Detall guia
Guies de lectura
El vals de la literatura les primeres dècades del segle XX
Context històric
“Hay trece crisis totales y treinta parciales” segons l’historiador Pierre Vilar (Història d’Espanya, pàg. 176) entre 1917 i 1923. Els petits funcionaris protestaven per l’augment de preus, els obrers s’organitzaven creant nous sindicats per no patir les conseqüències de la crisi de la indústria, l’anarquisme, amb lluitadors com Francesc Layret i Salvador Seguí, ocupà la primera línia política a les ciutats. Pel que fa al sector agrari, sobretot a Andalusia, els camperols demanaven el repartiment de les terres. Per acabar de desestabilitzar, la guerra del Rif va provocar més de catorze mil baixes, entre morts i presoners, a les files de l’exèrcit espanyol.
L’església i els militars van fer front comú per controlar la situació apel·lant a l’autoritat de Déu i a la força. Els polítics, com Maura, Cambó, Prieto, i, fins i tot Miguel Primo de Rivera, tractaven de reconduir el caos. L’any 1923 Primo de Rivera, amb el suport de l’exèrcit i del rei, va proclamar una dictadura que es va allargar fins a 1930.
Durant aquest període ¿quins problemes es van resoldre? Només la qüestió marroquina amb el control de la revolta, des del punt de vista del govern espanyol. La major part dels projectes de la dictadura van fracassar. Les confederacions hidrogràfiques, la cessió del monopoli de telèfons als americans, la gestió del País Basc i Catalunya i l’augment insuficient dels salaris dels obrers, que no va seguir la corba de prosperitat de la patronal, només van provocar descontent.
També van ser insuficients les mesures pel que fa al feminisme. Es van crear comitès paritaris obligatoris i reglamentar el treball nocturn de les dones, però van seguir sense tocar el dret universal al vot. Pel que fa als intel·lectuals, Primo de Rivera l’any 1924 va desterrar Unamuno de la universitat de Salamanca, i tot el seu entorn acadèmic. L’any 1930 el fracàs de la dictadura s’havia estès a totes les capes de la societat.
La literatura espanyola
Els autors, els intel·lectuals anaven d’un costat a l’altre, donant voltes, per intentar explicar i solucionar els problemes d’Espanya. Tots consideraven que la cultura salvaria el país.
Les autores s’ocupaven, sobretot, de denunciar la insatisfacció femenina: pels vincles matrimonials imposats i pel patriarcat social i polític. La Víctor Català és un exemple d’autora transgressora amb l’ordre establert. La seva obra La Infanticida, escrita uns anys abans, va denunciar el patriarcat. Més tard, al conte “Carnestoltes” a Caires vius va parlar de lesbianisme, en un moment en què gairebé ningú ho feia. I l’any 1918, amb la publicació d’ Un film(3000 metres), per entregues, un mètode per afavorir el consum popular, va retratar els baixos fons i els salons de la Barcelona de la Belle Èpoque.
Ja s’ha explicat que una de les injustícia més clares respecte les dones era que no podien votar. Primo de Rivera va fer un intent d’obertura aprovant que a les eleccions municipals votessin les dones solteres o vídues emancipades, però aquesta mesura no va satisfer al moviment feminista. La diputada Clara Campoamor defensarà, i guanyarà, durant la Segona República (1931) el dret a vot de les dones. Dret que hauria estat molt difícil d’aconseguir sense el treball previ d’escriptores com Maria Zambrano, Luisa Carnés, Rosa Chacel i moltes altres de la Generació del 27.
“La historia, las historias, solo ponen de relieve lo considerado transcendente y dejan en la oscuridad la vida cotidiana, la que transcurre sin estridencias, donde se han movido más intensamente las mujeres a lo largo de la historia” (María Zambrano, Viajeras de la Habana, pàg. 87).
Mentrestant els autors se centraven més en criticar la idiosincràsia del poble espanyol. Per exemple, Unamuno a Abel Sánchez. Una historia de pasión (1917) va fer un estudi de l’enveja a partir de la ruptura amb el seu germà, que suportava malament la seva fama. La tía Tula (1921) retratava el pes del compromís guiat per l’autoritat de Déu.
Baroja, que no va ser tan crític ni polèmic com Unamuno, feia més de cronista de l’època, però una lectura reflexiva ens permet veure també el seu descontent amb l’ambient de l’època. Influenciat per la novel·la picaresca espanyola i el realisme literari, mostrava els problemes polítics, humans i socials d’Espanya. Un clar exemple són Zalacaín el aventurero i La busca.
“Que pocas cosas humanas hay entre los hombres! En estos miserables no se lee más que suspicacia, la ruindad, la mala intención, como en los ricos no se advierte más que la solemnidad, la gravedad, la pedantería.”(La Busca, pàg. 89)
Revistes
Destaquem dues per la seva funció com a mitjà on els diferents autors van exposar les seves teories: la Revista de Occidente, fundada per José Ortega y Gasset l’any 1923 on, per exemple, Rosa Chacel i Maria Zambrano reflexionaven sobre la diferència i la complementarietat entre sexes; i la revista La Pluma que va publicar textos que trencaven amb el conformisme de l’època.
Recomanació
Las sinsombrero / director, Manuel Jiménez, Tània Balló, Serrana Torres
Aquest documental parla d’un grup de dones pensadores i artistes espanyoles pertanyents a la generació del 27 que van ser molt destacades en el seu àmbit a nivell nacional i internacional. A través d’un fet com llevar-se el Barret en públic, van voler desafiar les nomes de l’època. Va ser protagonitzat per Maruja Mallo, Margarita Manso a la Porta del Sol, juntament amb en Salvador Dalí i Federico García Lorca.
Les dones que pertanyien a aquest col·lectiu eren les pintores Maruja Mallo, Rosario de Velasco, Margarita Manso i Ángeles Santos; la filòsofa María Zambrano, les poetes Josefina de la Torre i Ernestina de Champurcín, l’escultora Marga Gil Roësset i les escriptores Maria Teresa León, Rosa Chacel i Concha Méndez.
Data de creació: 06/07/2020
Última actualització: 07/07/2020
Seccions de la guia
Context històric
> Veure disponibilitat a l’eBiblio
El títol d’aquest llibre fa un homenatge al grup de dones amb el sobrenom de “Las sinsombrero”. Es tractava d’ un grup de dones, dins la Generació del 27, que van ser grans artistes en diferents disciplines com ara la literatura. En aquest fantàstic recull de dones escriptores, escrit per l’Elvira Lindo i amb pròleg d’Elena Poniatowska, apareixen dues figures molt rellevants d’aquest grup: Concha Méndez i Luisa Carnés, dues dones avançades a la seva època que han estat molt reivindicades els darrers anys amb la visibilització i la reivindicació del paper de la dona a la nostra societat.
Memòries que escriu l’autora sobre els primers deu anys de la seva vida. Ens parla de la influència important que va exercir sobre ella la figura del seu pare, de les lectures de la seva infància com Miguel Strogoff de Jules Verne. Publicades l’any 1972 contenen fragments de prosa poètica.
Assaig filosòfic sobre les estructures polítiques , militars, religioses i els principals problemes de l’Espanya dels anys vint, del segle XX. Causa sobresalt comprovar que molts dels problemes que descriu Ortega y Gasset són encara vigents.
Manual breu i ben organitzat que explica de forma sintètica i raonada la història d’Espanya. Ideal per a persones que volen orientar-se sobre els diferents períodes sense perdre’s en un allau de fets.
Des de la prehistòria fins a l’època contemporània analitza el que ha succeït a Catalunya, sempre en relació amb Europa i amb la resta del món. Una visió de la història moderna i rigorosa que s’allunya dels manuals habituals.
Anàlisi actual de la vida i obra d’Unamuno a partir dels seus diaris, epistolaris, obra periodística; amb un coneixement important de la seva obra literària, i tenint en compte el context històric d’Espanya. Colette i Jean-Claude Rabaté, dos professors universitaris emèrits, fan un excel·lent treball sobre Unamuno.
Destaquem les històries de les tres escriptores: Camprubí, Zambrano i León. Les fotografies excel·lents de La Habana i els fragments d’escriptura d’aquestes autores, ens ajuden a entendre com es van viure els anys d’exili després de la Guerra Civil.
