Recomanació

Cyrano

Madrid : Sony Pictures, cop. 2023

> Veure disponibilitat al catàleg Aladí

Per a mi sempre serà un plaer de recomanar-vos l’adaptació reeixida d’una obra literària de qualitat. La recomanació d’avui és una versió cinematogràfica del drama més aclamat de la literatura francesa, el Cyrano de Bergerac escrit per Edmond Rostand (Marsella, 1868 - París, 1918).
Si el Cyrano de Bergerac (1990) dirigit per Jean-Paul Rappeneau, interpretat per Gerard Depardieu (Chasteurós, 1948 -  ), ens mostrava un cavaller acomplexat per la panxona i un nas de volada notòria, sense defectes de caràcter ni aparença més enllà dels límits que ell mateix s’imposava, el Cyrano (2021) de Joe Wright (Londres, 1972 -  ), adaptació de l’obra homònima (2018) de teatre musical dirigida per Erica Schmidt, ens dóna un motiu plausible d’aquest dany que un mateix es procura. L’elecció de Peter Dinklage (Jersey Shore, 1969 -  ) per al paper protagonista confereix al personatge una causa per justificar l’enamorament incapaç de transcendir els propis sentiments: un defecte físic notori. Les al·lusions al nas del cavaller, tan presents al drama original i les adaptacions més convencionals, han mudat en un cop de puny que no admet discussió. El nanisme —i també qualsevol altre defecte físic que surti del cànon anatòmic acceptat— marca la diferència entre els homes dignes de ser estimats per una dona de gran bellesa i aquells altres que han d’acceptar la incapacitat de merèixer aquest amor. Hom podria objectar que l’amor no es mereix sinó que es dóna, i els motius perquè sigui ofert no són sempre evidents ni han d’encaixar per força en un mercat materialista de relacions humanes. A la realitat, mai com al nostre temps, la gent ben plantada i atractiva no havia tingut tantes ocasions d’aparellar-se amb cònjuges pastats. Encara que al segle XVII les possibilitats d’arribar al casori des de l’atracció física no eren tan determinants, costa poc de posar-se al lloc del personatge creat per Rostand, perquè fins i tot William Shakespeare, a cavall entre els segles XVI i XVII, quan afaiçona la figura del rei d’Anglaterra Ricard III Plantagenet, el fa desgraciat en l’amor, car la dama que ell pretén el rebutja a parts iguals pels defectes morals i físics, com si la seva deformitat —a la vida literària— fos l’excusa per congriar un caràcter pervers. En el cas d’aquest Cyrano, el dèficit de presència corporal li representa un mur per a l’expressió dels afectes. En canvi, quant al caràcter, aquesta mancança no li pren res en bondat, coratge ni generositat.
Peter Dinklage i Haley Bennett (Fort Myers, 1988 -  ) donaren vida a la parella protagonista (Cyrano i Roxanne) als escenaris, sota la direcció de Schmidt i, a la gran pantalla, amb Wright. Teniu al davant un drama musical d’època molt ben equilibrat. De vegades els films musicals enfarfeguen de tanta estona com els actors canten i no fan més que cantar. Per contra, es pot dir que Cyrano no cau en aquest defecte. El guió de Schmidt i la drecció de Wright reïxen a presentar una història ben lligada, amb diàlegs mordaços dins els límits de la bona educació i confidències en ambients de llum vellutada. Les manifestacions de rivalitat, tírria o menyspreu tenen reservats uns escenaris més llòbregs o, si es fan en entorns ben il·luminats, l’ofensor paga la pena del ridícul. La partitura ha estat escrita per Aaron Dessner i Bryce Dessner, membres del grup de rock The National i autors de la versió teatral amb Schmidt. Les peces musicals, siguin de cant o dansa, entren als diàlegs amb naturalitat, com un recurs per expressar amb contingut afegit el que les paraules simples no gosen dir. Remarco la bellesa de les coreografies de dansa i combat. Unides als exteriors i el vestuari, donen un embolcall d’acompanyament per embadalir l’auditori. En síntesi, una pel·lícula a l’estil de les grans produccions que ha merescut elogis, per bé que no ha estat premiada amb guardons principals ni ha gaudit d’un gran èxit comercial. A desgrat del dèficit que ha generat, sóc de l’opinió que amb els anys guanyarà valor i esdevindrà un film de culte entre els amants del cinema musical i d’època.
El guió estableix un passat comú per als dos protagonistes: amics de la infantesa i units per les confidències, així com afinitats comunes per les arts, la literatura i les converses de qualitat. Ella l’admira, a més a més, pel seu coratge militar i la destresa amb les armes, però ell no sap com expressar els seus sentiments. Aquesta incapacitat el perjudica, car la Roxanne i un jove soldat, el Christian,  s’enamoren —superficialment—només de veure’s al foyer d’un teatre. El jove va destinat a la companyia del Cyrano, que és oficial de les tropes d’elit del rei de França, i la noia li demana que el tracti bé. La descoberta de l’afecte correspost entre els dos joves trenca el cor del protagonista principal. No obstant això, desitja per sobre de tot la felicitat de la seva enamorada, i ajudarà el Christian a consolidar el festeig amb unes meravelloses cartes d’amor.
Kevin Harrison (Nova Orleans, 1994 -  ) fa el paper d’un enamorat poc dotat per a la paraula i aquesta mancança permet de reproduir moltes de les situacions còmiques de l’obra original, perquè la Roxanne no encaixa en un rol de figa-flor ni s’acontenta amb ser l’objecte de desig. Ella en vol més, exigeix que li desvetllin emocions amb la paraula i les accions més enllà dels clixés. Desitja casar-se per amor i rebutja el matrimoni de conveniència que li proposa un noble d’edat madura, malgrat ser òrfena i no tenir un ral. L’assetjament  d’aquest home l’empeny a un casament precipitat amb el Christian i la venjança del rival passa per enviar la companyia del Cyrano a la guerra i, amb ell, tots els seus soldats, també el flamant nuvi, que no té temps ni de consumar el matrimoni. D’embolic en embolic, de duel en duel, verbal o esgrimit, la narració avança, amb un elenc de secundaris espectacular per expressió facial i timbre de veu. Esmento Ben Mendelsohn, triat per al rol del noble pretendent de la Roxanne, i Monica Dolan, que fa el paper de dama de companyia de la jove. Amb recança m’abstinc de citar-los tots, perquè no acabaria.
Quan quasi tot és dat i beneït, i només manca esperar el retorn o la mort, entre les privacions del front, el Cyrano troba temps per escriure cada dia a la Roxanne i tramet les cartes com si les escrigués el Christian. Les circumstàncies del festeig i el casori, unides a l’ajut que ha rebut per guanyar el cor de la Roxanne, minen la confiança del Christian, el qual es veu consumit per la inseguretat i la gelosia. L’adaptació de Wright és molt explícita a l’hora de reflectir la transformació de l’amistat en rivalitat a causa d’aquests equívocs i presenta canvis notoris amb l’obra de Rostand i l’adaptació de Jean-Paul Rappeneau. Mentre la versió més fidel mostra un Christian madur que anima el Cyrano a confessar la veritat, a l’adaptació de Wright i Schmidt veureu un Christian desesperat. Ja no morirà a la guerra per una fatalitat, ans hi deixarà la pell en una càrrega suïcida per reivindicar-se com un home d’honor i alhora aplanar el camí per a l’amic que tant l’ha afavorit.
El recurs al defecte físic per justificar la renúncia a expressar l’enamorament significa, en darrer terme, una falta d’orgull: creure que els altres no saben estimar de debò i solament un mateix atresora l’amor autèntic separa el Cyrano de la Roxanne. A l’escena final, Roxanne confirma el que ja s’intuïa des del festeig amb el Christian: si bé la bellesa corporal pot atraure l’atenció, no la fa enamorar, ni es decideix per la passió o pel desig que hi posa l’home, ans per les emocions que li sap desvetllar amb una conversa interessant i culta. A la fi, descobreix l’amor no declarat gràcies a la recitació de memòria de la carta de comiat d’en Christian, a càrrec d’en Cyrano, amb tot just una mirada al paper per fer veure que llegeix. Per això, davant la declaració amorosa de la Roxanne, ”I have always loved Cyrano”, el Cyrano interpretat per Dinklage respon: “And I loved my pride”, una confessió del tot adient per a un home equivocat, que en una altra vida de ficció va dir alt i clar: “A Lannister always pays his debts”.

 

Més informació:

Recomanat per Bib. Pública Municipal Josep Mateu i Miró. Castellbisbal. 

05/03/2024