran. Realment gran.

Més informació:

• Trailer

Recomanat per Albert Beorlegui. Bib. Àngel Guimerà. Matadepera. 
 

Fa tot just una setmana, el mestre del cinema d'animació japonesa contemporània Hayao Miyazaki anunciava la seva retirada definitiva als 72 anys. L'anunci el va fer Koji Hoshino, productor, durant la presentació a la Mostra de Venezia del seu darrer film, Kaze tachinu (The wind rises).
 

• Entrevista on anuncia la seva retirada

Pocs dies després, el mateix Miyazaki va explicar els motius del seu comiat a una multitudinària roda de premsa a Tòquio. Miyazaki va dir que se sentia cansat, que la feina li exigia moltes hores a la taula de dibuix i que cada vegada trigava més en acabar els seus projectes i que aquesta dedicació a la feina li estava suposant problemes físics, com la pèrdua de visió.

Recentment, l'editorial Dolmen ha publicat aquest llibre El mundo invisible de Hayao Miyazaki, un complet estudi sobre la seva filmografia escrit per la Laura Montero Plata.

El llibre és el resultat de la tesi doctoral de la Laura, llicenciada en comunicació audiovisual. L'estudi està dividit en cinc grans blocs on se'ns introdueix al cinema d'animació japonès, es parla dels referents cinematogràfics de Miyazaki, com construeix els seus personatges, el que suposa la cultura japonesa i com ha creat un imaginari propi.

Títols com El viaje de Chihiro, guanyadora de l'Òs d'or de la Berlinale i del Premi Òscar al millor llargmetratge d'animació, Porco rosso, Mi vecino Totoro, El castillo ambulante o Ponyo en el acantilado pasaran a la història com obres mestres del cinema i Miyazaki estarà a l'alçada d'altres directors japonesos cèlebres com Akira Kurosawa o Yasujiro Ozu.

I si voleu conèixer a fons la figura d'aquest animador, no us perdeu l'especial que li vam dedicar a l'apartat ‘Sospitosos habituals'.
 

• Tràiler de "The wind rises"

Quentin Tarantino és, sense cap dubte, un dels cineastes més destacats, i personals, del panorama nord-americà contemporani. Autor d'una de les pel·lícules clau del cinema nord-americà de les últimes dècades, "Pulp Fiction", i d'una obra, en conjunt, apassionant i rabiosament cohesionada, continua, film rera film, sense deixar indiferent a cap espectador.

Adorat i detestat amb vehemència a parts iguals i imitat amb insistència, aquest precoç cinèfil, convençut autodidacta, educat en innombrables sales de cinema i graduat als passadissos del mític Video Archives, construeix, aliè a qualsevol tipus de moda o transformació artística, i flanquejat per una colla de fidels col·laboradors, una filmografia, en essència, fabricada a partir d'innombrables retalls sostrets, amb desvergonyiment, de les més diverses obres.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals
 

Produir un llargmetratge requereix un treball coordinat i minuciós d'un ampli equip durant, com a mínim, sis mesos. En iniciar un projecte cinematogràfic el productor ha de dominar aspectes tan diversos com el desglossament del guió, la contractació de personal i les assegurances, el lloguer de l'equip audiovisual, la recerca de les localitzacions, l'elaboració dels permisos dels rodatges, la realització i el control del pressupost, el finançament, la relació amb les diferents administracions, locals i estatals, i la coordinació de tot l'equip humà que integra la producció del llargmetratge. Aquest manual explica, detalladament i amb una exhaustiva documentació, aquestes rutines, diferenciant les fases de preproducció i rodatge. L'objectiu és proporcionar al lector les pautes necessàries per dissenyar i planificar el seu propi projecte cinematogràfic.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Després d'obtenir un èxit sense precedents parodiant els films de catàstrofes aèries dels anys setanta amb "Aterriza como puedas" (1980), el tàndem format per Jim Abrahams, David Zucker i Jerry Zucker es va atrevir a mofar-se del gènere bèl·lic i les comèdies romàntiques a major glòria d'Elvis Presley. El resultat va ser la memorable "Top Secret !" (1984), una barreja entre cinema d'espies, guerra freda i "La gran evasión" passada pel tamís de l'humor més absurd.

Nick Rivers (Val Kilmer) és una estrella del rock americana a la que conviden a un festival cultural d'Alemanya Oriental. Però el festival no és més que una distracció per als autèntics plans de l'alt comandament del país, que no són altres que reunificar les alemanyes sota un únic govern. Aviat Nick Rivers es trobarà formant part de la resistència francesa (!?), els únics capaços de tirar per terra el projecte.

"Top Secret !" és deutora del seu temps (es va estrenar en ple començament de la era Reagan i conté fins i tot una breu paròdia de "El lago azul"), però les situacions absurdes i els gags surrealistes que la farceixen han sabut envellir molt més bé que la seva antecessora. Són especialment remarcables les actuacions del protagonista, llavors joveníssim, i els petits papers de monstres consagrats com Omar Shariff i Peter Cushing, realment trencadors.

Més informació

• Èpica escena de lluita (Youtube)
   

Recomanat per Jaume Felipe. Bib. Maria Àngels Torrents. St. Pere de Riudebitlles

El 1980, a la frontera de Texas, prop de riu Gran, un caçador d'antílops, Llewelyn Moss, descobreix uns homes cosits a trets, un carregament de heroïna i dos milions de dòlars en efectiu.

Aquest és el començament, de No es país para viejos, adaptació dels germans Coen al cinema de la novel·la de l'escriptor Cormac MacCarthy, del que també ha estat adaptada a la gran pantalla la seva obra La carretera.

Va suposar un rotund èxit  de crítica i públic, de fet va guanyar tres premis Òscar el 2007 a millor pel·lícula, millor director, guió adaptat i millor actor secundari per a Javier Bardem; i dos Globus d'Or al millor guió i al millor actor secundari, entre d'altres guardons internacionals.

Violència, humor negre i desolació per un thriller en aparença de road-movie que ens mostra una Amèrica profunda i despietada, de la mà de grans interpretacions com la del personatge xèrif al que dona vida Tommy Lee Jones.

Recomanat per l'Aurora Igual. Bib. Josep Soler i Vidal. Gavà

A través d'una extensa investigació i d'entrevistes amb respectats experts financers, polítics i periodistes, Inside Job exposa com la maquinària de Wall Street ha propiciat una catastròfica crisi econòmica, com a conseqüència d'un ensorrament financer a nivell mundial, a costa dels diners d'uns ciutadans hipnotitzats pels cants de sirena del capitalisme.

Narrada per l'actor Matt Damon, ha estat rodada en localitzacions d'Estats Units, Islàndia, Anglaterra, França, Singapur i la Xina.

Charles Ferguson, el director del film, és cineasta, escriptor i analista polític. Nascut a San Francisco (Califòrnia) és llicenciat en matemàtiques a la Universitat de Berkeley (1978) i en ciències polítiques al M.I.T. (1989). Després va fer una recerca post-doctoral al M.I.T. durant tres anys, centrada en les interaccions entre alta tecnologia, globalització i política governamental. Ha estat consultor d'agències governamentals tals com la Casa Blanca o el Departament de Defensa. De 1992 a 1994 va treballar com a consultor independent per empreses d'alta tecnologia com Apple, Xerox, Motorola, Intel i Texas Instruments. El 1994 va fundar Vermeer Technologies, l'empresa de programari que desenvolupà FrontPage, que va vendre a Microsoft el 1996.

A mitjans de 2005 Ferguson formà Representational Pictures i començà la producció del seu primer film, No end in sight: The American Occupation of Iraq, que va ser premiat al Festival de Sudance el 2007 amb el Premi Especial del Jurat, el Premi al Millor Documental al New York and Los Angeles Film Critics Cercles i nominat als Òscars com a Millor Documental.

Ferguson és autor també de diversos llibres, com High Stakes, No Prisoners: A Winners Tale of Greed and Glory in the Internet Wars, i Computer Wars: the Post-IBM World (escrit conjuntament amb Charles Morris)

Recomanat per Jaume Felipe. Bib. Maria Àngels Torrents de St. Pere de Riudebitlles

Comèdia, amb clau de thriller negre, que transcórrer en una petita localitat irlandesa del comtat de Galway, on normalment no hi passa gran cosa, i, el seu únic policia, el sergent Gerry Boyle (Brendan Gleeson), porta una existència plàcida. Boyle és un tipus inconformista, solitari, aficionat a les Guinness i a les prostitutes d'una sofisticada agència, lector ocult, i que es salta la llei quan li convé, i cuida amb amor de la seva moribunda mare Eileen Boyle (Fionnula Flannagan), reclosa en un asil.

Tota aquesta tranquil·litat queda trastocada amb l'arribada del nou policia Aidan McBride (Rory Keenan), l'aparició d'un cadàver en una cada abandonada amb un tret al front, i l'arribada d'un agent del FBI, especialista en narcotràfic, Wendell Everett (Don Cheadle), que es desplaça a la zona perquè té l'avís del desembarcament d'un gran carregament de cocaïna al port de la localitat.

Estem davant d'una pel·lícula aparentment intranscendent, sense pretensions, però ben realitzada i de resultat simpàtic. El director i guionista John Michel McDonagh, debuta darrera les càmeres amb aquest film, demostrant ser una aposta per al futur, aconseguint fusionar gèneres tan delicats com la comèdia i el thriller, i amanint-ho amb sarcasme, picades d'ull al western, xerraires a lo Tarantino, gamberrisme, cinisme i inclús tendresa.

Brenda Gleeson brilla amb llum pròpia, en aquesta pel·lícula. Va estar nominat als Globus d'Or per la seva gran actuació, que dóna tota la força i ironia al personatge protagonista, i la fa causa i excusa per visionar el film. Només per veure'l actuar a ell, ja val la pena submergir-se en aquesta història irònica i políticament incorrecte de McDonagh.
 

Recomanat per Laura Solà. Bib. Singuerlín-Salvador Cabré de Sta. Coloma de Gramenet

"Drama còmic o comèdia dramàtica, "Una pistola en cada mano" ens mostra les preocupacions d'uns personatges masculins que, superats els 40 i sumits en el fracàs, es troben perduts en la recerca d'una nova direcció a les seves vides amb la que identificar-se. Amb aquest denominador comú, Cesc Gay ens fa seure davant de sis duels interpretatius en forma d'episodis per destapar la cara més feble del membres del suposat sexe fort, la seva incapacitat d'expressar el que senten enfront de dones que es mostren més independents.

Eduard Fernández, sense treball i amic de Leonardo Sbaraglia, acomodat però víctima de l'estrès i d'atacs de pànic, es retroben després de molts anys.
Javier Cámara porta al seu fill a casa de la seva exdona, a la qual pretén tornar a conquistar. Però canviarà d'opinió quan ho intenti.
Mentre espia a la seva dona que l'enganya amb un altre home, Ricardo Darín es troba amb Luis Tosar, un conegut.
Eduardo Noriega i Candela Peña són companys de treball. Eduardo vol convidar-la a sortir, però la seva proposta tindrà un desenllaç inesperat per a ell.
Antonio San Juan i Leonor Watling van a una festa en la mateixa direcció que Cayetana Guillén Cuervo i Jordi Mollà.

La naturalitat en les actuacions, el to realista de les històries i la versemblança de les situacions recreades donen forma a una pel•lícula que retrata la personalitat de l'home d'avui dia, els seus temes de conversa i les seves preocupacions, però sobretot, el seu desconcert."

Més informació:

• Trailer de la pel·lícula
• Pàgina web oficial de la pel·lícula

Recomanat per Concepció Guàrdia. Bib. Can Sumarro. L'hospitalet de Llobregat.

Una de les millors pel·lícules del 2011, dirigida magistralment per l'iraní Asghar Farhadi, que amb sis pel·lícules estrenades es va a donar a conèixer a Occident amb A propósito de Ellly, abans de convertir-se en un director admirat per Nader y Simin, una separación.

Guayadora de l'Òscar millor pel·lícula estrangera, el Globus d'Or millor pel·lícula estrangera i  l' Ós d'Or millor pel·lícula i l'Ós de Plata millor actor i millor actriu a la Berlinale; Nader y Simin, una separació, és un retrat de l'Iran contemporani ple de matisos i personatges versemblants i complexos.

Nader, Peyman Moaadi, i Simin, Leila Hatami, són un matrimoni iranià amb una filla. Simin vol abandonar l'Iran a la recerca d'una vida millor, però Nader, que desitja quedar-se per cuidar el seu pare, que té Alzheimer, li demana el divorci. Com que no ho aconsegueix, es muda a viure amb els seus pares i contracta una dona perquè l'ajudi a cuidar el seu pare. Un dia, en arribar a casa, troba l'ancià lligat al llit, a partir d'aquest moment, la seva vida donarà un tomb.

Més informació:

• Tràiler

Recomanat per l'Aurora Igual. Bib. Josep Soler i Vidal. Gavà.

Dos assassins a sou s'han d'amagar a la ciutat belga de Bruges durant uns quants dies després d'espifiar-la a la última feina. Ken, el més veterà dels dos (Brendan Gleeson, el protagonista de El irlandés), intenta aprofitar els dies visitant canals, monuments i museus, subjugat per l'encant de la ciutat. Ray, el jove eixelebrat (Colin Farrell), pensa que Bruges és un abocador i compta les hores per deixar-la. Però mentre esperen la trucada del seu cap, Harry (Ralph Fiennes), Ray coneixerà una noia en el rodatge d'una pel·lícula protagonitzada per un nan racista, i tot es complicarà força.

A mig camí entre una farsa dels Coen i un film de Tarantino, Escondidos en Brujas va ser el debut brillant del dramaturg Martin McDonagh en la realització de llargmetratges. El seu estil, caracteritzat per diàlegs semblants als de la vida real, l'ús de la violència extrema, i un humor molt negre, ha convençut per igual a crítica i públic. Va obrir el Festival de Sundance el gener del 2009, va guanyar el premi BAFTA al millor guió, va ser nominat a l'Oscar en la mateixa categoria i Colin Farrell es va endur el Globus d'Or al milor actor de comèdia.

Escondidos en Brujas beu de les fonts teatrals del seu autor, oscil·lant entre la comèdia més càustica i la tragèdia amb una certa denúncia social. Hi ha moments realment hilarants, per no dir surrealistes, que donen pas al drama més descarnat. Tot i així, les peces encaixen com en un precís aparell de rellotgeria, on cap personatge ni situació són per casualitat. Una petita joia, en suma.

I si us quedeu amb ganes de més, no deixeu de veure 7 psicópatas, la seva darrera obra estrenada aquesta any, o el seu curt Six Shooter, guanyador de l'Oscar el 2005.

Trailer de "Escondidos en Brujas"
 

Recomanat per Jaume Felipe. Bib. Maria Àngels Torrents de St. Pere de Riudebitlles

Versió satírica dels esdeveniments que van envoltar l'invasió de l'Iraq el 2003.

Durant una entrevista, el Ministre d'Afers Internacionals britànic declara "accidentalment" que tota guerra sempre és "imprevisible". Aquesta imprudència coincideix amb la visita d'alts càrrecs nord-americans (entre ells, la del general interpretat per James Gandolfini) que aprofiten l'ocasió per iniciar, enmig d'uns diàlegs tan delirants i absurds com els seus càrrecs i atribucions i atravessant uns passadissos (els del poder) plens de traïcions, estraperlo i cops baixos continus, una guerra.

Amb un ritme frenètic i un guió de gran intel·ligència, ens demostra en un to de sàtira ferotge que és darrera els entramats dels escenaris de la política on realment es prenen les decisions fonamentals. Una cosa era jugar a la política quan el destí de la humanitat depenia de qui era el primer que pitjava el botó vermell, i l'altra és fer-ho en un món on tot és molt més complexe, on els interessos mediàtics poden jugar un paper clau en el destí dels estats i on els veritables sistemes de poder són a l'ombra.

In the loopés la primera pel·lícula com a director d'Armando Ianucci, nascut a Glasgow (Escòcia) el 28 de novembre de 1963. D'ascendència italiana per part de pare, és un escriptor, director i actor de comèdia, forjat a la televisió britànica, a més de productor de ràdio. Tot i la seva intensa activitat en aquests dos mitjans, és relativament poc conegut entre el públic britànic. The Daily Telegraph el descriu com a "l'home dur de la sàtira política", i és conegut sobretot a la ràdio per la sèrie On the hour i a la televisió per les sèries The Day Today i The Thick of It.

Presentada al Festival de Sundance, participa de la mateixa línia estilística que The Thick of It. Molt ben rebuda tant per la crítica com pel públic a ambdues bandes de l'Atlàntic, va optar a l'Òscar el 2010 en la categoria de Millor Guió Adaptat.

Recomanat per Núria Perarnau. Bib. Les Corts- Miquel Llongueras de Barcelona

Documental dirigit pel brasiler Sergio Oksman, produït per Elías Querejeta i protagonitzat per l'actor Al Lewis. Es desenvolupa al llarg d'una sessió de maquillatge, que va transformant el rostre de l'actor en l'histriònic personatge que el va llençar a la fama, l'avi Munster (Grandpa). Entre base i pólvores grisoses, l'ancià combina pors i violència (ben dirigida), records i futur, alegries i ulls vidriosos. Lewis, davant del mirall, evoca records, anècdotes i fantasmes mentre repassa alguns dels moments més importants de la història dels EUA, dels que fou testimoni en vida. Al Lewis morí poc després d'acabar el rodatge.

El guió, d'una senzillesa brillant, condueix a l'espectador per la història del segle XX vista a través dels ulls d'aquest jove amb aspecte d'ancià. Perquè Goodbye, America també és una mirada de respecte i tendresa cap a la vellesa, tema poc tractat al cinema com caldria; això és, allunyat de l'endolciment i néts encantadors.

Així doncs, Al Lewis ens acompanya per la història del seu país, des de la caça de bruixes fins als atemptats del 11S, passant per la guerra del Vietnam, sempre amb un denomindor comú: l'activisme polític. Tal compromís el portà a col·laborar a l'estació radiofònica Pacífica Radio. L'emissora, crítica amb la política nordamericana, li va permetre expressar les seves idees dissidents a través de les ones. Al Lewis també fou candidat al govern de Nova York pel Partit Verd l'any 1998.

Recomanat per Laura Solà. Bib. Singuerlín-Salvador Cabré de Sta. Coloma de Gramenet