La meva memòria és més fotogràfica que vívida. Tot i això, recordo perfectament tres còmics més o menys concrets dels meus primers anys... i els que tenia per casa.

Abans, apreníem a llegir més o menys a cinc anys. És segur que a partir d’aquí llegia tebeos, però els meus primers records són dels set anys. Per exemple, em compraven el Pulgarcito, i en el núm. 1.888 em vaig trobar amb la sorpresa que regalaven un altre tebeo de Bruguera. Per llançar noves col·leccions, Bruguera acostumava a treure números 0 que sempre es venien amb alguna revista popular de la casa, com a mida per a fer-ne promoció. En aquest cas, parlo del núm. 0 de DDT (juliol de 1967), una “nova” revista per a mi. Jo no sabia encara que, en realitat, El DDT (als inicis, El DDT contra las penas) havia estat una de les més populars capçaleres de Bruguera entre 1951 i 1966; era una revista més aviat per adults, que havia gaudit de diverses etapes, una d’elles en format gran, com La Codorniz, en un clar intent d’imitar-la. El flash de la coberta em ve ràpidament al cap; era una historieta de Don Tiburcio, un personatge de Mingo.

La segona imatge són alguns comic-books de Novaro, l’editorial mexicana que distribuïa a casa nostra molts dels seus títols, que eren tant de personatges humorístics i de dibuixos animats, com de sèries realistes de diversos gèneres i, per descomptat, els superherois de la DC Comics. Però els que jo recordo amb força són Super Ratón, Hopalong Cassidy i Tomajauk. El primer era un personatge creat per Paul Terry i Izzy Klein nascut en curtmetratges de cinema de dibuixos animats amb el nom de Mighty Mouse l’any 1942, una mena de paròdia “ratonil” de Superman que va gaudir d’algunes sèries televisives; el material que publicava Novaro pertanyia als comic-books de l’editorial nord-americana Dell Comics, titolats Adventures of Mighty Mouse. Hopalong Cassidy era una sèrie "del Oeste", d’un personatge aparegut l’any 1904 en relats escrits per Clarence E. Mulford, que es va traslladar al cinema i la televisió amb força èxit; Novaro publicava els quadernets d’una altra empresa nord-americana, Fawcett Publications. I Tomajauk, una mena de “castellanització” de l’original, Tomahawk, un altre western, tot i que aquest era una mica diferent, perquè tenia lloc durant l’etapa històrica prèvia a la Guerra de la Independència dels Estats Units. Era una mena d’agent del govern, creat l’any 1947 per Joe Samachson i Edmond Good a Star Spangled Comics, un comic-book de DC Comics. Jo no sabia de qui eren ni els guions i els dibuixos (de fet, no hi ha gaire dades al respecte), però sí tenia clar que mentre m’ho passava “pipa” amb el Súper Ratón, gaudia molt dels excel·lents dibuixants de les altres dues sèries.

El tercer és, sí, un àlbum del Tintín de l'Hergé. A casa meva érem més aviat de la classe mitjana-baixa, i comprar un àlbum en tapa dura i llom de tela del Tintín era un luxe. Recordo que una tieta de la meva mare, una dona que en el seu temps havia estat una actriu bastant reconeguda anomenada Enriqueta Conti, em va regalar per a un dels meus aniversaris El asunto Tornasol. Va ser un esclat a tots els nivells! El dibuix era meravellós, tot estava molt ben disposat, la línia era neta, els entorns eren molt realistes, i els personatges tenien una força increïble, especialment el capità Haddock i el professor Tornassol. Crec que el vaig llegir centenars de vegades! De fet, vaig crear un personatge molt semblant al Tintín i vaig fer una primera pàgina... d’una aventura que es va quedar aquí, en una primera pàgina.

Després van venir altres revistes de Bruguera (especialment Gran Pulgarcito l’any 1969, una capçalera de gran qualitat) i altres publicacions com Gaceta Junior/Tintín o Trinca. Però el que més em va marcar en això dels còmics va ser el meu pare. Ell, de petit, es comprava i atresorava revistes com Aventurero o Chicos, de les millors dels anys trenta i quaranta, fins que un dia la seva mare, per tal de fer passar l’estona al germà petit, li va deixar els tebeos... i els va trencar. Però el meu pare, Antonio, va seguir comprant tebeos, especialment a partir de finals dels anys cinquanta, quan jo vaig néixer. A ell li encantaven els personatges de les tires de premsa nord-americanes, sobretot sèries com El hombre enmascarado, Flash Gordon o Príncipe Valiente. Quan l’editorial Dólar va començar a editar les seves col·leccions d’aquests personatges i molts altres de comic-strips, ell se’ls comprava, tant les col·leccions apaïsades com les “novel·les gràfiques” (en format de butxaca). El cas és que jo recordo sempre tebeos a casa. Eren del meu pare, clar, i eren per adults, però jo, amb 8 anys, els vaig començar a llegir, cuidant-los molt (encara els tinc!) i deixant-me emportar per les meravelloses aventures que m’explicaven autors com Lee Falk, Wilson McCoy, Alex Raymond, Dan Barry o Hal Foster. De fet, quan l’any 1971 l’editorial Buru Lan va començar a publicar en format de col·leccionable la línia Héroes del Cómic, el meu pare no en va deixar passar ni un, i jo esperava amb candeletes que els comprés per a llegir-los. Parlo de col·leccions com: Flash Gordon, El Hombre Enmascarado o Rip Kirby, però també d’altres, com la sèrie de premsa australiana Halcones de Acero o les britàniques James Bond i Modesty Blaise, totes elles amb guionistes i dibuixants tan extraordinaris com, a part dels esmentats, John Dixon, Peter O’Donnell, Jim Holdaway, Jim Lawrence o Yaroslav Horak.

Temps de somnis, temps de vinyetes, temps i tebeos que em van marcar, i que posteriorment em van dur a ser un professional de la historieta. Mai no podré agrair prou al meu pare que fos un lectors apassionat de tebeos.

Queden les sensacions i els records, i també les olors, perquè, pot semblar una ximpleria, però com la magdalena de Proust la seva olor em transporta a aquella infantesa.

Antoni Guiral