Les biblioteques recomanen

  • Speak to me

    Lage, Julian

    Hollywood, CA : Blue Note, [2024]

    Julian Lage és un guitarrista i compositor excepcional, increïblement versàtil, amb 15 anys de carrera en solitari, però també col·laborant o compartint escenari des de molt jove amb músics de la talla de Santana, Pat Metheny o John Zorn.

    Enguany Blue note ha publicat el seu darrer treball, acompanyat d’una secció rítmica excel·lent amb la que porta ja anys tocant plegats (Jorge Roeder al baix i Dave King a la bateria). A més, inclou col·laboracions com les de Levon Henry als vents, Kris Davis i Patrick Warren als teclats.

    Hi barreja elements de diferents músiques, sense fronteres entre elles. Sigui a la guitarra acústica o a l’elèctrica, sona de meravella. La seva música és plena de detalls rítmics i harmònics, fruit d’una imaginació i una capacitat d’improvisació inacabables.

    Hi trobareu temes genials com Nothing happens here, 76 o la cançó que dona títol a l’àlbum.

    Unes composicions brillants per gaudir-ne sense pressa.

     

     

     

    Més informació:

    Recomanat per Adrià Fernández. Bib. Josep Soler i Vidal. Gavà.

    23/07/2024
  • Fàcils d'elaborar, versàtils i saboroses, les salses són un imprescindible en la cuina. En aquesta obra, el gran xef Romain Fornell  ens presenta la millor selecció de receptes de salses que ens ajudaran a enriquir i a donar un toc especial a tota mena de propostes. Tot un món de salses úniques, clàssiques i contemporànies, tradicionals i sorprenents, cadascuna amb el seu propi caràcter, sabor i aroma per a submergir-te en un món de sabors i aromes i viure una de les experiències culinàries de la teva vida.

    90 receptes de brous, sucs i salses base, al morter, emulsionades en calent, emulsionades en fred, per a tenir sempre en la nevera i fins a salses dolces. Explicades amb tot detall, pas a pas i amb consells i propostes útils, aquest llibre pretén ajudar a millorar els plats de sabo. 

    *Recomanats per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

    23/07/2024
  • Helados :

    Pignata, Massimo

    Barcelona : Larousse, marzo de 2024

    Massimo Pignata, mestre gelater, està considerat un dels millors gelaters del món. Establert a Barcelona, innova i busca gelats i sorbets fets amb productes de proximitat i de temprada seguint les tècniques tradicionals de la geladeria artesana italiana. Ho acompanya amb unes fotos que obren la gana. 

    *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

    23/07/2024
  • Cocina veggie en 2 h para toda la semana :

    Pessin, Caroline

    Barcelona : Planeta, enero de 2024

    Llibre molt recomanable per organitzar els menús setmanals vegetarians. Ofereix receptes, ingredients, organització, eines i llista d’anar a comprar. Organitzat per estacions, proposa menús sencers per poder variar i ajustar-nos als millors productes de cada temporada.  

    *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals

    22/07/2024
  • Saben aquell

    Madrid : Arvi Licensing S.L., [2023]

    Biopic centrat en els primers anys de carrera de l'humorista Eugenio, magistralment interpretat per David Verdaguer (Eugenio) i Carolina Yuste (Conchita).

    Barcelona, finals dels 60. Eugenio Jofra, un jove joier, coneix a Conchita, qui serà la seva dona. Eugenio aprèn a tocar la guitarra per a acompanyar a Conchita, per al que haurà de lluitar contra la por escènica. Comença així la carrera musical de ‘Els dos’. Quan Conchita s'ha d'absentar durant dues setmanes de Barcelona, convenç a Eugenio que porti les actuacions a cap ell només. Quan torna, Eugenio s'ha convertit en un fenomen de l'humor underground de la ciutat. A poc a poc, entre els dos aniran construint al personatge: les ulleres, la camisa negra, el tamboret, els cigarrets i el got de tub, que es convertirà en un èxit inesperat en una Espanya deprimida que busca desesperadament riure's amb aquest singular còmic que comença tots els seus acudits amb ‘Saben aquell que diu…"

    *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

    22/07/2024
  • Cèlia Palau

    Alcàntara, Sílvia

    Barcelona : Edicions de 1984, març de 2024

    Cèlia Palau, la filla dels comptables de la colònia tèxtil, de la novel·la Olor de Colònia, cansada de la seva vida avorrida, va marxar a Barcelona. Allà es va casar amb un home d’una bona família burgesa i té tres fills grans. A la seva maduresa pensa que ha perdut per sempre l’instint de la felicitat i que les circumstàncies l’ofeguen. Però com si fos una heroïna sorgida d’alguna novel·la del segle XIX, Cèlia Palau és una dona racional, austera, pacient, capaç de qualsevol renúncia, solitària i silenciosa, com les protagonistes de Jane Austen. 

    *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

    22/07/2024
  • Los Ojos de Mona

    Schlesser, Thomas

    Barcelona : Lumen, marzo de 2024

    Mona, una nena de deu anys, està perdent la vista. El seu erudit avi es proposa ensenyar-li totes les grans obres d’art dels tres grans museus de París: Louvre, Orsay i Beaubourg (Centre Pompidou), en cinquanta-dues setmanes, que és el temps que li queda abans de quedar-se cega. La finalitat d’explicar-li els quadres i les escultures és gravar el sentit filosofic de l’art en el més profund de Mona. Mirant a través dels ulls de Botticelli, Vermeer, Goya, Frida Kahlo o Basquiat, la petita aprendrà sobre la generositat, el dubte, la melancolia, l'autonomia o la indignació, i anirà incorporant el seu poderós aprenentatge en el seu dia a dia.

    Els ulls de Mona és una novel·la d'iniciació a l'art i a la vida que aprofundeix en la lluminosa relació entre una neta i el seu avi. Una història plena de bells sentiments que s'ha convertit en un extraordinari fenomen editorial.

    *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

    22/07/2024
  • Einstein: la vida de un genio

    Madrid : Tikal, [2023?]

    Una biografia que fuig de la imatge estereotipada i explica la vida i com va arribar a ser un físic que va trencar els límits de la ciència fins el moment. Aporta documents inédits.

    *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

    19/07/2024
  • Remember

    Madrid : Vértigo, DL 2016

    Remember (Atom Egoyan, 2015)

    A cavall entre el ‘thriller’, la intriga i la ‘road movie’

    Una parella de vells ballarins pot quedar atrapada al laberint caòtic d’una cadena de televisió per buscar la joventut perduda entre la pols dels decorats com succeïa a Ginger y Fred (Ginger e Fred, Federico Fellini, 1985). Un vell granger pot recórrer damunt d’un lent tractor mitja geografia americana per reconciliar-se amb el seu passat, com a Una historia verdadera (The Straight story, David Lynch, 1999). Dues velles germanes poden barallar-se fins a la mort amb l’arma feridora del record, com a ¿Qué fue de Baby Jane? (What ever happened to Baby Jane, Robert Aldrich, 1962). Un vell pot morir-se mentre resumeix la infància soterrada sota l’ambició adulta amb la paraula rosebud com a Ciudadano Kane (Citizen Kane, Orson Welles, 1941).

    No són gaire nombroses les obres cinematogràfiques que tractin el temps de la vellesa. Que n’expliquin el món nou. Que parlin de la sedimentació de l’experiència. Que mostrin la substitució del temps futur per l’hora viva del record.

    Remember (Atom Egoyan, 2015) és un film protagonitzat per dos vells que estan absolutament definits amb característiques associades a la vellesa. Però no és exactament una pel·lícula sobre la vellesa, sobre la condició de ser vell, sobre la transcendència temporal de ser-ho. La vellesa només és un recurs del guió. Una forma.

    Remember és un film confegit mitjançant la intersecció de múltiples varietats temàtiques tractades fins a l’infinit a una gran quantitat de films made in Hollywood. I deixa la pantalla oberta a interpretacions també múltiples.

    Si l’espectador amplifica les referències esquemàtiques a l’holocaust nazi que conté, pot deduir-ne la capacitat d’horror humana. O l’efecte retroactiu de la violència. També pot trobar una mostra de justícia individual. La venjança personal com a alternativa polèmica a la justícia establerta per la societat. Cadascú substituint Nuremberg.

    Però la relació entre record i vida plantejada al film també pot insinuar, a més a més, el paper de la memòria. La fonamentalitat de la memòria per a la constitució total de la identitat. La importància, l’obligació, la transcendència del record personal i col·lectiu per la definició de la persona. Es pot deduir que l’absència del record pot transformar una persona en una altra. I que només la coincidència entre persona i memòria, la coincidència entre col·lectivitat i memòria, permet la seva totalitat vital.

    Remember recorre formalment a múltiples gèneres consolidats fins a esvair-ne les fronteres establertes. És un thriller amb la part fosca de l’home com a argument i la mort com a objectiu. També conté els elements clàssics del cinema de suspens mitjançant una tensió creixent fins a un final digne d’aquest gènere. I, sobretot, és una road movie formalment transgressora.

    La carretera sense fi es converteix en successius autobusos hermètics de finestres cegues. El paisatge fins a l’horitzó és substituït per repetits, inacabables i buits passadissos d’hotel on només habiten infinites portes solitàries. Els bars foscos a peu de desert es disfressen de fosques sales d’estar escapades per Alemanya. És un viatge encetat, no per a arribar a conèixer-se un mateix pas a pas, milla a milla, sinó per descobrir l’altre encara que el resultat sigui de cop dramàticament idèntic.

    Egoyan és un autor que ha treballat dins de les grans estructures industrials, amb l’avantatge dels seus mitjans i els seus límits ideològics i culturals, però n’ha sabut extreure una cinematografia atractiva, un llenguatge reconegut, una visió prou significativa de l’home.

    De Remember en recordaria lingüísticament la carta i la pistola com a protagonistes estructurals de la narració. I, narrativament, les arrugues físiques i anímiques dels dos personatges. Però, tot seguit, n’exigiria emoció estètica. Un component imprescindible perquè un film esdevingui senzillament un fet cultural com una pintura, la literatura. La música. Expressió, pensament i plaer que construeixen plegats unes formes de bellesa perdurable. Transcendent dins de cadascú, malgrat que ja s’hagin obert els llums de la sala.

    Però res d’això és el que volia dir. En realitat només volia parlar de dos fragments del film, exemplarment cinematogràfics, que m’agradaria veure afegits a la història fílmica i a la meva memòria. El primer és la visita al fill del cuiner nazi mort. És un moment coral formalment i significativament antològic: la ira del vell, el lladruc creixent d’un gos i les restes de la memòria inventada del pare que està guardada en caixes precintades. El segon, la interpretació del protagonista al piano d’una obertura wagneriana que preludia la tragèdia final. Quan se li va acostant, lentament, mentre la música i la memòria es confonen, el presumpte comandant d’Auschwitz a qui ha de matar tot seguit. Quan acabi la partitura.

    Crítica elaborada per Joan Cusidó de la Biblioteca Municipal de Cervelló en el marc del projecte Escriure de cinema.

    19/07/2024
  • Pena de muerte

    [S.l.] : MGM, cop. 2001

    Pena de muerte (Dead man walking, Tim Robbins, 1995)

    No té sentit matar per dir que matar està bé

    Pena de muerte (Dead man walking, Tim Robbins, 1995) està basada en fets reals de 1982, segons un llibre escrit per la seva protagonista: la germana Helen Prejean. Prejean és una monja moderna, catòlico-romana i de bona família, que viu en un barri de Louisiana, treballa a un centre social i també forma part d’un projecte de suport anímic a les persones condemnades a mort. Un d’aquests condemnats escriu a la monja per demanar-li que el visiti. Ella hi va “a escoltar-te”, li diu, i a “intentar donar una mica de pau espiritual a la teva ànima”. El crim pel qual se l’havia jutjat va ser l’assassinat entre dues persones d’una parella d’adolescents, amb violació prèvia de la noia. El condemnat és pobre i va tenir un advocat d’ofici sense experiència. Ell pensa que hauria tingut un equip de bons advocats si hagués estat ric i que aleshores el veredicte potser hauria estat un altre. Quan es coneixen millor, ell demana a la monja que sigui la seva consellera espiritual, una figura que pot estar al seu costat fins i tot en el moment de l’execució. S’alternen imatges del temps present amb les de la nit de l’assassinat, així que veiem com van tenir lloc els crims. La germana Helen aconsegueix un bon advocat que demana una revisió al Tribunal d’Apel·lació, a la Comissió d’Indults i al Tribunal Constitucional: totes aquestes peticions són denegades. Ja no queda cap apel·lació més, la condemna és ferma i el reu és traslladat al corredor de la mort. Queda una setmana per a l’execució. La comprensió i suport de la monja i la connexió que s’estableix entre ells dos ajuda el condemnat a viure els difícils moments pels quals està passant i a mantenir la seva dignitat i pau interior davant la mort, malgrat els crims que ha comès i dels quals acaba per penedir-se. Pena de muerte és una pel·lícula contra la pena de mort. Dues frases del condemnat sintetitzen aquest punt de vista: “matar és un error, no importa qui ho faci, jo, vostès o el govern” i “no té sentit matar per dir que matar no està bé”. Es critica la doble moral que condemna els criminals que maten, però no els governs que també maten quan apliquen la llei. Es plantegen qüestions, es fa que l’espectador reflexioni sobre diversos temes: la justícia, la venjança, el perdó, la misericòrdia, la bondat, la maldat… Els diàlegs són la base de la relació entre l’assassí i la monja, de la bona connexió entre ells. En aquestes escenes, el director utilitza molts primeríssims primers plans i de vegades usa també el reflex als vidres per poder veure les dues cares alhora en lloc de filmar-les alternament en forma de pla i contraplà.

    La considero una magnífica pel·lícula, intensa i molt dura. El tema de la pena de mort es tracta també a molts altres films, com El verdugo (Luis García Berlanga, 1963), Ejecución Inminente (True crime, Clint Eastwood, 1999), Quiero vivir (I want to live, Robert Wise, 1958), A sangre fría (In cold blood, Richard Brooks, 1967), Cadena perpetua (The Shawshank redemption, Frank Darabont, 1994)…

    Crítica elaborada per Pilar Obregón de la Biblioteca Municipal de Cervelló en el marc del projecte Escriure de cinema.

    19/07/2024
  • Arde Mississippi

    [S.l.] : MGM, DL 2009

    Arde Mississippi (Mississippi burning, Alan Parker, 1988)

    Amagar la història real per obtenir beneficis de taquilla
    El 21 de juny de 1964, els treballadors de drets civils James Chaney, Andrew Goodman i Michael Schwerner van ser arrestats a Filadèlfia, Mississippi, pel xèrif adjunt Cecil Price, i van ser portats a una presó del comtat de Neshoba. Els tres homes treballaven en la campanya Freedom Summer per intentar organitzar un registre de votants afroamericans. El xèrif adjunt Price va acusar Chaney d'accelerar i va fer que els altres dos homes fossin interrogats. Va alliberar els tres homes sota fiança set hores més tard, però van desaparèixer.

    Després que Chaney, Goodman i Schwerner no tornessin a Meridian, Mississippi, a temps, els treballadors del Congrés d'Igualtat Racial (CORE) van trucar a la presó del comtat de Neshoba. Van preguntar si la policia tenia informació sobre el parador dels tres homes.
    Dos dies més tard, l'agent de l'FBI John Proctor i altres deu agents van començar la seva investigació al comtat de Neshoba. Van rebre l’avís d’un cotxe en flames que es veia en boscos locals. La investigació va rebre el nom en clau MIBURN (abreviatura de Mississippi burning, Mississippi està cremant).

    El 4 d'agost de 1964, els cossos dels tres homes van ser trobats gràcies a un informant anomenat senyor X. Van ser descoberts sota una presa de terra en una granja situada a pocs quilòmetres als afores de Filadèlfia, Mississippi. Els tres homes havien rebut trets al cap.
    Dinou sospitosos van ser objecte d'una acusació federal per violar els drets civils dels treballadors.
    El 27 d'octubre de 1967, un judici federal va acabar amb només set dels acusats, inclòs Price, condemnats a sentències que se situaven entre els tres i els deu anys de presó. La família argumenta que tota la història va ser tergiversada per la pel·lícula.

    Arde Mississippi (Mississippi burning, Alan Parker, 1988) és una pel·lícula estatunidenca de 1988, escrita per Chris Gerolmo, que es basa vagament en la investigació d'assassinats de Chaney, Goodman i Schwerner a Mississippi. La protagonitzen Gene Hackman i Willem Dafoe, els quals encarnen dos agents de l'FBI que investiguen la desaparició dels tres treballadors de drets civils al comtat fictici de Jessup i es troben amb l'hostilitat dels residents de la ciutat, la policia local i el Ku Klux Klan.

    Els estudis han descobert el potencial de taquilla dels temes relacionats amb el moviment de drets humans. Però això planteja un pregunta: què fer amb els personatges negres que van dirigir i continuen liderant aquests moviments? La resposta: situa'ls ben lluny, en un segon pla que no alterarà el nivell de confort assumit per un públic blanc.

    Hi ha altres exemples d’aquesta pràctica. Obres com Grita Libertad (Cry Freedom, Richard Attenborough, 1987), que tracta de Donald Woods, un periodista sud-africà que es veu obligat a fugir del país després d'intentar investigar la mort sota custòdia del seu amic Steve Biko. O Un mundo aparte (A world apart, Chris Menges, 1988), on s’explica la història d’una adolescent blanca que viu a Johannesburg durant els anys seixanta, i que veu com la seva vida es capgira quan els seus pares d'esquerres es converteixen en objectius del govern sud-africà favorable a l’apartheid.

    Aquesta negació del paper dels negres en la seva pròpia lluita arriba a noves cotes a Arde Mississippi. La pel·lícula aconsegueix ignorar gairebé totalment el moviment que va ser el nucli de l'esdeveniment, ignorant així l'increïble heroisme de les comunitats locals afroamericanes a tot Mississippi. Els afroamericans del moviment dels drets civils del sud van ser valents i sovint van posar les seves vides en la línia de foc per aconseguir canvis, a diferència de les imatges descarades dels negres que es presenten al film.
    Però hi ha una altra raó per la qual Arde Mississippi ha de ser denunciada. La pel·lícula no només emascula el poder de la comunitat negra, sinó que també representa l'FBI com la força salvadora perquè la pel·lícula sigui més acceptable pels espectadors blancs i augmenti la compra d’entrades.

    La veritat no és blanca o negra; moltes vegades és verda de dòlar.

    Crítica elaborada per Gill Johnson de la Biblioteca Municipal de Cervelló en el marc del projecte Escriure de cinema.

    19/07/2024
  • La Caja de música

    Valladolid : Divisa Home Vídeo, [2019]

    La caja de música (Music box, Costa-Gavras, 1989)

    Una aposta ferma a favor de la veritat

    Durant la Segona Guerra Mundial, a Hongria, una banda criminal nazi anomenada la Creu Fletxada assassina a sang freda a jueus innocents el desembre de 1944. En acabar la guerra, Mike Laszlo (un dels membres del grup) falsifica la seva documentació per entrar als EUA. Allà treballa en una fàbrica i es fa càrrec dels dos fills que té perquè la seva dona mor. Quaranta anys després, surten a la llum els testimonis dels crims ocorreguts durant la guerra a Hongria. Laszlo rep una carta on és acusat de falsificar la documentació i també dels crims causats. Ell nega rotundament els fets. Aconsegueix que la seva filla, advocada, el defensi d’aquesta acusació. L’Ann inicia una lluita per defensar el seu pare, ja que creu en tot moment que és innocent. Ella ha de fer un viatge a Hongria i allà descobreix la realitat: el seu pare va formar part d’una banda del crim organitzat contra els jueus. A contracor, es decanta per viure a favor de la justícia. Envia unes fotografies a la policia, amagades dins una capsa de música, que relaten la culpabilitat del seu pare.

    Quan miro la pel·lícula, alguna cosa dins meu em diu que deu estar basada en un fet real. Busco i, sí, s’hi afirma que el guió està basat, llunyanament, en el cas del criminal de guerra John Demjanjuk.

    La caja de música (Music box, Costa-Gavras, 1989) planteja diverses polèmiques. A mesura que els minuts avancen, l’espectador ha de decantar-se per estar a favor de la família o per estar al costat de la justícia. Aquests dos grans pilars es presenten com forçament oposats.

    La cinta fa justícia. Per una banda, col·loca els dolents al lloc que els correspon. I no pot ser d’una altra manera, perquè la pel·lícula defensa sempre la presa de partit per la veritat. I aquest és el lema o la missió principal de l’obra: dir la veritat i assumir les conseqüències que comporta el fet. Tant és així que, l’espectador queda satisfet quan l’Ann comença una nova vida lluny del seu pare. Està sempre a favor de la virtut moral, perquè és advocada i no es pot trair a ella mateixa.

    Com a espectadora, crec que l’obra compleix tots els punts que cal per ser una cinta excel·lent. Una aposta ferma i clara a favor de la veritat.

    Va guanyar l’Os d’Or al Festival de Berlín l’any 1989.

    Crítica elaborada per Sara Genovart de la Biblioteca Municipal de Cervelló en el marc del projecte Escriure de cinema.

    19/07/2024
  • Imitación a la vida

    Madrid : Suevia, 2007

    Imitación a la vida (Imitation of life, Douglas Sirk, 1959)

    Luchar por conseguir el reconocimiento

    En la película Imitación a la vida (Imitation of life, Douglas Sirk, 1959), el conflicto racial establecido entre los personajes de Lana y Annie se resuelve apelando a la aceptación del lugar que a cada uno le corresponde en la sociedad en función de su color de piel. La hija mulata rebelde (Sarah Jane) experimenta la marginación que conlleva negarse a aceptar su condición de negra y la posición social que conlleva. No se aborda el conflicto racial desde la discriminación.

    En el contexto de estos mundos separados, la película exalta la lucha de una mujer blanca, Lora, para conseguir reconocimiento como actriz de teatro. Se enfrenta a un medio profesional dominado por hombres como el agente Allen Loomis. En este sentido, su firme voluntad de triunfar demostrando su talento es aleccionadora. Ella aprovecha la oportunidad que le ofrece un reconocido dramaturgo (David Edwards).
    La voluntad de éxito de Lora implica el distanciamiento afectivo de su hija Susie y el rechazo de la vida convencional que les ofrece el fotógrafo Steve.


    Crítica elaborada por Lolita Gardiel Arqués de la Biblioteca Municipal de Cervelló en el marco del proyecto Escriure de cinema.

    19/07/2024
  • El Hombre que mató a Liberty Valance

    Madrid : Paramount, 2002

    El hombre que mató a Liberty Valance (The man who shot Liberty Valance, John Ford, 1962)

    ¿El fin justifica los medios?

    Película en blanco y negro del año 1962, de temática del Oeste, El hombre que mató a Liberty Valance (The man who shot Liberty Valance, John Ford, 1962) está interpretada por John Wayne, James Stewart, Vera Miles y Lee Marvin. En el mismo año de su estreno llegaron películas de culto como Lolita (Stanley Kubrick, 1962), Jules et Jim (François Truffaut) o ¿Qué fue de Baby Jane?, (What ever happened to Baby Jane, Robert Aldrich. Y también películas espectaculares y épicas como Lawrence de Arabia (Lawrence of Arabia, David Lean), La conquista del Oeste (How the West was won, Diversos autores) o El agente 007 contra el doctor No (Dr. No, Terence Young), la primera de las películas de James Bond.

    El hombre que mató a Liberty Valance es una película del Oeste sin persecuciones a caballo, sin indios ni señales de humo. Tampoco aparecen en ella las grandes llanuras, ni el gran cañón del Colorado, ni las montañas Rocosas, ni los sempiternos paisajes del Monument Valley. No se muestra ningún fuerte, ni el séptimo de caballería, ni buscadores de oro, ni enmascarados asaltando bancos, ni caravanas de pioneros dirigiéndose al lejano Oeste. Tampoco se dejan ver bisontes ni cowboys domando caballos o conduciendo ganado. La película se rodó mayoritariamente en escenarios pequeños, con planos americanos, con poca luz. El espectador, dada su proximidad a la acción, casi se siente partícipe de ella. Sólo al final de la película, el director amplía la panorámica para mostrar un tren que se aleja hacia el horizonte.

    La historia sucede y pretende ser representativa de la época en la que el imperio de la ley tomó el relevo a la ley del más fuerte… si es que este relevo ha tenido lugar plenamente alguna vez. Al parecer, el guionista apoya la tesis de que el fin justifica los medios, por cómo convierte en un héroe al personaje que mata al malvado (a traición, oculto y amparándose en la oscuridad) y al político que triunfa con base en una mentira. También se hace un guiño al poder de la prensa cuando el director de un periódico decide no publicar la verdad.

    Parece evidente que a la mayoría nos parecen bien estas artimañas. Los humanos tenemos la tendencia a mirar para otro lado, o a ser benévolos y condescendientes, cuando las injusticias o ilegalidades son cometidas por nuestros héroes, compañeros, colegas o amigos. En cambio, nos indignamos y exigimos justicia cuando son perpetradas por los villanos, rivales, enemigos o, simplemente, por extraños.

    La ley es la ley, a pesar de que “que sea legal no significa que sea justo”. La esclavitud ha sido legal durante siglos y la falta de derechos de la mujer sigue vigente hoy en día, aunque se haya mejorado en el último siglo. “La lucha contra la injusticia, puede que no sea legal, pero es legítima”. Sin entrar en detalles, ¿Quién cuestiona hoy en día la legitimidad de la revolución francesa, o la sublevación de los esclavos de Espartaco (Spartacus, Stanley Kubrick, 1960)? Si no quiero entrar en detalles es porque, al fin y al cabo, no se puede hacer una tortilla sin romper algunos huevos.

    Crítica elaborada por Antonio León de la Biblioteca Municipal de Cervelló en el marco del proyecto Escriure de cinema.

    19/07/2024
  • Canino

    Madrid : Avalon, DL 2010

    Canino (Kynódontas, Yorgos Lanthimos, 2009)

    El mite de la caverna

    Canino, pel·lícula del 2009 del director grec Yorgos Lanthimos, m’ha recordat el mite de la caverna. Al film s’explica la història d’una família amb tres fills (dues noies i un noi). El pare té els fills tancats a casa, una casa gran amb jardí. El fet que no els deixi sortir al carrer és per evitar que tinguin contacte amb la societat. El pare pensa que, en tenir-los tancats, no perdran la innocència i no es tornaran corruptes amb tot el que hi ha a fora. L’única persona que entra a la casa és la guarda de seguretat de l’empresa del pare, que el porta perquè satisfaci les necessitats sexuals del fill. El cas de les noies li és igual. La mare coneix l’exterior, però s’avé a tancar-se a casa amb els fills.

    Hi ha una deshumanització dels personatges, d’aquí el nom Canino. Al llarg de la pel·lícula, es construeix un llenguatge on el nom de cada cosa no correspon a la cosa en si. La paraula gos no té una referència directa amb l’animal i així totes les coses. Mar, per exemple, significa butaca de cuir amb respatllers. El saler es diu telèfon, "coño” és la làmpada.

    Canino és una pel·lícula surrealista, absurda, que no fa ús de la música amb l’excepció d’un disc de Frank Sinatra que el pare de família afirma que és una carta de l’avi. Ell els hi tradueix com li sembla, ja que els fills no saben angles.

    Tot i ser una pel·lícula aspra, té el poder de captar l’atenció i, fins i tot, de provocar un somriure.

    Crítica elaborada per Trini de la Biblioteca Municipal de Cervelló en el marc del projecte Escriure de cinema.

    19/07/2024
  • Ocàs i fascinació

    Baltasar, Eva

    Barcelona : Club Editor, març de 2024

    Flotes, això és el màxim que has aconseguit. Tens mitja feina, una habitació rellogada i un títol que acredita que ets dels que no poden caure. Però caus. El risc ha entrat a la teva vida sense que el veiessis venir. D’un dia per l’altre tot allò que no et podia passar esdevé real: perds el sostre, perds la feina i et parteixen la cara.

    Ara la vida ja no va de creure en les regles. Ara tu fabriques l’engany. Entraràs a les cases dels altres. Creuran que hi ets per netejar-les i fer-los la vida amable. El llop que no havies de trobar si feies bondat ets tu. ¿Oi que no tens res a perdre.

    Eva Baltasar trastoca el nostre confort del pacte social quan esdevé terrorista. La seva poesia canta la nit al ras, la inquietud de qui se sap invisible enmig de la ciutat. La seva lucidesa mostra el lloc on es toquen el crim i la devoció. I la seva nova novel·la va prenyada d’un conte on l’horror és la fada que pinta d’or el món. 

    *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

    19/07/2024
  • Los Alemanes

    Molino, Sergio del

    Barcelona : Alfaguara, marzo de 2024

    El 1916, en plena Primera Guerra Mundial, arriben a Cadis dos vaixells amb més de sis-cents alemanys provinents de Camerun. S'han lliurat a la frontera guineana a les autoritats colonials per ser Espanya país neutral. S'instal·laran, entre altres llocs, a Saragossa i formaran allí una petita comunitat que ja no tornarà a Alemanya. Entre ells estava el besavi de l’Eva i el Fede, els qui, gairebé un segle després, es troben en el cementiri alemany de Saragossa en l'enterrament de Gabi, el seu germà gran. Juntament amb el seu pare, són els últims supervivents dels Schuster, una família que va arribar a formar un important negoci d'alimentació. Però en els temps que corren el passat sempre pot tornar a repetir-se.  

    Aquesta novel·la narra un dels episodis més vergonyosos de la història d'Espanya: com els nazis refugiats aquí en un retir daurat van activar el neonazisme a Alemanya. Amb subtilesa il·lumina l'infern que pot arribar a ser, a vegades, la família, i deixa en l'aire dues preguntes incòmodes: Quan caduquen les culpes dels pares? Arriba fins als fills l'obligació de redimir-les?

    *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals

    18/07/2024
  • Las Cosas de la vida

    [S.l.] : Universal, DL 2008

    Pierre Bérard (Michel Piccoli), un arquitecte de mitjana edat, es troba en un punt d'inflexió a la seva vida. Després d'un greu accident de cotxe, jeu en coma mentre la seva ment rememora els dos grans amors que n'han marcat l'existència: Catherine (Lea Massari), la seva dona, amb qui va tenir un fill i de qui es troba separat; i Hélène (Romy Schneider), una jove i atractiva novel·lista amb qui manté una apassionada relació.

    A través de flashbacks, la pel·lícula ens submergeix en els moments més significatius de la vida de Pierre juntament amb aquestes dues dones. Les alegries, les penes, els dubtes i les decisions que ha pres al llarg de la vida –en resum, les “coses de la vida”- s'entrellacen en un relat nostàlgic i emotiu sobre l'amor, el pas del temps i les segones oportunitats.

    Les coses de la vida (Les choses de la vie, 1970) és considerada una obra mestra del cinema francès, en la qual destaquen una gran sensibilitat i realisme en la descripció de les relacions humanes, una exquisida banda sonora composada per Philippe Sarde, sense oblidar les magistrals interpretacions de Michel Piccoli, Romy Schneider i Lea Massari.

    Una pel·lícula que us commourà i et farà reflexionar sobre les decisions que prenem a la vida i el seu impacte en el nostre futur.

    > Què n’ha dit la crítica?

    "Astuta adaptación de una novela de Paul Guimard, cuyo éxito convirtió a su director en uno de los nombres de primera fila dentro del cine francés. Sin llegar demasiado lejos en sus propuestas, y adscribiéndose a una línea estilística algo delicuescente, demuestra una notable habilidad a la hora de articular una leve historia más basada en sensaciones que en eventos. Años ìmás tarde tendría la preceptiva versión hollywoodiense: "Entre dos mujeres." (Fotogramas)

     

    Més informació:

    Recomanat per Glòria Massana Figueras. Bib. El Molí. Molins de Rei.

    18/07/2024
  • Les Primeres havaneres a Catalunya :

    Costal i Fornells, Anna

    Barcelona : Rafael Dalmau Editor, novembre del 2023

    Abans de la independència de Cuba, de la derrota traumàtica d’Espanya, del Desastre del 98, les havaneres ja parlaven de la guerra, dels soldats catalans, de les fruites de pinyol dolç, de la sensualitat pertorbadora de les dones d’ultramar i de tots els tòpics de l’amor romàntic. Les cantaven els pescadors, els obrers de les fàbriques, els personatges de les sarsueles, els cantants professionals, els músics de carrer, els fills de les classes dirigents. Les havaneres eren una música de moda.

    Abans de la seva forma cantada, l’havanera va ser un ballable lent que a Catalunya era més conegut amb el nom d’americana. El seu ritme cadenciós intensificava la intimitat de les parelles que s’agafaven per ballar en teatres, llotges, sales de ball, envelats, places i carrers. Per això es va associar al pecat, a la transgressió social, a les actituds rebels. Les havaneres van ser un ball de moda.

    Les havaneres també van ser un símbol d’exaltació nacional. A Madrid durant la Guerra d’Àfrica de 1859 eren un cant d’elogi de l’imperi espanyol com a regne fort i colonial. A Catalunya eren un cant nacionalista de reinvindació davant de les pressions de l’estat espanyol afeblit.  

    *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

    18/07/2024
  • Guia màgica d'autodefensa amb galetes

    Kingfisher, T.

    Barcelona : Indómita, febrer 2023

    La Mona té catorze anys i és aprenent de fornera. Sempre és la primera d'arribar al forn de pa de la seva tieta, ja que és l’encarregada de la massa mare. Un matí quan hi arriba troba un cadàver a terra, al costat del taulell. El cos d’una noia, no gaire més gran que la Mona, és enmig d’un bassal de sang i amb els ulls oberts. És una bruixa. Com ha  acabat una bruixa morta a la fleca? Per què l’han deixada allà si hi ha millors llocs per amagar-la, com ara els canals? Té alguna cosa a veure amb el fet que la Mona també sigui una persona màgica?

    A Ruitrenat, la ciutat on transcorre aquesta història, els grans bruixots estan al servei de la duquessa. Formen part de l’exèrcit i tenen grans poders, com ara llançar boles de foc, o bé arrancar muntanyes de terra o fins i tot curar moribunds; no com ara la Mona, ella té un poder insignificant i poc útil, si més no això és el que ella pensa. Té el talent de fer pujar el pa i evitar que la massa dels pastissos s’enganxi. També pot donar vida a les galetes, sobretot si tenen forma de persona o d’animal. Un poder curiós i pràctic per entretenir a la clientela. Ara bé, aquesta màgia serà suficient quan ella es converteixi en el blanc de l’assassí? Com és que ara ella està en el seu punt de mira?  Però no n’és l’única, tots els magicians estan en perill.

    Ursula Vernon, escriptora de còmics estranys i llibres infantils, escriu aquesta història sota el pseudònim de T. Kingfisher, que és el que utilitza quan es dirigeix a un públic més adult i juvenil. Amb aquesta novel·la ha guanyat el Nebula Award del 2021 i el Premi Llibreter 2024 en la categoria Infantil i Juvenil d’Altres literatures; premis que se sumen a la bona acollida de l’obra per part del públic. Una aventura fantàstica plena d’ironia, humor, i també certa crítica cap a les altes esferes. Amb una prosa lleugera i àgil, Kingsfisher ens trasllada a una societat plena de la màgia, lleialtat, caos, assassinats i conspiracions.

    Adequat d'11 a 12 anys.

    Més informació:

    Recomanat per Íngrid Blanch. Bib. Can Pedrals. Granollers

    25/07/2024
S'estan mostrant 1-20 de 8630 resultats
Pàgina de 432