És l'escriptor brasiler més traduït. Va créixer a Bahia, al nord del Brasil, a la plantació de cacau del seu avi, vivint la realitat social que sovint transpira gran part de la seva obra: la forma en què els rics propietaris de les plantacions reafirmen la seva masculinitat, mantenint-se lleials a la seva promiscuïtat; i les dones amb la seva feminitat, essent lleials als seus marits. Aquest doble vessant apareix en la que tothom considera la seva novel·la més coneguda: "Gabriela, clavo y canela", a la relació entre la preciosa treballadora itinerant Gabriela i Nacib, que la contracta perquè cuini al seu bar.

Amado va patir moments difícils a la seva vida: el llavors president Getúlio Vargas va ordenar cremar sis de les seves novel·les, l'exili per les seves conviccions comunistes i l'acceptació final que "sirvo más a la gente como escritor que dedicando mi tiempo a actividades del partido".

La seva obra es pot dividir en dues parts. La primera es distingeix pel conflicte de classes, com a "Tierras del sinfín", a la que la majoria dels personatges rurals lluiten per sobreviure. "Gabriela, clavo y canela" marca l'inici d'una nova etapa. A l'obra posterior a l'exili va fer èmfasi en l'aspecte més sensual i humorístic de la psicologia brasilera, fet que li va facilitar el reconeixement internacional.

Alguns dels seus llibres han fet el salt a la televisió i al cinema, entre ells "Gabriela, clavo y canela", malgrat les crítiques que va rebre en el seu dia per reforçar les descripcions típiques de les dones del Tercer Món. "Doña Flor y sus dos maridos" i "Tierras del sin fin" li van portar nominacions al Premi Nobel de Literatura. Tot i que ha estat la visió exterior del seu país, a la que ha contribuït en certa manera a donar forma, la que conforma el seu llegat per als seus lectors d'arreu del món.