L'alzina

Quan el bosc camina cap a la vellura, en venir l’hivern,
Serves, tu, l’alzina
de la fusta dura
i el fullatge etern.

Tos forcats impliquen
barreges de líquen
i vesc de Nadal

Cap alè no et torba,
druïdessa orba,
metall vegetal.

L’hivern és vingut:
plovisquegen glans
de ta fortitud.

Un senglar, perdut
de la nit abans,
golafre hi acut.

Guerau de Liost. La muntanya d’ametistes. 1931.

El bosc còsmic

L'Univers és un bosc immens d'alzines solitàries i allunyades les unes de les altres, que de nit es fan pampallugues. A trenc d'alba, cada arbre pren comiat dels seus companys. Diu «bon dia» o bé «fins al capvespre> i s'esfuma en la claror de la matinada. Durant el dia, cadascú fa la vida pel seu compte. Cada arbre és un món a part, bolcat i clos sobre si mateix.

La Terra és una alzina que ha crescut en un racó de l'Univers. De l'enforcadura del tronc arrenquen cinc camals continentals, els quals es ramifiquen en estats, en nacions...

La comarca del Pallars és una fulla d'aquest arbre, arrelat en el buit de l'espai, que gira i gira sense parar talment un esperitat. La meua comarca té la forma d'una fulla d'alzina girada al revés. El riu Noguera és el nervi principal que la travessa pel bell mig, de cap a cap. Una colla de valls secundàries hi aflueixen per la dreta i per l'esquerra. I tot el contorn de la fulla és arrissat de muntanyes.

Pep Coll. El secret de la moixernera (1988)

Imatge: © Arxiu XPN (Viu el Parc a l'escola. Activitats a casa)

L'arbre maleït

“Els penjaren a tots set a les rabassudes branques d’un roure que plantava sos arrels en l’encreuament de dos camins al peu del torrent de Rupit. I els penjaren deslligats de peus i mans perquè tinguéssin llibertat d’esgarrapar debades les darreres engrunes de llur vida bestial, allargant i fent més horrible sa agonia. Fins els hi negaren els auxilis espirituals que, udolant com gossos i blasfemant com condemnats, demanaven alguns d’ells. No faltava sinó que després d’una vida de crims se n’anessin de dret al cel, a fer ganyotes a tants infeliços com havien fet perdre que també demanaven la confessió.

Així raciocinaven aquells salvatges muntanyencs.

Aquest és el fet històric que fa prop de dos-cents inaugurà la llegenda del Roure del penjats i aixís m’ho contava un vell pastor tot contemplant un altre roure que mostra encara la testa d’altre criminal famós, en Farriol, dins d’una gàbia de ferro clavada en sa soca. Perquè és de saber que els anys esmortuïren el record de les víctimes ignocentes, de les dones deshonrades, dels infeliços socarrimats a la llar i de les famílies arruïnades, més el record d’aquella execució quasi tan iniqua com els crims que venjava ha restat viu en l’esperit del poble.

Els dos camins que allí creuaven s’han enhebrat perquè els pagesos, estremint-se de passar-hi, buscaren una marrada. El roure legendari morí cremat pels llamps, mostrant avui encara en peu sa soca i ses branques despullades i mig carbonissades. El pastor ,’assegurà que cap tempesta d’istiu mancava de descarregar sobre d’ell ses ires i que en tals moments prou vegades havia oït des de lluny udols de desesperació, refets d’agonia i malediccions de condemnats, tan com si es repetís l’espantosa execució.”

Marià Vayreda. “El roure dels penjats” (1891)

L'arbre mític

Doncs això, que Gauvain veu l’ocell a dalt de tot d’un roure i no para de cridar-lo amb el reclam, però l’esparver fa l’orni. La solució és enfilar-s’hi, però un cavaller medieval s’ha de treure uns quants quilos d’armadura i proteccions diverses abans de quedar-se amb roba prou lleugera per pujar pel tronc d’un arbre, i això és el que fa Gauvain. I quan està baixant de l’arbre tot triomfant amb l’ocell a les mans, torna l’amic (que vol dir el nòvio) de la damisel·la i s’enfada moltíssim en veure la situació: la cosa devia tenir bastant mal aspecte, roba per terra, un cavaller perfecte eufòric i una damisel·la aplaudint-lo... Pólvora per encendre qualsevol gelós. L’esbroncada és monumental i l’amic s’emporta els cavalls i els deixa sols a la clariana, amb l’esparver, que s’ho mira tot de lluny amb aquell posat entre indiferent i assassí. 

Marina Espasa. El dia del cérvol (2016)

Imatge: istockphoto.com

L'arbre abocat a la immensitat

Abraçat còmodament amb el pi, que es decanta sobre l’abisme, gaudeixo d’un punt de felicitat. Me vaig oblidant de tot. Al principi encara salten pel meu cervell algunes idees. Se m’acut que el mar ve a ser el cor del nostre planeta, el gran centre de circulació, ja que d’ell ixen els núvols que ruen pel cel, la rosada que refresca els matins i les pluges que alimenten els rius; i els rius són les artèries, que tornen contínuament al cor lo que del cor van contínuament rebent. Aquestes idees me concentren una estoneta. Després no penso gaire res més. M’aboco als sentits oberts, m’abandono a les percepcions, me deixo compenetrar amb el cosmos. La meva ànima es vessa a l’exterior: és la sensació de la immensitat, el palp de les belleses fondes del paisatge... és quelcom que flota en la ratxada sonora, s’estén a lo llarg dels xiulets del vent i rodola envolt amb la bramulada de la maror. Els meus músculs se relaxen en suau repòs. Veig, sento i frueixo. Quan l’aigua s’encongeix al meu dessota, les roques mig negades aixequen els seus lloms coberts d’una tinyassa de color de mares de vi, i m’envien una alenada flairosa que em vigoritza. Estic en l’ambient més apropiat a la meva vida, intimo amb una naturalesa amiga, i no tinc pas consciència del temps que passa.”

Joaquim Ruyra. “Jacobé” (1903)

Els arbres i les plantes de les bruixes

Les coses que la Roser sabia d'herbes remeieres les havia après de la seva mare, que les havia après de la seva mare, que era l'àvia que s'havia casat amb l'avi Jaume. Sabia fer oli de cop, per als cops, i oli de romaní, per als problemes musculars i per fer créixer els cabells, i sabia fer oli de gingebre per al dolor de les torçades, i plantava cascall darrere la casa encara que ara estava prohibit, i sabia que la centaura s'havia de prendre per al mal de fetge i la pressió de la sang, i el saüc per al constipat i per a les angines, i que la ruda estimula el fluix de la sang a la zona de la pelvis i a l'úter, i que és abortiva i afrodisíaca masculina, i fins sabia que el greix de teixó alleuja les hemorroides.

I caminava cada dia almenys una hora i mitja, i a part d'herbes i arbustos i flors i llavors, i esqueixos i soques i mates, també recollia bolets i pinyes i aglans i cireres de pastors i maduixots silvestres i móres.

Irene Solà. Els dics. 2018.

Imatge: © Arxiu XPN (Viu el Parc a l'escola. Activitats a casa)

L'espectacle de la natura

Aquestes cireres emmelades tenen un gust fresc i pastós. No se’n poden menjar gaires perquè són lleugerament tòxiques. Ja ho diu el nom, Arbutus unedo: menja’n només una. Els ocells deuen estar-ne al cas perquè no se’n veuen gaires de pessigades. Quan l’espectacle de branques carregades de fruita fa el ple, l’arboç torna a florir! Hi ha un moment màgic en el qual al costat de les cireres vermelles hi ha els penjolls de campanetes de les cireres de l’any que ve, que trigaran dotze mesos a fer-se! Són unes campanes que semblen de cera, que es va tornant marró, i que quan cauen i es barregen amb les cireres d’aquest any, la molsa i les fulles seques de terra fan la millor catifa de corpus que hi ha hagut mai.

Julià Guillamon “Cireretes d’arboç”. La Vanguardia. 16 de desembre de 2021

El bosc en festa

Cap a ponent, la testa venerable del vell Montseny esdevenia rosada i blanquejava una ermita en el cimbori d'uns penyalars; i oscil·lava per la cresta dels serrats una onada de color. En mig del negre verdejar dels suros s'envermellien les terrassades, s'acarminaven els estepars, lluïen les esqueieres, i, en llunyança, en les comes dels grans pinars devastats, els viaranys i senderons es feien obiradors com sagnoses esgarrinxades en el llom pelut d'una bèstia enorme.

I els arbres i matolls propers destriaven els raigs d'or, esqueixaven la cortina de llum, i les vaporositats matinals, així il-luminades, formaven tires de glassa apoteòsica, en mig de les quals brillaven, amb esclat de joiells, les emporprades cireres d'arboç, les gotes de rosada, les transparències esmaragdines de les fulles de grèvol, i, ací i allà, a manera de sedoses brodadures, alguna flor de pèsol bord o alguns clavells boscans.

I això resultava tan inharmònic amb l'austera serietat de l'entorn, tan escondit sota els grans brancatges i les esponeroses mates, que em produïa la il·lusió d'un tros de bosc en festa, d'un reconet d'intimitat i meravella, únic en tota la muntanya.

Prudenci Bertrana. Els herois (1920)

Imatge: dibuix de Lluís i Marta Montañà (Guia de Flora bàsica. Parc Natural del Montseny)

El sotabosc hostil

Caminar per garriga és més difícil del que sembla: els aranyons se t’arrapen a les calces, les mates d’argelaga se t’entortolliguen a les botes i no hi ha qui creui un matoll de llentiscle.

Jaume Fuster. L’illa de les tres taronges. 1983.

L'expoli de la natura

M’ho explica –i me n’envia les proves– la meva veïna Olga, de cal Jepet, a tocar del parc natural de Montserrat. Aquest matí, fent un passeig amb els gossos, s’ha trobat les furgonetes, que ja fugien amb el botí, i un fardell immens, que amb les presses s’han descuidat. Són recol·lectors –espoliadors– de llentiscle, un arbust que hi ha pels nostres boscos i que s’ha convertit en un negoci il·legal. Van a una zona, tallen tot el llentiscle que troben, sense entretenir-se gaire a mirar si han aixafat tres gripaus o un sembrat, i un cop han arrasat amb tot, canvien de bosc i sant tornem-hi. Venen el botí a empreses europees, per fer rams. El llentiscle es veu que és molt preuat en diversos països d’Europa. La normativa és poc clara, suposo. Jo puc anar a recollir farigola i dependrà del meu criteri que acabi, o no, amb tota la farigola del bosc.

Tots els que trepitgem el bosc hem vist aquests “treballadors”. La majoria no tenen papers i, pel que es pot deduir, no deuen tenir unes condicions laborals extraordinàries. Si no, no et demanarien si tens aigua o caramels. És evident, doncs, que no només és un desastre que acabin amb totes les plantes que troben, sinó que és perillós que campin pel bosc i que potser fumin o llencin envasos de vidre, dues accions que poden provocar incendis.

Trucar als forestals no serveix de gaire. Si veuen perill, marxen (i de vegades, com ens demostra l’Olga, es deixen els fardells gegantins). Si els increpes et diran que “ells només estan treballant”. Si et queixes, com faig jo ara, algú et dirà que pobra gent, que també tenen dret a viure. Però alterar la població autòctona d’un bosc –fer-la augmentar o disminuir–  té conseqüències boges en tot l’ecosistema. Molts arbustos, com el llentiscle, s’han adaptat a fer fruits a l’hivern, que alimenten els ocells migratoris. Perdonin un article tan “pesat” i tan “poc estiuenc”.

Empar Moliner. “Espoliadors de llentiscle”. Ara. 4 d’agost de 2023.

Imatge: dibuix de Lluís i Marta Montañà (Guia de Flora bàsica. Parc Natural del Montseny)