Mercè Bruquetas, Assumpció Balaguer i Josefina Güell

Mercè Bruquetas, Assumpció Balaguer i Josefina Güell: tres centenaris per celebrar la memòria escènica

Quan una actriu es posa davant de la càmera o trepitja l’escenari, porta amb ella no només el personatge que interpreta, sinó també un món de vivències pròpies, experiències i emocions que acaben filtrant-se i fent vibrar el públic. Cada gest, cada mirada o silenci és el resultat d’una trajectòria vital que impregna la seva feina amb autenticitat. El teatre i el cinema han tingut rostres inesborrables que han sabut transmetre aquella veritat íntima que neix de la passió per l’art. Enguany, el 2025, en celebrem tres de centenàries que formen part d’aquesta memòria col·lectiva: Mercè Bruquetas i Lloveras, Assumpció Balaguer i Josefina Güell i Saumell. Tres veus que, cadascuna al seu estil, han fet del teatre i l’art dramàtic un mirall de vida i d’identitat.

En recordar-les, també evoquem un temps en què el teatre era refugi i trobada, un espai on el públic i els actors compartien un mateix alè. Aquestes dones van ser pioneres a donar veu a generacions que buscaven comprendre’s a través de la interpretació, transformant l’escena en un espai de veritats humanes. Gràcies al seu llegat, podem entendre millor com la cultura construeix ponts entre passat i present, i com, sota els focus o darrere la càmera, batega sempre la mateixa emoció: la de viure i fer viure històries.

Mercè Bruquetas i Lloveras

Nascuda a Vilassar de Dalt el 1925 va amagar sempre, per coqueteria o misteri, la seva data de naixement. Mercè Bruquetas va ser una de les actrius més representatives del teatre català de postguerra. De temperament discret i d’una forta presència escènica, va descobrir ben jove la seva passió al Casal Popular del seu poble, on debutà en “Els Pastorets”. Amb només vint-i-tres anys, va traslladar-se a Barcelona per iniciar la carrera professional al Teatre Romea, on va destacar com a dama jove a “Exquisida Marta”. Va treballar al Teatre Romea, Poliorama, Capsa, Nacional de Catalunya i Lliure. Col·laborà amb directors com Ricard Salvat, Jordi Mesalles, Josep Montanyès i Hermann Bonnín, i compartí escenari amb Maria Matilde Almendros, Enric Majó, Anna Lizaran o Josep Maria Flotats. Interpretà tant clàssics de Shakespeare, Molière, Txékhov o Lorca com autors catalans com Sagarra, Espriu, Rusiñol, Joan Oliver, Brossa o Benet i Jornet. Al llarg dels anys cinquanta i seixanta va consolidar la seva trajectòria, i el 1959 va guanyar el premi d’interpretació femenina al II Cicle de Teatre Llatí per “Tres angelets a la cuina”. L’èxit més gran arribà amb “Mercè dels uns, Mercè dels altres”, monòleg de Carles Valls dirigit per Ventura Pons que li valgué el Premi Margarida Xirgu. Va compaginar escenaris amb televisió, on participà en sèries com “Nissaga de poder”. L’any 1999 fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi. Morí a Barcelona el 23 de novembre de 2007, deixant deixant un llegat d’autenticitat i sensibilitat artística.

Assumpció Balaguer

Nascuda a Manresa el 8 de novembre de 1925, Assumpció Balaguer va ser una actriu de trajectòria extensa i variada, vinculada des de molt jove al teatre clàssic. Formada a l’Institut del Teatre, va debutar amb la companyia Teatro del Arte i posteriorment es va incorporar a la Lope de Vega de Manuel Tamayo, a Madrid, on va conèixer l’actor Francisco Rabal, amb qui es casaria i compartiria la seva vida. Després d’uns anys allunyada de l’escena, va reprendre la seva carrera als anys vuitanta amb obres com "El gran teatro del mundo" o "Casa de muñecas", i ben aviat es convertí en una presència constant al cinema i la televisió, treballant amb directors com Fernando Trueba, Imanol Uribe, Juan Luis Iborra, Moncho Armendáriz o Jaime de Armiñán. Va intervenir en més de quaranta pel·lícules i nombroses sèries, entre elles "Juncal", "Polseres vermelles" i "Merlí". Guardonada amb el premi Sant Jordi, el Max, la Creu de Sant Jordi i el TP d’Or, entre d’altres, Balaguer va mantenir sempre una relació profunda amb la seva professió. Va morir a Cercedilla el 23 de novembre de 2019, deixant un llegat interpretatiu marcat per la sensibilitat i la discreta força escènica que la van definir.

Josefina Güell i Saumell

Nascuda a Barcelona el 9 d’abril de 1925, Josefina Güell va ser una actriu que va saber convertir la seva passió en ofici. Després de començar en companyies amateurs, va debutar el 1951 al Teatre Talia amb "Manolo ante el peligro", al costat de Josep Sazatornil. Durant els cinquanta va destacar com a figura del cinema negre barceloní amb "La cárcel de cristal" (1956) i "Distrito Quinto" (1957), alhora que triomfava als escenaris amb comèdies com "La Pepa maca" i "Soparem a casa", compartint escena amb Joan Capri o Paco Morán. A finals dels seixanta va crear la seva pròpia companyia i va portar els seus espectacles a Madrid, després d’una etapa a Veneçuela que li va obrir noves perspectives teatrals. Al cinema va signar interpretacions memorables en títols com "Gaudí" (1960), "Brillante porvenir" (1965) —premiada al Festival de Molins de Rei— i més tard "El paraíso ya no es lo que era" (2001). Amb una carrera de més de cinquanta anys, va alternar teatre, cinema i televisió amb la mateixa naturalitat, deixant empremta per la seva sensibilitat i elegància. Morí el 17 de gener de 2024, però el seu llegat continua viu en la memòria del nostre teatre.

El centenari de naixement de Mercè Bruquetas, Assumpció Balaguer i Josefina Güell ens recorda que la seva generació va fer molt més que sobreviure a la postguerra: va mantenir viva la flama del teatre com a forma de llibertat i d’expressió col·lectiva. Cent anys després el seu llegat continua inspirant actors, actrius i espectadors que encara creuen en la força transformadora de la cultura.