John Peele, una de les darreres promeses del gènere de terror, torna amb Us (Nosotros) , una pel·lícula sobre doppelgängers plena del cinema fantàstic més del·lirant. Guió correcte, però sense arribar al seu anterior film Déjame salir, trobem una bona posada en escena i una excel·lent fotografia i banda sonora.

El missatge social, subtil, queda ben resolt. 

 

Més informació:

• Jordan Peele a les Biblioteques
• Nosotros a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Lloreda. Badalona. 

Matteo Civaschi és dissenyador gràfic i un apassionat del cinema; Matteo Pavesi és autor i crític de cinema. Inclou un pròleg entusiasta d’Isabel Coixet. Flow Press és una editorial independent i barcelonina especialitzada en llibres visuals per explicar el món des d’una altra perspectiva.

Un viatge visual pel món del setè art, on el lector descobrirà, a través d’infografies minimalistes molt entenedores, la història del cinema en 10 escenes, anècdotes i rècords, frases cèlebres per jugar a identificar a quina pel·lícula corresponen, retrats de directors de tot el món, i el brillant capítol “short movies” que planteja un repte: ets capaç d’endevinar 101 títols de pel·lícules en 5 segons cadascuna?

Humor i informació per arribar a tot el públic amant del cinema i despertar la seva curiositat a través de la gran capacitat narrativa de la imatge.

Un llibre fresc, diferent, sorprenent i molt divertit, per gaudir-lo tant en solitari com en grup.

Més informació:

• Mateo Civaschi a les Biblioteques
• Cinegràfics. La gran història del cine, en síntesis | Llibres

Recomanat per Bib. Singuerlín - Salvador Cabré. Santa Coloma de Gramenet.

Composició exquisida d’un relat de Karen Blixen, autora de la coneguda Memòries d’Àfrica.
Dues germanes que pertanyen a una comunitat religiosa  molt austera reben la visita d’una dona francesa que fuig de les continues revolucions del segle XIX a França. De sobte, aquesta cuinera francesa que han acollit li toca un bitllet de loteria i per agrair l’hospitalitat de les dues germanes prepara un bon sopar.

La història ens parla com la cuina indica la cultura del país. El film contrasta els menjars de les dues germanes com també els menjars de les reunions parroquials que ens mostren un món auster i sense sabors variats amb els menjars que repara la cuinera, on afegeix petits tocs d’herbes i sobretot amb el gran sopar que els hi prepara.
Film que ens proposa que sempre hi ha alguna oportunitat per celebrar un àpat amb amics i familiars.

Més informació:

• Isak Dinesen a les Biblioteques
• Isak Dinesen a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Pomar. Badalona. 

Qui avisa no es traïdor. Si us agraden les històries lògiques i lineals que acaben amb tot ben mastegat i lligat, o no sou capaços de resistir un cert grau d'extravagància i escabrositat és millor que ni us acosteu a aquesta pel·lícula. Ara bé, si teniu inclinació per les històries fosques amb un narrador no fiable a l'estil de "Shutter island", "El club de lluita" o fins i tot "Memento", on els trastorns delirants i l’esquizofrènia juguen un paper fonamental, és probable que reaccioneu a la inversa i us quedeu bocabadats. En tot cas, el que podem afirmar sense por a equivocar-nos és que aquesta adaptació de la novel·la de l’autor madrileny Antonio Orejudo no deixarà indiferent a ningú. No existeixen gaire films com "Ventajas de viajar en tren", còctels esbojarrats que fan reflexionar mentre un es debat entre el fàstic i la confusió. Per això quan se’n troba un cal valorar-lo en la mesura justa. Per què? Doncs perquè no parlem d’un esguerro sense cap ni peus, i ara, sinó més aviat d'una matrioixca d’històries a quina més sòrdida que van entreteixint-se fins arribar a un final esgarrifador planificat des del primer moment. D'acord, potser no és ni rodona ni perfecte, però una cosa és segura: va prou sobrada de mala llet com per deixar-te neguitós una bona estona.

Més informació:

• Antonio Orejudo a les Biblioteques
• Antonio Orejudo a la Viquipèdia
• Ventajas para viajar en tren a la Viquipèdia
• Aritz Moreno a les Biblioteques
• Aritz Moreno a la Viquipèdia

Recomanat per Francesc Pujol. Bib. Can Casacuberta. Badalona. 

La magia de la conversación

El amor cambia, cambia en nosotros, en nuestro entorno y más allá de nuestro entorno. Piqué ha traicionado a Shakira. A veces resulta confuso, ¿no? Porque cada persona lo siente de forma completamente distinta.

Miguel piensa: “Si quieres gustar a una persona, has de vestirte por los pies”.

Ian piensa: “El amor es presumir, es tener a mil chicas a los pies de tu cama”.

Joana piensa: “Si quieres enamorarme, has de ser fuerte, tener coche y tatuajes”.

Tania piensa: “El amor es egoísta, los demás han de cumplir mis necesidades”.

Alejandro piensa: “Quiero un amor como el que veo en las películas”.

Y Richard... Lo único que hace es mostrarnos su película, una película que cambiaría su forma de sentir el amor para siempre.

Dos personas que se acaban de conocer, he was a boy and she was a girl, charlan, charlan y pasean a lo largo de diferentes planos secuencia que representan un paseo simplemente natural que cualquiera de nosotros podría tener o haber tenido con un@ amig@, un familiar o tu pareja.

Ellos, fluyen y se dejan llevar, sentimos su conexión, el respeto, su comprensión, su entendimiento, sus desacuerdos, sus espacios y su libertad. Ambos, repito, hablan, comparten sus sentimientos y pensamientos... Hablan sobre arte, filosofía, literatura, cultura… Hablan sobre sus familias, sus creencias, sus miedos… Hablan sobre la muerte.

Nosotros quedamos inmersos en la conversación y ellos se preguntan si se volverán a ver. No quieren despedirse, realmente han sentido su verdadero amor. Seguro que se vuelven a ver, o eso querríamos.

Miguel ha descubierto, que más allá de como vista, lo importante son sus actos de cariño, su comprensión con los demás.

Ian ha descubierto que de lo que más presume es de lo que más carece, y que tal vez deba quererse un poquito más a sí mismo para poder amar y que le amen de verdad.

Joana tenía a su chico perfecto, pero, a pesar de su fuerza, sus tatuajes y su coche, ha descubierto que al hablar con él se siente vacía. Tal vez necesite una buena conversación, un entendimiento.

Tania ha descubierto que su egoísmo la llevará a la soledad, que los sentimientos de los demás también son importantes.

Alejandro ha descubierto que algún día conectará y compartirá sus pensamientos con otra persona de la misma forma que ocurre en esta película, mediante una conexión verdadera y sincera.

Y Richard, que ya descubrió su forma de amar hace mucho tiempo, nos dice al acabar la película: “A veces he sentido que el amor era idealizado y materialista por como lo vemos en las redes, en la publicidad, en los estereotipos e incluso en el cine. Pero al final descubres que el amor es muchas cosas, por cada persona hay un inmenso amor, igual y diferente a la vez. Tal vez solo necesitemos una conversación, sincera, respetuosa y comprensiva para encontrar nuestra verdadera forma de amar”.

Crítica elaborada per Alec Ross de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Les aparences enganyen

Duelo al sol (Duel in the Sun, King Vidor, 1946) és fruit de la voluntat del productor David O. Selznick de repetir l’èxit d’Allò que el vent s’endugué (Gone with the Wind, Victor Fleming, 1939), rodada sis anys abans. El resultat potser no és tan rodó. Si hem de fer cas d’algunes crítiques despietades contra el maniqueisme dels personatges, o contra el maquillatge i la sobreactuació de la protagonista, la pel·lícula no hauria passat a la història del cinema. Tot i això, setanta-sis anys després de la seva producció, molts espectadors ens sentim atrets per aquesta història exagerada de passions desenfrenades fins a la mort cada vegada que la veiem. I la considerem un visionament imprescindible.

El marc de Duelo al sol no és la historia dels Estats Units. Hi ha poques escenes èpiques i la pel·lícula se centra sobretot en el trasbals intern dels personatges. A primera vista, sembla un drama de bons i dolents. Si ens hi endinsem, però, hi descobrim una gran riquesa de detalls a l’hora d’explicar els diferents caràcters. Com a prova, repassaré alguns elements que fan referència a l’àmbit argumental.

No hi ha cap dubte que la lluita entre el bé i el mal és l’eix central del film. Aquesta lluita que es reflecteix en les contradiccions del personatge principal: Perla Chávez (Jenniffer Jones). Perla diu que vol «ser una bona noia» des del principi de la pel·lícula. Aquesta insistència ens fa sospitar que trobarà molts entrebancs i que acabarà per no ser-ho. Efectivament, el que li fa prendre la decisió que desemboca en la tragèdia final és adonar-se que no serà mai «una senyora». En el fons, sap que el seu destí està marcat per ser filla d’una prostituta índia i d’un home blanc condemnat a la forca per haver-la assassinat. Intenta lluitar contra el destí, amb més o menys convenciment, al llarg de la pel·lícula, però el racisme exacerbat de molts dels personatges que l’envolten i l’atracció irreprimible que sent cap al personatge més malvat de la història, Lewt (Gregory Peck), propicien malentesos i decisions equivocades. Col·locats estratègicament al llarg de la cinta, aquests errors donen sentit a la gran contradicció final: els amants es maten l’un a l’altre, però es declaren el seu amor.

L’antagonisme intern de Perla està envoltat de molts altres antagonismes que enriqueixen el personatge i el film. La protagonista lluita entre la seva atracció cap al violent, egoista i indolent Lewt, que l’ha forçat, i el respecte, l’educació i la generositat del seu germà gran (Joseph Cotten), l’home que ella sap que la farà una bona noia. Per altra banda, la mare dels dos germans (Lillian Gish) ofereix protecció i amor a Perla després de la mort dels pares, tot el contrari que el marit, el senador McCanles (Lionel Barrymore), un home racista i autoritari que la insulta i menysprea. No cal dir que el fill preferit de la bona tutora de la protagonista és el gran, que és expulsat de casa pel pare malvat perquè no l’obeeix en tot el que diu. En canvi, el germà petit malvat és el preferit del pare, que l’ha malcriat i li ha consentit tot, mentre la mare pateix per la mala influència que pot tenir sobre Perla.

No s’ha de passar per alt tampoc l’oposició entre la dignitat del pare de Perla i el comportament immoral de la seva mare, un bo i una dolenta dels quals va néixer la protagonista insegura i contradictòria. Tampoc no s’ha d’oblidar la malaguanyada història d’amor de joventut entre el bon pare de la Perla i la bona mare dels dos germans, que els porta a ser infeliços en matrimonis on seran víctimes de dos dolents: la prostituta índia i el senador autoritari.

Al costat dels personatges, veiem elements simbòlics que reforcen la seva posició. Per exemple, el ferrocarril. El ferrocarril és un element que clarament es col·loca de la banda dels bons. Per què? Perquè el senador hi va en contra. Segons ell, el tren destrueix les terres que tanta suor li han costat i portarà gent del nord que vol votar i posar impostos. No cal dir que l’esposa del senador i el bon fill gran estan a favor del ferrocarril i del progrés que comporta, i que el malvat fill petit no hi està d’acord: fa estimbar un comboi amb explosius per tenir el pare encara més del seu costat. Al fill gran això li costa l’expulsió de la casa paterna i l’allunyament de la seva bona influència damunt Perla, que queda a la mercè del germà petit.

Aquesta disposició gairebé geomètrica dels personatges i els elements es trenca unes quantes vegades. És aquest trencament el que acaba de dotar la pel·lícula de la modernitat que l’apropa a nosaltres. La bona tutora és, per una banda, la causant que el seu marit vagi amb cadira de rodes i, per l’altra, qui porta a casa un capellà fanàtic, que, en lloc d’allunyar Perla de la influència del mal, se n’aprofita hipòcritament i confon encara més la noia. Un altre exemple de la superació de l’hipotètic maniqueisme del film és l’actitud final de senador: reconeix davant la seva dona (primer) i d’un amic (després) que s’ha equivocat i que ell és el responsable de moltes de les desgràcies que han succeït. També s’ha de posar a la balança de les debilitats del senador el fet que mana als seus homes que es retirin quan veu que l’exèrcit defensa les obres del ferrocarril amb la bandera americana perquè “una vegada vaig lluitar per aquesta bandera, ara no hi dispararé en contra”. Amb el personatge de Lewt és amb qui, com més avança la pel·lícula, més ens adonem que les aparences enganyen. Al final veiem un pobre desgraciat que amaga darrere la fatxenderia el desig de ser com el pare i d’obeir-lo en tot. Sap que és la nineta dels seus ulls i no vol decebre’l. La seva actitud de menyspreu cap a Perla s’acaba de definir quan el pare li diu que no vol que casa seva es converteixi en un poblat indi. Només confessa el seu amor a la noia quan, ferit de mort, deixa que aflorin els seus veritables sentiments.

Així doncs, Duelo al sol ens arriba al fons per què és molt més que una història banal enmig de paisatges espectaculars, com alguns crítics han dit. Transcendeix la seva aparent superficialitat comercial per transmetre una visió molt particular del món. A la pel·lícula de Vidor, la vida és un lloc inhòspit simbolitzat per un desert cremat pel sol i ple de perills, sota un cel amenaçador, vermell de sang. Ens hem de batre en un duel amb les forces malignes que, gràcies a les seves trampes i a les nostres debilitats, ens poden arrossegar. Els personatges de Duelo al sol són víctimes d’aquesta lluita i la majoria sucumbeixen. El film deixa l’esperança, això sí, que la generositat i el progrés ajuden a tirar endavant.

Crítica elaborada per Núria Dalmau i Homs de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Una de les dones fatals més icòniques del cinema

Sorprenent, dual i directa són alguns dels adjectius que s'escauen a El demonio de las armas (Gun Crazy, 1950). El títol del film havia de ser Deadly is the female, però es va canviar en favor d'un Gun Crazy menys problemàtic entre el gènere femení.

 

Malgrat que va ser un fracàs en la taquilla, la pel·lícula es considera actualment una petita joia gràcies als crítics de la revista Cahiers du cinema, que van recuperar-la de l’oblit relatiu de la sèrie B. Per política d'estudi i economia de mitjans, El demonio de las armas havia de ser una pel·lícula més, però els talents implicats van aconseguir un resultat molt superior. Als títols de crèdit apareixen noms com el del director, Joseph H. Lewis (amb més trenta anys de carrera a Hollywood), els guionistes com Millard Kaufman i MacKinlay Kantor (que eren la façana del black-listed Dalton Trumbo) i un parell d'actors amb ganes de triomfar. El multipremiat Victor Young es va encarregar de la fantàstica banda sonora.

La història es basa en un relat breu que MacKinley Kantor va publicar al The Saturday Evening Post i que sembla inspirat en les figures dels fugitius Bonnie i Clyde. Es tracta, per tant, de cinema negre al pur estil de les pel·lícules de lladres i policies que es transforma en una road movie: anem seguint als protagonistes per diferents ciutats i paisatges de l’Oest Mitjà estatunidenc. La direcció àgil i directa de Joseph H. Lewis s'adapta perfectament a les necessitats del guió. Ell mateix afirmaria posteriorment que sabia què volia filmar i com ho volia fer, que es va limitar a donar dues instruccions clares als actors i rodar. A més, Lewis va aportar un gran coneixement tècnic de l’entorn cinematogràfic que va fer possible la confecció d’escenes com la de l’atracament al banc, admirada entre els professionals del cinema, que està filmada en un únic pla seqüència que resulta sorprenent tant per la seva naturalitat (els diàlegs són improvisats) com pel punt de vista de l’acció que ofereix a l’espectador.

I fins aquí el film noir. Perquè el veritable leitmotiv de la pel·lícula és l’amor, un amor turbulent entre els dos protagonistes, l’Annie Laurie (Peggy Cummins) i Bart Tare (John Dall), alhora que la seva increïble obsessió cap a les armes. Bart és un home que des de nen s’ha sentit atret per les pistoles, però que gràcies al seu entorn s’ha mantingut en el camí «recte». Tot va bé fins que, afortunadament pels espectadors, topa amb l’Annie, una de les femme fatales més icòniques de la història del cinema. Guapa, rossa, seductora i perillosa. És normal que en Bart caigui als seus peus i que, quan s’acaben els seus estalvis, es deixi arrossegar cap a una més profitosa carrera criminal. Gràcies a Freud podem resoldre fàcilment l’equació entre pulsió sexual, armes i compenetració de la parella, però cap teoria freudiana pot explicar com la química entre ells dos va més enllà del guió de Dalton Trumbo per materialitzar-se en escenes com la de l’hotel (amb un Bart que gira l’esquena als seus principis morals) o la de la fugida de l’atracament (quan han acordat separar-se i, en el darrer segon, són incapaços de fer-ho).

L'any 1998 Gun Crazy va ser escollida per la Library of Congress per ser conservada al National Film Registry. I si m’ho permeteu, com a bibliotecària que soc, si la Library of Congress diu que aquesta pel·lícula és «culturally, historically, or aesthetically significant», això va a missa!

Crítica elaborada per la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

L’atracció entre l’amor i la mort que empeny a l’abisme

Podríem definir l’esplèndida Vértigo (Vertigo, Alfred Hitchcock, 1958) considerant la força del que és intangible: l’amor, el desig, l’enigma, la mort, la culpabilitat i els remordiments derivats dels actes que se succeeixen de forma dual durant tota la pel·lícula.

Podríem dir que la pel·lícula és una bellíssima obra d’art per la seva estructura, que crea mons paral·lels que s’inclouen un dins de l’altre, com cercles concèntrics que tanquen l’argument en escenaris indefectiblement abocats a la mort.

Hitchcock mostra una duplicitat encoberta de persones i situacions que semblen el mateix, però que no ho són. Presentats des de l’aparença, amaguen la crua realitat. Aquest és un dels factors que dificulta la identificació i, en alguns punts, la comprensió d’una trama sovint d’una aparença versemblant que amaga un acte obscur. Un dels moments àlgids d’això és el judici on s’aclareix que la mort de Madelaine Elster és una acció portada pel seu malestar psicològic. En aquesta sessió es desqualifica deliberadament Scottie, se l’ignora i es desconfia d’ell per tenir una acrofòbia (por a les altures) que l’impossibilita ser responsable dels seus actes. És important observar com ha funcionat perfectament la trampa que ha preparat Gavin Elster, el marit, que ha utilitzat la malaltia del protagonista com a escut per amagar la seva intenció real: sortir indemne de la mort deliberada de la seva esposa, amb la seva fortuna en una butxaca i la llibertat en l’altra. Ningú desconfia de l’assassí inconfés, sinó que, ben al contrari, se l’acompanya en la pèrdua per la seva viduïtat. Mentrestant, Scottie s’enfonsa més i més en l’abisme de la seva culpabilitat. És el triomf de la llei, però no de la justícia.

Per altra part, a Vértigo la mirada de la càmera combina els primers plans en les mirades dels intèrprets: James Stewart i Kim Novak, que encarnen a Scottie i Madelaine / Judi. Els seus ulls tenen un paper protagonista. Cal destacar també, les vistes àmplies que el film ofereix durant els interessants passeigs per San Francisco. Aquestes mirades nítides i atmosfèriques aporten una frescor fèrtil i pacífica a la pel·lícula. Els bells paisatges de l’esplèndida ciutat de la costa oest dels Estats Units, i també dels seus voltants, emmarquen una trama francament complexa. La ciutat està present i ofereix la bellesa i amplitud de les seves avingudes, la majestuositat del pont Golden Gate, el gèlid Fort Point, l’oceànica badia de Sant Francisco o els edificis culturals emblemàtics. Als afores de l’urbs, trobem el tradicional poble espanyol amb l’església de Sant Joan Baptista i el seu campanar, testimoni silenciós d’un gran frau, animat només pel so melancòlic de les campanes.

Vértigo és una apassionant història d’amor portada al límit pels seus personatges tancats en un laberint; no poden fer cap pas enrere perquè no hi ha alternativa al passat, però els seus passos endavant només els aboquen a l’infortuni. L’amor viu exposat a la vista de tothom i alhora està amaga. Fins i tot el desconeixen els mateixos protagonistes. És un amor del qual no podran fugir si no és a través d’un destí tràgic.

Aquesta passió delirant amaga la perversió de l’assassinat. Hi ha una clara i intel·ligent superposició de diferents relats mitjançant la falsificació de sentiments i emocions. Amb la seducció com a motor que es converteix en obsessió en la recerca del veritable amor, els personatges estan abocats a caure dins d’una espiral on intentar trobar la certesa que posi ordre a la seva vida.

Crítica elaborada per Rosa Serra de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Petites píndoles d’un amor (sense sucre)

Una parella acaba la seva relació. En ple dol per la separació, Joel descobreix que Clementine s’ha sotmès a un experiment científic i l’ha esborrat de la seva memòria. No té cap record d’ell. Ensorrat i dolgut, decideix fer el mateix. Quan comença el procediment, però, això no li serà tan fàcil. El seu amor per Clem i l’empremta que li ha deixat impedeixen que pugui oblidar-la. Joel intentarà aturar aquest procés per recuperar-la. Al marge de l’argument, la producció presenta altres aspectes molt més interessants.

Gràcies a l’enginy del guionista Charlie Kaufman, autor del llibret de Cómo ser John Malkovich (Being John Malkovich, Spike Jonze, 1999), Olvídate de mí (Eternal Sunshine of the Spotless Mind, Michel Gondry, 2004) va aconseguir l’Oscar al millor guió original, i va ser reconegut amb altres premis i nominacions en diverses categories dels Bafta i els Globus d’Or. La col·laboració amb Michel Gondry, que afrontava la seva segona pel·lícula després de treballar en la direcció de videoclips per la MTV, va donar com a resultat una obra en què els gèneres es confonen. Olvídate de mi és un drama, una comèdia romàntica de ciència-ficció, una obra independent o de cinema de culte. Tot cap en un mateix sac.

La pel·lícula és caòtica i té pinzellades surrealistes. Per començar, no segueix l’ordre cronològic de la història d’amor entre els protagonistes, sinó que la reconstrueix en sentit invers amb el recurs constant al flashback. Se’ns mostra la seva relació per capítols o petites píndoles (sense sucre) de les fases del procediment de neteja selectiva en el cervell del Joel. L’element de ciencia-ficció queda difuminat i en un segon pla, com a subtrama a càrrec d’uns actors secundaris a l’altura dels principals.

Pel que fa a l’estètica i el muntatge, el film s’allunya absolutament dels contes romàntics, previsibles i convencionals, que podem veure per televisió les tardes del cap de setmana i que una servidora confessa haver consumit sense cap mena de recança. No sempre fa sol, ell i ella no són rics ni perfectes: són personatges més reals que han de treballar i tenen problemes com tothom. A més, a la pel·lícula trobem metàfores i simbologies que, sense resultar extremadament difícils d’interpretar, requereixen l’ús de la nostra substància gris, que està mig adormida després del dinar del diumenge.

Sense dubte, sorprèn l’elecció dels actors protagonistes. Aquí recau precisament el principal atractiu del film. La curiositat de veure Jim Carrey i Kate Winslet fora de la seva zona de confort es veu recompensada amb unes interpretacions més que creïbles, molt reeixides i gens sobreactuades, que també van ser reconegudes amb premis i elogis de la crítica especialitzada, a la qual em remeto per ser una opinió autoritzada. Ni ganyotes d’Ace Ventura: Un detective diferente (Ace Ventura: Pet Detective, Tom Shadyac, 1994), ni vestuari d’època victoriana. Una estranya combinació que funciona. Potser perquè Carrey i Winslet són tan diferents com Joel i Clementine, d’aquí ve l’encert del càsting. Un actor encasellat en papers còmics, quasi grotescos, i una actriu anglesa feta a la mida dels personatges de Jane Austen, es posen en la pell d’un jove tímid i introvertit i d’una noia estrambòtica, impulsiva i inestable, amb look Madonna dels anys vuitanta. Si, és possible. O, si més no, aquesta estranya parella t’ho fa creure.

Crítica elaborada per Susana Ros de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Després d’un accident, una gosseta recorda els diferents amos que ha tingut al llarg de la seva vida i als quals ha estimat incondicionalment, omplint d’innocència i de llum totes les cases en les que ha viscut. Així, a través dels ulls de la Marona ens endinsem en les vides, amb les seves alegries i les seves misèries, de les diferents famílies.

Un conte fantàstic ple d’amor, emoció i tendresa que és un homenatge a la mascota de la directora. I, a la vegada, proposa un exercici de gran llibertat creativa a través d’una meravellosa animació directament inspirada en les avantguardes artístiques.

Las vides de Marona (L’Extraordinaire Voyage de Marona, 2019) és un llargmetratge d’animació de la directora, escriptora i productora d’origen romanès, Anca Damian (Cluj-Napoca, 1962), que també ha dirigit la pel·lícula d’animació Crulic, camino al más allá (Crulic - drumul spre dincolo, 2011). Guanyadora del Gran Premi del Públic al Festival Internacional de Cine de Gijón i Menció Especial del Jurat al Festival Européen du Film Fantastique de Strasbourg.

 

> Què n’ha dit la crítica?

"Un conte modern d’una gran poesia i ple d’invencions visuals ." Véronique Cauhapé (Le Monde)

“Il·lustracions vibrants que recorden les pintures impressionistes de Matisse i expressionistes de Grosz o Dix.” Jordan Mintzer (The Hollywood Reporter)

Recomanada per Glòria Massana. Biblioteca El Molí de Molins de Rei. 

Premi a la Millor Direcció del Festival de Cannes de 1997, és la història a ritme de tango de dos homosexuals de Hong Kong que se’n van a l’Argentina a començar a nova vida, però que resulta impossible.

Filmada a base de llums saturades i neons explosius, Wong Kar-Wai, director sovint titllat d’esteticista, basteix aquí un melodrama clàssic d’amor, sexe i traició, cru com l’ambient de la pensió on habiten els dos protagonistes.

“No he rodat una pel·lícula gai, sinó una història d’amor” Wong Kar-Wai.

 

Més informació:

• Especial LGTBI
• Pel·lícules que surten de l'armari

Recomanada pel Prestatge de Cinema

La veu en off

 

Un apunt sobre la còpia que ens ha arribat de La dama de Shangai (The lady from Shangai, Orson Welles, 1947): no és la versió de l’autor, que ni tan sols apareix en els crèdits com a director. Algunes fonts parlen de fins a seixanta minuts retallats en el metratge final, però no entrarem en suposicions. També seria especulatiu trobar paral·lelismes i correspondències entre la trama de la pel·lícula i la biografia personal dels dos protagonistes. Ens circumscriurem a la versió del film disponible per allunyar-nos de les argumentacions agosaradament especulatives.

 

 

La dama de Shangai comença amb la imatge d’un vaixell travessant el pont de Brooklyn amb Manhattan al fons i una veu en off que confessa: «Si hagués sabut com acaba aquesta història mai l’hauria començat.» I com comença la història? Es veu un primer pla de la cara d’una dona encisadora i la mateixa veu en off que anteriorment havíem escoltat i que confessa: «Des del moment en què la vaig veure, no vaig poder pensar en una altra cosa que no fos en ella.»

L’argument de la pel·lícula pot semblar exagerat, melodramàtic o fins i tot paròdic. Un jove mariner, idealista i somiador, Michael O’Hara (Orson Welles), es veu embarcat en una aventura perquè se sent fascinat per una dona enlluernadora, Rosalie-Elsa Bannister (Rita Hayworth). Rosalie resulta l’esposa d’un acabalat advocat criminalista, Arthur Bannister. La trama s’embolica quan el soci de l’advocat, un inquietant personatge anomenat George Grisby, proposa que Michael signi la confessió d’haver mort Bannister i usar el document per simular una mort accidental.

La contradicció entre el que diu la veu en off del protagonista i com actua el personatge protagonista es fa força palesa. Per exemple, Michael entén de seguida que la dona de la qual s’ha enamorat és una mentidera. Sembla desvalguda, però du amagada una pistola a la seva bossa. Més endavant, ell s’assabenta també que està casada amb un advocat milionari. La veu en off diu: «No m’agraden les relacions amb dones casades.» Al cap de poc, en canvi, ell accepta l’oferta que li fa l’advocat d’enrolar-se com a mariner en la tripulació del seu iot. El mateix Michael es pregunta: «I que i feia jo en un creuer de luxe? [...] Doncs és ben clar, anava al darrere de Rosalie. [...] Tot i que jo no ho volia reconèixer. M’inventava mentides. I després me les creia». Podríem dir que hi ha dos Michael, el personatge Michael que viu en el seu núvol i l’altre Michael, el de la veu en off, que reflexiona de la seva experiència i ens explica com el van pescar en aquesta enrevessada història.

Quan comença el creuer, els personatges principals interaccionen entre imatges carregades de simbolismes. Els diàlegs també fan girs inesperats de vegades. Com quan en Michael li diu a l’Arthur: «No m’agrada jutjar sense conèixer el desenllaç.» En un altre moment, quan acaben de desembarcar a Sant Francisco, la mateixa veu en off diu amb admirable lucidesa: «Viure enganxat en un ham et fa perdre la gana. [...] És sorprenent el que un idiota com jo pot arribar a engolir.»

Una escena ubicada durant una l’escala al Carib està carregada d’al·legories. La pel·lícula avança com en un diari de bitàcola que va advertint del rumb ineludible dels destins dels protagonistes. Veiem que tots aquests dobles jocs, mitges veritats i enganys no poden acabar bé, però la narració ens continua creant interès. Com a les tragèdies gregues o a les obres de teatre, ben conegudes per Orson Welles, de William Shakespeare. En una excursió amb caiacs, se’ns mostren els protagonistes parodiats pels animals que anem trobant: Rosalie-Elsa és una serp, Michael és un lloro i Grisby és un cocodril. Més endavant, trobem la cèlebre historieta que el mariner explica als seus amfitrions, que es fan retrets mentre es prenen un còctel: «Un capvespre [...] vaig veure l’oceà enfosquit per la sang [...], per aquells taurons enfollits que es devoraven entre si. [...] L’exaltació de l’assassinat transportava en l’aire la fortor de la mort. [...] No havia vist mai res semblant, fins aquesta nit.» Els tres personatges, Grisby, Arthur i Elsa, escolten la magnètica història relatada per Michael, que acaba afegint amb la dicció característica de l’actor: «I saben una cosa? Cap dels taurons va sobreviure aquella nit.»

Aleshores es trenen els fils que fins aquell moment semblaven solts. Arthur, el marit, es fa l’orni com si mirés cap una altra banda, intencionadament. El soci, Grisby, es referma en les seves inquietants confidències i vol convèncer Michael que signi una declaració on confessi que ell ha mort Arthur: si no localitzen el cos, si no hi ha cadàver, no el podrien arrestar. A canvi, cobrarà una bona suma de diners amb la que planeja fugir amb la seva amant. Una altra escena mítica és la trobada romàntica de la parella a l’aquari de Sant Francisco. Els moments sentimentals s’alternen amb els humorístics, les rialles dels nens es barregen amb el relat preocupant sobre com Michael ha de resoldre l’encàrrec de Grisby. Els personatges estan envoltats per les ombres amenaçadores dels pops gegantins, les tintoreres salvatges i les tortugues porugues que estan a l’altra banda dels vidres de l’aquari. Es percep com si hi hagués alguna cosa no acabés de quadrar. Els fets es precipiten i no ho fan de la manera que s’esperava. Tot es complica. Michael acaba detingut i imputat en la mort de dues persones (una d’elles és el mateix Grisby) amb tots els indicis en contra. Bannister es fa càrrec interessadament de la defensa de Michael, al qual el jurat declara culpable. Entre el paroxisme, la incomprensió i l’atordiment per una sobredosi de pastilles, arreplegades per poder sortir de la sala de judici, el protagonista s’ha refugiat a la sala d’una òpera xinesa, en el món de les ombres xineses, el mim i la música estrident, dissonant, incomprensible. La persegueix la seva estimada Elsa Bannister, que aconsegueix enviar-lo discretament a un indret solitari i abandonat.

La trama infernal ens arrossega fins a desembocar a la casa dels bojos d’un parc d’atraccions. En Michael agafa consciència de com han jugat amb ell mentre es passeja per les diferents estances de la casa de la por i del riure del parc d’atraccions, com si es passegés per l’interior de la seva ment, i es deixa caure pel pendent del tobogan de la vida, conscient del seu destí. L’han ben enganyat i ja només pot esperar el pitjor.

Quan es troben a la cèlebre sala dels miralls màgics, Elsa i el seu marit comencen a disparar-se entre si, mentre cauen esberlats els miralls i cauen els dos personatges ferits de mort. Michael s’adona que ha estat a punt d’acabar devorat com els altres tres personatges, «taurons embogits per la sang pròpia, devorant-se entre si». Mentre s’allunya del parc atraccions, abandonant l’Elsa, que està mortalment ferida a terra, la veu en off d’en Michael exclama: «Aquesta vegada no vull perdre. [..] La única manera de no ficar-se en problemes és envellir. [...] Espero viure tant que arribi a oblidar-la.»

Podríem dir que La dama de Shangai és un flashback, on la veu en off d’en Michael O’Hara, l’antiheroi, ens confessa que ha entès la seva història i ha perdut la innocència. De cop, ha topat amb la realitat.

Crítica elaborada per Sebastià Forns de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

 

Don’t stop believing

“El amor lo puede todo, la fe mueve montañas, no hay mal que por bien no venga, mientras hay vida hay esperanza… Bueno, algo tienen que decirte”, concluye Aileen Wuornos después de su condena a muerte.

Por mucho refrán buen rollista al estilo de Mr. Wonderful con el que pretendan adoctrinarnos, la vida no es fácil, especialmente si has crecido en un ambiente desestructurado donde la marginalidad y los abusos están a la orden del día. Ese es el caso de la protagonista de Monster (Patty Jenkins, 2003), un biopic de la primera serial killer femenina. Prostituta desde los trece años y desencantada de su existencia, le da a Dios su última oportunidad antes de quitarse la vida. El todopoderoso le responde enviándole a Selby. Enseguida, ambas establecen una relación en la que cada una representa un apoyo emocional, un ancla, un motivo para continuar. Lee se erige en la protectora y proveedora de su joven compañera mientras Selby “se deja querer”.

Para Lee la vida ha sido como la noria gigante, roja y amarilla, que admiraba en su infancia. Anheló subir a ella pensando que sería el viaje de su vida. Cuando por fin lo consiguió, vomitó antes de dar la primera vuelta. Nombrada Monster por su grandiosidad, la noria apabullaba con su tamaño: ¿cómo no temerla y admirarla a la vez? Sin embargo, solo hacía aquello para lo que había sido diseñada: girar monótonamente en el sentido de las agujas del reloj.

Al igual que la noria, ¿está nuestro destino diseñado de origen? ¿Es el mal como concepto puro una característica del ADN o somos una pizarra en blanco y el tránsito al lado oscuro lo provoca un entorno hostil? Wuornos tenía todas las papeletas para pertenecer al segundo grupo. Y lo inevitable llegó: diferencias con la ley, hurtos, peleas, robos y, finalmente, asesinato.

Patty Jenkins nos invita a presenciar en su ópera prima como la vida de Lee se desmorona paso a paso, aunque luche denodadamente por reconducirla, a veces con ingenuidad, como cuando pretende escalar de prostituta a secretaria, comprarse un coche y una casa y disfrutar del "american way of life" sin que su pasado sea un obstáculo.

Presionada por su amante, Lee vuelve a la prostitución, y es entonces cuando se produce el punto de no retorno. Un cliente la ataca con violencia, la agrede sexualmente y amenaza su vida. En una escena catártica en la que la noria gira a mil revoluciones, Aileen se deja ir, dispara con rabia y rencor por una vida de sufrimiento. Como espectadores, perdonamos su violencia desmedida al entender la necesidad de castigar a su agresor, de compensar y devolver el mal recibido, pero no tardaremos en abandonarla a su suerte cuando una descontrolada Monster, deseosa de conservar a su lado a la única persona que le ha mostrado cariño, empieza a sentirse acorralada, sin rumbo y vuelve a asesinar indiscriminadamente.

Charlize Theron ganó un Oscar, un Globo de Oro y otros premios reconocidos por su interpretación, reflejando de manera realista a una Wuornos destartalada, poco atractiva y vigorosa en sus ademanes. Aun así, parece que su mayor mérito no es actoral, sino que residió en atreverse a prescindir de lo que se consideraba su mayor baza: su belleza. La actriz engordó y mostró fealdad. Se rumorea que lo hizo para disgusto de los productores ejecutivos, que pensaban que tendrían en cartel la historia de una lesbiana sexy.

Sin embargo, lo que la directora pretendía con su primer largometraje era centrarse en la mente y psique de este carácter peculiar. Jenkins es una directora poco prolífica que escoge cuidadosamente sus proyectos. Después de Monster, estrenada el año 2003, no rodó otra película hasta Wonder Woman (Patty Jenkins, 2017).

El otro puntal de la historia es Selby, amante de Lee. Aunque Christina Ricci interpreta bien a este personaje, queda eclipsada por su compañera. Con una larguísima trayectoria a sus espaldas cuando participó en Monster con 23 años, Ricci consigue representar el papel de lesbiana reprimida y niña caprichosa que necesita, o más bien exige, la protección de su compañera.

Monster es una película triste y desesperanzadora que solo nos permite dos momentos en los que pensamos que el amor triunfará. Ambos están subrayados por magníficas canciones: la siempre esperanzadora Don’t stop believing, que nos acompaña en la pista de patinaje, y Crimson and Clover, que suena durante la escena del motel en la que se produce por fin la consumación física de su relación. El trébol carmesí no ofrece la suerte necesaria para un cuento con final feliz.

Para finales felices mejor recurrir a Mr. Wonderful.

Crítica elaborada per Eva Nuñez de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Estimar algú i acceptar-lo tal com és

 

El protagonista de la pel·lícula Leaving Las Vegas (Mike Figgis, 1995) ha entrat en una espiral d’autodestrucció de la qual ja no pot escapar. El fet desencadenant va ser que la seva dona el va abandonar i va endur-se el seu fill. Aquest va ser un canvi inesperat en el rumb de la vida de Ben Sanderson (Nicolas Cage), el qual va focalitzar la seva vida a partir d’aquell moment cap a un únic objectiu destructiu: submergir-se en l’alcohol, fins al punt que va decidir anar-se’n a Las Vegas per morir ofegat de tanta beguda. Un suïcidi premeditat a la Ciutat del Pecat, envoltat de llums hipnotitzadores, joc desenfrenat i beguda a totes hores.

 

Enmig de la voràgine de Las Vegas i de l’alcohol, Ben troba Sera (Elisabeth Shue), una bella i jove prostituta que ell s’imaginarà com un àngel. Sera és una ànima solitària com Ben. Està encadenada a una relació sàdica i malaltissa amb el seu proxeneta, Yuri, que està barrejat en negocis foscos: quan pressent que la seva mort s’apropa per mà d’uns mafiosos armats, Yuri fa fora Sera abans que arribin.

Nicolas Cage i Elisabeth Shue van ser nominats als premis Oscar pels seus papers a la pel·lícula, però només ell el va acabar guanyant.

Ben i Sera són dues ànimes solitàries i torturades que s’estimen i s’accepten amb totes les conseqüències. Quan estimem, hem d’aprendre a acceptar l’altre tal com és, no l’hem de voler modelar com va fer Pigmalió. Fins a quin punt ho hem de fer? Quin és el moment, si n’hi ha un, en què hauríem d’intervenir en els actes de la persona que estimem si veiem que s’està autodestruint?

Al llarg de la pel·lícula veiem diferents escenes on es mostra Sera en un primer pla, mentre ella explica el que ha viscut i el que sent per Ben. L’espectador no veu mai el seu interlocutor, possiblement un terapeuta. Així, l’espectador s’endinsa en primera persona al patiment, l’angoixa i la soledat d’aquesta jove. Com si es dirigís directament a l’espectador quan parla, interpel·lant-lo, per dir-li que potser al seu voltant hi ha algú que està tan sol i que pateix tant com ella, que potser podria allargar-li la mà.

 

La història que ens explica la pel·lícula està basada en una novel·la autobiogràfica de John O’Brien, que es va suïcidar l’any anterior al de producció del film.

L’any 2002 el grup espanyol Amaral fa referència a Nicolas Cage i a la pel·lícula en la seva cançó Moriría por vos, que forma part de l’àlbum Estrella de mar. Molts de nosaltres encara recordem una frase molt repetida de la cançó: «Como Nicolas Cage en Leaving Las Vegas».

La primera escena de la pel·lícula ens mostra en Ben al supermercat, amb ulleres de sol, que du un carro fins al capdamunt de begudes alcohòliques. Són litres i més litres d’alcohol, amb els perills que comporten, així que ja intuïm que la caiguda al pou serà profunda. Com més avall es cau, més difícil és tornar a la superfície.

En un parell d’escenes veiem un taxi amb un cartell al damunt que du la foto de Mike Figgis, el director de la pel·lícula, i el nom de la seva productora Red Mullet.

Hi ha una escena del film en la qual veiem com en Ben fa la maleta per anar-se’n a viure amb Sera. Hi ha una inconsistència amb les quantitats d’alcohol del got: en una mateixa seqüència el got està gairebé mig ple, després està gairebé buit i finalment el veiem ple quan se’l beu. Podria ser un descuit si van fer diferents preses de l’escena, però també podria ser un joc de perspectives (el got el pots veure sempre mig ple o mig buit), o potser tot forma part dels deliris d’en Ben, causats per l’alcohol, que hem anat experimentant en altres ocasions al llarg de la pel·lícula.

En una escena que té lloc a una piscina, al fons de la qual està en Ben bevent d’una ampolla, se’ns mostra clarament que ell s’està ofegant psicològicament a causa de l’alcohol. Veiem un tros de l’escala de la piscina, la sortida, i veiem Sera que baixa: ella podria ser el seu salvavides si ell decidís aferrar-s’hi, però sembla que el seu àngel, com Ben la considera, ha fet tard. El protagonista ja està massa enfonsat, la foscor del fons del pou on es troba és massa densa i compacta per trobar-hi una fina escletxa de llum.

L’última escena que comentarem és la d’en Ben al Casino, a la taula de jocs. La música s’atura, un dau giravolta a l’aire, no sabem què sortirà. Es fa referència a les circumstàncies atzaroses de la vida, a tot allò que no podem controlar.

En resum, la pel·lícula ens fa reflexionar sobre els perills de l’alcohol, sobre la nostra actitud quan un entrebanc s’interposa en el nostre camí, sobre els fets atzarosos que ens anem trobant, sobre l’amor i el fet d’estimar algú i acceptar-lo tal com és, sense haver d’interpretar un paper davant d’aquesta persona. La pregunta que ens fem al llarg de tota la pel·lícula és: ¿com actuaríem o hauríem d’actuar per ajudar a un ésser estimat que es trobés en una situació d’autodestrucció com el protagonista de la pel·lícula? Podríem ajudar-lo encara que s’hi negués?

 

Crítica elaborada per Gemma Rosas de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Ves amb compte amb el que desitges

 

El graduado (The Graduate, Mike Nichols, 1967) destaca per l’originalitat del seu guió, per la seva banda sonora, i, sobretot, pel seu sorprenent final. En Benjamin i l’Elaine aconsegueixen fugir junts, ¿però això els fa feliços? És evident que no ens trobem amb el típic final ensucrat de les comèdies romàntiques que estem acostumats a veure, sinó d’un desenllaç ambigu, molt subtil i proper a la crua realitat de la vida.

Abans d’analitzar l’escena final, caldria parlar de les escenes anteriors que li serveixen de contrapunt, sobretot pel que fa al ritme. Per impedir el casament de l’Elaine, en Ben condueix a tota velocitat el seu impecable Alfa Romeo cap a Santa Bàrbara. A prop del seu destí, es queda sense benzina. Abandona el cotxe. Corre a peu fins a arribar a la descomunal església presbiteriana on es troba l’Elaine. Entra per la porta de darrere i, des de dalt, amb el gest d’un Crist crucificat, crida com un boig el nom de la noia. En un primer moment, ella no reacciona, però després de contemplar els rostres desencaixats de ràbia dels seus pares, decideix córrer cap a ell. La tensió ambiental arriba al seu clímax quan irromp la violència física: en Benjamin colpeja el pare de la núvia per desfer-se d’ell, que el té agafat, i la senyora Robinson bufeteja la seva filla. Finalment, els dos joves aconsegueixen escapar gràcies a l’enginy de Ben, que bloqueja la porta d’entrada de l’església amb una enorme creu, i a la sort: la parella aconsegueix pujar a un autobús molt oportú que troba durant l’escapada.

El ritme frenètic de la fugida contrasta amb l’aparent calma de l’escena final a l’autobús. És una calma només aparent, ja que, com veurem, està carregada d’una gran tensió psicològica. L’escena a l’església és un acte impulsiu i extrem que necessàriament ha de marcar les vides dels dos. Hi ha un context social al qual els personatges, a partir d’ara, s’hauran d’enfrontar. I Mike Nichols no vol maquillar aquesta realitat. La parella no es fa cap petó en cap moment, ni s’abraça. Tampoc és aplaudida amb fervor per un públic que l’observa entendrit. Ben al contrari, el panorama és molt diferent. En Ben i l’Elaine pugen suats a l’autobús. Ella va vestida de núvia i ell vesteix informal, amb una samarreta i un anorac mal posat. Amb l’excitació de dos nens entremaliats, es dirigeixen als seients del final del vehicle per poder veure des d’allà si els segueixen. No hi ha cap viatger amable que els convidi a seure al costat. Ni cap somriure còmplice. Només hi ha el silenci i molts ulls que se’ls miren de fit a fit, alguns d’ells amb una certa hostilitat, amb mirades acusadores, com si fossin intrusos que ocupessin un lloc que no els pertanyés.

La càmera mostra, a través d’un primer pla, un únic i molt breu intercanvi de mirades. Uns segons d’eufòria compartida que deixen pas a uns quants somriures discrets i intermitents. Primer somriu ella. A continuació ho fa ell. Aleshores ella busca la mirada d’ell, però no la troba perquè en Benjamin està totalment absent. De sobte, han anat a parar al territori de la insatisfacció. En Ben i l’Elaine estan junts. No obstant això, es troben sols, cadascú amb si mateix, provant d'encaixar aquesta nova insatisfacció que neix, paradoxalment, del fet d’haver aconseguit allò que volien. Caldria recordar en aquest punt aquella famosa cita d'Oscar Wilde: “Ves amb compte amb el que desitges, perquè es pot fer realitat”.

Ja dins de l'autobús sona The sounds of silence, la mateixa cançó que Nichols va triar pel començament de la pel·lícula. El cercle es tanca. Allà se'ns mostrava un Benjamin que travessava, profundament apàtic, la cinta transportadora de l’aeroport de Los Angeles. És com si ara tornés a la primera casella de joc, però aquest cop amb l’Elaine. “El silenci és com un càncer que s'expandeix”, com diu la cançó de Simon & Garfunkel.

 

Crítica elaborada per Mar Miras de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Deslligar-se del passat obrer

Descalçat i amb uns mitjons apedaçats. El tren arriba a Warnley i Joe Lampton (Laurence Harvey) es calça unes sabates noves i lluents. Sense diàleg i amb molt pocs plans, ja sabem que el protagonista ha arribat a la ciutat per trepitjar-la fort.

Un lugar en la cumbre (A room at the Top, Jack Clayton, 1959) és eminentment un drama social, un retrat del xoc de classes a l’Anglaterra dels anys cinquanta. La hipocresia de la burgesia i l’autocomplaença de la classe obrera són descrites a la perfecció en aquesta cinta mítica del Free Cinema, moviment que va revolucionar el cinema britànic entre els anys cinquanta i seixanta, que beu directament del Neorealisme italià i la Nouvelle Vague francesa.

 

El film té, sense dubte, una estructura hereva dels millors melodrames, combinada amb una profunda càrrega social que posa en relleu tota la tristesa de la vida urbana i la impossibilitat de fugir de la nostra herència de classe. Els personatges estan construïts d’una manera excepcional a través d’unes interpretacions magnífiques.

Pel que fa a l’argument, Joe Lampton es presenta com un social climber que prové d’una ciutat obrera de províncies per treballar com a oficinista a l’Ajuntament de Warley. Poc temps després, coneix la Susan (Heather Sears), una jove encantadora i burgesa que es converteix, de seguida, en objecte del seu desig. La vol a ella, però, sobretot, vol la seva posició.

Simultàniament, en Joe coneix l’Alice (Simone Signoret), una dona atractiva i liberal que entra en la seva maduresa i arrossega la frustració del seu matrimoni i del pas del temps. Encara que recela de les previsibles conseqüències, s’abandona a un amor intens i clandestí amb en Joe. Compta els dies i viu amb la certesa que tots els seus moments són efímers i fugissers.

Entre aquests dos mons, Joe Lampton té clar què vol i on ha d’arribar. No se n’amaga: busca deslligar-se del seu passat obrer i de tot allò que creu que el fa inferior. L’Alice no té cabuda en la seva vida, per sincera que sigui la seva devoció.

Resulta colpidora la seqüència de la ruptura. Una il·luminació fantàstica ressalta encara més la bellesa i tristor del personatge encarnat per Simone Signoret. El treball interpretatiu és magnífic. No en va, Signoret s’endugué l’Oscar a la millor interpretació femenina l’any 1960.

La cinta, rodada el 1959, va ser la primera pel·lícula del director, productor i guionista Jack Clayton, conegut per haver-se especialitzat en l’adaptació d’obres literàries al cinema, sempre amb el vessant social com a veritable protagonista. Fou un clar referent del Free Cinema, moviment sorgit de l’inconformisme social i de la lluita de classes que tenia com a objectiu fer un cinema sense coaccions i al marge dels grans estudis. El resultat va ser un seguit de pel·lícules basades sobretot en el retrat quotidià i compromès amb la realitat social de mitjans del segle XX a la Gran Bretanya.

La cinematografia de la cinta mereix una menció a part. Com si fos el treball de carrer de Bill Brand, el retrat que es fa de la ciutat de Warnley la converteix en un personatge més del film. Els carrers empedrats, els nens bruts que juguen al carrer, les casetes obreres de totxanes i les xemeneies que fumegen ofereixen una visió realista que acompanya al protagonista de la història. El treball en blanc i negre de Freddie Francis, reconegut director de fotografia d’aquest moviment iconoclasta, resulta impecable en tots els sentits.

Un lugar en la cumbre va gaudir d’un èxit aclaparador, com no podia ser d’una altra manera. Es va endur nombrosos premis, inclosos dos Oscar (millor actriu i millor guió adaptat). Ha passat a la història del cinema com una cinta de culte del cinema independent britànic i m’atreviria a dir que ha influenciat directors moderns tan importants com Woody Allen. No semblen casuals les referències a l’obra que es poden trobar en la cèlebre Match point (Match Point, Woody Allen, 2005). Lluny de retreure-li res al famós director novaiorquès, fora just reconèixer-li l’encert de l’homenatge. El film de Clayton una obra mestra i no es mereix menys.

Crítica elaborada per Esther Garcia Prats de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Como si el desamor fuera inevitable

Rojo y verde. Flores. Callejuelas desiertas. Paredes desconchadas. Pasillos interminables. Elegantes qipaos. Música hipnótica. Un cigarrillo tras otro. Té y fideos. Miradas penetrantes e implorantes. Omisiones deliberadas. Silencios que lo dicen todo. Secretos que se nos ocultan. Espejos y planos desde atrás. Primeros planos. Cámaras que atraviesan paredes y el alma. Autocontrol y sensualidad. Contención desbordante. Lluvia incesante. No ocurre nada y ocurre todo. Lirismo puro. Deseando saber. Deseando amar. Historia de amor triste. Triste historia de amor. Encuentros y desencuentros. Tan cerca y tan lejos. Vecinos y desconocidos. “Nosotros no somos como ellos”. ¿Llegan a ser amantes? Quizás, quizás, quizás.

Hace ya veintidós años del estreno de Deseando amar (Fa yeung nin wa, Wong Kar-wai, 2000), película muy galardonada que está considerada como la obra maestra de Wong Kar-Wai. Mediante una estética de videoclip y una atmósfera muy poética, nos introduce en la cotidianidad de dos personas que viven una al lado de la otra y comparten una poco agradable experiencia común. Se enamoran y se desean gracias a la proximidad (o a pesar de ella). No obstante, la inercia, la autocensura y la rutina serán los grandes vencedores en esta película donde el amor no triunfa. La tristeza lo impregna todo, como si el desamor fuera inevitable. El desamor lo impregna todo, como si la infelicidad fuera inevitable. Aquí hay que remarcar el excelente trabajo y la química de los actores Maggie Cheung y Tony Leung Chiu Wai, cuyos cuerpos sufren y hablan por sí solos. Wong Kar-Wai logra noquearnos con este argumento sencillo, lleno de deliberadas omisiones y elipsis, pues crea una historia que rezuma verdad. Sin embargo, lo más destacable no es la historia en sí, sino la excelente fotografía y la original puesta en escena (preferencia del plano corto, juegos de espejos, planos desde atrás, colores estridentes, cámara que se mueve entre puertas, rejas y ventanas...). Todo ello está adornado con una tremenda banda sonora con la música de Shigeru Umebayashi y boleros de Nat King Cole. Violines y letras de amor que desgarran el alma. Emoción pura que traspasa la pantalla y nos golpea sin piedad. Es una obra que no hay que perderse, por la autenticidad de los sentimientos que explora y el disfrute de los sentidos que ofrece.

Crítica elaborada per Mònica Llagostera de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Aquesta pel·lícula, guanyadora de diversos premis, entre els quals l’ oscar a la millor actriu, la gran Frances McDormand, ens apropa a aquells que s’han allunyat del model de societat establert als Estats Units.

Es l’adaptació del llibre de no ficció "País nómada : supervivientes del siglo XXI", el film Nomadland, es centra en les conseqüències derivades de la crisi de 2008, que es concreta en el tancament d’una fàbrica que posa punt i final a la vida que fins ara havia conegut la protagonista. Ella, ja havia rebut un cop molt dur amb la mort del seu home, però aquest nou cop, és el definitiu que fa que vengui la majoria de les seves possessions, compri una furgoneta i comenci una vida nòmada al llarg i ample dels Estats Units.

La directora Chloé Zao transmet una sensibilitat increïble especialment a través de la Frances McDormand, les relacions entre els 'workampers' i dels impressionants paisatges de natura.

Més informació:

• Chloé Zhao a les Biblioteques
• Choé Zhao a la Viquipèdia
• Nomadland a la Viquipèdia
• Frances MacDormand a les Biblioteques
• Frances MacDormand a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Josep Roig i Raventós. Sitges.

John, un netejador de finestres de 34 anys, dedica la seva vida a criar al seu fill Michael, un nen de quatre anys a qui la seva mare va abandonar just després de néixer. Tots dos porten una vida simple, elaborada a través de rituals diaris, en una relació d'amor sense fissures. Per desgràcia, a John només li queden uns quants mesos de vida. Atès que no té família, decideix invertir els dies que li queden a buscar una nova família que adopti a Michael amb la finalitat de salvar al seu fill de descobrir la terrible realitat de la vida.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Gener de 1942, 400.000 jueus de tota Polònia porten més d'un any confinats pels nazis en un estret gueto a la meitat de la ciutat. Fora del mur, la vida segueix endavant. Dins, els seus habitants lluiten per sobreviure. No obstant això, l'alt mur de maons no aconsegueix parar la creació d'un grup d'actors jueus que, en una gelada nit hivernal, interpreta una comèdia musical en el teatre Dona. Els espectadors riuen i s'emocionen davant una història d'amor, oblidant per un moment la seva difícil situació. Entre bastidors, els actors s'enfronten a un dilema de vida o mort davant la possibilitat de dur a terme una fugida després de la funció.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Relata una setmana en la vida de Valero, Moha i Pep, treballadors d'una petita empresa de lampisteria i electricitat dels afores de Barcelona. Formada per sis capítols que narren les situacions que sorgeixen quan els protagonistes s'enfronten a una reparació. Cada capítol correspon a un dia de la seva setmana laboral i es construeix al voltant de la relació que s'estableix entre els protagonistes i els clients que han sol·licitat els seus serveis

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

La tragèdia d'un amor romàntic

A Ghost Story (David Lowery, 2017) és un film del director i guionista nord-americà David Lowery, que es va estrenar al Festival de Cinema de Sundance el gener del 2017 i que compta amb les interpretacions com a protagonistes de Casey Affleck i Rooney Mara. Tot i que pel títol podríem pensar que ens trobem davant d’una pel·lícula de terror, aquesta història de fantasmes se situa dins del gènere dramàtic de caràcter filosòfic i existencialista. Difícilment passarem por mentre visionem la pel·lícula, però sense dubte ens resultarà inevitable acabar submergint-nos dins la seva atmosfera kierkegaardiana, estremidora i inquietant a la vegada.

Amb uns diàlegs minimalistes i fent del silenci la veu més eloqüent, Lowery ens incita a la reflexió sobre el sentiment de l’amor, el pas del temps, els projectes personals, el paper de la memòria i de l’oblit, la nostra vulnerabilitat i finitud, la petjada que deixem en els altres. És a dir, sobre quin és el sentit profund de la vida i la mort. Per fer-ho, només li cal presentar-nos una jove parella que comenta si es canvien de casa i mostrar-nos com, quan l’home mor en un accident de cotxe l’endemà, el seu nou cos fantasmagòric rebutja traspassar la porta que condueix a l’altra dimensió: decideix enfilar el camí cap a casa seva per poder continuar vivint al costat de la seva dona. Tanmateix, el problema que patirà en el seu retrobament amb ella serà el de la impossibilitat de comunicar-se i fer-se present.

El fantasma de l’home apareix així com una mena d’espectador mut. Potser és una metàfora de la nostra condició contemporània, nihilista i apocalíptica, que ens aboca al paper de mers consumidors d’imatges, davant de les quals sovint assumim una posició passiva. La pel·lícula es nodreix d’un complex joc de mirades. El fantasma mira constantment el que ella fa, mentre nosaltres mirem com se la mira, alhora que la dona mira de refer la seva vida sense poder sentir mai aquesta presència que l’acompanya i que pateix l’angoixa de saber que ella no el pot veure. 

Tot i això, la tendresa que endevinem en la mirada del fantasma (per l’efecte d’una música i una fotografia excel·lents, més que no pas pels seus ulls, suposadament amagats darrere dels dos forats negres que veiem en un llençol enorme) i la nostàlgia que aquest sent pels dies que havien viscut junts a la casa, aconsegueixen que arribem a entendre el perquè roman al seu costat, malgrat tot. Contemplem la tragèdia d’aquest amor romàntic i preciós de qui no pot fer res més que dedicar-se a observar com, a mesura que passen els dies, la seva parella tracta de superar la pèrdua (impressionant l’escena on ella menja compulsivament el pastís que li ha portat una amiga) i comença a tenir noves relacions sentimentals. I tal volta nosaltres, els espectadors, no podem deixar-nos de fer una pregunta: com pensem que continuaran amb les seves vides les persones que formen part de la nostra quan ja no siguem en aquest món?

Passat el temps, quan ella deixi la casa per iniciar una nova vida, el fantasma entendrà que ell no l’ha de seguir, car ell ja no n’ha de formar part d’aquesta nova vida. Abans, però, i seguint el que sembla ser un costum arrelat en ella cada cop que marxava d’una casa, introdueix una nota amb un breu missatge en una ranura d’una porta. Descobrir què va deixar escrit es convertirà en la raó principal per la qual el fantasma continuarà lligat a la que havia estat la casa de tots dos. Per això, quan altres famílies entrin a viure a la seva llar, ell farà el possible per fer-los sortir d’allà (i actua, ara sí, com un fantasma clàssic que mou i fa caure objectes, que apaga i encen llums, etcètera). 

Una menció especial mereixen els moments en què el nostre fantasma és reconegut per algú altre. Des d’una casa veïna veiem que també algú (probablement una dona), va decidir no traspassar, de manera que aquest altre fantasma sí que detecta la seva aparició. Ambdós fantasmes es comuniquen telepàticament, sense sortir cadascun de la casa que habiten i en la qual estan situats, de la mateixa manera que vivim cadascú de nosaltres en una determinada perspectiva, com diria Ortega y Gasset. El seu diàleg no deixarà de ser gairebé anecdòtic: es veu limitat a intercanviar quin és el propòsit de cadascun (en el cas de l’altre, arriba al patetisme d’estar esperant que arribi algú que ni tan sols recordes qui era, la qual cosa ens fa pensar en la relativitat del temps i la temàtica de l’absurd).

Amarat plenament pel pessimisme i el cansament provocat per la buidor de sentit, el nostre fantasma arribarà a un punt de desesperació que l’aboca a desitjar la seva desaparició. Ara bé: com s’ho ha de fer un fantasma per matar-se? Lowery resoldrà aquest interrogant amb la paradoxa del viatge en el temps: el seu suïcidi el portarà al mateix lloc on ja hi era, però en una època diferent. Aquest recurs, efectiu en el relat, permet al fantasma descobrir finalment què estava escrit a la nota que ella havia amagat a la porta, a la vegada que ens  dona la pauta per entendre l’escena inicial del film (on un fet paranormal desperta a una parella quan és al llit), i genera la coincidència a la mateixa casa d’un nou fantasma (segurament ell mateix en un altre moment). D’aquesta manera s’arrodoneix magistralment aquesta petita obra d’art que no deixarà indiferent a ningú.

Crítica elaborada per Joan Méndez de la Biblioteca Marc de Vilalba (Cardedeu) en el marc del projecte Escriure de cinema.

¿El dinero tiene un poder absoluto?

 

Al principio de Una proposición indecente (Indecent Proposal, Adrian Lyne, 1993) el amor entre Diana Murphy (Demi Moore) y David Murphy (Woody Harrelson) está idealizado, ¿Quién no ha soñado con un amor así? La pasión, el deseo carnal impregna cada toma, ese sexo soñado y ese deseo a todas horas nos dejan ver la clase de amor que todas soñamos. Diana está sublime, esa delicadeza de juventud me gusta mucho. Por otra parte, David, un arquitecto brillante y soñador que apuesta desde un principio por un futuro hasta que la muerte les separe, me encanta. Diana es una gran comercial inmobiliaria, que encuentra un terreno para construir la casa de los sueños que su pareja había construido en una maqueta y que sabía que era muy importante para él. Así que se ambos embarcan en un préstamo bancario para cumplir su sueño. David construye la casa con un diseño arquitectónico único y su mujer sabe que los ricachones van a encargarle más cuando vean esa primera obra arquitectónica. Es lista, la chica.

Después llega la crisis. Diana lleva seis meses sin vender nada, la construcción se paraliza y su chico tampoco puede trabajar. Aparecen los problemas económicos y con ellos la presión del banco para que paguen las cuotas de la hipoteca del terreno si no quieren perder la casa de los sueños de David. Ninguno de los miembros de la pareja tiene la madurez de afrontar los problemas con valentía. Y aquí los guionistas dan un giro a la historia. El tema económico origina problemas entre la pareja y salen a relucir las miserias del ser humano.

Para empeorarlo todo, deciden ir a probar suerte en los juegos de azar para ganar ese dinero que tanta falta les hacía. Así que se les ocurre ir a las Vegas a probar suerte con un pensamiento positivo y con dos mentes inteligentes ¿Qué podía salir mal? Allí Diana es observada por John Gage (Robert Redford), un millonario qué también se encuentra en el lugar, que admira la belleza de la chica. Gage se percata de que a la muchacha le falta algo en el plano material, así que decide pasar a la acción.

Al regresar con David, descubre que este ha ganado la mitad del dinero que les hacía falta. En vez de irse y pagar al menos una parte de sus deudas, deciden erróneamente seguir apostando y acaban perdiéndolo todo. Así las cosas, mientras juegan una partida de billar, David le manifiesta a John que le gustaría ser un millonario como él y tener tanto dinero. A la vez le dice que el dinero no puede comprar a las personas. Diana lo apoya en este comentario. Astutamente, le ofrece a David un millón de dólares por pasar una noche con su esposa, planteando un reto para acabar con el cliché que no se puede comprar a la gente. Las miradas de Redford son lo más. ¿Ya dije que me encanta en este papel? Conozco este perfil de hombre, son muy cautos y elegantes, con la seguridad en sus ojos y con la tranquilidad de obtener todo lo que se proponen. ¿Y quién puede dormir después de esa propuesta? ¿Acaso David y Diana no estaban enamorados? El dinero tiene un poder absoluto y por eso la pareja acaba en la misma habitación pensando por separado en ese millón de dólares.

Siguiendo con la jugada, la pareja decide aceptar el trato. ¿Acaso la necesidad es más grande que el amor? ¿O acaso Diana sí deseaba realmente a John? Son muchas las preguntas que surgen, pero llega la hora de apechugar. Si analizamos la escena en la cama dónde la pareja está decidiendo que van a hacer, ambos dicen que eso no cambiará nada entre ellos. ¡Qué inocentes! Si analizamos cómo funciona la psicología humana y la de las parejas, sabemos que todo va a cambiar. David acompaña a Diana para entregarla cual mercancía a John, que llega con su elegancia y decidido a triunfar una vez más en todo lo que se propone. Cuando Diana y David van a pagar la deuda de la casa, se encuentran que ya la han perdido. ¿Perdona? ¿Son capaces de hacer ese negocio con el cuerpo de Diana sin mirar la fecha de pago? Esto es una patinada, pienso que los guionistas usan varias subtramas para ponerlo más difícil a los personajes, y que esa estrategia no funciona bien.

Así las cosas, David y Diana tienen una gran discusión porque la mujer sí se lo pasó muy bien con el magnate y eso molestó mucho a su esposo. ¿En serio se rompió la relación por el machismo y no por vender el cuerpo de su esposa? Pues sí: pudo más que la chica se lo pasara genial. Cada uno sigue por su lado. Diana recurre al abogado que ambos tenían para solicitar el divorcio, casarse con John y decirle a David que no quiere el millón de dólares. Pero David no la puede olvidar y decide perseguirla. En uno de esos encuentros, David aprovecha para firmar el divorcio. ¿En serio? ¿Pierdes un millón de dólares y además te quieres divorciar? Esto no me gustó nada, me pareció demasiado rebuscado. John les observa, se da cuenta que Diana sigue amando a David, acepta su derrota y facilita la reconciliación de la pareja.

A mí la película me gusta mucho, la veo como un ideal. No por tener un hombre como David, sino uno como John. Lo prefiero mil veces. Total, siempre trató bien a Diana y en muchas escenas le dijo a David que él no dejaría que un hombre la tocara. En cambio, David vende a su esposa por la obsesión de salvar una casa. Me quedo con John, aquí y en la China. Es el tipo de hombre que muchas idealizamos, no solo por el dinero, sino también por cómo opera en su vida. Y Redford lo hace increíble.

Crítica elaborada per Claudia Girón. Bib. Santiago Rusiñol.  Sitges. Projecte Escriure de Cinema.

Sobre juegos de poder e intercambios mercantiles

Vi Eyes wide shut (Stanley Kubrick, 1999) cuando se estrenó y debo admitir que entendí más bien poco. Sin embargo, me quedaron claras dos cosas. La primera: la puesta en escena, tan artificiosa como colorista, me resultaba fascinante. El segundo aspecto que comprendí fue que la película contaba cosas que iban mucho más allá de lo que se veía en pantalla. Tras una revisión reciente, esas dos impresiones siguen vigentes en mi experiencia cinematográfica, y añadiría una tercera: la película ha mejorado con el paso del tiempo. Tanto formalmente como en el mensaje, sigue siendo una apuesta fascinante y perturbadora.

Basada en la novela Relato Soñado, de Arthur Schnitzler, Eyes wide shut nos explica la crisis que viven Bill y Alice, un matrimonio joven y exitoso de Nueva York, cuando ella le cuenta a su marido una fantasía erótica reciente. Esa confesión provoca en Bill una mezcla de celos, inseguridades y sentimientos reprimidos que le empujarán a sumergirse en una espiral de juegos eróticos de consecuencias imprevisibles.

La película se abre con un plano de Alice desnudándose en un vestidor: la mujer como objeto de deseo. Tras los títulos de crédito, vemos a Bill buscando su cartera, ella le indica dónde puede encontrarla. La relación entre ambos está clara: él es un hombre ascendente en la escala social para quien su mujer es un trofeo que le ayuda a ese ascenso que ambos disfrutarán. Para Alice, Bill supone estabilidad económica; a fin de retenerlo, juega su mejor baza: su belleza. Ese intercambio mercantil es el eje principal de su relación. Y ese es el mensaje principal de la película: el matrimonio es una mera transacción comercial vestida de afecto y adornada de convencionalismos para que esta sociedad hipócrita que hemos creado pueda aceptarlo. De fondo suena la alegre Suite para Orquesta de Vanidades, de Shostakovich. Todo es divertido, todo es superficial, todo es falso.

El problema de Bill será confiar en exceso en el poder de su billetera (recordemos que Bill en inglés, además del diminutivo de William, quiere decir “billete”). Un detalle esclarecedor es que, cuando deja volar su mente y se imagina a Alice fornicando con el hombre de su deseo, Bill no vislumbra a un individuo como tal, solo ve un uniforme (con graduación bastante alta, de general de división, si no me equivoco). No puede imaginarse a su rival como un hombre con virtudes y atractivos superiores a los suyos que pueda seducir a Alice. Según su percepción, su mujer solamente podría sentirse atraída por alguien que ostente un rango superior al suyo en la escala social, por muy anodino que este individuo sea. Dinero y poder son el eje central de la película. Poco hay de romanticismo en Eyes wide shut. Alice dice amar con locura a Bill, pero con un amor triste.

Bill también paga en exceso a Domino, la prostituta, al hombre que le alquila el disfraz y al taxista que le lleva a la mansión. Ese olor a dinero fácil le delata frente a las élites que se reúnen en una fiesta secreta en la mansión. Allí seremos testigos de uno de los momentos más famosos del film: la orgía. Que nadie se lleve a engaño. La escena es mucho más inquietante que sensual. Bill sabe que allí es donde se concentra el poder, y quiere descubrir sus secretos. Como todo héroe que se precie, se expone al peligro en ese viaje iniciático que recorre.

Lo que me resulta fascinante de Eyes wide shut (y del trabajo de Kubrick en general) es que alguien se tome tan en serio esto del séptimo arte. Me reconcilia con la especie humana que, ante tanto producto superficial y prescindible que no hace sino devaluar la experiencia cinematográfica, este tipo maniático y meticuloso dedicara un esfuerzo titánico a insuflar de contenido algo tan supuestamente innecesario como es una película de cine. Tardó más de un año en rodar Eyes wide shut, cinta que, a priori, no parece muy complicada. De esta manera la impregnó de miles de matices que dan cuenta tanto de su vasta cultura como de su universo e inquietudes personales, y que elevan el film a la categoría de obra de arte. Algunos mensajes son sutiles, como las raquetas de tenis que aparecen en la ya comentada primera escena, que sirven tanto de símbolo fálico (los mangos están erguidos) como indican que se nos habla del juego de poder. Otros son más evidentes, como el significado de los colores: rojo para la sexualidad, azul para la pureza. Durante el monólogo de confesión de Alice, resulta fascinante como ella se va moviendo por el dormitorio de manera precisa para enmarcar su figura sobre un fondo azul o rojo en función de lo que está explicando. Otro ardid apasionante es la utilización de las máscaras y su papel simbólico, o que todas las prostitutas que aparecen en la pantalla sean pelirrojas y esbeltas, clones de la propia mujer de Bill. ¿Es Alice una prostituta más?

En definitiva: Eyes wide shut es una gran película. Puedes estar de acuerdo o no con el mensaje. Puedes pensar que el director es misógino y machista pues atribuye a la mujer un rol depredador, pero nada de eso quita que sea una experiencia apasionante y una obra personal que te hace reflexionar sobre la condición humana y la sociedad en la que vivimos.

 

Crítica elaborada per Nacho Zubizarreta. Bib. Santiago Rusiñol.  Sitges. Projecte Escriure de Cinema.

Nada malo les puede suceder

Se hubiera precipitado al vacío de no ser por aquel rótulo naranja parpadeante al final de la carretera. Lluvia, oscuridad y el pie en el acelerador. Conforme se acercaba, vio que el rótulo era estrecho y rectangular, que parecía a punto de desmoronarse al igual que ella. Giró el volante y se detuvo.

Era un cine, un pequeño cine-cueva en medio de la nada. Un extraño en mi vida (Strangers When We Meet, Richard Quine, 1960), leyó. Con Kirk Douglas y Kim Novak. No creía conocer a Quine. A la actriz la recordaba lanzándose al vacío desde lo alto de un campanario.

 Se puso el abrigo, beige, y bajó del coche. No corrió hasta la entrada, roja como la de un puticlub. Sus tacones iban hundiéndose en la hierba. Estaba empapada antes de llegar a la altura del anciano sentado en una silla verde con la mirada perdida. Cuando la escuchó cerca, le tendió un ticket amarillento. Ella lo cogió y le dio las gracias. Le siguió hasta la sala. Había cinco escalones color agua de mar. También eran azules las butacas, aunque no brillaban. —Soy el proyeccionista —dijo el anciano—. Acomódese.

Quiero hablarte de la película.

En los primeros minutos intuyes que la película no va a tener un final feliz. Lo transmite la expresión de rutinaria alegría e inconsciente estar al acecho de Douglas, la hierática melancolía de Novak, ajena a todos y a todo mientras cumple su función de ama de casa, esposa y madre. Presientes que nada va a cambiar aunque los protagonistas se citen y se enamoren. Porque están atrapados. Da igual que vivan en el armonioso valle de casitas con jardín y autobuses escolares que llegan y parten a su hora, o arriba en la montaña en una gran casa por estrenar con ventanas de colores. Ves la opresión, la estrechez de miras del comportamiento estipulado desde la cuna y las tartas de merengue en los aniversarios. Por eso da lo mismo si son fieles o infieles a sus parejas, si cargan con el peso del remordimiento o se dejan llevar por la pasión. El éxtasis será breve y no hay salida.

A Douglas, arquitecto de casas para otros, le quedará su profesión, la novedad de Hawái, quizás algunas emociones inesperadas (e impensables antes de su historia con Novak) en su matrimonio y en su entorno, únicamente más desbordante y salvaje que el valle en lo que respecta al paisaje. A Novak le quedan las historias sexuales furtivas con hombres de paso que se crucen en su camino, cerrado a pesar de la secuencia final en la que la vemos al volante de su coche que en realidad la lleva de vuelta a su hogar. Y está la iluminación, los encuadres, la utilización del color, la atmósfera... Novak aparece de rojo, de negro y de blanco, a veces lleva un abrigo beige. La vemos de rojo en su primera cita con Douglas, de noche, en un local junto al mar, un mar negro, sin luna, solo una ola suave tras el ventanal. Viste de blanco en una fiesta vecinal en casa de su amante: de blanco, sin nada que esconder, luminosa, renacida. En otra secuencia la hemos visto de negro, a media luz, dejando entrever su ropa interior, absolutamente sensual y fascinante frente a un marido impasible que no repara en su atractivo, en su demanda carnal. Un marido que ya cumplió: han formado una familia y a ella debería bastarle. Detrás de esa falta de reacción se sugiere una clara inclinación homosexual.

La esposa de Douglas también va de blanco en un interior a media luz. Está en su casa. La escena resulta perturbadora. Ella lleva un albornoz y el pelo recogido, sabemos que está desnuda porque estaba a punto de bañarse. Hay tanta confianza entre los vecinos que las puertas de las viviendas del valle no se cierran con llave porque nada malo les puede suceder, el mal no habita entre ellos. Pero un vecino anodino y vulgar se colará en la casita ordenada con intención de poseer a la fuerza a la modélica esposa.

 Cuando desatar una melena se convierte en un acto de violación.

No quiero olvidarme de otros dos personajes secundarios, la madre de Novak y el escritor. Ella es una mujer que sabe de la vida, ha amado y ha pecado quedando fuera del círculo de las honorables. Pero ahora su hija también ha experimentado el temblor, ahora se comprenden y están a la par.

Al escritor, en tanto que artista, se le otorga una vida inestable y egoísta, con una sucesión de amantes que no colman su vacío existencial, como tampoco lo hace su dinero, con el que encarga una nueva casa para, quizás, averiguar por fin quién es y lo que quiere.

 La historia de amor e infidelidad entre Novak y Douglas se cuenta en paralelo a la construcción de esa casa. Será en su desnudo interior donde se separen, Novak vestida en tonos pastel, los colores del valle en el que está prohibida la exaltación.

 Nunca adivinarías desde dónde te escribo.

No desesperes, encontrarás una pareja convencional. No me busques, no volverás a verme.

 

Crítica elaborada per Eugenia Kléber. Bib. Santiago Rusiñol.  Sitges. Projecte Escriure de Cinema.

Una comedia casi perfecta

“Y si estás emocionado porque algún chupapollas con el que sales ha sido elegido el primer presidente marica de los Estados Unidos, y ha decidido llevarte a Camp David a celebrarlo, aun así ¡no llames a esta puerta!”

Prepárese a disfrutar con disertaciones como esta. Hay para todos los gustos, porque Mejor imposible (As Good as It Gets; James L. Brooks, 1997) es una cinta en la que brillan sobre todo los diálogos.

Con una tonadilla suave y alegre, como de cine mudo, la banda sonora nos introduce en esta comedia que tiene todos los ingredientes propios del género: humor, ternura, dolor, y algún que otro toque profundo como contrapunto: “Tú haces que quiera ser mejor persona”, dice el protagonista cuando ella le exige unas palabras que la convenzan de que debe quedarse a su lado. Así comienza la transformación de Melvin Udall (Jack Nicholson), un exitoso escritor de novelas románticas, pero también un misántropo, un maniático con trastorno obsesivo-compulsivo que parece vivir solo para amargar a los demás y ofender a diestro y siniestro. Hasta que Carol (Helen Hunt), camarera y madre soltera que lucha por salir adelante, logra con su humanidad que Melvin comience a cambiar e interactúe con sensibilidad.

A estos personajes se suma un tercero, Simon (Greg Kinnear), un pintor homosexual más expuesto a la intemperie económica que su exitoso vecino Udall. Y también su perro, Verdell, un animal casi microscópico pero que cobrará la importancia de un cuarto personaje por impulsar el inicio de la metamorfosis de Melvin y porque actúa chupando cámara y robando planos. Como cuando camina como él, sin “pisar raya”, o cuando se aplasta sobre el suelo hasta quedarse sin barbilla, en su afán de mostrarse sumiso al quedar bajo su tutela. Un bicho feo y pringoso que nos recuerda a un insecto inmundo, pero que es capaz de robarnos el corazón.

La trama

Se nos muestra primero todas las manías de Melvin: comer cada día en el mismo restaurante con cubiertos de plástico, cerrar todo con un número determinado de vueltas de llave o lavarse las manos después de tocar cualquier cosa que no sea él mismo. De esta manera se nos sumerge en la vida de este obsesivo-compulsivo hasta que llegamos a empatizar con él. Es un loco solitario que, en medio de sus esfuerzos por decir las cosas bien, exclamará: “¡Es agotador hablar así!”. La trama, presentada con una gran agilidad narrativa, juntará a los tres personajes en un viaje del que Melvin volverá siendo otra persona porque se convertirá en un “loco enamorado”.

Brooks ha querido contarnos que incluso un misántropo es vulnerable a la ternura y al amor, que puede cambiar tras un arduo y considerable trabajo consigo mismo. El realizado consigue hacerlo mediante una trama ingeniosa que no decae nunca porque está llena de gags. En una escena, la protagonista corre para subir al taxi con él y le grita “¡Melvin, espere!”, y un grupo de colegialas con el que se cruzan empiezan a corear la frase repetidamente hasta que Melvin les pega un grito. Dan mucho juego los CD que él lleva en el coche, ordenados por temas, y que va reproduciendo según la situación lo requiere. En el comedero de Verdell, Melvin dispone sus mejores manjares y los adorna con chuches.

Dirección, guion, intérpretes

La trama está potenciada a través un guión inteligente, que nace de la fusión del director James L. Brooks con el guionista Mark Andrus. Brooks ya había alcanzado la fama con La fuerza del cariño (Terms of Endearment, 1983), una comedia dramática al gusto de Hollywood, y Andrus se consolidó al aportar el guion de otra comedia y reescribirla junto a Brooks para elaborar Mejor Imposible.

Del trabajo de este dúo nacen frases geniales, como la que Melvin lanza a Carol cuando esta llega a su puerta para decirle que no se acostará con él: “Lo siento, pero para los juramentos antisexo no abrimos hasta las nueve”. Incluso los papeles breves reciben protagonismo. La señora de la limpieza de Simon podía haber aparecido en la puerta de Udall con un simple ruego de si podía hacerse cargo de Verdell por unos días, pero se le pone en los labios una frase bañada en santidad que lleva a Melvin a lanzarle el que quizá es el peor de sus insultos: “¿Quién le enseñó a hablar así? ¿Algún marinero del bar Mete y Saca de Panamá City?”.

Jack Nicholson brilla en uno de esos papeles que parecen creados especialmente para él, y consigue su tercer Oscar, su segundo de la mano de Brooks (¿quién mejor que Nicholson para mostrar a un loco divertido e ingenioso?). Helen Hunt nos enamora con esos gestos tan suyos, que son como diálogos en sí mismos, y consigue aquí su primer Oscar. Greg Kinnear encarna con mesura a un encantador pintor homosexual, no demasiado amanerado, pero dotado de una sensibilidad extrema. El reparto, como ocurre a menudo, estaba previsto para otros actores, pero Brooks se decidió finalmente por este trío de ases, tan bien compenetrados que terminas por obviar la exageración propia del género para meterte en la pantalla y acabar riendo y llorando con los personajes.

También resulta notable la participación de Cuba Gooding Jr., una personalidad cinematográfica con sello propio, que aquí encaja muy bien.

Algún punto suelto

Quizá la aceptación tan sumisa de un niño de ocho años y la excesiva comprensión de la madre de Carol, que cuida de él mientras su hija recibe algún que otro ligue en casa, rechinan algo en esta historia, pero ya se sabe que debe haber siempre algún detalle imperfecto para que un personaje o una historia sean verosímiles. Igualmente, el hecho de que una persona con un carácter tan odioso escriba novelas románticas hace pensar en principio que son características demasiado opuestas para un mismo personaje. Los guionistas lo resuelven en el pequeño diálogo con la secretaria de su editor. Ella le pregunta admirada: “¿Cómo logra describir tan bien a la mujer?”. Y él le contesta con la minuciosidad de una respuesta meditada: “Pienso en un hombre y le elimino la sensatez y la responsabilidad”.

Banda sonora y cartel

El compositor Hans Zimmer ameniza esta cinta con una música alegre y ligera, de fanfarria suave, como si quisiera poner sorna a la historia mediante piezas como Too much reality. Entre las canciones que se emplean en las secuencias, aparece la oportuna melodía de Always look at the bright side of life, que Melvin toca al piano tras haber devuelto el perro a su dueño. “¡Por un perro, por un perro feo!”, dice casi llorando mientras toca para levantar el ánimo. Y es que está herido de muerte: con tanta ternura y amor, anda perdido porque ya no puede ser el de antes.

La imagen del cartel no podía estar mejor escogida: Melvin, con guantes de plástico, alza en el aire al perro como si fuera un bebé y lo mira con cariño. Un indeseable con corazoncito.

La cámara

Un paneo de la cámara que se iza desde abajo, agrandando el encuadre para mostrarnos a un Simon derrotado en medio de todos sus bienes amenazados por la quiebra, nos dice sin palabras que los pierde o se va a llenar de deudas.

Excelente plano de los peatones caminando en una acera de Nueva York: solo se filman los pies y aún así se reconocen los de Melvin, queriendo evitar que le rocen y causando desastres a su paso. Una magnífica estampa de Melvin en sociedad.

El montaje paralelo de unas tomas de él y ella haciendo el equipaje en sus respectivas casas consigue acentuar sobremanera la comicidad del orden maniático de él.

Tampoco necesita palabras el detalle fugaz de la imagen del suelo del recibidor enladrillado con teselas que Melvin cruza de un salto para no “pisar raya”. Otro buen recurso de cámara.

La gran soltura de los trabajos de cámara se complementa con un excelente montaje que proporciona un buen ritmo y con buenas tareas en la ambientación de interiores y el vestuario de los personajes.

Cierre

Una comedia perfecta, llena de situaciones cómicas y diálogos inteligentes, ganadora de dos Oscar y tres Globos de oro.

Si le ha gustado, puede que estas sean también de su agrado Cuando menos te lo esperas (Something’s Gotta Give, Nancy Meyers, 2003), Se acabó el pastel (Heartburn, Mike Nichols, 1986) o A propósito de Schmidt (About Schmidt, Alexander Payne, 2002). Las tres protagonizadas por Jack Nicholson.

 

Crítica elaborada per Emma Marzábal de la Biblioteca Josep Soler i Vidal (Gavà) en el marc del projecte Escriure de cinema

Un gran espectacle per a tots els públics

El paciente inglés (The English Patient, Anthony Minghella, 1996) és la tercera pel·lícula del seu director. Basada en la novel·la homònima de Michael Ondaatje publicada el 1992, va rebre nou premis Oscar i sis premis BAFTA, entre altres, a més de gaudir d’un enorme èxit de taquilla.

La història es desenvolupa a la Toscana a finals de la Segona Guerra Mundial, i es presenta mitjançant flashbacks on els protagonistes estan ubicats a l’Egipte d’abans de l’esclat de la guerra i al dels dies posteriors. Aquesta disposició de l’espai-temps està nítidament estructurada, de manera que els fets són presentats a l’espectador de manera molt acurada i ordenada. Tot encaixa de manera precisa fins al tancament final de la història d’amor viscuda entre el comte d’Almásy, el pacient anglès interpretat per Ralph Fiennes, i Katherine Clifton, interpretada per Kristin Scott Thomas, una dona casada amb un dels membres de l’expedició arqueològica i topogràfica a la qual tots pertanyen. László Almásy, amb el cos totalment cremat i a les acaballes de la seva vida, va recordant els fets que l’han dut fins a les mans cuidadores d’Hana, la infermera de guerra interpretada per Juliette Binoche, en un petit monestir mig derruït de la Toscana. És a partir de subtils sons i fragments musicals i, també, de la lectura que Katherine li fa de fragments del llibre d’Heròdot que ell conserva i que és la seva única possessió, que Almásy recorda episodis del seu passat a partir dels quals anem reconstruint la seva història.

Estem davant d’una pel·lícula que podríem catalogar de drama romàntic de tall acadèmic. La història d’amor viscuda entre els dos protagonistes principals és tractada com un apassionament romàntic, de tal manera que la infidelitat ens és presentada, en aquest cas, com a inevitable, com un amor impossible que condueix els integrants del triangle amorós a un tràgic final enmig d’un marc geogràfic que també és protagonista gràcies a la cuidada fotografia: el desert del Sàhara proper a l’Egipte. A més d’una història d’amor en un paisatge exòtic, també tenim un marc històric incomparable com és el de l’Egipte d’entreguerres i el de la posterior invasió per part de l’Alemanya nazi. Alguns elements d’intriga i espionatge internacional envolten uns personatges que pertanyen a la Royal Geographical Society britànica i que es dediquen a explorar i cartografiar el desert, una feina molt valuosa i preuada per a tots els bàndols implicats en la guerra.

Tot i centrar-se en la història d’amor del principal protagonista, el comte d’Almásy (que està basat molt lliurement en el personatge real del comte hongarès László Almásy, explorador, aventurer i finalment, espia al servei de l’Alemanya nazi), la pel·lícula també ens presenta altres històries protagonitzades per la resta de personatges que acompanyen Almásy en els seus darrers dies en el petit monestir de la Toscana on tots conflueixen. És el cas de l’amor viscut entre la infermera Hana i el soldat sikh Kip, que ens permet conèixer l’estat de les coses fora del monestir. A la vegada, aquesta història també ens proporciona unes de les imatges més recordades del film: quan el soldat descobreix a l’Hana les pintures al fresc que Piero della Francesca va realitzar a la capella Bacci, totalment abandonada i a les fosques. Ella il·lumina amb una bengala i per mitjà d’una politja unes imatges que també serveixen per enllaçar amb les del descobriment de la cova dels nedadors per part Almásy, una localització clau en el desenvolupament de la pel·lícula.

L’altra història que també se’ns explica és la de Caravaggio, personatge interpretat per William Dafoe, que apareix al monestir i busca Almásy per passar comptes amb el passat. Aquesta situació ens permetrà aprofundir en detalls i fets de la vida d’Almásy i acabar de lligar caps.

En definitiva, tenim una història d’amor i aventura, un paisatge exòtic i un context històric agitat a escala internacional. Els ingredients estan perfectament mesclats i dosificats per conformar una pel·lícula atractiva i confeccionada per fer gaudir a tots els públics, una d’aquelles obres que, més que mai, cal gaudir al cinema o en una pantalla tan gran com sigui possible.

Què seria del cinema si de tant en tant no es fessin pel·lícules així, ben facturades, amb una bona trama atractivament emmarcada en l’aspecte històric i geogràfic, amb dosis d’aventura, exotisme i amor apassionat, amb bons actors, que ens reconciliïn amb el cinema entès com un gran espectacle per a tots els públics, el gran cinema de Hollywood, on el fons i la forma es combinen de manera harmoniosa, un cinema agraït i fet per fer gaudir que funciona bé a taquilla?

Crítica elaborada per Gerard Arbues. Bib. Santiago Rusiñol. Sitges. Projecte Escriure de Cinema.

Schnitzler és un autor vienès de professió neuròleg i amic personal de Sigmund Freud. Les seves obres recullen moltes de les idees sorgides del psicoanàlisi, com la pulsió sexual o el món dels somnis, per explicar les causes ocultes en el comportament humà. Li agradava mostrar la decadència de la societat burgesa vienesa, a la qual pertanyia, i la supremacia del desig sobre de les convencions socials.

Als anys 60 Kubrick va comprar els drets per filmar Història somiada però no va ser fins l’any 1999 que surt a la llum Eyes Wide Shut. L’exploració, en una parella adulta, burgesa i novaiorquesa, del abisme de la psique, fascina al director. Eros i Tànatos en estat pur.

El protagonista, Fridolin, un metge vienès de posició acomodada, representa la dualitat entre l'amor i la infidelitat, entre la vida i la mort, entre el dia i la nit. El relat està impregnat d’una delicada frontera entre els dos mons: el real, lluminós i regentat per la seva dona Albertine, i la seva filla; i el somiat, la nit on el plaer es superposa al treball.

El cicerone entre els dos mons és un antic company d’universitat, ara dedicat a la música, que li parla de una societat secreta de rituals eròtics i arcaics. Què és més real el somni de la seva dona o l’experiència viscuda aquella nit?

Certament els somnis es recordaven... Però també n’hi havia que s’oblidaven del tot i només en quedava una mena d’estat d’ànim enigmàtic, un atordiment misteriós. O bé es recordaven al cap d’un temps, de molt temps, i no se sabia si una cosa s’havia viscut o només s’havia somiat. Només..., només...!

Realitats terribles que no podem deixar de mirar.
Amores perros (Alejandro González Iñárritu, 2000) és l’òpera prima d’Alejandro González Iñárritu, i una de les seves millors creacions, La seva força cinematogràfica només és comparable, dins de la filmografia del realitzador, a 21 gramos (21 Grams, Alejandro González Iñárritu, 2003) o Babel (Alejandro González Iñárritu, 2006). Molt probablement degut a la participació de Guillermo Arriaga com a guionista: el moment en què tots dos van deixar de treballar plegats va marcar un punt d’inflexió en la filmografia del director mexicà.

González Iñárritu ens ofereix un retrat d’una societat mexicana amb una gran jerarquia social i de gènere, on la violència és un fet quotidià. El cineasta ens enfronta als nostres propis dimonis com a ens social i mostra la cruesa d’una realitat que no volem veure, però que existeix. Sovint, amb la càmera fixa, plantada en un punt concret, veiem transcórrer davant dels nostres ulls l’acció, una realitat de la qual n’apartaríem la mirada, però que no podem deixar de mirar a la pantalla. Aquesta realitat ens molesta i ens fereix, però també ens atrapa gràcies al poder narratiu del film.
La pel·lícula, de durada llarga, gira entorn de la vida de tres personatges i dels seus gossos, d’aquí el títol. Octavio, Valeria i el Xivo, són tres persones amb unes vides completament diferents, així i tot amb un important concepte en comú: l’amor, sovint, fa mal. Un espectacular accident de cotxe serveix com a nexe d’unió entre les tres històries d’aquests personatges, que són independents però que succeeixen en una mateixa línia narrativa. Les vides dels tres protagonistes s’entrecreuen de manera gairebé casual durant tota la pel·lícula. Tot i que ells mai arriben a conèixer-se, les decisions que prenen acaben afectant els altres. En aquest aspecte podem veure la influència d’alguns directors del cinema americà dels anys noranta que han narrat històries de vides creuades, com ho va fer Tarantino a Pulp Fiction (Quentin Tarantino, 1994), Rober Altman a Vides encreuades (Short Curts, Robert Altman, 1993) o Paul Thomas Anderson a Boggie nights (Paul Thomas Anderson, 1997). Però alhora, el director impregna el film del seu segell personal, reflectint-hi el seu compromís amb la realitat que l’envolta.

La pel·lícula comença amb una seqüència trepidant, de poc més de dos minuts, que colpeix l’espectador. La seqüència, d’un muntatge excepcional, combina diversos plans curts i ràpids des de diversos angles que ens mostren la desesperació d’Octavio per salvar la seva vida i la del seu gos, mentre condueix a tota velocitat pels carrers d’una ciutat de Mèxic convulsa i desendreçada. Durant aquests segons, l’espectador queda contagiat d’una sensació d’angoixa creixent. I aquesta sensació és la que, des d’aquest moment, t’atrapa per a la resta de la pel·lícula.
Partint d’aquest inici abrupte, el guionista utilitza un salt en el temps per situar-nos en el principi de la història d’Octavio. A partir d’aquest moment, el temps es transforma en un ens totalment flexible: en alguns moments les escenes de més acció, on les coses passen ràpidament i la càmera es mou constantment mostrant una realitat delirant, violenta i vibrant, es contraposen a escenes marcades per un tempo lent, plenes de primers plans i plans subjectius, com l’escena en que El Xivo, entre llàgrimes, confessa els seus sentiments.
A Amores perros, González de Iñárritu ens parla dels protagonistes de la pel·lícula a través dels seus gossos, els quals reflecteixen el costat més animal dels seus amos. La càmera adopta sovint la visió del gos i ens ofereix plans arran de terra que semblen recalcar el comportament animal de la persona.

En la pel·lícula, l’amor és el motor que mou als protagonistes cap a un canvi, cap a intentar aconseguir una vida millor. Aquesta premissa ens podria conduir a un final feliç, però aquest no és el tarannà d’Amores perros: ben al contrari, ens mostra la versió més descarnada de l’amor i ens convida al patiment. En les tres històries, l’amor estarà ple d’enfrontaments, d’egoisme, de dificultats i decepcions. És un amor embrutit per les circumstàncies. 
Especialista en la utilització de les metàfores visuals, el director utilitza els primers plans i els plans subjectius per posar èmfasi en allò que ens vol mostrar: objectes de la vida quotidiana, mirades perdudes, mirades neguitoses, somriures a mitges, llàgrimes i carícies, enfocades de tan a prop que commouen, imatges que expressen molt més del que ho farien les paraules. El realitzador aconsegueix que empatitzem amb els personatges des del primer moment, que entenem el seu dolor malgrat la distància entre ells i nosaltres.

Personalment crec que Amores perros representa una manera de fer cinema que ha d’existir, un cinema que ens mostra el costat més fosc de l’esser humà, que et remou per dins, que et fa pensar i que et sensibilitza amb els problemes més cruents de les societats actuals. 

Crítica elaborada per Úrsula Losada. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet. Projecte Escriure de Cinema
 

Grandma és d’aquestes pel·lícules que no es poden concebre sense l’actriu que interpreta el paper principal. El director Paul Weitz va reconèixer que mai no hagués existit Grandma si no hagués conegut la Lily Tomlin, que dóna vida al personatge protagonista. El film és una Road-Movie que es desenvolupa als carrers de Los Angeles, també és una historia sobre l’avortament, sobre la màgica complicitat entre àvies i netes, sobre prejudicis socials,  però principalment és una historia de dones, de dones que van per la vida sense demanar permís, sense disculpar-se per prendre allò que és seu.

 

Més informació:

• Especial LGTBI
• Pel·lícules que surten de l'armari

Recomanada pel Prestatge de Cinema

Un llarg i calorós estiu en Thamesmead, al sud de Londres. Jamie Gangel falta sovint a l'escola i es passa el dia veient la televisió de l'apartament, on viu amb la seva mare. En el pis del costat viu Leah que, després d'haver estat expulsada de l'institut, es passa el dia escoltant els discos de Mama Cass.

Amb un plantejament senzill, la pel·lícula, que va rebre molt bones crítiques als festivals de Canes i Donosti; s’acosta des d’una mirada tendra al descobriment del primer amor.

 

Més informació:

• Especial LGTBI
• Pel·lícules que surten de l'armari

Recomanada pel Prestatge de Cinema

Belle de Jour (Luis Buñuel, 1967) és una pel·lícula icònica, dirigida pel director de cinema espanyol més internacional i l’únic que va rebre un Lleó d’or, premi rebut a la Mostra de Venecia del 1967 amb ocasió d’aquesta obra sobre fantasies obscures que continua sent un referent en la història del cinema. El film està protagonitzat per una jove Catherine Denevue, amb la qual el realitzador va acabar congeniant encara que no estava del tot convençut de la seva elecció per un paper que broda: el d’una dona rossa, gèlida i volcànica al mateix temps. Del film se'n podria fer un resum molt ràpid si l'has vista fa anys. Si no l’has vista i parles d’oïdes, Sévérine és una dona bellíssima, aparentment freda, insatisfeta, amb un marit guapo i comprensiu, metge acabalat, que li proporciona una vida plàcida i una mica avorrida, sense al·licients, amb el que no és capaç de mantenir relacions plenes… Alhora, ella té fantasies sexuals recurrents amb altres homes, somnis sadomasoquistes que la fan malviure fins al dia que decideix saltar la barrera i fer-los realitat en una casa de cites, prostituint-se, en una hora poc habitual: de 14.00 a 17.00 hores. Per aquest motiu, la madame del bordell li tria l’escaient nom de guerra de Belle de Jour.

La pel·lícula comença i acaba de la mateixa manera, amb un cotxe de cavalls amb picarols que fan un soroll enigmàtic (el sentit del qual no entens inicialment). Està conduït per dos lacais, abillats a l’antiga com la calessa que porten. Quan la veus per primer cop, et penses que és una pel·lícula que comença pel final on el marit assabentat de la traïció de la seva dolça esposa la vol castigar d’una manera esgarrifosa i permet que els lacais la fuetegin i la violin. No és pas així: és un somni que la protagonista somia desperta molt sovint, perquè somia que el seu marit la castiga per una cosa que encara no ha fet. Quan surt del capteniment, amb el marit al costat a l’habitació que comparteixen amb dos castos llits individuals, comences a veure la curiosa relació que mantenen tots dos.

La pel·lícula et descol·loca sovint. No saps quan ella somnia o quan ella imagina, no saps quins són els seus anhels ni quin passat arrossega. Hi ha dos moments que ens mostren una Sévérine nena: veiem un home gran amb una granota de treball bruta que la petoneja (ella, mig paralitzada, es deixa fer) i també el dia de la seva comunió, quan ella es nega a combregar. Mitjançant aquests dos moments fugaços, ens podem imaginar un possible passat d’abusos que l’han portada on és ara i que la fan ser una dona que no pot tenir relacions amoroses amb normalitat, que necessita la humiliació, que la dominin, que li facin mal.

Arran de la conversa que Severine té amb una amiga sobre una coneguda que es prostitueix per diners, a ella li comença a picar la curiositat. Li demana al seu marit si ha anat mai amb prostitutes. Ell li deixa anar una frase en llatí sobre la necessitat sexual dels homes («semen retentum venenum est») que a ella l’ofèn molt. El que l’acaba de decidir és la conversa amb el senyor Husson, l’amic ric i desvagat que intenta seduir-la sense èxit… Ella és una dona virtuosa, però pren nota de l’adreça que ell li menciona i hi compareix.
I comença la desfilada de puters de les catorze a les disset hores. Comença malament, vol i dol, intenta marxar. A la primera bufetada que rep, però, veu que ha trobat el que estava buscant. Li agrada la submissió, que li facin mal, que la forcin. La primera vegada que la veuen riure de veritat, amb ganes, és després d’estar amb un client gros i asiàtic sinistre, de gustos sexuals salvatges. Totes aquestes experiències la faran ser més feliç a casa, estarà més predisposada a satisfer al seu marit, amb més ganes de tot. Aquesta doble vida, sorprenentment, li portarà estabilització i benestar amb el seu marit.

Aquesta establitat trontolla quan apareixen pel bordell dos quinquis, delinqüents de poca volada. Un d’ells és un murcià, interpretat per Francisco Rabal, amb un francès macarrònic i un posat fatxenda i prepotent, que fins i tot es marca un cante jondo. Aquests dos personatges faran que la història derivi cap al melodrama. El més jove, amb una dentadura de ferro com un malvat de James Bond, amb el seu bastó gitano i uns mitjons liles foradats, contrasta amb la bellesa i pulcritud de la Belle de Jour. Perdrà el cap per ella, i, com que no és correspost totalment, acabarà provocant una tragèdia.
Buñuel desplega en aquesta pel·lícula, en la qual va disposar de molts mitjans, les mateixes dèries que en films seus més modestos. Treballa tot el seu imaginari de somnis i de símbols, alguns molt evidents i altres més subtils. Apareixen els traumes, la psicologia, l’erotisme i la hipocresia de la societat burgesa, tot sota la seva mirada de surrealista.

El vestuari de Catherine Denevue, dissenyat expressament per un jove i ja triomfador Yves Saint Laurent, és extraordinari i molt necessari per explicar el personatge. Els colors i dissenys dels vestits que du l’actriu depenen de què li passa: vesteix de vermell quan s’imagina violada i maltractada, de blanc virginal quan la volen seduir, amb una bata fàcil de treure (però glamurosa) quan exerceix de prostituta… Al final, ja condemnada a una vida com a cuidadora del seu impedit marit, apareix com una col·legiala abnegada de vestit negre amb coll blanc, o com una monja. 
Els símbols premonitoris, els gatets que miolen, els cascavells dels cavalls cada vegada que la protagonista somnia, els duels, els espiells per espiar, la cadira de rodes, la caixa del client xinès que el director mai va voler revelar que contenia, però que a ella no li fa por... Després de cinquanta-cinc anys, Belle de Jour continua sent considerada una de les millors pel·lícules de la història del cinema. En cada visionament, hi veus alguna cosa nova que t’ha passat per alt. Per exemple, que als títols dels crèdits la ñ de Buñuel no hi és i apareix com a Bunuel. Curiós.

Crítica elaborada per Montserrat Cutrina. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet. Projecte Escriure de Cinema.

Las consecuencias de la muerte del amor

Lunas de Hiel (Bitter Moon, Roman Polanski, 1992) es un rocambolesco thriller psicológico, con un fondo dramático rebosante de pasión, amor, desamor y, ¿por qué no?, una historia de venganza.
Roman Polanski nos invita a adentrarnos poco a poco en esta aventura, que te coge de la mano y te arrastra con ella sin soltarla, haciéndote partícipe y dejándote eclipsado. El realizador nos muestra a unos personajes que tienen un universo interior propio. Alguno de ellos quizá no ha proyectado su lado más oscuro, con lo cual todas esas emociones aflorarán.
Conocemos poco de nuestra primera protagonista, Mimí (Emmanuelle Seigner, una de las musas de Polanski y su mujer en la vida real). Solo sabemos que es bailarina, así que nos dejaremos llevar por lo que vemos: a priori, una bella jovencita rebosante de aire fresco y de mirada muy sensual. Su tono de niña ingenua la convierte en alguien aún más inquietante.
Nuestro principal protagonista, Oscar (Peter Coyote) es un hombre mayor que Mimí. De clase alta, educado, escritor, vive solo en un apartamento donde vemos muchos libros y una mesa de trabajo donde escribe sus novelas.
Por otro lado, nos encontramos a bordo de un barco a una pareja de británicos remilgados que hacen un viaje. Nigel (Hugh Grant) y Fiona (Kristin Scott-Thomas) se muestran aparentemente felices y contentos.  
En ese mismo crucero se cruzan las vidas de nuestros cuatro protagonistas: la pareja de tortolitos británicos y Mimí y Oscar, que aparece en una silla de ruedas a partir de ese momento. Oscar invita a Nigel a acompañarle a su camarote para explicarle la historia de su vida desde que conoció a Mimí. A partir de ese momento, Oscar se convertiría en el narrador del film.
Nigel, un chico políticamente correcto y con saber estar, va a entrar en un mundo sórdido a través de las vivencias que Oscar le relata sin censura, ni filtros, ni tabúes. Tanta intimidad intimida a Nigel. Aun así, este se verá sumergido y atrapado por la historia, hasta el punto de sentirse sediento por la curiosidad.
Dicen que la curiosidad mató a un gato. Esta narración es un claro ejemplo de dicho refrán.
Oscar relata a Nigel sus fantasías sexuales más tórridas y perturbadoras: actos de seducción lascivos y perversos, juegos de dominación y sumisión. Son temas que el polaco abordaría posteriormente en otra de sus películas, La venus de las Pieles (La Vénus à la fourrure, Roman Polanski, 2013), una de mis películas preferidas de Polanski.
La pareja no cesa de experimentar cualquier tipo de creación sexual, vive durante un periodo un intenso ritmo de vida. Hasta que, poco a poco, esa atracción de Oscar hacia Mimí se disipa hasta llegar a desaparecer. La enfermiza depravación hasta el traspaso de los límites más perversos y perturbadores emerge como consecuencia de la muerte del amor.
En este instante, la historia da un giro. En ocasiones, cruzar el umbral de lo correcto a lo prohibido solo está separado una línea muy delgada. Nuestro Nigel no la rompe, sino que la destroza: deja aflorar su lado más salvaje para saciar el animal que lleva dentro dando rugidos.
Entre Oscar y Mimí comienza una relación de humillación y sometimiento, algo que a Oscar le da un tremendo placer y ella le complace. No sé hasta qué punto este pacto forma parte todo del mismo rol, como forma de vida que más tarde es a la inversa: Mimí pasa a ser dominio de Oscar. Si rascamos un poquito y analizamos esta relación de amor y odio, nos puede parecer una notable radiografía al amor de pareja, desde sus tiernos e idealistas orígenes hasta la destrucción más total del amor y su desviación a los caminos más perversos de la venganza. Una persona puede estar casi obligada a cambiar su forma de ser por la conducta que han tenido hacia ella. Lo que a priori nos puede resultar una Mimi joven, ingenua y frágil, acaba convirtiéndose, después de que su interior haya quedado brutalmente machacado y herido, en una femme fatale llena de ira.
Como nota curiosa, en este segundo revisionado de la película he tenido tiempo de fijarme en pequeños detalles. Cuando Oscar conoce a Mimí en el autobús, este tiene un gran letrero detrás con un eslogan que dice: “Deshonrado sea el que mal piensa”. Esta frase sale en repetidas ocasiones, como si de un mensaje subliminal se tratara. Dudo que sea algo gratuito.
Me gustó el guiño de Erase una vez en América (Once Upon a Time in America, Sergio Leone, 1984), mientras el personaje de Oscar veía la televisión.
El trío actoral funciona a la perfección, bajo mi punto de vista. Hugh Grant es un actor que nunca me ha gustado, pero considero que es ideal para encarnar el personaje de Nigel por su semblante de chico que nunca ha roto un plato, pero que despierta al lado oscuro.
Emmanuelle Seigner está simplemente sublime, es toda fuerza. Se sumerge en un personaje cautivador e hipnótico cuyo carisma te atrapa. Se convierte en una auténtica encantadora de serpientes que rebosa sensualidad por los poros de su piel. Peter Coyote, metido de lleno en su personaje, nos ofrece momentos tan adorables como detestables. Y no he hecho mucha mención al personaje de Fiona (Kristin Scott-Thomas), mujer de Nigel, que tiene su parte participativa y al final adquiere un poco de más presencia. También veo muy integrada a la actriz en el personaje: tiene un perfil muy acorde.
El apartado técnico es correcto: buenos planos buscados. Me gusta que no quede en el olvido ese continuo movimiento de cámara simulando el balanceo del barco. En general hay una buena fotografía, con pequeños primeros planos de momentos íntimos, comunicativos en el uso de un lenguaje muy visual.
Y para concluir, me hago una pregunta: ¿será cierto todo lo que cuenta Oscar? ¿O, como buen escritor de novelas, simplemente ideó un juego de distracción para la pareja?

Crítica elaborada per Silvia Gómez de la Biblioteca Salvador Vives Casajuana (Sant Vicenç de Castellet) en el marc del projecte Escriure de cinema.
 

La persecució macartista no va impedir que Joseph Losey continués amb la seva carrera cinematogràfica, ja que va emigrar a Anglaterra i des d'allà va realitzar grans obres, com El sirviente. En aquesta pel·lícula senzilla, de decorats sobris que recorden el plató d'un teatre, un londinenc de classe alta contracta un majordom que sembla l'empleat ideal, però que de mica en mica esdevindrà un gran manipulador, capaç d'extorsionar el senyor de la casa per aprofitar-se al màxim de la seva vulnerabilitat.

 

Més informació:

• Especial LGTBI
• Pel·lícules que surten de l'armari

Recomanada pel Prestatge de Cinema

Som a París l’any 1971. La Delphine coneix a la Carole. La primera, filla de camperols, es muda a la capital per aconseguir la independència econòmica i ser propietària de la seva pròpia vida.

La segona té parella i viu feliçment els començaments del moviment feminista. A Delphine, misteriosa i reservada, li agraden les dones. Carole ni es planteja aquesta possibilitat. De la seva trobada sorgeix una història d'amor que desequilibrarà les seves vides en ensopegar amb la realitat.

 

Més informació:

• Especial LGTBI
• Pel·lícules que surten de l'armari

Recomanada pel Prestatge de Cinema.

Nic (Annette Bening) i Jules (Julianne Moore) són un matrimoni de lesbianes que viuen a Califòrnia. Cadascuna ha donat a llum a un nen amb el mateix donant d'esperma. Nic és ginecòloga, la principal font d’ingressos de la família i ha adoptat el rol de mare estricta, mentre que la Jules, una mestressa de casa que està intentant muntar un negoci de disseny de paisatge, és més relaxada i oberta.

El fill menor de la parella, en Laser vol trobar al seu donant d'esperma, però ha de tenir 18 anys per fer-ho i, per això demana a la seva germana gran, la Joni que es posi en contacte amb el banc d'esperma que determina que en Paul (Mark Ruffalo) és el donant.

Els tres es troben. Joni està impressionada pel seu estil de vida bohèmia, i Paul s'entusiasma per estar en les seves vides. Joni i Laser juren guardar el secret per no molestar a les seves mares però la Jules i la Nic ho esbrinen i conviden a Paul a sopar. Quan Jules revela que ella té un negoci de disseny de paisatges, Paul sol·licita els seus serveis per arreglar el seu jardí. Jules està d'acord, però a Nic no li agrada la idea que en Paul es fiqui a les seves vides.

 

 

Més informació:

• Especial LGTBI
• Pel·lícules que surten de l'armari

Recomanada pel Prestatge de Cinema.

Comèdia dirigida per William Wyler l’any 1966 i protagonitzada per Audrey Hepburn, Peter O'Toole, Eli Wallach i Hugh Griffith. 

Situada a Paris, el col·leccionista d’art Charles Bonnet (Hugh Griffith) és en realitat un falsificador de quadres que viu amb la seva filla Nicole (Audrey Hepburn) i està organitzant el préstec de l’estatueta Venus de Cellini, valorada en un milió de dòlars, a un museu molt important de la ciutat.

Però la Venus no és autèntica, és una còpia que va fer l’avi de Nicole fa molts anys. Per això abans que els tècnics del museu ho puguin descobrir contractarà a Simon Demott (Peter O’Toole) un refinat lladre per robar-la del museu on s’exposa.
Una pel·lícula entretinguda, molt elegant i amb magnífics actors. 
Amb música de John Williams i vestuari de Givenchy.

No és una de les pel·lícules més conegudes d’Audrey Hepburn, però la volem destacar pel gran encert en la tria dels actors principals i els secundaris com Moustache, Jacques Marin i Charles Boyer i per les situacions còmiques durant tota la pel·lícula, sobretot a les escenes de la preparació i robatori al museu.

Més informació:

• William Wyler a les Biblioteques
• William Wyler a la Viquipèdia
• Como robar un millón

Recomanat per Núria Munt. Bib. Àngel Guimerà. Matadepera.

Al desastrós Brian Cohen el confonen amb Jesucrist un munt de vegades; va néixer a l’estable veí del de Jesús el mateix dia i el seu destí queda lligat per sempre al destí del fill de Déu. A partir d’aquí assistim a tota una sèrie de confusions delirants i divertidíssimes; una sàtira amb gags memorables i subversius que et faran petar de riure. Estem davant de la millor cinta d’humor de tots els temps, i ho diem sense exagerar, i això segons el parer de diverses revistes especialitzades i cadenes de televisió i de qualsevol que hagi tingut la sort de poder-la gaudir. Obra del grup britànic d’humoristes Monty Python, va ser dirigida per Terry Jones l’any 1979 i escrita pels Monty Python (Terry Jones, Terry Gilliam, Eric Idle, John Cleese, Michael Palin i Graham Chapman). La pel·lícula va ser el tercer llargmetratge que van filmar els Monty Python juntament amb Els cavallers de la taula quadrada i El sentit de la vida. Les escenes més divertides de la història del cinema les trobem a La vida de Brian i podem dir sense equivocar-nos gens ni mica que són 93 minuts de riure assegurat; una veritable obra mestra de la comèdia britànica i internacional. La cinta va ser acusada de blasfèmia i prohibida en alguns països, però l’escàndol va tenir un efecte de rebot que la va convertir en un veritable èxit de taquilla.

Més informació:

• Terry Jones a les Biblioteques
• Monty Python a les Biblioteques
• Trailer de la Vida de Brian

Recomanat per Begoña González Saavedra. Bib. Mestre Martí tauler. Rubí.

Sabíeu que l’escriptor Philippe Claudel també és director i guionista de cinema? Després de guanyar els prestigiosos premis Goncourt i Renaudot amb les seves obres literàries va dirigir aquesta pel·lícula guanyadora de dos Césars i un BAFTA.

La pel·lícula ens explica com Juliette surt de la presó després de passar 15 anys tancada per un crim terrible. La seva germana petita Léa la convida a quedar-se a casa seva. Les germanes es retroben com dues estranyes. Léa era petita quan Juliette va marxar. Però poc a poc els records i la convivència van refent la relació i Juliette va tornant a viure de nou.

Una història que ens mostra com reconstruir una relació des de la desconfiança i a un mateix des de la buidor més absoluta i on tot rutlla perfectament gràcies a la commovedora interpretació de les actrius protagonistes, Kristin Scott Thomas i Elsa Zylberstein.

Més informació:

• Philippe Claudel a les Biblioteques
• Philippe Claudel a la Viquipèdia
• Hace mucho que te quiero. Filmaffinity

Recomanat per Bib. Ripollet. 

Daniel Lefebvre (Philippe Torreton) és el director de l'escola d'un barri marginal d'un poble miner del nord de França, més del trenta per cent de la població  del qual es troba en una situació vulnerable a causa de la crisis de la industria minera. Un dia es troba en una situació difícil quan la mare d'una alumna arriba beguda a l'escola i deixa el seu nadó i la seva filla de cinc anys.

Una pel·lícula, entre la ficció i el documental, meravellosa per la seva sensibilitat i duresa sobre el poder de l’educació i la funció social dels mestres per tal de reduir la bretxa social i la marginalitat. També és una critica ferotge a la impassibilitat i inacció del sistema administratiu i polític davant de situacions de crisi social i econòmica. Quan s’estrenà va ser criticada per pessimista i, fins i tot, per apropar-se al miserabilisme. No obstant això, la tenacitat del director per lluitar contra les injustícies, malgrat no sempre trobar-ne solucions és un crit a l’esperança i a la possibilitat de crear un món millor.

 

Hoy empieza todo (Ça commence aujourd'hui, 1999) és una pel·lícula del director, guionista, actor, productor i crític de cinema francès Bertrand Tavernier (Lyon, 1942 – Sainte-Maxime, 2021). Guanyadora del Premi Internacional de la Crítica FIPRESCI, Menció d’Honor al Festival de Berlín (1999), i del Premi del públic al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià (1999).

> Què n’ha dit la crítica?

"Una de las películas más emotivas de uno de los mejores directores del mundo." Carlos Boyero (Diario El Mundo)

"Hermosa, bellísima, prodigiosa... una obra maestra del cine moderno." Ángel Fernández Santos (Diario El País)

Recomanada per Glòria Massana. Biblioteca El Molí de Molins de Rei. 

Paul Atreides, un jove brillant que ha nascut amb un destí més gran que ell mateix, haurà de viatjar al planeta més perillós de l'univers per a assegurar el futur de la seva família i de la seva gent. Mentre les forces del mal s'enfronten per a fer-se amb un dels recursos més excepcionals del planeta, que té el poder de desbloquejar tot el potencial de la humanitat, només els que aconsegueixin dominar les seves pors podran sobreviure.
*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

El jove doctor Yasuoto torna al seu poble després d'estudiar a Nagasaki, però, quan arriba, pateix una gran desil·lusió: en lloc de ser nomenat mèdic del shogun l’envien a una clínica que compta amb molt pocs recursos i està dirigida per un metge dit "Barbarroja".

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Quatre amigues inseparables en l’adolescència es tornen a trobar en la ciutat de l’extrarradi que les ha vist créixer per reviure una autèntica i tragicòmica amistat. 
Premi Goya 2021 a la millor direcció novell (Carol Rodríguez Colás).
*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Charu (Madhabi Mukherjee), una esposa a de l’alta societat bengalí, viu una vida solitària i ociosa a l'Índia de la dècada de 1870. El seu marit Bhupati Dutta (Shailen Mukherjee), que dedica més temps al seu diari polític que al seu matrimoni, veu la seva soledat i demana a uns familiars que li facin companyia. Al mateix temps, el cosí de Bhupati, Amal (Soumitra Chatterjee), un aspirant a escriptor arriba a casa acabant els seus estudis universitaris. Després d’uns mesos, els sentiments de Charu i Amal aniran més enllà de l'amistat. Una història melodramàtica de passions profundes basada en el relat Nastanirh de Rabindranath Tagore i ambientada a finals del segle XIX, quan la Índia encara era una colònia anglesa.

 

Charulata: la esposa solitaria (Charulata, 1964) és una pel·lícula dirigida pel cèlebre director indi Satyajit Ray (Calcuta, 1921-1992), creador d’obres cabdals de la història del cinema com: Pather Panchali (1955), Aparajito (1956), Apur Sansar (1959) -també coneguda Trilogia d’Apu- El salón de música (1958) o La diosa (1960). El director francès Jean-Luc Godard va confessar que Charulata era la seva pel·lícula preferida de tots els temps. Així mateix, el propi director la considerava com la millor de la seva filmografia. Amb ella va aconseguir l’Os de Plata a la millor direcció al Festival de Berlin de 1965.

> Què n’ha dit la crítica?

"Magistral (...) despliega su magia a través de una superficie plácida, formada por sinuosos trávelin, que revela un fondo tempestuoso, que se manifiesta mediante violentos zooms." Manu Yáñez (Fotogramas)

Recomanada per Glòria Massana. Biblioteca El Molí de Molins de Rei. 

A ningú amb dos dits de front se li acudiria abordar aquesta adaptació, per això agraïm infinitament a la gent de Libros del zorro rojo haver-se atrevit a fer-ho. I qui millor col·laboracionista que un altre artista amb una empremta tan personal com l’alacantí Pablo Auladell.

Tots sabem que el Cuirassat Potemkin (1925) es una de les més grans fites de la història del cinema, amb una inoblidable escena a les escales del port d’Odessa, a Ucraïna. El letó Sergei Eisenstein (1898–1948) dirigeix aquesta mostra de l’expressionisme i de la propaganda soviètica, i ho fa de manera magistral, però això ja ho posa als llibres d’història.

Auladell aconsegueix l’impossible, amb un dibuix brut però apassionat, en blanc i negre però amb alguna taca vermella carregada de sentit. Té la capacitat de parar el metratge del film i posar-lo al servei a la narració gràfica, construint en vinyetes la seva pròpia adaptació, d’intenció clarament literalista.

No és condició imprescindible conèixer la pel·lícula, el còmic es gaudeix igual tant si es vincula a l’original com si no. De totes maneres una contextualització sempre ajuda, i això ho trobem a l’epíleg.

Potemkin és, amb tota la seva fúria, una bonica mentida que parla de la dignitat i de la noblesa.

Recomanat per Jaume Vilarrubí. Bib. Josep Soler Vidal de Gavà

Braquo (2009-2016) és una sèrie contundent fins i tot abans de començar, en prendre el seu nom del terme francès “braquage”, que fa referència als atracaments armats de bancs. Va ser creada per l’expolicia Olivier Marchal, que va inspirar-se en les vivències personals per idear la història:

Eddy Caplan, Walter Morlighen, Théo Vachewski i Roxanne Delago són agents d’un grup especial d’intervenció de la policia judicial a l’extraradi de Paris. La dinàmica del seu grup salta pels aires quan el seu cap, Max Rossi, és acusat falsament de mala praxi en un cas i acaba suïcidant-se. Aquest fet marca un punt d’inflexió en el grup, que, amb l’objectiu de venjar el seu cap, ideen un pla per restablir-ne la seva reputació.

L’activitat de Caplan i la resta de l’equip no passa desapercebuda a l’Àrea de Recursos Interns on l’agent Vogel, enemic declarat de Caplan, sotmetrà les actuacions del grup a un escrutini constant tot buscant proves que vinguin a demostrar la davallada del grup a pràctiques il·lícites fora de l’ètica policial.  

Més informació:

• Olivier Marchal a les Biblioteques
• Fitxa
• Braquo. La fuerza bruta debe ser controlada siempre

Recomanat per Sílvia Vilarrasa. Bib. Núria Albó. La Garriga.

La desdicha de los amantes con mala estrella

Los Tarantos (Francisco Rovira-Beleta, 1963) surgió como una nueva propuesta de cine comercial y entretenimiento, sin ánimo de trascendencia. Pasado el tiempo se ha convertido en un documento social y antropológico de una Barcelona (Bajarí) desaparecida y olvidada donde se refleja el mundo y costumbres gitanas como nunca antes se habia tratado en el cine español. 

El director Rovira-Beleta hizo una cuidadosa recreación, según las directrices de Paco Revés, un erudito sobre el uso y costumbres de los romaníes (con los que había convivido largo tiempo). 

Los Tarantos está inspirada en Romeo y Julieta, de William Shakespeare, y especialmente en Bodas de sangre, de Federico García Lorca (hasta ese momento prohibido por la dictadura desde su asesinato en 1936).

La película sobresale por la utilización dramática del flamenco como expresión de la alegría, el dolor, el consuelo o el grito desgarrado.

La trama argumental gira en torno a dos familias, Tarantos y Zorongos (nombre de dos palos del flamenco), enemistadas desde la muerte del patriarca de los Tarantos por un asunto de amores no correspondidos. No hay esperanzas de reconciliación. 

La familia de los Tarantos sobrelleva, con la ayuda de su afición al cante y al baile, su vida en el Somorrostro. El Somorrostro era un asentamiento miserable de barracas que estuvo situado en lo que hoy es el Puerto Olímpico de Barcelona, fue un lugar donde no se cubrían necesidades básicas de agua, luz, sanidad e higiene. Fue derruido poco tiempo después del rodaje. 

Angustias (Carmen Amaya) es la madre viuda del clan, mujer enérgica y de carácter, con grandes dotes de mando y respeto, capaz de todo para proteger a su familia.

Los Zorongos, gitanos apayados, ricos acomodados, son tratantes de ganado. Viven en la zona burguesa del barrio de Sants, cerca de la Plaza de toros de Las Arenas y el matadero municipal, actualmente Parc de l’Escorxador.

Rosendo (Antonio Prieto) es el patriarca y protector de la familia. Es un hombre resentido, mediocre y pendenciero, que reniega de su origen étnico hasta el punto de prohibir a los suyos el cante y el baile. Llega a decirle a uno de sus hijos: “deja ya de bailar que pareces un gitano”.

Rovira-Beleta recrea un casamiento, fiesta importante en la tradición gitana, en la que se practica el rito del pañuelo para probar la virginidad de la novia y demostrar con ello la honra de su familia. A continuación se rocía el cuerpo desnudo de la muchacha con pétalos de rosas. Y la boda continúa con el alzamiento y baile nupcial, el rompimiento de las camisas de los varones y el baño de arroz y peladillas.

El primer número musical que presenciamos en el filme sucede durante la boda, cuando los enamorados se encuentran por primera vez. Sin mediar palabra entre ellos, a través del baile y por medio de sugerentes pasos, miradas y contoneos, Juana Zorongo (Sara Lezana) ronea con Rafael (Daniel Martín).

Máximo Dallamano consigue una preciosa fotografía en exteriores durante el atardecer con luz menguante en la playa del Somorrostro, mientras la pareja decide sumergirse en el mar para besarse, ajena a todo.

Los jóvenes se comprometen con un juramento de sangre antes de conocer sus orígenes familiares. Acto seguido, comprenden los problemas que se avecinan.

Rafael presenta a Juana a su madre. Es un momento estelar de la película: la gran Carmen Amaya y Sara Lezana ejecutan unos bailes antológicos, de gran fuerza y plasticidad, que invitan a compartir la fiesta.

La Taranta acaba aceptando a la chica a pesar de un rechazo inicial, confiando en que la unión de los muchachos podrá reconciliar a las familias.

En el momento en que Angustias se dirige con su familia a pedirle la hija a Rosendo, éste le dice que Juana está comprometida con su sobrino Curro ‘el Picao’ (Manuel Martín), un gitano maltratador y cobarde que años atrás asesinó al patriarca de los Tarantos por orden de su tío (fenomenales escenas de gran intensidad dramática entre Carmen Amaya y Antonio Prieto).

Tanto a Rafael como a Juana la situación les llevará a tomar una decisión desesperada, seguida de acontecimientos trágicos y dolorosos.

Los bares tienen protagonismo en varios momentos de la película como testigos de la vida social del barrio.

El bailaor y coreógrafo Antonio Gades, en el papel de Moji, hizo su debut cinematográfico en esta película. Encarna a un jóven simpático, descarado, seductor de chicas extranjeras y fiel amigo de Rafael Taranto. Ambos ejecutan un maravilloso baile en las Ramblas barcelonesas durante la noche, con las mangueras de riego creando unos preciosos arcos luminosos mientras suena la guitarra de Peret.

Durante la Navidad de 1962 se produjo la que es conocida como la nevada del siglo en Barcelona. El director adelantó el rodaje y aprovechó para rodar a la pareja de novios en lugares destacados de la ciudad.

Cabe mencionar también el papel interpretado por dos chiquillos, Sole Taranto (Antoñita ‘la Singla’) y Jero Zorongo (Aurelio Galán ‘el Estampío’), cómplices de los amantes y esperanza de futuro para las familias (inolvidable escena cuando van a comprar brillantina, la dependienta les pide el envase y ellos dicen: “no hace falta, pónganosla en la cabeza”).

Los Tarantos es una película sobre gitanos, pero está interpretada por actores que no lo eran (excepto Carmen Amaya y los dos niños). Los personajes payos son anecdóticos y no tienen relevancia en la trama. El papel de Juana estuvo asignado en un principio a Micaela Flores Amaya ‘la Chunga’, pero ella lo rechazó porque consideraba que una gitana no besa a un hombre que no sea su marido. El film respira autenticidad con la presencia de figurantes gitanos interpretándose a sí mismos.

En el año 1963, el Ministerio de Información y Turismo, a punto de cumplirse los veinticinco años de paz, ideó el eslogan “Spain is different”. Intentaba cambiar para siempre la imagen de país aislado, paleto y de costumbres bárbaras. España no era peor, solo era diferente de la mayoría de países europeos.

Los carteles promocionales de reclamo turístico recurrieron a los tópicos como el flamenco, los toros o la Semana Santa, añadiendo otros conceptos más modernos como el sol, las playas, las discotecas y la gastronomía. Las campañas fueron todo un logro, puesto que se generaron grandes ingresos con la activación de negocios y trabajos vinculados al turismo.

En varias secuencias de la película, dos guiris suecas acompañan a Moji dispuestas a vivir experiencias rumberas al ritmo del ventilador de los gitanos catalanes.

La película se estrenó en el cine Comedia de Barcelona el dos de diciembre de 1963 y fue ninguneada por la crítica. En cambio, tuvo un éxito inmediato en taquilla, permaneciendo más de un año en cartel. Siguió su reconocimiento con premios a la cinta y a sus actores. Y sería la tercera nominación española al Oscar a la mejor película de habla no inglesa. La preciada estatuilla se fue para Italia y el filme 8½ (Federico Fellini, 1963).

Para Francesc Rovira-Beleta, Los Tarantos significó su reconocimiento internacional. Destacó tanto en la dirección como en la escritura de guiones, realizando excelentes películas y series de televisión.

Carmen Amaya, nacida en el Somorrostro en 1913, cantante y bailaora flamenca, consiguió grandes éxitos de crítica y público a lo largo de su carrera. Trabajó en los principales teatros del mundo, llegando a actuar en la Casa Blanca ante el presidente americano Roosevelt.

Durante el rodaje, Amaya se encontraba muy enferma. A pesar de ello logró una actuación magistral y se convirtió en el eje principal de la historia. Su prematuro fallecimiento le impidió ver estrenada la película.

Los Tarantos es el último legado de una maravillosa artista, mítica e irrepetible.

Considero que la película refleja el distanciamiento de clases, no por cuestión de etnia si no por el nivel social y económic. En definitiva, muestra el rechazo de los ricos hacia los pobres, un tema muy recurrente en la literatura y el cine.

 

Més informació:

• Ressenya a Filmaffinty

Crítica elaborada per Rafael Martín Fernández de la Biblioteca de Singuerlín-Salvador Cabré, Santa Coloma de Gramenet en el marc del projecte Escriure de Cinema.

Ricky i Abbie són un matrimoni anglès de classe obrera amb dificultats a causa de la crisi. Ell fa temps que està aturat, ella treballa gairebé tot el dia d'infermera geriàtrica a domicili i els seus fills travessen l'adolescència en aquesta difícil situació.

Ricky decideix fer un pas endavant i treballar com a repartidor autònom per a una empresa. El seu supervisor el sedueix amb la idea que aquesta feina el convertirà en un emprenedor. Ricky no treballarà per a ells, treballarà amb ells. No cobrarà salaris, sinó tarifes. Ell serà el seu propi cap i es marcarà els seus límits. Així decideix vendre el cotxe d'Abbie per finançar una furgoneta de segona mà.

Però la realitat serà diferent de com se l'han venuda. El supervisor està constantment a sobre seu. La seva ruta de repartiment no repercuteix en grans beneficis. Els destinataris dels paquets només semblen preocupats per l'estat de les seves compres, i qualsevol error el penalitza amb sancions que pagarà de la seva butxaca. L'única manera de prosperar és invertint gairebé tot el seu temps i esforç per conservar una ruta de repartiment que l'atorgui cert benefici.

Mentrestant, la vida de la seva família es va deteriorant. La feina de la seva dona ara es veu entorpida amb la venda del seu vehicle, perdent molt de temps amb el transport públic. Aquest sacrifici no comporta els bons resultats desitjats a la feina de Rick, i això portarà retrets per no tenir-la en compte abans de tirar endavant en aquesta arriscada etapa.

Tots dos amb prou feines tindran prou temps per dedicar-se als seus fills. Seb, el més gran, es mostra incomprès i tractarà de canalitzar la seva ràbia mitjançant l'art urbà. La seva germana Liza es veurà superada en comprovar com l'estabilitat familiar es fragmenta de mica en mica. Així la vida de Ricky entra en un cercle viciós on l'únic salvavides que contempla és mantenir-se amb la millor ruta de repartiment amb la seva furgoneta vella.

Ken Loach ja ens va mostrar la cruesa de la privatització del servei públic a "The Navigators" (2001) i la difícil situació laboral dels immigrants a "En un món lliure" (It's a Free World 2007). Aquí ens presenta un relat relacionat amb l'auge d'un perfil de treballador molt en voga aquests darrers anys: el repartidor autònom. Després de l'aparició de plataformes digitals de repartiment a domicili com Just Eat o Glovo, i l'enlairament de grans empreses de comerç electrònic com Amazon o AliExpress, la demanda d'aquest perfil d'ocupació va augmentar malgrat convertir-se en un dels més precaris del panorama laboral.

Aquesta pel·lícula mostra la difícil vida d'aquests treballadors. La suposada independència que li venen a Rick es tradueix en una total falta de responsabilitat per part de l'empresari, que només es preocupa en rebre beneficis i carregarà tots els errors als seus repartidors. Així el somni d'emprenedoria i progrés del protagonista es torna en un malson on, tanmateix, com Sísif, mai arribarà a assolir la seva meta per molt esforç i dedicació que dediqui.

Loach no ens presenta el seu protagonista com un heroi de classe obrera. Rick només és un pare normal amb un únic objectiu, tornar a sentir-se útil i recuperar la seva antiga posició a la família. Enredat pels cants de sirena d'un capitalisme entabanador, pensa que tot es resoldrà el dia que arribi a casa amb un sou d'empresari. No obstant això, la seva família només demana una cosa d'ell: que sigui amb ells quan se'l necessita. 

Recomanat per Joel Panadero. Bib. Vapor Badia. Sabadell.

Un cavall anomenat Harley-Davidson

Easy Rider (1969), l’òpera prima de Dennis Hopper com a director, coescrita i coprotagonitzada amb el seu amic Peter Fonda, és una road movie icona de la contracultura, emblema de la generació hippie i precursora del cinema indie americà. Beu del neorealisme italià i de la nouvelle vague francesa. Potser és per això que aquest film low cost va guanyar el premi a la millor òpera prima del Festival Internacional de Cinema de Canes del 1969.

L’obra explica com dos penjats, Wyatt (Peter Fonda) i Billy (Dennis Hopper), homenatgen el western canviant els cavalls per unes Harley-Davidson (màgica seqüència quan arreglen la roda de la moto al costat d’un granger que ferra el seu cavall) i circulen a la carretera al millor estil Kerouac pel sud dels EUA. El duo busca el més proper a la llibertat a través d'escenes caòtiques i personatges que poden semblar contradictoris com una comuna hippie o uns surenys feixistes.

 

També apareix un meravellós Jack Nicholson, nominat a l'Òscar, que brilla en els diàlegs de les nits al ras a la vora del foc on la marihuana i l'alcohol serveixen de fils conductors, on els actors van mostrar-se de la manera més natural (ja m'enteneu) i aprofitaven per criticar la societat ultraconservadora i racista d'una Amèrica que deien que «havia estat meravellosa i que no sabien quan havia deixat de ser-ho». Afirmaven que la por a la llibertat de l'individu que ells representaven era «el que feia perillosos als seus habitants», com podem comprovar després dramàticament.

No podem deixar de destacar la paranoica escena en forma de clip musical que té lloc al cementiri de Nova Orleans, on baixen de la moto i pugen a l’LSD per reprendre un viatge on afloren els seus fantasmes interiors.

Combinant postes de sol i llargs tràvelings per carretera, se'ns presenta el tercer protagonista de la pel·lícula: una música excepcional amb el bo i millor del rock de l'època (Bob Dylan, Jimi Hendrix, etcètera). Adquirir els drets de la banda sonora va contribuir a multiplicar per cent els guanys del film, juntament amb el fet que els joves es van llençar en massa als cinemes a veure les seves inquietuds reflectides per fi en la pantalla gran.

Crítica feta per Eva Balañà Fontanals de la biblioteca Can Pedrals (Granollers), en el marc del projecte Escriure de cinema.

País Basc, 1609. Els homes de la regió s'han anat a la mar. Ana participa en una festa en el bosc amb altres noies del llogaret. El jutge Rostegui, encomanat pel Rei per a purificar la regió, les fa arrestar i les acusa de bruixeria. Decideix fer el necessari perquè confessin el que saben sobre l’akelarre, cerimònia màgica durant la qual suposadament el Diable inicia a les seves servidores i s'aparella amb elles.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals