L'Univers és un bosc immens d'alzines solitàries i allunyades les unes de les altres, que de nit es fan pampallugues. A trenc d'alba, cada arbre pren comiat dels seus companys. Diu «bon dia» o bé «fins al capvespre> i s'esfuma en la claror de la matinada. Durant el dia, cadascú fa la vida pel seu compte. Cada arbre és un món a part, bolcat i clos sobre si mateix.

La Terra és una alzina que ha crescut en un racó de l'Univers. De l'enforcadura del tronc arrenquen cinc camals continentals, els quals es ramifiquen en estats, en nacions...

La comarca del Pallars és una fulla d'aquest arbre, arrelat en el buit de l'espai, que gira i gira sense parar talment un esperitat. La meua comarca té la forma d'una fulla d'alzina girada al revés. El riu Noguera és el nervi principal que la travessa pel bell mig, de cap a cap. Una colla de valls secundàries hi aflueixen per la dreta i per l'esquerra. I tot el contorn de la fulla és arrissat de muntanyes.

Pep Coll. El secret de la moixernera (1988)