Només amb la portada ja queda clar que ens trobem davant d’un llibre il·lustrat molt acolorit i ple de detalls, que ens convida a explorar-lo amb calma per no perdre’ns res.

La frase “Quin món tan bonic” ens dona la benvinguda i un mapa mundi a doble pàgina ens prepara per al que descobrirem en les següents 54 pàgines. Amb unes il·lustracions llampants i un text breu i directe, les autores ens proposen un viatge en el que en un sol cop d’ull podrem conèixer i comparar  la riquesa i la diversitat del nostre món: animals, vegetació, construccions, banderes, transports, vestits, músiques…

Cada continent compta amb un capítol propi on hi trobem una fitxa tècnica amb les dades més rellevants: superfície, habitants, rius, ciutats, paisatges, una mica d’història. ..Ja sobre el mapa, hi apareixen il·lustracions divertides i amb un traç viu, dels monuments i paisatges principals, de la vida animal i altres curiositats que conviden a seguir descobrint.

El llibre està escrit per la reconeguda escriptora francesa Pascale Hédelin, que fa més de vint anys que es dedica a escriure històries i llibres de divulgació per a infants i joves i els acompanya a explorar el món. Les il·lustracions són obra de la xilena Pati Aguilera, que dona vida a l’Atles amb un estil orgànic, acolorit i ple de detalls. Com a curiositat, és la creadora del lloc web Cositas Ricas Ilustradas, on combina el seu amor per la cuina i la il·lustració.

És una lectura molt entretinguda per a infants —o no tan infants—, ideal per mirar sols o acompanyats, i a la qual segurament tornarem una vegada i una altra, perquè sempre hi haurà algun detall nou per descobrir. I ja us dic, que us vindran ganes de comprar un bitllet d’avió cap alguna banda.

Adequat de 9 a 10 anys.

Recomanat per Marta Mans. Bib. Can Pedrals. Granollers.

Per a joves amants de les aventures, la fantasia o la mitologia, qualsevol novel·la de Rick Riordan serà una bona elecció.

“El Lladre del llampec” és la primera novel·la protagonitzada per aquest jove estrany, dislèxic, amb símptomes del que avui s’anomena TDAH i objecte d’assetjament a les escoles on l’han anat expulsant. A en Percy li passen coses que no sap gaire bé com explicar i per mirar de fer-ho s’inventa històries fantàstiques.

Un bon dia els déus de l'Olimp li revelen que és ni més ni menys que un semideu, és a dir, el fill d'un déu i una mortal. I com a tal, haurà de descobrir qui ha robat el llampec de Zeus i així evitar que esclati una guerra entre els déus. Aquí començarà la primera missió del detectiu Jackson.

Aquest és el primer llibre de la saga “Percy Jackson i els déus de l'Olimp” i és altament recomanable si has llegit i t’han agradat d’altres sagues com les de Harry Potter o Cròniques de Narnia.

Més informació:

• Percy Jackson a Wiki Campamento Mestizo
• Videorecomanació de la Biblioteca Lolita Milà de Martorelles (min. 1:16)

Recomanat per la Biblioteca Lolita Milà de Martorelles.

"Els que marxen d'Òmelas", d'Ursula K. Le Guin, és un relat colpidor que planteja una profunda paradoxa moral. La història ens transporta a la ciutat utòpica d'Òmelas, on regnen la felicitat i la prosperitat. Le Guin descriu Òmelas amb imatges vívides, però deliberadament ambigües, que permet que cada lector imagini el seu propi paradís. No obstant això, darrere l'alegria del festival d'estiu, s'amaga una veritat fosca que tots els ciutadans coneixen i accepten: el benestar de la ciutat es basa en el sofriment perpetu d'un infant innocent confinat en un soterrani.

L'autora no ofereix respostes fàcils; ens convida a reflexionar sobre la complicitat i la responsabilitat individual davant les injustícies. El relat esdevé un mirall de la nostra pròpia societat, on sovint el benestar d'uns pocs es construeix sobre l'explotació d'altres. Temes com el treball infantil o les condicions laborals precàries en països en desenvolupament són exemples contemporanis que ressonen amb la història.

Publicat el 1973, "Els que marxen d'Òmelas" va ser nominat al Premi Locus al millor relat curt el 1974 i va guanyar el Premi Hugo al millor relat curt el mateix any. El relat continua sent rellevant avui dia, ja que ens enfronta als compromisos ètics que fem com a societat i ens fa considerar si estem disposats a pagar el preu de la nostra prosperitat o si, com alguns ciutadans d'Òmelas, decidim marxar per buscar una alternativa més justa.

L'edició de Nórdica Libros enriqueix aquesta obra amb les il·lustracions evocadores d'Eva Vázquez, que intensifiquen l'impacte emocional de la narració. La traducció de Maite Fernández preserva la complexitat moral de l'original.

Més informació:

• Fitxa editorial

Recomanat per Daniel González Gil de la Biblioteca de Caldes de Montbui.

La Mona té catorze anys i és aprenent de fornera. Sempre és la primera d'arribar al forn de pa de la seva tieta, ja que és l’encarregada de la massa mare. Un matí quan hi arriba troba un cadàver a terra, al costat del taulell. El cos d’una noia, no gaire més gran que la Mona, és enmig d’un bassal de sang i amb els ulls oberts. És una bruixa. Com ha  acabat una bruixa morta a la fleca? Per què l’han deixada allà si hi ha millors llocs per amagar-la, com ara els canals? Té alguna cosa a veure amb el fet que la Mona també sigui una persona màgica?

A Ruitrenat, la ciutat on transcorre aquesta història, els grans bruixots estan al servei de la duquessa. Formen part de l’exèrcit i tenen grans poders, com ara llançar boles de foc, o bé arrancar muntanyes de terra o fins i tot curar moribunds; no com ara la Mona, ella té un poder insignificant i poc útil, si més no això és el que ella pensa. Té el talent de fer pujar el pa i evitar que la massa dels pastissos s’enganxi. També pot donar vida a les galetes, sobretot si tenen forma de persona o d’animal. Un poder curiós i pràctic per entretenir a la clientela. Ara bé, aquesta màgia serà suficient quan ella es converteixi en el blanc de l’assassí? Com és que ara ella està en el seu punt de mira?  Però no n’és l’única, tots els magicians estan en perill.

Ursula Vernon, escriptora de còmics estranys i llibres infantils, escriu aquesta història sota el pseudònim de T. Kingfisher, que és el que utilitza quan es dirigeix a un públic més adult i juvenil. Amb aquesta novel·la ha guanyat el Nebula Award del 2021 i el Premi Llibreter 2024 en la categoria Infantil i Juvenil d’Altres literatures; premis que se sumen a la bona acollida de l’obra per part del públic. Una aventura fantàstica plena d’ironia, humor, i també certa crítica cap a les altes esferes. Amb una prosa lleugera i àgil, Kingsfisher ens trasllada a una societat plena de la màgia, lleialtat, caos, assassinats i conspiracions.

Adequat d'11 a 12 anys.

Més informació:

• T. Kingfisher a les Biblioteques
• Ressenya

Recomanat per Íngrid Blanch. Bib. Can Pedrals. Granollers. 

Un cavall anomenat Harley-Davidson

Easy Rider (1969), l’òpera prima de Dennis Hopper com a director, coescrita i coprotagonitzada amb el seu amic Peter Fonda, és una road movie icona de la contracultura, emblema de la generació hippie i precursora del cinema indie americà. Beu del neorealisme italià i de la nouvelle vague francesa. Potser és per això que aquest film low cost va guanyar el premi a la millor òpera prima del Festival Internacional de Cinema de Canes del 1969.

L’obra explica com dos penjats, Wyatt (Peter Fonda) i Billy (Dennis Hopper), homenatgen el western canviant els cavalls per unes Harley-Davidson (màgica seqüència quan arreglen la roda de la moto al costat d’un granger que ferra el seu cavall) i circulen a la carretera al millor estil Kerouac pel sud dels EUA. El duo busca el més proper a la llibertat a través d'escenes caòtiques i personatges que poden semblar contradictoris com una comuna hippie o uns surenys feixistes.

També apareix un meravellós Jack Nicholson, nominat a l'Òscar, que brilla en els diàlegs de les nits al ras a la vora del foc on la marihuana i l'alcohol serveixen de fils conductors, on els actors van mostrar-se de la manera més natural (ja m'enteneu) i aprofitaven per criticar la societat ultraconservadora i racista d'una Amèrica que deien que «havia estat meravellosa i que no sabien quan havia deixat de ser-ho». Afirmaven que la por a la llibertat de l'individu que ells representaven era «el que feia perillosos als seus habitants», com podem comprovar després dramàticament.

No podem deixar de destacar la paranoica escena en forma de clip musical que té lloc al cementiri de Nova Orleans, on baixen de la moto i pugen a l’LSD per reprendre un viatge on afloren els seus fantasmes interiors.

Combinant postes de sol i llargs tràvelings per carretera, se'ns presenta el tercer protagonista de la pel·lícula: una música excepcional amb el bo i millor del rock de l'època (Bob Dylan, Jimi Hendrix, etcètera). Adquirir els drets de la banda sonora va contribuir a multiplicar per cent els guanys del film, juntament amb el fet que els joves es van llençar en massa als cinemes a veure les seves inquietuds reflectides per fi en la pantalla gran.

Crítica feta per Eva Balañà Fontanals de la biblioteca Can Pedrals (Granollers), en el marc del projecte Escriure de cinema.

Un viaje musical con Muzio Clementi constitueix una aportació extensa, complerta i reveladora dedicada a l’italià Muzio Clementi (1752-1832)  pianista, compositor, pedagog, editor i constructor de pianos. Fruit d’una extensa i rigorosa tasca investigadora, l’obra reconstrueix amb solidesa documental la seva trajectòria vital, artística i empresarial situant-lo com una peça clau per entendre l’evolució del teclat i el desenvolupament de la cultura musical europea d’aquella època.

El llibre recorre la seva vida des dels inicis fins a la seva consolidació a Londres, centre neuràlgic de la seva activitat professional. Especial rellevància tenen episodis com el seu viatge per Europa i Rússia (1802-1810), així com les seves relacions amb figures cabdals com Haydn, Mozart o Beethoven. Tanmateix, l’obra no es limita a l’anècdota biogràfica, sinó que també contextualitza Clementi dins el ric panorama cultural de l’època, ajudant-nos a entendre com funcionava el món musical de l’època.

Els autors del llibre -músics, investigadors i fundadors de l’Associació Muzio Clementi de Barcelona- ens ajuden a conèixer aquest músic desconegut per al gran públic i el reivindiquen com una figura decisiva que va revolucionar la tècnica del piano i que va influenciar generacions posteriors de pianistes.

Llibre molt recomanat per a lectors melòmans, però també per a qui vulgui descobrir una etapa apassionant de la història de la música.

Més informació:

• Muzio Clementi a les Biblioteques 
• Associació Muzio Clementi Barcelona
• El millor de Muzio Clementi

Recomanat per Marta Alós. Bib. de Bigues i Riells del Fai.

Suede, icònica banda dels 90 i representants líders de l’anomenat Britpop, actuaran a Barcelona el pròxim 26 de març dins la programació del Cruïlla Hivern, amb un concert molt esperat a la sala Razzmatazz 1 i amb un sonat sold out, que revela l’expectació que ha aixecat el seu darrer àlbum.

Considerats una de les quatre grans bandes (The Big Four) del moviment cultural i musical de mitjans dels 90 anomenat Britpop, conjuntament amb bandes com Oasis, Blur i Pulp, es caracteritzaven per reivindicar la cultura i l’essència britàniques, amb un so influenciat pel rock i el pop britànic dels anys 60 i 70, i per una estètica estilitzada i cuidada. El Britpop s’estenia per Europa amb la seva base de pop-rock alternatiu melòdic i guitarres energètiques, patriotisme anglès i reivindicació de la classe obrera, com a antítesi del grunge que arrasava als EUA.

Suede es distingia per cultivar una imatge romàntica i decadent, amb reflexos del glam, lletres melancòliques i decadents sostingudes en una atmosfera barroca molt pròxima al glam del seu gran referent en els inicis de la banda, el Gran Duc Blanc, l’omnipresent David Bowie. El 1992 van publicar el seu primer senzill, “The Drowners”, i la crítica musical anglesa es va rendir als seus peus, considerant-los la gran esperança del pop britànic. No van haver d’esperar gaire per comprovar-ho i, el 1993, publiquen Suede, el seu primer àlbum, amb el qual passen a ocupar directament la posició de rei esperat, el rei Artur mitològic del retorn a la glòria britànica del pop-rock anglès de les dècades anteriors. La prestigiosa Melody Maker els presenta en portada com “la millor banda nova de la Gran Bretanya”. Aclamats i en estat de gràcia, la banda mantindrà el seu estilitzat i glamurós regnat fins al 2002, amb la publicació de sis àlbums esperats i aplaudits per la crítica i el públic. A partir d’aquí, la banda es pren un llarg descans personal fins al 2013, any del seu retorn a l’escena. Des de llavors han publicat cinc àlbums, amb els quals l’etiqueta Britpop s’ha anat diluint i ha donat lloc a una proposta més madura que es mou en el post-punk anglès més barroc.

Antidepressants és el seu onzè àlbum i el presenten en gira. Aclamat per la crítica, presenta un so més punk i melancòlic, amb atmosferes melòdiques, arranjaments orquestrals i lletres introspectives que emergeixen de la maduresa personal dels membres i de la trajectòria de la banda a l’escena musical.

Més informació:

• Suede a les Biblioteques
• Suede a la Viquipèdia
• Canal youtube
• Article sobre el retorn de Suede a Ruta 66
• Biografia de Brett Anderson disponible al catàleg Aladí

Recomanat per Joana Moral. Bib. La Roca del Vallès.