Ens ha deixat Quincy Jones als 91 anys, un dels més grans productors musicals del segle XX.

Nascut a Chicago el 1933, i instal·lat amb la família a Seattle el 1945, Jones es va introduir en la música com a trompetista, i de seguida va destacar com a arranjador.

El jazz va ser el seu primer camp d’acció, sobretot quan va començar els estudis a l’escola de Berklee, a Boston. El gran salt va arribar quan va formar part de la banda de Lionel Hampton, per a qui també va fer arranjaments. Aquí el podem veure tocant la trompeta a la cançó Slide, Hamp, Slide (1951):

També va treballar amb Ray Charles, Sarah Vaughan, Dinah Washington, Count Basie i Duke Ellington i paral·lelament va anar desenvolupant una carrera com a líder, navegant en diferents tendències del behop i el modern jazz. El primer àlbum al seu nom va ser This is how I feel about jazz (1957). Entre aquest disc i Back on the block (1989), Jones va recórrer diferents camins del jazz, el pop i el soul, una trajectòria culminada amb èxits com Ai no corrida, una de les cançons de l’àlbum The dude (1981):

El seu currículum musical també inclou alguns dels àlbums de Frank Sinatra, Aretha Franklin, Dizzy Gillespie, Donna Summer, George Benson i Little Richard, entre d’altres. És a dir, Jones forma part d’alguns dels capítols principals de la història musical dels Estats Units.

I amb la música disco, no va fer una excepció ja que va ser el productor dels discos Off the Wall (1979), Thriller (1982), i Bad (1987) de Michael Jackson, que el catapultà a la fama internacional,

i també fou productor de la cançó We are the world (1985), composta al mateix temps per Michael Jackson i Lionel Richie i interpretada amb finalitats benèfiques (apaivagar la fam a Etiòpia) per un estol d’estrelles com ara Stevie Wonder, Bob Dylan, Tina Turner, Bruce Springsteen, Dionne Warwick i Al Jarreau, entre d’altres:

I en el terreny cinematogràfic, també va destacar amb força ja que Jones va ser el compositor d’una trentena de bandes sonores de pel·lícules com A sang freda (Richard Brooks, 1967), En la calor de la nit (Norman Jewison, 1967), Un home per a Ivy (Daniel Mann, 1968), La fugida (Sam Peckinpah, 1972), El mag (Sidney Lumet, 1978), i El Color Púrpura (Steven Spielberg, 1985), entre d’altres.

Tot i que no va guanyar cap Oscar, sí que va tenir 7 nominacions.

Per tota la seva trajectòria musical, Quincy Jones fou premiat amb 28 premis Grammy; i aquest palmarès fa que es converteixi en el tercer artista que més n’ha guanyat en la història de la música, darrere de Beyoncé (32) i George Solti (31).

Si en voleu saber més, el llibre Q: the autobiography of Quincy Jones (2001), traduït al castellà per Luis Murillo Fort, per Libros del Kultrum (2021) ofereix un testimoni imprescindible de la cultura musical de la segona meitat del segle XX.

Narrat en bona part en primera persona, el llibre és ple de fotografies de la seva vida personal, que fou força caòtica i desastrosa i també inclou anècdotes i opinions d’algunes de les persones que el van envoltar (amics, família...)

Com que la seva producció és tan gran, des de la xarxa de biblioteques de Terrassa, n’hem fet una selecció que us convidem a escoltar: