Abraçat còmodament amb el pi, que es decanta sobre l’abisme, gaudeixo d’un punt de felicitat. Me vaig oblidant de tot. Al principi encara salten pel meu cervell algunes idees. Se m’acut que el mar ve a ser el cor del nostre planeta, el gran centre de circulació, ja que d’ell ixen els núvols que ruen pel cel, la rosada que refresca els matins i les pluges que alimenten els rius; i els rius són les artèries, que tornen contínuament al cor lo que del cor van contínuament rebent. Aquestes idees me concentren una estoneta. Després no penso gaire res més. M’aboco als sentits oberts, m’abandono a les percepcions, me deixo compenetrar amb el cosmos. La meva ànima es vessa a l’exterior: és la sensació de la immensitat, el palp de les belleses fondes del paisatge... és quelcom que flota en la ratxada sonora, s’estén a lo llarg dels xiulets del vent i rodola envolt amb la bramulada de la maror. Els meus músculs se relaxen en suau repòs. Veig, sento i frueixo. Quan l’aigua s’encongeix al meu dessota, les roques mig negades aixequen els seus lloms coberts d’una tinyassa de color de mares de vi, i m’envien una alenada flairosa que em vigoritza. Estic en l’ambient més apropiat a la meva vida, intimo amb una naturalesa amiga, i no tinc pas consciència del temps que passa.”

Joaquim Ruyra. “Jacobé” (1903)