El cor del balneari, és la darrera publicació de la Teresa Sagrera Bassa, guanyadora del Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2024. 

Una obra de delicada tendresa i d’imatges colpidores l’acció de la qual té lloc a la primavera del 1919, a la plaça de la Font del Lleó, Caldes de Montbui. La història la rebem de la veu de la Lola, una dona que arriba al poble per enterrar a la seva mare i complir la seva última voluntat, fet que acabarà per destapar secrets familiars, íntims i de caire comunitari que esquinçaran de ple el cor de la protagonista, conduint-la a un viatge d’autodescobriment i transformació social al bell mig del Balneari Ventura.

No és complicat deixar-se seduir per les metàfores i la ploma gairebé poètica de l’autora, que lluny de centrar-se en sentimentalismes, també realitza el relat d’una època tan tintada per la ja proclamada Segona República.

Més informació:

• Entrevista amb l'autora

Recomanat per la Biblioteca Casa de Cultura Joan Ruiz i Calonja de Santa Eulàlia de Ronçana.

Michele Rech o més conegut com a Zerocalcare (Arezzo, 1983) és un autor de còmics italià. A part de la seva obra en còmic, ha col·laborat amb diaris i revistes com a il·lustrador, així com en la creació de cartells per a concerts i manifestacions, portades de discos i fanzines de punk rock, hardcore i Oi! És molt actiu dins els moviments d’esquerres italians. La seva obra ha rebut nombrosos premis i és molt popular a Itàlia. El 2021 va estrenar-se a Netflix la seva sèrie d’animació Cortar por la línea de puntos, amb una gran acollida per part del públic i la crítica.

A Esqueletos Zerocalcare barreja ficció amb l’autobiografia. La història comença quan el mateix autor va trobar un dit tallat les portes de casa seva, a un barri de l’extraradi romà, fa gairebé vint anys. Això desencadena una sèrie de preguntes que mou al protagonista des del passat fins al present. En el passat, el protagonista, un alter ego de l’autor, es passa el matí viatjant pel metro per evitar de dir a la seva mare que s’està saltant les classes de la universitat. Allà coincideix amb un misteriós noi més jove que ell que es dedica a etiquetar a les xarxes socials amb el nom d’Arloc. Ens presenta als seus amics, l’ambient i la ciutat on viu i relata amb un toc de novel·la negra el misteri del dit.

Dibuixat en blanc i negre, l’autor deforma els personatges en el grafisme típic de la historieta humorística. Expressions exagerades, perspectives impossibles, caricaturització d’alguns amics i familiar transformats en animals… Tot serveix per a explicar d’una manera burlesca una realitat difícil. Sobretot parla de violència, una violència moltes vegades provocada per les injustícies socials i com aquesta adquireix diverses formes: la drogoaddicció, la delinqüència, el masclisme, la salut mental, etc., però també parla de l’amistat, el pas de temps, d’expectatives i de com podem canviar per continuar sent nosaltres mateixos. Finalment, també parla d’ell mateix i de la relació amb la seva pròpia feina.

Més informació:

• Pàgina web de l'autor

Recomanat per Jan Valiente de la Biblioteca Roca Umbert de Granollers.

Aquest 2024 se celebra l’Any Estellés per commemorar el centenari del naixement del poeta de Burjassot, considerat un dels autors més importants en llengua catalana de la segona meitat del segle XX.

Aprofitant l’ocasió s’han publicat diversos estudis sobre la figura i l’obra de Vicent Andrés Estellés. No obstant, El Mural com a fons, editat el 2009, del també poeta i assagista valencià Jaume Pérez Montaner, manté una rellevància especial. Pérez Montaner ha estat professor de literatura a diferents universitat americanes i ha traduït al català a poetes com E.E. Cummings o Anne Sexton. Durant la dècada dels setanta va conèixer a Vicent Andrés Estellés i va ajudar en la difusió i traducció dels seus llibres a l’anglès. També va profunditzar en l’estudi de la seva poesia i d’aquí sorgiren: Una aproximació a Vicent Andrés Estellés (1982) amb Vicent Salvador; Poesia i record: a propòsit d’un poema del Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés (1994); Vicent Andrés Estellés, 1924-1993: deu anys després (2003) amb Josep Ballester i, finalment, El mural com a fons: la poesia de Vicent Andrés Estellés (2009). 

El mural com a fons és una invitació a la lectura d’Estellés on Pérez Muntaner destaca les principals característiques de l’autor de Burjassot i la seva obra. La primera és, sens dubte, la seva obsessió per escriure, fins al punt que alguns crítics diuen d’Estellés que és més un narrador de l’actualitat que un poeta. Altres aspectes que van apareixent són l’enganyosa simplicitat la poesia estellesiana o la fusió entre la figura del poeta i la seva terra.

Partint d’aquesta petita selecció poètica, i gràcies a la mirada global de Pérez Muntaner, anem més enllà de la superfície per endinsar-nos en el complex imaginari visual i temàtic de Vicent Andrés Estellés.

Més informació:

• Càpsula d'actualitat elaborada per Biblioteques de Granollers: Vicent Andrés Estellés, poeta de realitats

Recomanat per Francesca Cano de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers.

La Mona té catorze anys i és aprenent de fornera. Sempre és la primera d'arribar al forn de pa de la seva tieta, ja que és l’encarregada de la massa mare. Un matí quan hi arriba troba un cadàver a terra, al costat del taulell. El cos d’una noia, no gaire més gran que la Mona, és enmig d’un bassal de sang i amb els ulls oberts. És una bruixa. Com ha  acabat una bruixa morta a la fleca? Per què l’han deixada allà si hi ha millors llocs per amagar-la, com ara els canals? Té alguna cosa a veure amb el fet que la Mona també sigui una persona màgica?

A Ruitrenat, la ciutat on transcorre aquesta història, els grans bruixots estan al servei de la duquessa. Formen part de l’exèrcit i tenen grans poders, com ara llançar boles de foc, o bé arrancar muntanyes de terra o fins i tot curar moribunds; no com ara la Mona, ella té un poder insignificant i poc útil, si més no això és el que ella pensa. Té el talent de fer pujar el pa i evitar que la massa dels pastissos s’enganxi. També pot donar vida a les galetes, sobretot si tenen forma de persona o d’animal. Un poder curiós i pràctic per entretenir a la clientela. Ara bé, aquesta màgia serà suficient quan ella es converteixi en el blanc de l’assassí? Com és que ara ella està en el seu punt de mira?  Però no n’és l’única, tots els magicians estan en perill.

Ursula Vernon, escriptora de còmics estranys i llibres infantils, escriu aquesta història sota el pseudònim de T. Kingfisher, que és el que utilitza quan es dirigeix a un públic més adult i juvenil. Amb aquesta novel·la ha guanyat el Nebula Award del 2021 i el Premi Llibreter 2024 en la categoria Infantil i Juvenil d’Altres literatures; premis que se sumen a la bona acollida de l’obra per part del públic. Una aventura fantàstica plena d’ironia, humor, i també certa crítica cap a les altes esferes. Amb una prosa lleugera i àgil, Kingsfisher ens trasllada a una societat plena de la màgia, lleialtat, caos, assassinats i conspiracions.

Adequat d'11 a 12 anys.

Més informació:

• T. Kingfisher a les Biblioteques
• Ressenya

Recomanat per Íngrid Blanch. Bib. Can Pedrals. Granollers. 

El llibre Tothom pot ser antifa: manual pràctic per destruir el feixisme pretén combatre les idees i comportaments actuals derivats  del feixisme. L’autor, Pol Andiñach, té clar que l’antifeixisme no és una cosa que es pugui aconseguir de la nit al dia, per això la lectura comença definint què és el feixisme i per què el món seria millor sense aquest moviment. 

Andiñach presenta el concepte antifeixisme d’espectre complet, basat en la idea que tothom pot contribuir, d’una manera o una altra, a l’antifeixisme. No és una lluita exclusiva de grups radicals antifeixistes, sinó que pot – i hauria de ser – un moviment on intervingués tothom de forma àmplia, transversal i interseccional. A partir d’aquest concepte el llibre funciona com un manual pràctic que convida a actuar en diferents entorns a través dels dinou capítols que el formen. Com per exemple, dins dels espais quotidians com el barri, la feina o la família. O d’altres més generals però igual d’importants, com l’educació, la justícia o el nostre sistema econòmic. També es fan diverses mencions als mitjans de comunicació i les xarxes socials per tal de promoure la nostra capacitat crítica davant el consum massiu d’informació i la polarització actual. Els consells per discutir, argumentar i contribuir al moviment antifeixista es basen en fets i personatges rellevants i en diferents moviments i situacions que succeeixen arreu del món. 

Pol Andiñach és un periodista molt compromès amb les causes socials. Un dels seus projectes és Cuellilargo, un col·lectiu de comunicació dedicat a informar i desemmascarar els sistemes de poder a través d’assaigs en format audiovisual.

El llibre ens convida a combatre el feixisme des de la mirada del gran públic, ja que un moviment plural sempre serà més efectiu. Tal com Andiñach descriu: El feixisme no es cura llegint. El feixisme no es cura viatjant. El feixisme es cura combatent-lo en tots els fronts possibles.

Més informació:

• Pol Andiñach Viñals a les Biblioteques

Recomanat per Bib. Roca Umbert. Granollers. 

Fa poc que tinc vint-i-vuit anys i encara que soc jove, segurament bastant, crec haver viscut prou situacions per sentir-me orgullós d’algunes, explicar com a anècdotes divertides altres i voler esborrar unes poques. Quants de nosaltres no hem pensat algun cop en haver fet les coses diferents o moure les manetes del rellotge enrere per canviar l’esdevenir dels fets, lluny de l’arquetípic “AIXÒ M’HA FET COM SOC”.

Crec que ancorar-nos en circumstàncies viscudes forma part de la nostra racionalitat, circumstàncies que a mesura que ens fem grans ens permeten acumular experiències però també traumes, que si no fos per la màgia de l’oblit, faria de les nostres vides lloses massa pesades.

Cowboy Bebop, no parla de viatges a l’espai, de caça-recompenses o de les aventures que viuen, si més no, no només. Aquesta sèrie explica la cicatriu de les vides anteriors d’uns personatges, que sota el càntic general de “els temps passats van ser millors” no poden escapar d’un tediós present que els fa deambular per l’espai flotant a la deriva.

Els personatges, principalment l’Spike en Jet i la Faye, serveixen al llarg de la temporada per reforçar la idea principal de la peça, la dolorosa empremta del passat. Equivocar-te, fa mal i no poder fer les paus amb el teu jo del passat, perdonar-te i sentir-te tranquil pot absorbir-te i conduir-te a deambular per la vida, no permetent-te ser feliç.

Aquest element es deixa clar des del primer episodi. Mentre els protagonistes setgen a un fugitiu, doncs, al cap i a la fi, són caça-recompenses. El fugitiu se’ns presenta com a un assassí que trafica amb una droga hiperestimulant, que dispara a altres perseguidors mentre va col·locat, sembla una persona cruel i despiadada, però només ho sembla, doncs el “dolent” també té una parella que s’estima de manera sincera. Trafica perquè necessita els diners per començar de zero, per desfer-se del seu passat i mentre es desmunta la imatge d’assassí despiadat del fugitiu, l’Spike decideix donar-los l’oportunitat de retirar-se.

Al final el fugitiu i la seva dona moren, no els captura ningú i l’Spike i en Jet no cobren la recompensa, fet que accepten de mala gana. Aquests dos acaben igual que han començat, però el capítol, serveix com a premonició per als protagonistes, si no passen pàgina, repetiran els errors dels fugitius que persegueixen, com diu el mateix Spike: “A vegades s’ha de deixar córrer l’aigua, si no s’estanca”.

Cowboy Bebop és una sèrie diferent, un plat que mereix ser provat i una peça de referència. Per ser anime, és molt poc anime i considero que això la fa accessible per algú que no conegui el medi. Però sobretot, és un viatge, un viatge que despulla les vides dels protagonistes i alhora la de l’espectador, que en múltiples vegades es sentiran representat per les temàtiques que es tracten, doncs, al cap i a la fi, tots tenim cicatrius.

Actualment, reconec que tot i que sé com acaba (element que no tractaré en aquest article) i l’he revisitat vàries vegades, mai m’he atrevit a veure l’últim episodi, perquè no vull no tenir la sensació que és un capítol acabat, que no tinc res més a veure, però algun dia tocarà fer-ho, tocarà deixar córrer l’aigua que si no s’estanca.

Més informació:

• Yutaka Nanten a les Biblioteques

Recomanat per Adrià Saiz. Bib. Marc de Vilalba. Cardedeu.

L’estiu del 2021, en plena pandèmia, vaig descobrir accidentalment el llibre Ruta d’escapada, de Philippe Sands. El vaig trobar amagat en un prestatge d’una llibreria d’un petit poble gironí. De seguida em va atrapar en una lectura absorbent d’un tema que em va interpel·lar. En una entrevista al Més 3/24, Sands deia: “La idea de la responsabilitat en les relacions entre generacions és un tema universal”. En aquest llibre l’escriptor ens presenta, amb mestratge literari, la seva rigorosa investigació històrica sobre Otto Wächter, un jerarca nazi, a través de la relació que manté amb el fill d’aquest personatge, Horst Wächter, incapaç de reconèixer la culpa i els terribles pecats del pare i ancorat en la memòria d’una infantesa i una família feliç.
En acabar la lectura d’aquest llibre d’història vaig plorar, i encara no sé si de felicitat o de tristesa. I vaig recordar. Vaig recordar altres llibres i lectures que des de la història i la culpa m’havien absorbit i interpel·lat amb aquesta força. M’havia commogut llegir Si això és un home, de Primo Levi, una obra imprescindible construïda a partir de la pròpia memòria i experiència de vida. També em va colpir llegir El lector, de Bernhard Schlink, una història de ficció carregada de veracitat.

Philippe Sands | Viquipèdia
Dies més tard, en tornar de vacances, vaig dedicar una estona a fullejar algun d’aquests llibres i vaig trobar amagat en un prestatge de la meva llibreria Esclavos en la familia, d’Edward Ball. Es tracta d’una altra reconstrucció històrica documentada, la història de la vida de la seva saga familiar, propietaris d’esclaus del sud dels Estats Units, i de la vida de les famílies dels esclaus emparentats per llaços de sang amb els Ball. En obrir el llibre vaig llegir un fragment d’un dels capítols finals en què Edward Ball visita amb Emily Frayer, descendent d’una família d’esclaus, el que queda de la hisenda dels Ball. Davant de les runes de la cabana on havia nascut Emily, l’autor li demana perdó. I té lloc un diàleg -que per la seva simplicitat te l’imagines veraç- sobre la culpa, la responsabilitat, el perdó i l’agraïment, un breu diàleg que es tanca amb el plor de tots dos.
I vaig recordar que arran de la lectura d’Edward Ball jo mateix m’havia endinsat en la reconstrucció fascinant de la història de la meva pròpia família. I en arribar a un dels meus rebesavis, nascut a principis del segle XIX a Puerto Rico, em vaig trobar de ple amb la realitat de l’esclavisme interpel·lant-me. I no puc deixar de pensar en el que expressen Edward Ball i Emily en el diàleg. Ball diu: “No som responsables del que van fer o van deixar de fer els nostres avantpassats, però sí que podem respondre per ells”; i Emily li respon: ”Exacte, no en som responsables. Tenim molt per agrair. I vostè ve en el moment adequat”. “Vinc en el moment adequat?”, pregunta Ball, i Emily respon: “Ve en el moment adequat… Posa’t a treballar, noi. Posa’t a treballar, que hi ha molt per fer.”.

Més informació:

• Philippe Sands a les Biblioteques
• Philippe Sands a la Viquipèdia

Recomanat per Enric Alegre. Bib. Marc de Vilalba. Cardedeu.

Audre Lorde és una autora pràcticament desconeguda en català. En tenim dues joies destacables: Els diaris del càncer (2021) i Germana al marge : assajos i discursos (2023), i aviat, si tot va bé, L’unicorni negre, que està ultimant Lleonard Muntaner. És cert que en la nostra llengua trobem molt poques de les obres que va produir aquesta veu única que definiria perfectament el que avui coneixem com a «intereseccionalitat», la paraulota de moda que ens serveix per descriure les diferents identitats que s’encavalquen en una persona i com aquestes poden ser motiu d’opressió, dominació o discriminació.

Lorde era un cervell privilegiat i, a part, va ser dona, feminista, negra, pobra, immigrant, lesbiana, poeta, mare i malalta de càncer, entre moltes altres coses. També rebel, guerrera, com es definia ella. El que la va fer més extraordinària és que va viure cada una de les seves identitats amb total sinceritat i llibertat, sense tenir mai en compte les dificultats que això li suposaria. Les va anar descobrint i treballant al llarg de la vida, i les va cosir amb fil de plata a la seva obra. A Zami: A New Spelling of My Name (una biomitobiografia, com descriu ella aquest llibre), ens explica com era ser dona, negra i lesbiana a l’Amèrica dels anys cinquanta.

Lorde va anar sempre a la contra per avançar cap a un món que fos més semblant a com era ella. Així, no va dubtar a fer servir la pròpia experiència per escriure poemes, novel·la i també assaigs polítics imperdibles on desglossa la problemàtica d’un món que no representa una part dels seus habitants, o que en el millor dels casos els ignora. A Els diaris del càncer, l’únic llibre que hi ha en català ara mateix, quan escric aquestes línies, ens mostra el terror davant la mort i l’esperança i alegria de la quotidianitat, sempre des d’una dimensió política que en el seu discurs no va abandonar mai, ja fos en forma de poema, autobiografia o assaig. Moltes de les experiències de Lorde reflectides en aquest llibre de principis dels vuitanta tenen una vigència esfereïdora, i ens conviden a acompanyar-la per l’ardu camí de la malaltia, recordant que la vida és prendre partit i no resignar-se, passi el que passi.

I ja que interseccionem, direm que La germana, l’estrangera, el llibre de poemes de Maria Mercè Marçal, pren el nom d’un llibre d’assaigs de Lorde, Sister Outsider. El títol resumeix el credo de l’autora nord-americana: sempre va ser l’altra, la diferent, la que no encaixava, l’estrangera. I a la vegada la germana, la que estima, la que vol cuidar-te i protegir-te. Llegir Lorde és entrar en l’estrany terreny polític i pantanós de la casa de la infància i notar tot d’un plegat l’escalfor reparadora de la llar.

Més informació:

• Audre Lorde a les Biblioteques
• Audre Lorde a la Viquipèdia

Recomanat per Núria Busquet Molist. Bib. Marc de Vilalba. Cardedeu. 

La relació de l’ésser humà amb alguns vicis tradicionals és ben complicada. Tothom és conscient dels problemes que pot implicar ser fumador i també d’un consum excessiu de substàncies com l’alcohol. Això ha provocat que al llarg de la història sobre la ideoneïtat o no de prohibir algunes d’aquestes accions. És el mateix cas, tot i que al contrari, del que passa actualment amb les drogues i com hi ha un segment de la població demana la seva legalització per evitar el tràfic i el consum indiscriminat.

Doncs vét aquí una vegada que el govern d’un dels països més poderosos d’Occident va decidir prohibir el consum de substàncies “embriagadores” (que portaven alcohol, vaja) mitjançant el que es va anomenar Prohibition o en català la “Llei seca”. Amb aquesta ordre, que va entrar en vigor l’any 1920, s’intentava aturar el problema greu d’alcoholisme que patia el país i a més avançar cap a una societat més saludable. Tot s’ha de dir, l’experiment no va sortir gaire bé: la prohibició va provocar un augment del crim organitzat que entrava alcohol des del Canadà, havia forats legals que permetien prendre alcohol de fomar terapèutica… Conflictes que finalment van provocar que la llei fos revertida l’any 1933.

Tot això, i molt més, ens ho explica Daniel Okrent (amb experiència laboral en publicacions tant prestigioses com el New York Times o Life) en el seu llibre El último trago : la verdadera historia de la ley seca. Un imponent volum que es presenta com la història definitiva d’aquest fascinant període de la història americana i que assegura molts argument per seguir debatint sobre aquest tipus de mesures.

Més informació:

• Daniel Okrent a les Biblioteques
• Daniel Okrent a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial

Recomanat per Héctor Calvet Renedo. Bib. Can Mulà - Jordi Solé Tura. Mollet del Vallès.

Libertad que derriba muros

Afirma Andy Dufresne, el protagonista de Cadena perpetua (The Shawshank Redemption, 1994), que “hay cosas en el mundo que no están hechas de piedra, no te pueden quitar, son tuyas”. Y lo afirma mientras el espectador escucha las bellas notas de la ópera Las bodas de Fígaro. El director Frank Darabont se obstina en encontrar visos de humanidad dentro de los muros sin alma de su primer drama carcelario. Por ello, entre rejas, cabe cuidar con mimo de una mascota, recrearse en una cerveza bien fría o elevar el espíritu con la ayuda de Mozart. Valorar la condición humana, a pesar de los muchos ejemplos en los que muestra su peor versión, es la apuesta de Darabont que el espectador recibe con empatía y liberación.

En el decenio de los 90, la sociedad norteamericana se había vuelto más cínica y políticamente desafecta, al tiempo que se subyugaba a la influencia de la heroína, del sida, del consumismo y del grunge como producto del malestar de una generación. Al hilo de esto, la película está dedicada a Allen Greene, amigo y agente literario de Darabont que murió de sida durante el rodaje. Toda una sociedad parece abocada a dirimir un dilema existencial: empeñarse a morir o empeñarse a vivir. Y Durabont alza su voz a través de Dufresne para contagiarnos de optimismo y apostar por la vida como acto sublime de libertad, sean cuales sean las circunstancias.

Darabont es considerado uno de los mejores adaptadores al cine de los cuentos y las novelas de Stephen King (buen amigo del realizador) y de cuya novela corta Rita Hayworth y la redención de Shawshank está basada la cinta. Ambos se interesan por narrar historias con la pretensión no únicamente de entretener, sino de entender al ser humano. Para ello, la narración necesita su tiempo: dos horas y veintidós minutos de película. El paso del tiempo se plasma gracias a la música y a los pósteres de los símbolos sexuales cinematográficos de las diferentes épocas. No obstante, donde el paso del tiempo tiene mayor interés es en la repetición de historias con diferentes finales. Además de hacer avanzar la trama, este es el recurso utilizado para decirle al espectador que el destino no está escrito, que cabe la esperanza.

Como Sancho y Quijote, Red y Andy se muestran muy distintos en su actitud ante la vida. El primero está aferrado al pragmatismo y a un cierto nihilismo, mientras que el segundo apuesta por la espiritualidad como elemento liberador y por el optimismo basado en la determinación. No obstante, a pesar de sus diferencias, ambos sostienen una mirada reflexiva que les hace respetarse mutuamente. Morgan Freeman y Tim Robbins consiguieron el aplauso unánime del público por el ejercicio de rigor interpretativo que muestran a lo largo de toda la cinta, a través del cual construyen a dos hombres llenos de dignidad, huyendo de los sentimentalismos, pero no de la humanidad.

Iniciamos la historia en plena noche hasta que se nos conduce a un bello final lleno de luz. Una cámara alejándose desde el aire, abriendo su enfoque a toda la escena, posiciona el espectador como ser omnisciente. Ahora ya lo sabemos: podemos sentirnos libres, aunque no lo seamos. ¿Cabe mayor esperanza? Cadena perpetua es un canto a esa libertad interior que todos poseemos, un maravilloso ángulo desde el que sentir la vida.

Crítica feta per Rosa M. Sánchez, de la biblioteca Can Pedrals (Granollers), en el marc del projecte Escriure de cinema. 

Ya no se hacen películas como las de antes

Ni Freddy Krueger, ni las compañías eléctricas ni una inspección de Hacienda: no hay nada más aterrador que la maldad de un niño que pretende destruir tu vida. Eso es lo que nos muestra William Wyler en La calumnia (The children’s hour, William Wyler, 1961), un clásico en blanco y negro de 1961, con Shirley MacLaine y Audrey Hepburn como protagonistas.

Era la segunda vez que Wyler llevaba al cine la obra teatral homónima de Lillian Hellman, The children’s hour. En la primera ocasión, en 1936, la censura vigente le obligó a convertir una historia sobre sentimientos amorosos entre mujeres en un triángulo heteronormativo incongruente y alejado de la trama original. Ni siquiera pudo usar el título auténtico y la película pasó a llamarse Esos tres (These three, 1936).

Veinticinco años más tarde, el realizador se desquitó con este remake. En La calumnia, Wyler nos cuenta como la idílica existencia de dos profesoras se ve malograda por la difamación de una pequeña. Con total premeditación y alevosía, la niña no duda en vengarse de lo que considera una afrenta de su profesora, aunque eso implique llevarse por delante a todo aquel que se cruce en su camino. ¿El rumor? Que sus profesoras mantienen una relación homosexual. En 1961, recordemos. En una época en que predomina el culto a la familia tradicional, siendo el matrimonio y los hijos la finalidad última de la mujer, la sola insinuación de otra alternativa de vida es directamente juzgada como antinatural y duramente castigada con el ostracismo de toda la comunidad.

La tensión dramática de la película se apoya principalmente en la magnífica interpretación de MacLaine, Hepburn y Karen Balkin (que interpreta a Mary, la niña), mediante el uso de primeros planos que consiguen transmitirnos sin grandes artificios toda una gama de emociones.

En definitiva, es una película de corte clásico, en la que los actores declaman con claridad, los personajes se tratan de usted y la elegancia está presente, aunque sea para ejercer el mal. De esas que al verlas no puedes evitar twittear pensar: “Ya no se hacen películas como las de antes”.

Crítica feta per Eva Núñez, de la biblioteca Can Pedrals (Granollers), en el marc del projecte Escriure de cinema.

Un cavall anomenat Harley-Davidson

Easy Rider (1969), l’òpera prima de Dennis Hopper com a director, coescrita i coprotagonitzada amb el seu amic Peter Fonda, és una road movie icona de la contracultura, emblema de la generació hippie i precursora del cinema indie americà. Beu del neorealisme italià i de la nouvelle vague francesa. Potser és per això que aquest film low cost va guanyar el premi a la millor òpera prima del Festival Internacional de Cinema de Canes del 1969.

L’obra explica com dos penjats, Wyatt (Peter Fonda) i Billy (Dennis Hopper), homenatgen el western canviant els cavalls per unes Harley-Davidson (màgica seqüència quan arreglen la roda de la moto al costat d’un granger que ferra el seu cavall) i circulen a la carretera al millor estil Kerouac pel sud dels EUA. El duo busca el més proper a la llibertat a través d'escenes caòtiques i personatges que poden semblar contradictoris com una comuna hippie o uns surenys feixistes.

També apareix un meravellós Jack Nicholson, nominat a l'Òscar, que brilla en els diàlegs de les nits al ras a la vora del foc on la marihuana i l'alcohol serveixen de fils conductors, on els actors van mostrar-se de la manera més natural (ja m'enteneu) i aprofitaven per criticar la societat ultraconservadora i racista d'una Amèrica que deien que «havia estat meravellosa i que no sabien quan havia deixat de ser-ho». Afirmaven que la por a la llibertat de l'individu que ells representaven era «el que feia perillosos als seus habitants», com podem comprovar després dramàticament.

No podem deixar de destacar la paranoica escena en forma de clip musical que té lloc al cementiri de Nova Orleans, on baixen de la moto i pugen a l’LSD per reprendre un viatge on afloren els seus fantasmes interiors.

Combinant postes de sol i llargs tràvelings per carretera, se'ns presenta el tercer protagonista de la pel·lícula: una música excepcional amb el bo i millor del rock de l'època (Bob Dylan, Jimi Hendrix, etcètera). Adquirir els drets de la banda sonora va contribuir a multiplicar per cent els guanys del film, juntament amb el fet que els joves es van llençar en massa als cinemes a veure les seves inquietuds reflectides per fi en la pantalla gran.

Crítica feta per Eva Balañà Fontanals de la biblioteca Can Pedrals (Granollers), en el marc del projecte Escriure de cinema.