Cap a ponent, la testa venerable del vell Montseny esdevenia rosada i blanquejava una ermita en el cimbori d'uns penyalars; i oscil·lava per la cresta dels serrats una onada de color. En mig del negre verdejar dels suros s'envermellien les terrassades, s'acarminaven els estepars, lluïen les esqueieres, i, en llunyança, en les comes dels grans pinars devastats, els viaranys i senderons es feien obiradors com sagnoses esgarrinxades en el llom pelut d'una bèstia enorme.

I els arbres i matolls propers destriaven els raigs d'or, esqueixaven la cortina de llum, i les vaporositats matinals, així il-luminades, formaven tires de glassa apoteòsica, en mig de les quals brillaven, amb esclat de joiells, les emporprades cireres d'arboç, les gotes de rosada, les transparències esmaragdines de les fulles de grèvol, i, ací i allà, a manera de sedoses brodadures, alguna flor de pèsol bord o alguns clavells boscans.

I això resultava tan inharmònic amb l'austera serietat de l'entorn, tan escondit sota els grans brancatges i les esponeroses mates, que em produïa la il·lusió d'un tros de bosc en festa, d'un reconet d'intimitat i meravella, únic en tota la muntanya.

Prudenci Bertrana. Els herois (1920)