"cada art és una vida pròpia"

Per Kandinsky l’art abstracte és el paradigma de la manifestació de l’esperit perquè renuncia a la representació de l'objecte amb la finalitat d’emancipar l’obra d’art de la seva funció figurativa. Els seus quadres transcendeixen els límits dels sentits, de la matèria, per relacionar-se amb el món des de la vida interior humana, per retornar-nos a la nostra veritable natura descodificada i acollir allò essencial i subtil.

Si defugim de les contingències externes podem fer sonar els quadres de Kandinsky. Són formes que es mouen, s’agiten, criden a l’acció i abracen la música dels colors amb tècniques de pintura melòdica.

 

 

La pintura de Kandinsky aspira a ser música, la més immaterial de les arts. És per això que va dividir les seves obres en tres categories relacionades amb la terminologia musical: impressions, improvisacions i composicions. De la mateixa manera que el llenguatge és una expressió sonora que treballa amb conceptes abstractes per captar una realitat, les seves obres neixen d’aquesta intencionalitat de desvetllar a través de formes i colors el que roman invisible. La paraula dona vida a l’objecte, el seu aspecte sonor la converteix en una invocació màgica cap a l’element designat; el quadre és una imatge alliberada dels elements bàsics de la representació física, una imatge sense imatge, un símbol de l’esperit.

 

 

El pintor va forjar tota un teoria estètica basada en la sinestèsia per relacionar colors i formes amb tons i vibracions auditives. Kandinsky tenia experiències sensorials sinestèsies, és a dir, quan escoltava música sentia colors, quan veia colors sentia música. Aquesta mena de polisensacions, també atribuïdes a artistes com Franz Liszt, Van Gogh, Marilyn Monroe o Lady Gaga, van ser extremadament fèrtils per crear la seva obra. Kandinsky sincronitzava el ritme de la música amb les accions òptiques, experimentava amb les  propietats psicològiques dels colors per intervenir en l’ànima de l’espectador. Tenia clar al bell estil pitagòric que el cosmos té un ordre que s’expressa en el número, l’alma mater de tota composició.

 

 

Sabem que Kandinksy va ser amic del compositor i també pintor Schönberg. Al 1911 va assistir a un concert seu que li va resultar tota una revelació. La música atonal de Schönberg s'allunyava de l'harmonia i les formes tradicionals de la música clàssica. Kandinsky es va adonar que tots dos estaven recorrent el mateix camí cap a l'abstracció.

A la primera de les moltes cartes que van intercanviar al llarg de la seva vida, Kandinsky li deia:

"Ha aconseguit amb el seu treball el que porto buscant des de fa temps en la música. L'autosuficiència de la música per seguir el seu propi camí, la vida independent de les veus individuals. És exactament el que jo estic intentant fer amb la pintura."

 

 

Fruit del primer contacte de Kandinsky amb la música de Schönberg va sorgir aquesta obra: Impressió III, (1911).

Tots dos van crear una avantguarda cismàtica amb la tradició anterior, tan trencadora que les seves obres van ser poc acceptades pel públic contemporani. La terra incògnita de la dissonància i l’abstracció penetraven en l’acadèmia tradicional com una llança de foc.

Kandinsky, a més, es va emmirallar en l’obra “Quadres d’una exposició” (1874) del compositor Mússorgsky. Aquest, va intentar portar a la música l’experiència estètica dels quadres de Viktor Hartmann. Al 1928, Kandinsky va portar al teatre una performance amb aquesta obra musical i pintures basades en formes geomètriques, línies, colors i llum per acompanyar les partitures i aconseguir el que el pintor anomenava l’art total. Aquí alguns exemples:

La música, per Kandinsky, té un poder emocional irrenunciable, és un catalitzador de la imaginació i la llibertat interpretativa. La música amaga una profunda concepció de l’univers, és la pintura de l’oïda que emana d’una pulsió interior col·lectiva.

El camí de la sinestèsia entre so i color, pintura i música, ha estat desenvolupat, també, pels artistes plàstics Whistler, Frantisek Kupka, Paul Klee o Charles Blanc-Gatti i pels compositors Scriabin, Rimsky-Korsakov, Webern, Milhaud, Stravinsky i Xenakis, entre d’altres.