Futuros pluscuamperfectos

El director estadounidense Brad Bird, uno de los activos más valioso del mundo de la animación en lo que llevamos de siglo, nos ofrece su segunda incursión en el cine de acción real tras la muy recomendable Misión imposible: Protocolo fantasma (Mission: Impossible – Ghost Protocol; Brad Bird, 2011). Un cruce de miradas sobre lo que debería representar el futuro, que oscila entre la esperanza más irreductible y la frustración absoluta. Está escrito a cuatro manos por el mismo director (y productor de la cinta) y uno de los tótems más carismáticos del fantástico televisivo actual, Damon Lindelof, responsable de artefactos tan directos e influyentes como Perdidos (Lost; 2004-2010), The Leftovers (2014-2017) y la más reciente Watchmen (2019).

La ficción que nos presenta Tomorrowland: El mundo del mañana (Tomorrowland; Brad Bird, 2015) es tan desoladora desde su inicio como los titulares de cualquier telediario que se precie: hambre, guerras, catástrofes naturales... Y es que, como se encarga en recalcar uno de los taciturnos profesores de la protagonista: “Las distopías que pronosticaron Huxley, Orwell y Bradbury ya forman parte de nuestro día a día”. Con este panorama tan poco halagüeño, y con una cuenta atrás que no augura nada bueno, da comienzo un relato que es en mayor parte una huida hacia adelante sin dejar de mirar hacia atrás.

Frank Walker (George Clooney), un decepcionado y ermitaño inventor, nos retrotrae mediante sus recuerdos a un pasado lleno de esperanza por el futuro y a una joven versión de sí mismo intentado colar una mochila propulsora al más puro estilo Rocketeer (The Rocketeer; Joe Johnston, 1991) en el pabellón de los inventos en la mítica Feria mundial de Nueva York de 1964)1. La negativa al rechazo del pequeño inventor hace que Athena (Raffey Cassidy), una niña demasiado segura de sí misma para su corta edad, se fije en él y le enrole en un mundo fantástico donde la tecnología más increíble parece coexistir de manera natural y fluida con sus habitantes.

Años más tarde, en un presente donde el exceso de aparatos tecnológicos no parece que nos haya ayudado demasiado en nuestras relaciones sociales, nos encontramos a Casey Newton (Britt Robertson), una adolescente inconformista que se niega a aceptar, entre otras cosas, que desmantelen una plataforma fuera de servicio de la NASA (por todas las implicaciones emocionales que representa para ella). Esto hace que Athena vuelva a aparecer, sin que hayan pasado los años por ella, para reclutarla mediante un pin ¿¿?? que trasladará a nuestra protagonista, al menos mentalmente, a la ciudad futurista que antaño descubriera el joven Frank.

Con la intención de regresar a ese mundo del mañana, quizás para escapar de un presente donde reina la apatía y el conformismo, Casey encuentra a Frank, que parece haber sido desterrado de ese paraíso tecnificado, para convencerle de que aún es posible mirar hacia adelante y escapar de esta cuenta atrás constante en la que parece que todos estamos atrapados.
Brad Bird ha demostrado en numerosas ocasiones su capacidad para crear universos mágicos y entrañables donde sus personajes se empeñan en vivir gestas inverosímiles sin que nadie les pueda convencer de lo contrario. Como esa rata con gustos refinados que sueña con ser chef de alta cocina en un restaurante de París en Ratatouille (Brad Bird, 2007), o ese niño que, en plena guerra fría, decide hacerse amigo de un robot gigante que parece ser un arma de destrucción masiva en El gigante de hierro (The iron giant; Brad Bird, 1999). Los protagonistas que pueblan las historias de este director tienen tendencia a desobedecer las leyes de la lógica y ofrecernos así una visión diferente, quizás más optimista o quizás menos cínica, para afrontar un mundo que está empeñado en sugerirles / imponerles lo que pueden y lo que no pueden hacer.
Tomorrowland se hace eco de estas inquietudes ofreciendo a sus personajes la oportunidad de luchar por un mañana menos tétrico. Apoyada por la gran banda sonora de Michael Giacchino, compositor habitual en todos los filmes del director, que desde los primeros acordes nos invita a soñar y a dejarnos maravillar por una historia fantástica heredera de un tiempo donde las ideas y la originalidad en el cine valían más que las secuelas, precuelas y reboots de cualquier franquicia… de las que, por otra parte, Disney tiene el poder absoluto.

Lo que hace diferente esta cinta no se encuentra en las líneas generales de su argumento, donde encontramos alguna que otra laguna en un guion que peca (sobre todo en su último tercio) de demasiado expositivo y que nos ofrece a un pseudovillano, el gobernador Nix (Hugh Laurie), que hace que la trama se resienta. Lo que la hace especial son los múltiples detalles y referencias que, de una manera indeleble, permanecen en nuestra memoria para recordarnos lo necesario que es, y más en los tiempos que corren, ser un “optimista” y soñar con un futuro menos oscuro. ¿Y por qué no?

Crítica elaborada per Raúl García Vico de la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer (Sant Boi de Llobregat) en el marc del projecte Escriure de cinema.

1. Abrimos bucle: El propio Walt Disney participó con el diseño de varias atracciones en dicha feria, que a su vez le inspiró la construcción de un segundo parque (Walt Disney World Resort) aún mayor que el primero. Donde construiría una zona temática llamada “Tomorrowland” que daría pie, muchos años más tarde, al germen de la idea de realizar una película con su mismo nombre… cerramos bucle.

La taberna del irlandés (Donovan’s Reef; John Ford, 1963)

El paradís o trobar un lloc al món

“Vet aquí que una vegada hi havia una terra acollidora, una gent bona i generosa i tres amics que van trobar un racó de món o, més ben dit, un escull (reef) on agafar-se i refer la vida...”. Aquesta podria ser, per a mi, una manera d'anunciar la projecció de La taberna del irlandés (Donovan’s Reef; John Ford, 1963). Aquesta pel·lícula, ambientada a una illa de la Polinèsia francesa (el rodatge, però, va tenir lloc a Hawaii), explica la vida quotidiana de tres amics, antics companys a la guerra, instal·lats en un indret del planeta on se senten còmodes i lluny de la societat americana que no els va voler acollir quan va finalitzar la II Guerra Mundial. Tota una declaració d'intencions que John Ford relata en forma de comèdia. Previsible i estereotipada la major part del temps, amb un final que endevinem i amb personatges sense sorpreses, ens acaba atrapant la seva part divertida, tendra, i també la crítica que fa de l'arrogància, de la falta d'empatia del racisme i de les injustícies que aquest comporta.

Els tres personatges protagonistes tenen caràcters molt diferents. Units per l'amistat, han trobat enmig del Pacífic el seu lloc al món, la seva llar. Michael Patrick Guns Donovan (John Wayne, sempre marcant estil) està ben establert i és propietari d'una petita flota naviliera i de la taverna que dona títol a la pel·lícula. Thomas Aloysius Beats Gylhooley (Lee Marvin, esplèndid) treballa com a mariner i viu en una adolescència permanent. El Dr. William Dedham (un correcte Jack Warden) és allò que avui definiríem com una persona solidària i dedicada a ajudar els altres. Tots tres són l'eix al voltant del qual gira la pel·lícula. L'arribada d'una dama vanitosa (Elisabeth Allen, molt en el paper de nena de bona família) que busca el seu pare de moral qüestionable ve a destorbar la tranquil·litat a l'illa, fins aleshores caracteritzada per una vida social intranscendent.    

El film és considerat una obra menor en el conjunt de la filmografia de Ford. Tot i que va ser rodada al final de la seva trajectòria com a director, conserva les maneres d'un talent prou reconegut. Duen el seu segell les escenes de baralles coreografiades amb precisió, la manera de presentar la vida quotidiana de l'illa (tan senzilla i plena de vida al mateix temps), el dramatisme amb què explica la història, el punt d'ingenuïtat i delicadesa de les escenes amb els nens i la forta personalitat que aporten els personatges.

Al llarg de la cinta, Ford ens ofereix un mostrari personal dels seus valors essencials: l'amistat, la família, la generositat... Això sí, ho fa amb aquell punt de paternalisme que correspon a una persona de caràcter conservador, encara que no manquin la ironia i la sensibilitat. Un bon exemple d'aquesta ironia el trobem en el personatge del governador francès de l'illa (Marquis André de Lage, interpretat de manera molt elegant per César Romero), que suposa un atac directe al colonialisme en un moment històric de profunds canvis polítics al món en aquest i en altres àmbits. I val a dir que l’edifici de l’església de la pel·lícula, amb un sostre ple de gotelleres, i el capellà (entranyable, Marcel Dalio) que somia d'arreglar-la formen un tàndem dramàtic d'una gran emotivitat. Els papers de les dones (molt divertida, Dorothy Lamour) en el món paradisíac d'aquest film de Ford respiren un masclisme sense embuts, embolcallat amb gràcia elegant i amb whisky (l'ascendència irlandesa del director es deixa veure en molts dels seus treballs). Potser ara disculparem al mestre aquests i altres paternalismes, potser el podem deixar seure amb nosaltres al sofà de casa per gaudir de la seva creativitat, per somiar a descobrir el paradís través de tantes i tantes de les seves pel·lícules.    

La taberna del irlandés es va estrenar l'any 1963. Les crítiques van ser discretes i els resultats de taquilla van ser minsos. Es va convertir en la darrera col·laboració del director John Ford amb John Wayne, el seu actor favorit. Havien treballat junts a La diligencia (Stagecoach, 1939), El hombre tranquilo (The Quiet Man, 1952) i El hombre que mató a Liberty Valance (The Man Who Shot Liberty Valance, 1962), entre altres obres cinematogràfiques que formaran part de la història del setè art per sempre.    

Crítica elaborada per Mercè Sas de la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer (Sant Boi de Llobregat) en el marc del projecte Escriure de cinema.

La relació entre les emocions i els aliments dolços és motiu de desequilibris anímics i alimentaris que es fan un nus indesxifrable. Per desfer l’entrellat cal la voluntat de posar-hi consciència i fer un treball personal efectiu. I això és que l’autora pretén amb aquest llibre. Neus Elcacho exposa prèviament amb claredat per què necessitem i desitgem el sucre tant a nivell físic com a nivell emocional. Ofereix claus per combatre el sentiment de necessitat de dolç i analitza els tipus de sucres que existeixen, quins efectes tenen sobre el nostre organisme i quins són naturals i recomanables amb mesura.

Estem davant d’un llibre eminentment pràctic, que proposa un repte per dur a terme durant 21 dies en els quals no es menja sucre, 21 dies que són els mínims per incorporar un hàbit vital. Cada dia inclou un menú, una recepta dolça saludable i una reflexió. Conté opcions omnívores, vegetarianes i veganes. Les receptes incloses al llibre són de la xef Maria Agustí i tenen ingredients fàcils de trobar, són atractives i moltes d’elles clàssiques. Les reflexions sempre giren al voltant de l’amor, de la forma d’estimar els altres i estimar-se un mateix. Es imprescindible un compromís diari d’escriure i escoltar-se amb atenció al voltant de la proposta, dedicar-hi un temps de qualitat. Són propostes de treball personal  ben àmplies, alguns dies amb recursos per anar més enllà sobre el tema proposat: documentals, pel·lícules, altres llibres, etc. I les receptes dolces són delicioses: pastís de carbassa i ametlles, brownie healthy, creps americanes de xocolata, i moltes altres.

Aquest llibre té una col·lecció de recursos pràctics ubicats al web www.neuselcacho.com/recursos. Menús en blanc per fer un seguiment personalitzat del que mengem, propostes de menús, llistes de la compra i restaurants recomanats. També té una playlist a Spotify sota el títol “Amor sin azúcares añadidos” que pot ser un bon acompanyament mentre cuinem o escrivim.

Neus Elchacho va estudiar Publicitat i Relacions Públiques  però no va sentir mai que aquest fos el seu camí professional real. Posteriorment va estudiar Dietètica i nutrició, va especialitzar-se en problemes digestius a la Harvard Medical School i forma part de l’equip de treball d’Etselquemenges i de l’Asociación Española de Nutrición y Dietética.

A les biblioteques:

• La Dieta de las emociones
• Nutrició - Aspectes psicològics
• Dietoteràpia 

El mateix títol en castellà:

• Amor sin azúcares añadidos 

Més informació:

• Web oficial de l'autora

Recomanat per la Biblioteca Les Voltes de Sant Vicenç dels Horts.

Mulholland Drive, entre sueño y realidad

En un principio, la idea inicial de David Lynch con Mulholland Drive (Mulholland Drive, 2001) era la de filmar una serie de episodios con el fin de realizar una serie para televisión, pero nunca llegó a terminarse y fue transformada en un largometraje. Ahí reside su dificultad: dar sentido a unos retales de un rodaje que pretendía ser más extenso en su contenido.

Para ello, Lynch montará un filme que no nos dejará indiferentes. Veremos que se traslada a la pantalla un complejo argumento ligado a una puesta en escena con imágenes que parecen emerger del subconsciente de la protagonista. Se da al espectador la sensación que asiste a un espectáculo de puro hipnotismo, un proceder que Lynch ya había utilizado en Cabeza borradora (Eraserhead; David Lynch, 1977), Terciopelo azul (Blue Velvet; David Lynch, 1986) o Carretera perdida (Lost Highway, David Lynch, 1997), y que más tarde empleará en Inland Empire (Inland Empire, David Lynch, 2006).

Este halo hipnótico sirve para hilvanar diferentes secuencias deudoras del neo-noir, donde la protagonista Betty Elms/Diane Selwyn (Naomi Watts) interpreta a una aspirante a actriz que llega a Los Ángeles empujada por el sueño americano con el afán hacerse famosa. Lynch complica la trama cuando Betty/Diane conoce a Rita (Laura Harring), una mujer amnésica debido a un accidente sufrido en Mulholland Drive. Ambas deciden investigar quién es Rita y cómo ha llegado hasta allí.

La mayor parte del metraje se compone de escenas oníricas que fluyen a través del subconsciente de Betty/Diane. El espectador ve lo que ella observa como algo que ha acontecido, aunque diste mucho de una supuesta realidad. Como pasa en los sueños, los acontecimientos se desarrollan sin una lógica aparente, los personajes desdoblan sus roles y el tiempo histórico del filme da la impresión de ir saltando de un pasado intrigante a un futuro incómodo.

Nosotros somos los que mandamos en nuestros sueños, incluso tomamos consciencia de cómo podemos dirigirlos: ahora es cuando Lynch introduce en su juego a la industria cinematográfica. Por un lado, Betty/Diane intenta triunfar, navega entre el sueño y la esperanza, y por otro, la van a corroer sus remordimientos por haber contratado a un asesino.

El director Adam Kesher (Justin Theroux) la ayudará en su camino hacia la fama, aunque él mismo se verá apresado por las garras de la Industria representada simbólicamente por una siniestra figura, la del Cowboy (Monty Montgomery), quien al final del sueño le indicará a Betty: “¡Eh, preciosa, es hora de despertar!”.

Porque como he dicho antes, Mulholland Drive se hunde en el subconsciente: la puesta en escena parece estar fuera de toda lógica y se diluye en la pantalla para formar una especie de bisagra que une lo onírico con lo real. Esta podría ser una de las posibles sinopsis del argumento, pero, si tenemos en cuenta también las dificultades de producción que tuvo Lynch al ver truncado su proyecto respecto a la realización de la serie, estos mismos impedimentos serán los que le motivarán para completar el rompecabezas y configurar el argumento a través del montaje.

No solo se trata de representar un sueño que nuble los anhelos olvidados de una chica que intenta convertirse en estrella en Los Ángeles, sino que Lynch nos está hablando también subliminalmente de los problemas que tiene él para seguir en la brecha. Por tanto, nos encontramos ante un doble enfoque: el argumental, dentro del cual está Betty, quien poco a poco ve enterrados su sueño debido a su mala conciencia, y el de realización, cuando Lynch consigue el suyo al ver montada por fin la película.

Mulholland Drive nos desvela las ansias de triunfo mediante imágenes provenientes de un universo inquietante que pretenden un imposible. En un principio, esa visión pueda resultar pesimista, pero Lynch la optimiza e invierte. Al añadir información al espectador sobre su experiencia personal en la realización del filme, suple la posibilidad del fracaso por la del éxito, consigue realizar el largometraje para convertir lo que antes parecía una esperanza utópica en una realidad palpable.

Crítica elaborada per José Luis Subias de la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer (Sant Boi de Llobregat) en el marc del projecte Escriure de cinema.

La playa (The Beach; Danny Boyle, 2000).

La película está basada en un libro de Alex Garland publicado en 1996, y está ambientada en Tailandia, en el paradisíaco lugar de la playa de Maya Bay.

En general, la película La playa (The Beach; Danny Boyle, 2000) no me ha gustado, pero sí remarco que tiene una increíble banda sonora de Angelo Badalamenti, músico y compositor estadounidense de origen italiano, que alcanzó gran éxito con la banda sonora de la serie Twin Peaks (1990-2017).

La historia arranca con la presentación del protagonista, Richard (Leonardo DiCaprio), un joven adicto a los videojuegos que viaja a Tailandia para escapar de la rutina de su vida. Llega a Bangkok, donde el ritmo y caos de la ciudad lo atrapa. En el hotelucho donde se aloja conoce a Lucas, un personaje pasado de vueltas que le ofrece llegar mediante un infantil mapa a una isla paradisíaca, un lugar no frecuentado por turistas al que Di Caprio fantasea con llegar como si se tratase de un juego online.

Parece que DiCaprio tuvo que perder diez kilos de peso para la historia y que realmente lo pasó muy mal en las escenas que se rodaron en el agua, que son muchas.

El protagonista logra convencer a una pareja francesa para tener compañía en su aventura, y juntos logran llegar, sorteando aventuras y peligros, siempre al límite.

Antes de alcanzar el supuesto paraíso, se han de enfrentar a un grupo armado que controla varias plantaciones de marihuana.

Cuando llegan a la playa, les espera un grupo de hippies que viven supuestamente de manera autosuficiente: venden marihuana en la ciudad y así compran lo que necesitan, algo que no es creíble. Les explican que llegaron a un acuerdo con el grupo armado y este les dio permiso para residir en la isla siempre que no llegara nadie más.

La película es de gran belleza visual. Las aguas cristalinas y playas paradisíacas contrastan, supongo que a propósito, con la vorágine de la ciudad de Bangkok, caótica en su día a día, con un turismo que parece llegar a Tailandia para excederse en todo.

En las escenas que siguen, se ve que la sociedad ideal de la comuna hace aguas por todos lados, ya que los celos, la envidia y la no empatía están instalados en las personas que la componen. Me impactó que aíslen para que no moleste a un integrante cuando es atacado por un tiburón y rabia de dolor.

Esto hace reflexionar que este grupo al final repite todo aquello que detesta: necesita un líder que lo dirija y tome las decisiones, y todos los componentes buscan su satisfacción personal por encima del grupo.

La historia es entretenida, sin grandes pretensiones, pero a veces las tramas se resuelven de manera tan simple que parece una película de las aventuras de Los Cinco de mi infancia.

Casi al final, dos parejas intentan llegar también a la isla porque Richard les dio una copia del mapa. La jefa de la comuna deja solo al protagonista para que se enfrente a ellos y que no puedan llegar a la isla. Ahí es cuando la película en mi opinión se hace insufrible, emulando a Acorralado (First Blood; Ted Kotcheff, 1982) y su Rambo en el bosque.

La historia acaba con todos los habitantes de la comuna enfrentándose a la jefa y volviendo a sus lugares de origen, abandonando la supuesta playa y esa vida soñada.

DiCaprio se aferra en transmitir un personaje creíble, pero la historia hace aguas por todos lados. Sí destaco el mensaje final de que la sociedad perfecta no existe porque el hombre o mujer tampoco lo es.

Crítica elaborada per Marisol Coy de la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer (Sant Boi de Llobregat) en el marc del projecte Escriure de cinema.

Com sentien, pensaven, expressaven els seus sentiments i emocions les dones de l'Europa cristiana medieval?

La història de les dones, disciplina relativament recent en els estudis històrics, ofereix una visió documentada de la presència femenina en la societat, tradicionalment invisibilitzada i silenciada, i un accés a l'esfera dels sentiments i submissions femenins. Clergues, moralistes, legisladors, novel·listes o tractadistes són les veus masculines que de manera preeminent han descrit i prescrit els usos amorosos de les dones. No obstant això, hi ha magnífics exemples directament de dones que ens apropen directament al pensar i sentir femení.

En aquest llibre, podrem sentir les seves veus, les seves esperances, anhels i laments, a través dels sorprenents testimonis -plasmats en cartes, poemes, cançons, memòries, tractats, però també documents judicials com interrogatoris i testaments- de dones de diferent classe i condició, algunes conegudes i il·lustrades, i moltes altres desconegudes i illetrades, però dipositàries i transmissores d'uns sabers i pràctiques sorgits de la vida quotidiana, també de l'abnegació i de l'amor.

Un recorregut conjunt per la història de les emocions i sentiments que ens permet conèixer les idees de les dones sobre el cos i les seves cures; els ideals de bellesa; la sexualitat; els amors entre dones o l'amor a Déu; el matrimoni i els enllaços forçosos o secrets, les violències i càstigs maritals, també l'harmonia conjugal; la maternitat o la germanor entre elles.

Teresa Vinyoles Vidal ha estat professora titular d'Història Medieval a la Universitat de Barcelona. Especialista en història de les dones i de la vida quotidiana.

**Novetat de la Xarxa de Biblioteques Municipals

Menja sense remordiments amb les 70 receptes sanes i exprés del Xef Bosquet, el millor foodie 2018 del nostre país.

Quan pensem en fast food ens venen al cap els famosos productes processats ​​i de baixa qualitat nutricional. Però les receptes i ingredients de Roberto Bosquet demostren que preparar plats saborosos en poc temps sense caure en les farines refinades ni el sucre és possible.

En Fast food saludable trobaràs:

•  Consells per fer la teva compra i triar els millors productes locals i de proximitat.
•  Estratègies de la cuina d'aprofitament amb què estalviaràs diners, embrutaràs menys i evitaràs llençar menjar.
•  Idees claus per deixar de fer dieta i aprendre a menjar sa.
•  70 receptes fàcils i ràpides per a esmorzars, dinars, sopars i postres deliciosos, que t’inspiraran i t'ajudaran a canviar la teva rutina alimentària per sempre.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

El llibre de receptes per cuinar amb olla a pressió de manera ràpida, sostenible i amb el màxim sabor.

És innegable que hem de cuinar cada dia, i per a això es requereix molt d'amor, molt d'humor, ganes, imaginació, temps i forces per fer-ho. I aliments i instruments. Sent així, tenim a l'abast una gran eina per a cuinar que pot ajudar-nos dràsticament: l'olla a pressió o olla ràpida, un aparell d'allò més versàtil, un ajudant a la cuina en tota regla, al qual moltes vegades no sabem treure-li tot el profit per fer una cuina variada.

Per això hem fet aquest llibre. Primer, per a què es conegui el gran ús que els cuiners casolans podem donar-los a les olles ràpides i com ens poden ajudar en el dia a dia. En segon lloc, per a explicar com usar-les i què hem de tenir en compte per a cuinar amb elles. En tercer lloc, per a oferir opcions a la vida diària a les nostres cuines i mostrar com elaborar en olla ràpida les receptes que portaries a terme en una cassola convencional, però guanyant més de la meitat de temps. I que hi hagi bon gust, molt de gust!

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Les millors receptes de pans i masses enriquides de el món.

Des del seu canal de YouTube Receptes de Esbieta, la ucraïnesa Svitlana Popivnyak porta molt de temps descobrint una àmplia varietat de receptes per a elaborar pa i masses enriquides que ara, per primera vegada, es llança a completar en forma de llibre.

En Los secretos del pan casero trobarem un repertori sorprenent de pans i pastes procedents de tots els racons de món, tant tradicionals com internacionals, alguns desconeguts, que faran les delícies de tothom.

Des del pa de cada dia (ja sigui de blat, d'espelta, gallec o italià) als especials (amb olives o ceba caramel·litzada), passant per masses enriquides i festives com la pogacha, els fartons, les mitjanes nits o el tortell de Reis. Sense oblidar els socorreguts pans plans com la pizza, la coca valenciana o el khachapurri.

Mitjançant més de 400 fotografies «pas a pas» aprendrem l'art de fer pa a casa.
 

*Novetat de la Xarxa de Biblioteques Municipals

D'on venen els productes que consumim? Què contenen els aliments que comprem? Semblen preguntes senzilles, però sabem molt poc dels elements que componen la nostra cistella de la compra. Les etiquetes dels aliments que adquirim solen ser inintel·ligibles per al consumidor i resulta virtualment impossible saber d'on venen les matèries primeres amb què van ser elaborats. L'opacitat serveix sovint per ocultar les deficiències nutritives dels aliments, la toxicitat dels detergents i cosmètics o el malbaratament que suposen els embalatges, així com les desiguals dinàmiques entre el Nord i el Sud global.

Com assenyala en el seu pròleg l'economista Joan Martínez Alier, en aquest llibre «dues competents periodistes espanyoles, Natzaret Castro i Laura Villadiego, presenten un llibre-guia per als consumidors de mercaderies. Parlen dels danys que aquestes diverses mercaderies puguin fer a la salut dels consumidors, però sobretot parlen dels danys als humans i a  l'ambient natural en els llocs d'origen. Expliquen d'on ve l'oli de palma i les seves conseqüències a Indonèsia i molts altres llocs, d'on venen els tèxtils barats i quin ha estat el pagament a les seves treballadores a Bangla Desh i altres països, d'on ve la carn, principal responsable de la desforestació de l'Amazònia. D'on venen i quins són realment els costos humans i ambientals de el cafè o el sucre, de la llet i els ous. Com es crien animals en veritables camps de concentració i extermini ».

Carro de combate combina les experiències viscudes, els sentiments de compassió i indignació i grans coneixements tècnics per a il·lustrar i remoure les consciències de les i dels consumidors.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Petrocalipsis és una anàlisi crua i clara de les possibles alternatives al nostre sistema energètic actual. Davant el triomfalisme que moltes vegades exhibeixen les notícies sobre la futura utilització de noves fonts energètiques, el llibre planteja amb concisió per què no funcionen ni funcionaran cadascuna de les falses solucions que s’han discutit durant les últimes dues dècades. 
No hi ha solucions senzilles ni dreceres al dilema que planteja la transició energètica, doblement necessària no només per a l'impacte ambiental dels combustibles fòssils, sinó també per a un factor sovint ignorat: la seva propera escassetat. Front la fe cega en la tecnologia que semblen professar els responsables polítics i econòmics, l'autor ens explica que res podrà evitar que en les pròximes dècades seguim un camí de descens energètic del  qual ningú en vol parlar. 
La lectura d'aquest llibre deixa clar que si volem evitar el pitjor escenari, el «petrocalipsis», hem de deixar d'enganyar-nos, comprendre la nostra situació real i actuar el més aviat en conseqüència.
** Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Es pot aprendre a ser creatiu, perquè la creativitat consisteix en saber fer connexions entre coses, idees o conceptes que aparentment no tenen res a veure . Amb aquesta premissa treballen les dues autores del llibre “Conexiones creativas: La herramienta secreta de las mentes innovadoras”. Actualment, la creativitat és una eina poderosíssima en molts àmbits de la nostra vida. En l’àmbit educatiu, el foment de la imaginació i la creativitat esdevé un punt clau en l’aprenentatge i el desenvolupament personal. Per altra banda, les empreses busquen que les persones dels seus equips siguin creatives, que aportin solucions i flexibilitat en els seus processos.  I en l’àmbit més personal, la creativitat pot ajudar a l’autorealització i la recerca de la llibertat d’un mateix.

La Dorte Nielsen i la Sarah Thurber, expertes en l’àmbit del pensament creatiu i la innovació, presenten un llibre amb un enfocament pràctic i una sòlida base teòrica que inclou: les claus del pensament creatiu, els últims descobriments en neurociència sobre les connexions mentals i exercicis pràctics per entrenar la creativitat.  

El llibre està estructurat en quatre apartats molt ben diferenciats i la seva lectura és flexible i molt fàcil de seguir. Les autores parlen de les teories de la creativitat dels darrers anys, de la naturalesa de les connexions creatives: on les podem trobar, com pensen les persones creatives, quins tipus de connexions podem trobar. També proposen exercicis i reptes per a potenciar la creativitat innata de cadascú. I finalment, Nielsen i Thurber regalen als lectors i les lectores un joc de tres eines portàtils per facilitar l’elaboració de les connexions creatives. 

Aquest llibre és un curs accelerat de pensament creatiu, farcit d’eines i mètodes provats que ajudaran els lector a connectar idees innovadores, transformadores i lliures.

“La creativitat no s’esgota. Quant més la fas servir, més en tens”
Maya Angelou

Més informació:

• Dorte Nielsen a les Biblioteques
• Pàgina web oficial

Recomanat per Bibliobús El Castellot. 

Si preguntem algú per què menja coca per Sant Joan, segurament ens respondrà que per tradició, perquè toca, però poca gent sabrà donar-hi cap més explicació. En aquest llibre es recull i  s’explica l'origen i la vinculació d'un dolç determinat a una celebració concreta. Coques, bunyols, pastissos, tortells, mones, panellets, neules, torrons... són els principals protagonistes del calendari pastisser, que ens permet disposar d'un catàleg molt suculent. D'aquesta manera, comprovarem que certes dates de l'any estan relacionades amb el seu consum d'aquestes menges meravelloses.

No hi ha manera més adequada, ni més agradable al paladar, de commemorar una diada. Dit això, ja només ens resta desitjar-vos bon profit!

Recomanat per Mireia Castillo Picas de la Biblioteca Ramón Vinyes i Cluet de Berga

El 2021 és any de celebració per als amants del ciclisme a Catalunya. Es compleixen dues efemèrides molt relacionades: la Volta Ciclista compleix 110 anys i al mes de març ha tingut lloc la 100a edició de la competició. Amb aquestes dades no és exagerat pensar que el ciclisme és un esport amb un fort arrelament a casa nostra, per això us recomanem el llibre “Catalunya a pinyó fix”, escrit pel periodista Gabriel Pernau.

En aquest volum viatgem fins a finals del segle XIX i principis del XX, època en què les bicicletes eren el mitjà de transport més modern que existia. Les utilitzaven personalitats ben diverses, des d’artistes com Ramon Casas fins a empresaris i polítics com Alejandro Lerroux. La primera part del llibre se centra en els pioners catalans que van començar a desplaçar-se amb els “velocípedes”, sovint per camins que ara ens semblarien gairebé intransitables, impulsats per l’afany de viure noves aventures. La segona part és un relat més personal, on l’autor ens explica la seva experiència recorrent, 90 anys després, l’itinerari de la primera Volta Ciclista a Catalunya amb una bicicleta de curses de l’època.

El llibre de Pernau és una obra que barreja història, anècdotes i estima pel món del ciclisme, molt recomanable per a aquelles persones que ja coneixen aquest esport i per a aquelles que els agradi descobrir racons de la nostra història immaterial.

Més informació:

• Ciclisme a Catalunya al Catàleg Aladí
• La Volta Ciclista a Catalunya

Recomanat per Roser Fortuny Valdivielso de la Biblioteca Municipal de l'Ateneu d'Esparreguera

Amb la recomanació d’avui us volem convidar a fer un petit passeig per alguns dels moments de la història de la literatura. Però no us penseu que serà una lliçó magistral de literatura de tots els temps amb dades i més dades que, sovint, mai més recordarem. No, es tracta de començar a explicar les històries d’algunes de les obres més cabdals de la història o bé dels seus autors a partir d’una anècdota i, a un cop situats, començar a estirar el fil per descobrir tot el cabdell.

Així doncs, ens trobem recorrent el Dorset de Virginia Woolf, Tòquio a través de Yukio Mishima,  l’estació central de Moscou de la mà de Txékhov, l’Empordà amb la Mercè Rodoreda, l’accidentada Líbia de Saint-Exupéry o el París de Víctor Hugo, Jules Verne, Rimbaud i molts altres. Diversos autors i diversitat de llocs per vagar ben tranquils des del sofà de casa.

Més informació: 

• Mapa literari de Barcelona

Recomanat per Cristina Freixas. Biblioteca P. Fidel Fita d'Arenys de Mar

L’explorador Ed Stafford ens acompanya a conèixer vint grans expedicions, des d’un punt de vista original i interessant: a través de l’equipatge dels seus expedicionaris. ​​​​​L’anàlisi de l’equipatge que duien els aventurers i exploradors, recreat per impactants il·lustracions i fotografies al llarg de tot el llibre, explica l’èxit o el fracàs de les expedicions.< /p>

L’autor fa preguntes com: Amundsen va arribar abans que Scott al Pol Sud perquè comptava amb millors provisions i més preparació? Com ha canviat l’equipament necessari per escalar l’Everest des del primer ascens de Hillary fins ara? A través del llibre es descobreixen els diferents objectes transportats en les expedicions, la seva utilitat per a la supervivència i confort, i com han evolucionat  en el temps gràcies a l’avanç de la ciència i la tecnologia. El llibre comença amb una metàfora interessant: "Si el món secret de les expedicions, s'amaga darrere d’una porta imponent, l'equipament n’és la clau que ens en garanteix l'accés".

Un llibre interessant, curiós i atractiu pel que fa a imatges, que ens descobreix el món de les expedicions des d’una perspectiva diferent i sense moure'ns del sofà.

Recomanat per Marta Mans. Biblioteca Can Pedrals de Granollers

R.U.R (Rossum’s Universal Robots) no només té rellevància en l’esfera de la dramatúrgia, sinó també en l’àmbit lingüístic. En una època, la dècada del 1920, on va agafar embranzida l’estudi de l’automatització de les màquines fins al punt que el 1926 es va crear el Televox, la primera màquina que podia realitzar automàticament una sèrie de moviments i tasques, no és casual que Karel Čapek  volgués donar nom a aquestes màquines fins al punt que va utilitzar l’expressió txeca "jdu do roboty" que vol dir col·loquialment "vaig a pencar" per identificar aquests mecanismes per primera vegada amb la paraula robot.  

Però més enllà d’aquesta anècdota, l’obra teatral creada per Karel  Čapek (1890-1939), un dels intel·lectuals més importants de l’Europa d’entreguerres i una figura cabdal de la literatura de ciència-ficció, autor també de la novel·la, La guerra de les salamandres (1936), ens situa tota l’escena teatral dins la fàbrica Rossum’s Universal Robots (o a les seves immediateses) per explicar a través de tres actes l’inici i l’evolució de l’empresa robòtica mitjançant unes imatges que estimulen la nostra imaginació amb una forta càrrega d’ironia satírica. D’aquesta manera, l’escriptor txec aprofita el context de la fàbrica d’homes artificials per fer una crítica aferrissada de l’ésser humà, que es creu Déu totpoderós, del progrés tecnològic desmesurat que pot produir efectes negatius per la humanitat, de la sobreproducció del model econòmic, i finalment, un judici de la mateixa societat quan es vol deixar enrere la cultura de l’esforç i la responsabilitat per gaudir de la plena llibertat i del control desmesurat del món. 

Karel Čapek - R.U.R. | Animated Trailer per Adéla Fotrová:

En definitiva, més enllà que aquest any 2021 celebrem els 100 anys de la paraula robot gràcies a R.U.R (Rossum's Universal Robots), el muntatge de Čapek continua molt vigent en la nostra contemporaneïtat malgrat tenir l'enfocament visionari propi de la ciència-ficció, ja que ens alerta de grans controvèrsies filosòfiques o socials actuals, com els límits de la tecnologia, la deshumanització a través del progrés, la destrucció de llocs de treball per l'automatització, el deteriorament del planeta i l'espècie humana entre altres reflexions. Fins al punt que la seva lectura ens transporta a la idea d'un dels gravats de Francisco de Goya, El somni de la raó produeix monstres i a la cèlebre novel·la de Mary Shelley, Frankenstein, o la revisió moderna creada per Jeanete Winterson, Frankissstein. Una història d'amor fins al muntatge teatral al nostre país d'Alba (o el jardí de les delícies) de Marc Artigau, guanyadora del Premi Quim Masó 2017.
 

"Jo acuso la ciència!
Acuso la tècnica! Domin!
A mi mateix! A tots nosaltres!
Nosaltres, nosaltres en som culpables!
Per la nostra megalomania, pels guanys, pel progrés, no sé per quines coses fora mesura hem matat la humanitat!"

(Fragment de R.U.R (Rossum’s Universal Robots), de Karel  Čapek) 

Més informació:

•  Karel  Čapek a les BibliotequesXBM
• Ficció? Realitat? 10 novel·les de robots, guia de lectura del PVNovel·la de BibliotequesXBM
• Karel Čapek, popularizador de la palabra ‘robot’, nació hace 130 años, podcast de Radio Prague International (09/01/2020)

Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

Innisfree, la persistencia del mito

Corría el año 1951 cuando John Ford emprendió el que, a la postre, sería su proyecto más personal. Una filmación para la que el realizador norteamericano se desplazaría a Irlanda acompañado de familiares y amigos y que supondría el reencuentro con sus orígenes, con compañeros de la infancia, con la casa familiar. Un ambiente de camaradería presidió todo el rodaje e impregnó de un rabioso vitalismo las imágenes que acabarían conformando una de las más grandes películas de su filmografía y, por extensión, de la historia del cine. Su título es, por supuesto, El hombre tranquilo (The Quiet Man; John Ford, 1952).

Casi cuatro décadas después, el cineasta barcelonés José Luis Guerín se dispuso a recorrer los mismos parajes que inspiraron a Ford, acaso en busca de las huellas de aquel rodaje mítico, de los restos de esa cosmogonía idealizada que es el Innisfree fordiano, de los encuadres del maestro de Maine. El fruto de dicho trabajo de campo es este Innisfree (José Luis Guerin, 1990), filme tan singular como libre, que se estructura como un cuaderno de bitácora en el que testimonios, rostros, miradas, conversaciones espontáneas, localizaciones y parajes componen una especie de collage fílmico que trasciende los géneros y los convencionalismos. 

Guerín, cineasta valiente y heterodoxo, escudriña todos los caminos que conducen a la esencia misma de la película de Ford, que no es otra que el amor a un lugar y a sus gentes, a una manera de ser y de estar en el mundo. Hay una suerte de rigor científico en esta búsqueda y la cámara minuciosa del realizador catalán parece transmutar (ahora en escalpelo, ahora en microscopio) para ir revelando poco a poco, capa a capa, lo que allí queda de la obra maestra del pequeño de los O´Feeney. El director de En construcción (José Luis Guerin, 2001) cartografía la topografía de las piedras, la geografía de los rostros, la memoria y las costumbres de las gentes de Cong, las praderas y los bosques del condado de Mayo. En definitiva, el paisaje y el paisanaje de una Irlanda rural que, si bien dista de ser el paraíso soñado por John Ford, mantiene muchas de las señas de identidad que el realizador estadounidense sublimara en El hombre tranquilo.   

El resultado de este inclasificable ensayo cinematográfico, a caballo entre la arqueología fílmica y la etnografía, es tan revelador como apasionante. Guerín diluye las fronteras entre realidad y ficción, entre poesía e hiperrealismo, para establecer un diálogo fluido entre el pasado y el presente, entre lo local y lo universal, entre la realidad y el mito. Si antes atisbamos cierta voluntad científica en el trabajo de Guerín, podemos igualmente afirmar, arrastrados por esa fruición del director barcelonés en superponer conceptos aparentemente antagónicos, que hay en él algo de sobrenatural. Innisfree es, en gran medida, una película de fantasmas, pues en todos y cada uno de sus fotogramas resuenan con fuerza los ecos lejanos de El hombre tranquilo y parecen vagar en ellos, como entes espectrales, los hombres y mujeres ya desaparecidos que participaron en aquel rodaje. El filme de Guerín es, por tanto, un lugar de convergencia, un punto de encuentro entre dimensiones: la real y la soñada, la actual y la pretérita, la de los vivos y la de los muertos. Una confluencia que el realizador continuará explorando años después en esa pieza de orfebrería titulada Tren de sombras (José Luis Guerin, 1997).

Ante todo, Innisfree es una honda reflexión sobre el poder del cine. Guerín no sólo nos desvela las huellas indelebles que las imágenes de El hombre tranquilo han dejado en el imaginario colectivo, sino también los mecanismos por los cuales su recuerdo se transmite de generación en generación y se integra en el ADN de un lugar. En última instancia, nos revela la fuerza del séptimo arte para contribuir a conformar la identidad de un pueblo, así como su carácter imperecedero, pues, al igual que los mitos, el cine no se doblega ante el atroz paso del tiempo y permanece eterno en un mundo cambiante y efímero.

Crítica elaborada per Ángel G. Arévalo Bernabé de la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer (Sant Boi de Llobregat) en el marc del projecte Escriure de cinema.

El hombre tranquilo (The Quiet Man; John Ford 1952)

Sinopsis:
Película en la que se narran, en tono de comedia ligera costumbrista y musical, las peripecias de un exboxeador estadounidense interpretado por John Wayne (despreciativamente calificado de “yanqui” para los lugareños) que regresa a Innesfree, en su Irlanda natal, buscando sosiego tras un fatal combate en el que noquea mortalmente a su adversario.

Si bien Wayne busca reposo, este se ve interrumpido desde el primer momento por la aparición, en primer lugar, de una legión de curiosos e inefables lugareños encabezados por el casamentero oficial (Barry Fitzgerald); en segundo lugar, irrumpe su idílica partenaire (Maureen O’Hara), de la que se queda prendado a primera vista mientras ella pastorea unas ovejas; en último lugar, el hermano de la chica (Victor McLaglen) se opone al noviazgo en el papel de beligerante cuñado (“malo, pero poco”, porque esto es comedia).

Guion:
La historia es sencilla y lineal: chico elige chica (la única guapa soltera de la comarca), pero deberá enfrentarse tanto a la familia de ella como a las tradiciones locales para impedir el predecible desenlace. El protagonista será ayudado por dos personajes, antagónicos a priori, como son el párroco católico (narrador en off de toda la trama) y el cura protestante.

Todo transcurre cronológicamente, salvo un flashback que se presenta bien entrada la historia, que detalla el hecho que justifica el viaje y explica el contradictorio comportamiento del protagonista a los ojos de la época: que un macho alfa evite toda confrontación en cualquier circunstancia. Recordemos el título: El hombre tranquilo.

Actores:
Salvo un actor secundario que modula su personaje, el casamentero oficial y del pueblo (Barry Fitzgeralt), el resto de intérpretes están poco exigidos, tal vez por el tono de comedia que nos propone la historia.

Por el éxito que obtuvo la película, hay que entender que cumplió con las expectativas del público del momento. John Wayne, cuyos tics de comportamiento parecen seguir en el Lejano Oeste, está para mostrar su mejor perfil, taparse las entradas, levantarse el cuello de la chaqueta y encender cerillas en los sitios más insospechados.

Como contraparte, Maureen O’Hara tiene poco que hacer, a pesar de ser la piedra angular de la historia, salvo quejarse con la boca pequeña (hasta casi el final) y resignarse (a regañadientes) a permanecer bajo el paraguas protector de Wayne o recibir sus azotes, ojo, siempre bienintencionados. Es poco diálogo y poco registro expresivo para el potencial que se le intuye como actriz de genio.

Por último, (Victor McLaglen) ejerce perfectamente su rol de patán en el papel de “cuñado”.
El resto de personajes son, para mí, anecdóticos, aunque en el contexto resulten simpáticos y coherentes con la trama.

Fotografía:
Excelente. A destacar a lo largo de todo el metraje la cuidada composición de cada plano, la perfecta iluminación o la equilibrada elección y combinación de colores, por citar algunos aspectos.

No obstante, hay una cuestión que se repite en esta y en otras muchas películas de la época: tras un plano general en exteriores se pasa a un plano más corto (supuestamente en el mismo exterior) en el que los actores continúan el diálogo, pero que está rodado en estudio con un resultado que salta bastante a la vista y que hace perder frescura a la toma y fluidez a la historia. Si lo hicieron Ford, Hitchcock o Fellini, seguro que existe una razón que lo explica y que, en mi ignorancia, desconozco.

Si cabe alguna objeción, imputable a la dirección y no a la fotografía, es el exceso de secuencias con planos generales y cortos de paisajes, carreras de caballos (31 planos, si no me desconté), paseos por la campiña irlandesa (a pie, en bici o en calesa), pubs oscuros y cantarines, cementerios de cartón piedra (con los protagonistas bajo la lluvia mostrando su mejor perfil y escrutando el infinito) para llegar una larga secuencia final con multitud de planos en la que nuestro protagonista (no lo olvidemos, un “hombre tranquilo”) se ve “obligado” a luchar de un modo ciertamente cómico para contentar a su esposa y subyugar intolerancia del “cuñado”. Pelean “de buen rollo”, puesto que los adversarios acaban bebiendo juntos como cosacos ante la complaciente pieza de caza representada por la pobre O’Hara, presta a servirles en lo que tuvieran a menester.

Vamos: que le sobran minutos para contar lo mismo, creo yo.

Banda sonora:
Poco que objetar ya que consigue un tema clásico para la historia del cine.

Personalmente, nunca me han gustado en exceso las secuencias interminables de gente que canta una canción completa, a veces sin venir a cuento, cuando hubiera bastado con menos tiempo.

En resumen, creo que se nota la mano de John Ford, que demuestra su oficio, maestría y experiencia para obtener una cinta agradable de visionar, rodada con la agilidad y el ritmo necesarios, que se mantienen en todo momento a pesar de lo liviano del guion, aunque es fácil apreciar la plantilla ortodoxa de un western habitual bajo todo su planteamiento: forastero llega la ciudad, entra en el saloon y, al final, se enfrenta a los malos…

Película que hay que situar en 1952 para entender la aceptación y el éxito obtenidos, a saber, tiempos de posguerra que agradecían obras ligeras, bienintencionadas, musicales, con espacios abiertos, actores populares (que a veces están, más que interpretan) y, sobre todo, que acaban bien.

En el fondo, y en cierto modo, el protagonista volviendo a su paraíso perdido encarna una parte del ánima del director, John Ford, cuyos antepasados provienen de Irlanda. Motivo suficiente para que este la idealice mediante la inserción de unos personajes pintorescos, conservadores y obtusos, pero de buen corazón, y de luminosos planos de verdor exuberante. Añade, de paso, elementos no tan frecuentes en esa realidad, como el prolongado tiempo soleado o la concordia entre católicos y protestantes, por citar algunos.

No obstante, y para ser justos, no olvida totalmente la realidad irlandesa. Incluye un par de pinceladas en las que también se menciona el áspero y duro pasado de los que, como nuestro protagonista y su familia, tuvieron que emigrar del país. Asimismo, y a modo de curiosidad, integra una breve conversación en gaélico dentro de un pequeño pero simbólico guiño, o una mención al IRA.

No se puede viajar en el tiempo, y lo que en aquel momento complació al público en general, hoy se antoja una visión onírica y alejada de la realidad que vivía en aquellas fechas la pobre, católica y reprimida Irlanda de esa época. Hay que añadir el sutil y actual aroma machista, a nuestros ojos de hoy, que desborda por todas partes y culmina en las secuencias finales, aunque todo ello debe entenderse dentro de la positiva comedia que se nos propone.

Crítica elaborada per Gabriel Ruiz Saumell de la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer (Sant Boi de Llobregat) en el marc del projecte Escriure de cinema.

Alejandro Palomas és un d'aquells autors que saber com transmetre sentimets, amb tendresa, sensibilitat i emoció. Premi Nadal el 2018 amb "Un amor", la tercera novel·la de la trilogia: "Una Mare", "Un Gos" i "Un Amor". La seva obra ha estat traduïda a més de 20 llengües. Llicenciat en filologia anglesa, traductor, escriptor i poeta. 
"Un secret" és la continuació de la primera novel·la juvenil de l'autor que va captivar a tants lectors: "Un fill", Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil 2016.
"Un Secret" es podria llegir sense haver llegit abans "Un fill", però si ho fas entendràs millor als protagonistes de la història, sobretot a la Nàzia i en Guillem.

La Nàzia viu acollida a casa del Guillem, amb ell  i el seu pare, i després d'unes vacances, a l'escola els fan escriure una redacció. Amb la redacció de la Nàzia es detectarà un possible problema. La mestra, la psicòloga, el pare d'en Guillem i el mateix Guillem expliquen en primera persona què creuen que li passa a la Nàzia i quin és el seu secret.
Una novel·la amb  matizos autobiografics de l'autor, que en algún moment us farà riure i també plorar.

Més informació:

• Alejandro Palomas a les Biblioteques
• Alejandro Palomas a eBiblioCAT
• Alejandro Palomas a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Santa Margarida i els Monjos. 

La cadena televisiva HBO te la fama merescuda d’haver creat moltes de les sèries que avui dia es consideren imprescindibles. Chernobyl és una de les seves darreres creacions, i per no desmerèixer el tòpic, també és excel·lent.

En aquest cas és una minisèrie de 5 capítols que explica l’accident que el 1986 va fer volar pels aires el reactor número 4 de la central nuclear propera a la població de Prypiat. Explicada des del punt de vista de l’enginyer Valéri Legásov, el responsable enviat per Moscou per fer-se càrrec del desastre, ens mostra l’increïble esforç humà i material per aturar la fuga radioactiva massiva que s’estava produint des de les restes de la central.

Sense estalviar crítiques a la gestió de les autoritats polítiques i dels responsables de la central, la sèrie se centra més en les vicissituds dels personatges que actuen en cadascuna de les fases de l’explosió: començant pels bombers que han d’anar a apagar l’incendi , les reaccions dels tècnics, els netejadors de la teulada, els científics que busquen una explicació, fins als miners que han de cavar un túnel sota el reactor.

El director Johan Renck aconsegueix traspassar amb ofici l’angoixa dels treballadors i l’aclaparament del desastre per als responsables, ajudat per una tripleta d’actors que de manera continguda broden els seus respectius papers. Jared Harris és Valeri Legásov, un home convençut de la seva missió, sempre a mig camí entre dir la veritat i no fer emprenyar massa els seus superiors; Stellan Skargard és Boris Shcherbina, el viceprimer ministre del Consell de Ministres de l’URSS, l’home que ha de posar els recursos humans i materials a disposició de Legásov, i que experimenta la revelació de la magnitud de la tragèdia al seu costat; Emily Watson és la científica Uliana Jomyuk, un personatge que no va existir a la vida real, sinó que és un símbol de l’ajut que els científics van donar per solucionar el desastre.

Tots tres són herois a la seva manera, però no més que els centenars de treballadors anònims que des de submergir-se en aigües contaminades fins a netejar els boscos dels voltants de qualsevol fauna viva van contribuir a controlar l’accident. La sèrie repassa moltes d’aquestes aportacions posant l’èmfasi en les petites tragèdies personals, i fent que el protagonisme recaigui també en el col•lectiu.

Chernobyl va rebre 19 nominacions als Emmy del 2019 i es va alçar amb tres de les més importants, millor sèrie limitada, millor direcció i millor guió, reconeixent així la qualitat de factura i el bon treball d’adaptació del llibre Voces de Chernobyl d’Svetlana Aleksiévich en què està parcialment basada, i que al seu torn ja havia estat adaptat en el documental del mateix títol (Paul Crutchen, 2016).

Més informació:

• Chernobyl a les Biblioteques
• Chernobyl a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial

Recomanat per Jaume Felipe. Bib. Maria Àngels Torrents. Sant Pere de Riudebitlles. 

Juan José Millás, escriptor i periodista, i Juan Luis Arsuaga, escriptor i catedràtic de Paleontologia, s’uneixen per crear una gran obra sobre els orígens de la vida i de la concepció actual de nosaltres mateixos. Un escrit a cavall entre la novel·la de viatges i l’assaig científic, és un llibre on destaca l’humor i els coneixements científics explicats de forma senzilla i amena. 
Durant uns quants mesos els dos escriptors es van trobant en diferents indrets de la geografia espanyola. En aquestes passejades, sovint a llocs naturals poc coneguts i amb un cert aire de nostàlgia, els dos homes mantenen converses sobre els nostres orígens i el nostre comportament actual. Aquests diàlegs, narrats per Millás amb un toc d’humor i reverència cap al catedràtic, es barregen temes més científics amb altres que semblen no tenir relació però que ens expliquen molt de nosaltres mateixos. Al llarg del llibre Arsuaga ens va donant petites píndoles de saviesa que ens conviden a reflexionar i a aprendre de nosaltres mateixos amb la certesa de saber d’on venim i perquè hi som. 

En definitiva un llibre altament recomanable, no només per a les persones interessades en els orígens de la humanitat sinó per a tothom, perquè des de la primera trobada d’Arsuaga i Millás ja saps que no podràs deixar de llegir, que cada petita explicació t’obre les portes a un nou coneixement que la teva ment assumeix i gaudeix.

Més informació:

• Juan José Millás a les Biblioteques
• Juan José Millás a la Viquipèdia
• Articles de Juan José Millás al diari El País:

Recomanat per Bib. Torras i Bages. Vilafranca del Penedès.

Què passaria si un dia et prohibissin estimar?
En un món distòpic on estimar és immoral, un món governat per la por amb un tirà que prohibeix estimar, la Gala sobreviu a Mins, un petit poble aïllat i envaït per la boira que l’envolta tot. El seu món es limita a la seva mare, al seu gat Taru i a uns pocs veïns.
A Mins tots pensen que més enllà del seu poble tota la civilització ha desaparegut fa molts anys, fins que ella ha de marxar empesa per la seva mare...
Si t’agraden les aventures, aquesta història t’atraparà de la primera fins a l’última pàgina.

Més informació:

• Selena Soro a les Biblioteques
• Selena Soro a la Viquipèdia
• Selena Soro retrata un món on està prohibit estimar a la novel·la «Misteris de la boira»

Recomanat per Sònia Solé. Bib. Joan Sardà i Solet. Sant Quintí de Mediona. 

Brigadoon (Brigadoon ; Vincente Minnelli, 1954) és una pel·lícula de gènere musical estrenada el 1954, a Espanya el 1956. Es tracta de l'adaptació cinematogràfica de la comèdia musical homònima d'Alan Jay Lerner i Frederick Loewe, creada el 1947. Va ser dirigida per l’americà Vincente Minnelli, qui conreà aquest gènere amb pel·lícules tan memorables com Un americà a París (An American in París, 1951), Oscar a la millor pel·lícula el 1952, amb música del compositor George Gershwin. El 1993, va ser seleccionada per a la conservació a la Library of Congress de Washington, al Registre Nacional de Cinema, per ser "culturalment, històricament o estèticament significativa".

Trobo remarcables les escenes de ball entre Tommy Albright (Gene Kelly) i Fiona Campbell (Cyd Charisse). És una coreografia perfecta i ells són uns grans ballarins, però el fet que passin sempre al mateix lloc (uns arbres i uns camins, de tant en tant la casa on viu Fiona, però sempre el mateix indret) fa pensar més en el teatre que en el cinema. El decorat de cartó pedra amb elements vius (arbres, plantes, etc.) el vaig visualitzar amb una certa condescendència, ja que era el que tocava a l'època... Manca de recursos?

L’argument és massa senzill: noi (Tom) s’enamora de noia (Fiona), qui espera des d’anys enrere trobar l’home que la farà feliç, sobretot quan l’altra germana està a punt de casar-se, i ella no pot perdre el tren més enllà dels vint-i-cinc anys. En salvo l’originalitat de situar l’acció en un poble d’Escòcia, Brigadoon, que només existeix cada cent anys. Cal mirar-se la pel·lícula per saber el perquè d’aquesta fabulació.

El contrast entre els dos americans despistats que arriben al poble ple de tradicions és destacable, les escenes dels balls escocesos són excessives, però delimiten bé el context. L’escena en què una noia del poble ansiosa per trobar parella, s’insinua descaradament a Jeff Douglas (Van Johnson), el qual li explica el seu escepticisme envers el matrimoni i se la treu literalment de sobre, em va fer pensar en com les dones dels anys cinquanta, i de dècades anteriors i posteriors, tenien els seus destins massa lligat a l’home amb el qual compartien la seva vida. Aquest desig de casar-se en les dones queda palès a la part final; de la pel·lícula, quan ens trobem a un bar de Nova York, on bull la vida novaiorquesa retratada amb personatges estressats per la feina, la família i els amics. Aquí es retroben Tom, que torna de Brigadoon, i la xicota americana. Ella només pensa en els detalls de la boda i en la fabulosa casa on viuran; i ell, que té el cor a Brigadoon, tot pensant en la Fiona, ni se l’escolta. 

La manera com es desenvolupa aquesta escena és magistral: la xicota parla i parla, i ell ni cas. El distanciament entre els dos és descomunal, i per això el protagonista, Tommy (Gene Kelly), decideix tornar a Brigadoon, on hi ha el desenllaç de la pel·lícula.

Brigadoon queda equilibrat amb l’amic, el Jeff Douglas (Van Johnson), qui, com deia al principi, viu el present. Ell té els peus a terra i és fidel al seu amic Tommy Albright (Gene Kelly), el qual alhora segueix els seus sentiments cap a Fiona Campbell (Cyd Charisse). Un film amb final feliç, tot sabent que els finals feliços només existeixen a les pel·lícules.

Crítica elaborada per M. Teresa Pagès Gilibets de la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer (Sant Boi de Llobregat) en el marc del projecte Escriure de cinema.

Charlie y la fábrica de chocolate o cómo leer a Dahl a través de los ojos de Tim Burton

A principios del siglo XXI, una maravillosa casualidad quiso que los herederos de Roald Dahl, autor del cuento infantil Charlie y la fábrica de chocolate (1964), designaran a Tim Burton como capitán del nuevo proyecto que llevaría de nuevo la novela a la gran pantalla en 2005. El director ya había producido James y el melocotón gigante (James and the Giant Peach; Henry Selick, 1996), basada en la novela homónima de Dahl, y quedó tan desencantado como él con la primera adaptación cinematográfica de la historia de Charlie (Willy Wonka & The Chocolate Factory; Mel Stuart, 1971).

Implicando una vez más a rostros habituales en su obra, como Helena Bonham Carter y Johnny Depp, quien interpreta al excéntrico fabricante de golosinas Willy Wonka, Burton sitúa a su elenco en una ciudad indeterminada que parece girar alrededor de la fábrica Wonka. La gama cromática hace evidente desde el primer momento la diferencia que se crea entre el resto de la localidad, oscura, fría y apagada, y el interior de la factoría, repleta de colores brillantes y llamativos (así como todo lo relacionado con las golosinas, como por ejemplo los establecimientos de venta y los recuerdos del abuelo Joe). Así mismo, una paleta de colores cálidos marca el interior de la casa de los Bucket, humilde pero hogareño. El ambiente acaba de redondearse gracias a la impecable banda sonora del compositor inseparable de Tim Burton, Danny Elfman (Big Fish, Pesadilla antes de Navidad, Batman), la cual ya obtiene protagonismo desde los primeros minutos acompañando a los títulos de crédito. Finalmente, la inclusión de un narrador acaba de atribuir al largometraje el espíritu moralizador de los cuentos infantiles.

Charlie y la fábrica de chocolate pone en relieve el papel de los padres como principales moldeadores de la personalidad de sus hijos/as, relacionando a figuras parentales deficientes con niños y niñas odiosos. El único ápice de empatía que el espectador puede sentir respecto a los personajes de Veruca, Violet, Augustus y Mike se debe al retrato de sus padres, que se muestran como personas infelices o despreocupadas respecto a la educación de sus pequeños. Al mismo tiempo, la familia de Charlie, aunque vive en la miseria, se muestra cariñosa, afable y buena en todo momento, lo que induce a pensar que la personalidad del protagonista es impecable gracias a sus parientes.

Una vez más, el universo “timburtoniano” toma como pilares principales dos aspectos. Por un lado, la amenazante presencia de las máquinas, la modernidad como cambio inexorable que puede perjudicarnos (como ocurre en un primer momento con el señor Bucket) o catapultarnos hacia el progreso (como se deduce de las constantes innovaciones de los productos Wonka). En el caso de las golosinas, los aparatos son manejados por los Oompa-loompas, simpáticos trabajadores que deleitan al espectador con sus pegadizas canciones (aunque su procedencia hace pensar en la explotación laboral de personas racializadas). En segundo lugar, ya sea en forma de popular esqueleto (Pesadilla antes de Navidad, 1993), de hombres con extremidades peculiares (Eduardo Manostijeras, 1990) o, en este caso, de un empresario atípico, el personaje incomprendido vuelve a aparecer. Las historias de Burton están inevitablemente ligadas a la figura de los inadaptados, los misfits. Willy Wonka, al igual que muchos otros perfiles, si bien goza de una inigualable popularidad, no encaja con el mundo que le rodea, y en consecuencia, se siente infeliz. El filme de 2005, al contrario que el cuento de Dahl, incluye en la historia un pasado traumático del magnate de las chocolatinas, con la lícita intención de darle una razón de ser a la excéntrica personalidad de Wonka.

En conclusión, la combinación de la marcada perspectiva de Tim Burton con la original historia de Dahl resulta en una película divertida y pedagógica, y, probablemente, el autor original quedaría más que satisfecho con la nueva adaptación.

Crítica elaborada per Paula de Matteis Fernández de la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer (Sant Boi de Llobregat) en el marc del projecte Escriure de cinema.

Ver por primera vez Bailando con lobos (Dances with Wolves; Kevin Costner, 1990) transcurridas tres décadas desde su estreno, o revisitarla nuevamente a placer, es una magnífica ocasión para teletransportarnos filmográficamente al Lejano Oeste norteamericano. “Siempre he deseado ver la frontera… antes de que no exista”, asevera el condecorado teniente John J. Dunbar al inicio de su personal viaje, cuando abandona en carreta Fort Hays (Kansas) camino de Fort Sedgewick (Colorado). Como privilegiados espectadores, dejamos atrás los sangrientos estertores de la Guerra de Secesión que desangraba los Estados Unidos en 1864, y nos acomodamos ante el pasar panorámico de las grandes praderas mecidas al viento y al compás de la melodramática música de John Barry. Marchamos ilusionados y expectantes ante el anhelado encuentro romántico con el esplendor natural del paisaje y sus idealizados moradores salvajes: los conocidos como Sioux, las últimas tribus de la República de Lakota.

A finales de los años 80, un Costner aclamadísimo por su trabajo en Los Intocables de Eliot Ness (The Untouchables; Brian de Palma, 1987) acomete su primera y celebrada incursión en la dirección al adaptar a la gran pantalla la novela homónima publicada por Michael Blake. El proyecto había madurado durante cinco años. Finalmente, actor y guionista se lanzaron decididamente al rodaje, que tuvo lugar entre los meses de julio y noviembre de 1989 en el Parque Nacional Badlands (Dakota del Sur). Asumiendo en su mayor parte el riesgo financiero, seleccionando un elenco de actores poco conocidos y dirigiendo apoteósicas escenas como la monumental cacería nocturna de búfalos (nada de animación digital: 3500 bestias analógicas), Costner logra un inesperado éxito de público (424 millones de dólares en taquilla) y rinde a la crítica y a la Academia (siete premios Oscar a la mejor película, dirección, guion, fotografía, banda sonora, sonido y montaje).

Si bien el filme consagró a Kevin Costner como figura de prestigio en lo más alto del star system hollywoodiense, aun cuando posteriormente no ha vuelto repetir semejante éxito, su principal trascendencia estriba en el fuerte impacto que generó en el gusto cinematográfico del momento, aquellos primeros años 90. Una verdadera explosión de filmes adscribibles al neo-western sacudió las pantallas mundiales: El último mohicano (The Last Mohican; Michael Mann, 1992); Un horizonte muy lejano (Far and Away; Ron Howard, 1992); Sin perdón (Unforgiven; Clint Eastwood, 1992); Tombstone: La leyenda de Wyatt Earp (Tombstone; George Pan Cosmatos, 1993); Gerónimo, una leyenda (Geronimo: An American Legend; Walter Hill, 1993); Leyendas de Pasión (Legends of the Fall; Edward Zwick, 1994); Dead Man (Dead Man; Jim Jarmusch, 1995) son algunas muestras destacadas de aquel singular fenómeno revival. Solo por ello, esta película merece un lugar eminente dentro del mejor cine de las últimas décadas, atendiendo a sus altas cotas de popularidad y a la influencia inmediatamente alcanzada.

Seguramente hoy en día, cuando el reino de las plataformas de televisión a la carta promueve una creciente oferta de producciones cinematográficas en formato de teleserie, el extenso metraje de Bailando con lobos hubiera dado pie a una destacadísima primera temporada, repleta de memorables episodios bélicos, costumbristas, naturalistas y románticos a partes iguales. En aquel entonces, Costner supo apreciar el potencial redentor del idealismo eco-pacificista que anidaba en el imaginario literario de Michael Blake. Para ello, tuvo que forzar buena parte de la verosimilitud histórica de la novela al prescindir de los Comanches (junto a los Apaches, siempre denostados por la gran pantalla) y al dibujar unos protagonistas Sioux poco menos que angelicales. Hoy, interpretamos que el buenismo rousseauniano que proyecta la mirada almibarada del filme (elevada a la máxima potencia por la música de John Barry) maridaba perfectamente con aquella coyuntura final de la Guerra Fría, del la Perestroika y la caída del Muro de Berlín. Un cierto aire apocalíptico se deja traslucir en el Waldenismo del Teniente Dunbar, quien cabalga a Cisco en compañía del lobo Calcetines, aprende con interés y respeto la lengua lakota y trata de obviar la próxima llegada masiva de “tantos [colonos] como estrellas”. 

Michael Blake falleció en 2015. Para nuestro deleite, la Editorial Valdemar recientemente ha publicado (en su reconocida colección Frontera, dedicada al western) Baila con Lobos & El camino sagrado, la novela y su posterior secuela. En sus páginas podremos acercarnos a los auténticos protagonistas Comanches de esta historia soñada: el comprensivo jefe Diez Osos, la joven blanca cautiva En pie con el Puño en Alto, el impasible hombre-espiritual Ave que patea, el feroz guerrero Cabello al viento y los pequeños traviesos Risueño, Nutria y Gusano.

Crítica elaborada per Xesco Montañez Zarcero de la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer (Sant Boi de Llobregat) en el marc del projecte Escriure de cinema.

Una novel·la breu, de caire testimonial, que narra en primera persona tota una vida d'abusos i maltractes.

Nawal El Saadawi (1931- 2021), psiquiatra, escriptora, activista social i feminista, va visitar la presó de dones de Qanatir al nord d'El Caire. Allà escoltà el testimoni de Firdaus (Paradís, en àrab), una prostituta sentenciada a morir a la forca per haver assassinat el seu proxeneta.

Nascuda en una famíla camperola, Firdaus cerca des de la infantesa comprensió i coneixement. Però no rep ni una cosa ni l'altra. Des de ben petita pateix en mans dels homes. Cada nova relació li ensenya que només són lliures les persones que no volen, no temen i no esperen res.

A través de la seva història ens adonem de les profundes contradiccions d'una dona que, malgrat el seu odi a l'home com a col·lectiu que només li ha inflingit dolor i humiliació, s'estima més ser una prostituta que una esposa esclava.

Un relat que destaca per la lucidesa i la sensibilitat que té la protagonista per entendre el món que l'envolta. Demostra enteresa i dignitat.

Més informació:

• Mor l'escriptora egípcia i referent feminista Nawal el Saadawi
• Nawal el Saadawi a les Biblioteques
• Nawal el Saadawi a la Viquipèdia
• Entrevista a l'autora a "El País Semanal"
• Mujer en punto cero

Recomanat per Maria Àngels Fernández. Bib. Pare Miquel d'Esplugues. Esplugues de Llobregat.

Estela Plateada és un còmic divertit on els seus protagonistes viuen un bon nombre d'aventures, normalment autoconclusives, per tot tipus de planetes. Acció en clau "road space opera", on serem testimonis de situacions delirants que ens deixaran amb un somriure a la boca, però que també ens poden deixar el cor encongit i, fins i tot, fer-nos plorar una miqueta. En les quasi set-centes pàgines d'aquest volum, també hi ha moment ambientats en el nostre planeta, moments puntuals en els quals els autors ens donaran la seva visió sobre els tòpics del gènere de superherois.

Una de les millors versions de Estela plateada de tots el temps, i que ens ve acompanyat d'una edició de Panini en tapa dura molt curada amb un paper de qualitat, amb un tamany una mica més gran de lo habitual, amb molts extres i, fins i tot, un pòster desplegable en el seu interior.

Premi Eisner 2016

​​​​​​​Recomanació feta per la Biblioteca Can Peixauet

Per què la infància no és un manual sobre com educar els nens i nenes, és un testimoni directe, un seguit de reflexions i pensaments sobre la manera com els adults intenten educar i formar els infants sense tenir en compte, moltes vegades, que cada nen i cada nena té totes les capacitats i habilitats innates per a aprendre i viure lliurement.
 
La infància pot ser considerada com un període d’espera, de preparació per a les coses importants de la vida que se sabran enfrontar millor o pitjor gràcies al mèrits dels adults i dels educadors. Però també es pot considerar com el període més intens de les coneixences i les habilitats amb què tot nen i nena està dotat des de la concepció. Els infants són persones plenes a les quals cal escoltar i valorar.

Francesco Tonucci, és pedagog i dibuixant especialitzat en educació infantil, que al llarg de la seva trajectòria i a través de les seves tires còmiques ha retratat les carències del sistema educatiu, i la falta d’empatia amb els infants per part dels adults.
En definitiva, aquest llibre reflexiona  sobre la necessitat de veure els nens com a éssers amb talent que mereixen tenir el seu propi espai a la societat.

Més informació:

• Francesco Tonucci a les Biblioteques
• Francesco Tonucci a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Can Milans. Caldes d'Estrac. 

L’autora Delphine de Vigan, escriptora francesa, escriu la seva primera novel·la el 2001 i la publica sota el pseudònim Lou Delvig. L’any 2018 surt a la llum Les loyaltés i traduïda al català l’any 2019; Les Lleialtats és tota una radiografia de la realitat dels adolescents. 
Un relat que mostra com és de feixuc el camí cap a l’edat adulta en el món actual i com molts dels problemes dels adolescents sovint són silenciats.   

La lleialtat, sobretot per essència, té un valor positiu i la novel·la de Delphine de Vigan ens convida a descobrir les seves parts més fosques i també més perilloses, des de l’entorn íntim, el context familiar i des del medi social dels seus personatges. 
I com molt bé diu l’autora sobre les lleialtats“...la majoria de vegades són obligacions secretes que ens imposem, i que anul·len el nostre pensament crític, portant-nos al desgast personal, a la pèrdua de la identitat o inclús de la vida”.

Més informació:

• Delphine de Vigan a les Biblioteques
• Delphine de Vigan a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Ferrer i Guàrdia. Alella. 

Un còmic amb prínceps, princeses, herois i heroïnes que trenquen estereotips. Una història queer i de tints feministes que revisa el gènere del conte de fades. Personatges amb inseguretats i pors que busquen el seu propi destí, realitzant un camí de creixement i superació personal.

La valenta Amira rescata a la dolça Sadie de la torre on està confinada. Després topen amb un príncep en dificultats, Vladric o Caraculo com elles l’anomenen, i junts emprenen aventures.

Un còmic fresc amb un llenguatge directe i sense pèls a la llengua. 

De la mateixa autora, també disponible La Sociedad de los Dragones de Té, El festival de los Dragones de Té i la Bahía Acuicornio.

Recomanat per Mireia Martínez Bailón. Biblioteca Ernest Lluch i Martín. Vilassar de Mar.

Els caps de tres dirigents polítics acusats de corrupció apareixen en tres orbs de vidre. Les seves declaracions al judici podrien fer caure el govern de torn. Tothom vol esbrinar què ha passat sense que la veritat l’esquitxi directament. Adrián, assessor de comunicació del partit governamental, serà el primer en descobrir que l’equilibri entre la veritat i la mentirà la dicten les lleis que governen en els despatxos: la llei de la selva, la llei del més fort i la llei de l’embut.

Darrer còmic de la Trilogia del yo que completa a Yo, asesino i Yo, loco sobre les misèries de la condició humana.

Advertim als lectors d’aquest còmic que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència... o deliri dels autors.

Ressenya a El cómic en RTVE

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

A altes hores de la nit, un personatge misteriós, vell, malalt i cansat,  espera pacientment en un despatx l'arribada d'un  jove procurador. El qui espera es presenta a Derville, l'advocat a qui vol  contractar, com el coronel Chabert, donat per mort deu anys abans a la batalla de Eylau, quan, sota les ordres de Napoléo l'exèrcit francès s'enfrontà a les tropes imperials russes. Chabert li explica com, de manera miraculosa, va recuperar el coneixement abans de ser sepultat i, amb moltes dificultats va aconseguir sortir d'entre la muntanya de cadàvers de la que formava part, talment com si es tractés d'una resurrecció. L'escepticisme de  Derville va minvant a mesura que el suposat impostor va aportant proves de la seva autèntica identitat fins a descobrir una oportunitat de negoci que no vol deixar perdre. Si aconsegueix demostrar que no ha mort, Chabert podrà recuperar la seva esposa, el seu extens patrimoni i la seva posició social que ha quedat relegada a la més miserable de les condicions i Derville podrà aconseguir, com a conseqüència, uns importants honoraris. Un cop acceptat el cas, el jove Derville, mogut per l'ambició, inicia una estratègia per abordar a l'ex esposa del coronel - que ha heretat el seu patrimoni  i l'ha augmentat gràcies al seu nou matrimoni amb el jove comte de Ferraud amb el que ha tingut dos fills – la qual, coneixedora del retorn de Chabert, utilitza les seves peculiars estratègies per conservar la seva privilegiada posició.

Després de malviure durant anys, lluny del seu país, Chabert ha aconseguit, amb moltes dificultats,  tornar a París. Però són temps de canvis i la ciutat que coneixia està desapareixent. Napoleó ha quedat desterrat a Santa Elena i la nova França de la Restauració imposarà la seva força per  tornar a sepultar en vida el vell coronel i amb ell el món que representa i que està condemnat a desaparèixer.

Els morts fan mal fet en tornar?  Li pregunta el Coronel Chabert a la seva esposa.

Honoré de Balzac (Tours 1799 – París, 1850). Va ser un dels màxims exponents de la literatura universal i ha sigut considerat com un dels fundadors del realisme literari.

El 1816, a conseqüència de les dificultats econòmiques,  la família es trasllada a París. Balzac, que ja hi residia des del 1814,  inicia, empès pel seu pare,  estudis de Dret al mateix temps que segueix cursos de filosofia a la Sorbona. Ben aviat proclama la seva vocació literària: és en aquest moment que el jove Honoré, des de les golfes on s'ha tancat a escriure, crea la seva primera tragèdia en vers Cromwell, amb la qual fracassa. Tot i això Balzac segueix escrivint, sota pseudònim, novel·les històriques i de terror, amb les quals es va formant com escriptor. La coneixença de Laure de Berny significa per ell un gran pas endavant, ja que és ella qui l'encoratja i refina la seva personalitat.

A partir de 1825 compra una impremta amb la voluntat d'esdevenir editor i impressor però la fallida del negoci li provoca un deute que arrossegarà tota la vida. Tot i això, pocs anys després, el 1829, a Balzac li arriba el reconeixement quan publica la novel·la Les Chouans. S'inicia així una de les carreres més prolífiques de la literatura francesa: més de cent obres, la majoria d'elles agrupades dins el cicle La comèdia humana, un impressionant fresc que engloba tots els aspectes de la vida a la França posterior a la caiguda de Napoleó. Amb Papá Goriot, que publica entre 1834 i 1835 comença a fer aparèixer els seus personatges en novel·les diferents de manera que, al encreuar les seves vides, es suggereix un món fictici, paral·lel al real, que aspira a tenir la mateixa solidesa i coherència que la realitat.

Va combinar la seva gran activitat literària amb un gran nombre de viatges a l'estranger i una intensa vida amorosa, especialment amb la Duquesa d'Abrantès a qui feia de conseller i de corrector literari i amb la comtessa polonesa Hanska a qui visità diverses vegades a Suïssa, Saxònia i Rússia, va mantenir una correspondència durant disset anys (recollida a Lettres à l'étrangère) i amb la que finalment es va casar, poc abans de la seva mort.

En el seu enterrament Victor Hugo va subratllar:

Tots els seus llibres no formen més que un sol llibre viu, lluminós, profund, en el que veiem tota la nostra civilització contemporània.

Les seves principals obres són: Louis Lambert, La piel de zapa, Eugénie Grandet, La búsqueda del absoluto, Papá Goriot, Les il·lusions perdudes o La prima Bette i El coronel Chabert, entre moltes d'altres. 

Més informació:

• Honoré de Balzac a les Biblioteques
• Honoré de Balzac a la Viquipèdia
• Trailer de l'adaptació cinematogràfica

Recomanat per Cristina Valls. Bib. Antoni Comas. Mataró. 

Ara fa un any que les paraules que més escoltem arreu són pandèmia, coronavirus o COVID-19, vacunes i virus. Però ens hem parat mai a analitzar i saber realment què és un virus? Tenen alguna cosa positiva? Quina diferència hi ha entre virus i bactèries?

Arran de la pandèmia de la Covid-19 ens arriba diàriament molta informació (i també desinformació) per diversos mitjans sobre aquest tema que a vegades resulta carregós d’entendre. Amb la publicació d’aquest llibre David Closa, expert en divulgació científica, pretén acostar-nos al món dels virus mitjançant un llenguatge entenedor per a tots.

Dividit en 100 capítols de molt curta durada i que podríem qualificar de píndoles científiques, l’autor ens anirà desgranant 100 temes diferents relacionats amb els virus, com per exemple: si els virus no estan ni vius ni morts, quin és el seu estat? Quines tipologies de virus existeixen? Què són els Virus NDA i RNA? Ens parlarà també de la Grip Espanyola, del Virus de la Sida i de la COVID-19, dels virus i la seva relació amb el canvi climàtic i de quin paper han tingut els virus en l’evolució dels humans.
Tots aquests temes i molts més s’aniran explicant amb un llenguatge amè, planer i entenedor per a tots per tal d’acostar la ciència a tots els públics. Un llibre indispensable per entendre el nostre dia a dia i el món en què vivim.

Daniel Closa és doctor en biologia i investigador del CSIC a l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Barcelona, especialitzat en l’estudi dels processos inflamatoris i de les malalties pancreàtiques. És autor de diverses novel·les i llibres de divulgació científica i l’any 1994 va guanyar el Premi de Novel·la Científica amb Tots som parents. Com a divulgador, ha col·laborat en diversos programes de ràdio i televisió i des del 2004 ho fa des de seu blog Centpeus, guanyador del premi “Blocs Catalunya” a la categoria d'“Universitats, recerca i ciència” l’any 2011.  

A les Biblioteques:
Virus
Covid-19 (Malaltia)

Més informació:
Blog de l’autor

Recomanat per: Biblioteca Joan Triadú de Vic

Aspirina és una vampira atrapada fa més de 300 anys en el cos d’una adolescent. Voleu saber què en pensa de la vida que porta? “Rauxa i avorriment”. Aquests pensament no impedeix que les seves aventures siguin un veritable bany de sang, literalment parlant. Rebel, inconformista, transgressora i sanguinària la vampira teen ens transportarà a un món gore i fantàstic que no et deixarà indiferent

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Aquest és un disc per als introvertits, els silenciosos, els que baden mirant les fulles d’hivern caure sobre un llit esponjós daurat, groguenc, vermell de natura morta, però tan viva… Aquest disc és per aquells tímids que oloren la vida sense destil·lacions, per als que gosen plorar i no amagar-se, restar quiets, contemplatius i no deixar-se agitar per la violència d’un temps trepidant i voraç. Madredeus, escoltem batecs de la mare terra, penetrants, amb arrels de folklore portuguès, el fado, la cançó popular enigmàtica de paisatges meravellosos, solitaris, folls, somrients. Una mirada antiga al món, una mirada delicada i subtil que acarona i bressola, ens embolcalla entre cançons que parlen del mar, les peregrinacions, la terra i els somnis.

Amb aquesta singularitat ens trobem amb el segon disc, el primer d’estudi, de la formació Madredeus, Existir, de l’any 1990. Pot diluviar, caure meteorits, podem batallar amb naus interespacials, que aquesta música no es perdrà entre la pluja d’estels siderals. Necessitem, sovint, la senzillesa melòdica i els càntics de litúrgia religiosa per sentir en uns minuts, el que dura una peça musical, el pes de l’ésser humà, el seu fang i la seva mestria; necessitem una cadència que no sigui rígida, ni tèrbola, que ens transporti al bell mig de l’Atlàntic entre el boirim flotant i fugaç dels vespres infinits, només blaus. Quan escoltem Madredeus, una banda que recupera la tradició per allunyar-se’n, un fado sense fado, escoltem tota la força de la natura, tota la fragilitat d’un món en tensió. Madredeus, com diu Pedro Ayres Magalhães, compositor i un dels fundadors, emergeix d’una necessitat marítima, de construir un vaixell. Madredeus és un vaixell-taller, una embarcació salvífica que parla sobre l’enyorança –la «saudade»–, un estat anímic fronterer, com el purgatori, entre la felicitat i la tristor.

Us deixem amb el conjur de guitarra i cello d’O pastor, per dansar i dansar, giravoltar com dervixos sufís.

Més informació:

• Madredeus a les Biblioteques

• Madredeus a la Viquipèdia

• Pàgina web oficial

Recomanat per Amaya Lomba. Bib. Central. Cerdanyola. 

En Theo Hill és un jove pianista i compositor  novaiorquès   que està obtenint un notable reconeixement internacional com un dels millors representants del jazz actual. Theo Hill té una gran personalitat musical en la creació jazzística. En aquest CD que ha presentat recentment, Reality Check, en  Theo Hill toca amb un quartet de músics joves que ens ofereixen un jazz de magnífica qualitat.

Música per sonar, per deixar-la a  l’aire i escoltar-la. Un jazz de quartet amb un  teclat, un baix, bateria i un vibràfon. Theo Hill al piano, amb Joel Ross al vibràfon, Rashan Carter al baix i Mark Whitfield a la bateria . Tots quatre es conjuren per crear amb 10 peces diferents, uns sons molt atmosfèrics, plens d’aire, música molt dinàmica, expressiva i plena de vida. És un jazz contemporani, trencador, que juga amb una gran diversitat de ritmes, colors i melodies  que et transporten. Una música també trepidant en certs moment i de gran calma en d’altres.

En Theo Hill combina el piano acústic amb el piano Rhodes: un piano elèctric inventat per Harold Rhodes,  que va esdevenir particularment popular durant els anys 70 del segle XX. Theo Hill utilitza també sintetitzadors. Tres sonoritats diferents, piano, Rhodes i sintetitzador, que enriqueixen les composicions que junt amb el so del vibràfon, la bateria i el baix creen una música molt personal.

 El vibràfon  de Joel Ross és increïble,  dona una gran atmosfera. El diàleg  entre el vibràfon i els teclats són mereixedors d’una escolta activa.

En aquest CD tenim 10 peces diferents, la majoria signades pel mateix Theo Hill, excepte una versió del clàssic Superwoman de Stevie Wonder i dues peces dels pianistes i compositors de jazz  David Berkman i Mulgrew Miller.

Un jazz contemporani i jove. Gaudiu-ne.

Més informació:

• Theo Hill a les Biblioteques
• Theo Hill a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial

Recomanat per Anna Artigas. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicent de Castellet. 

El bilbaí Javier de Isusi ens presenta en tant sols un pam de llibre i en poc més d’un quilo de pes repartit entre prop de quatre-centes pàgines una fantàstica recreació dels darrers anys de vida de qui podria haver estat el millor monologuista de la història, o si més no, el millor conversador en distàncies curtes: Òscar Wilde. Potser es exagerat reduir tant la figura d’un autor d’aquesta talla però segur que no s’hagués molestat, doncs tothom sap que apreciava i molt, gaudir de la conversa. Es prou conegut que Wilde va ser un escriptor i dramaturg irlandès de gran empremta que fou repudiat i condemnat per la seva homosexualitat, però potser no sabem com era la persona que habitava dins aquest personatge, sovint histriònic i sempre mordaç. Isusi decideix fantasiejar al voltant dels seus darrers anys en els que va viure una mena d’exili al costat d’amics, admiradors, i gent que passava per allà, al Paris de llindar del segle XX. Gent amb i sense ofici, i gent amb i sens benefici que viuran la vida i l’amor al costat del geni de Dublín, i sobretot del seu patrimoni pràcticament esgotat.

Poc més es pot dir a banda de recomanar enèrgicament la seva lectura, un còmic fantàstic on Isusi s’abuida apassionadament i amb molt enginy en reconstruir uns diàlegs punyents a l’alçada de les circumstàncies. Amb el seu peculiar estil gràfic de tinta i aquarel·la omple de tons grisos tot el llibre. L’estructura de la pàgina amb absència de vinyetes està la servei narratiu trencant-se quant convé i adaptant-se als diferents clímaxs i a les diverses entrevistes de tots els convidats que aniran passejant al llarg de totes les pàgines.

Cal destacar els premis que l’autor ha anar recollint per aquesta particular divina comèdia: el Premio Nacional de Cómic de 2020, i el Premio de la AACE (Asociación de autores de cómic de España) 2020.

Aquí podeu veure un petit tastet del procés creatiu de l’obra.

Acabem amb una cita: La vida no es més que un assaig inacabable d’una obra que mai s’estrenarà, podria ser de Wilde, però no, es d’Amelie, la pel·lícula. Segur que a Wilde li hagués agradat.

Recomanat per Jaume Vilarrubí. Bib. Josep Soler Vidal de Gavà

Aquest llibre pretén ser una inspiradora guia de viatges de tot tipus de vaixell. Trobarem embarcacions de totes les èpoques: canoes tradicionals mokoro del delta de l'Okavango (Botswana), falúes egípcies amb elegants veles llatines, velers Gulet clàssics a Turquia i barcasses nostàlgiques al Regne Unit i França, lentes barques que creuen l'Amazones, vapors del Mississipí, relíquies dels temps en que gairebé tot el transport es feia per canals.

També poden trobar carguers o embarcacions amb tots tipus de luxe. Però no tot són viatges de diverses setmanes per mar obert, també hi ha l'encant de veure una ciutat des de l'aigua (París des del Sena, Londres des del Tàmesi o Bangkok des del riu Cho Phraya. Qualsevol viatge millorarà  des del medi aquàtic.

El llibre està dividit en continents. Cada proposta està il·lustrada amb fotografies i molta informació de preparació i de la travessia, així com un gran número de dades pràctiques. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

El 1947 una jove britànica de setze anys, acompanyada de la seva cosina, viatja a Florència i durant dues setmanes descobreixen la ciutat: l'art, la cuina, la gent. Quan l'autora té trenta i convertida en escriptora rememora aquell viatge i aquelles vivències i escriu el llibre, que no publicarà fins que en té cent i ja es una reconeguda editora i prolífica escriptora. 

Si voleu acompanyar a la Diana Athill a descobrir els racons de Florència, amb els seus comentaris i records, no dubteu que us oferirà un testimoni vibrant de la ciutat. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

La nutricionista Blanca García Orea-Haro ens descobreix una forma revolucionària en com aconseguir el benestar emocional i físic: tenir cura de la microbiota intestinal.

Moltes vegades patim cansament, mal humor, ansietat, estrès i fins i tot molèsties digestives que tractem només amb medicaments. Blanca García-Oreja, una de les nutricionistes més influents al nostre país, comparteix les claus per entendre com influeixen els bacteris intestinals en els teus pensaments, en les teves patrons de conducta i el seu paper en les malalties i en la qualitat de vida.

La bona notícia és que la microbiota intestinal és modificable i, tot i que sempre hem sentit que naixem amb uns gens determinats que marcaran el nostre destí, ara sabem que, encara que el teu codi genètic sigui desfavorable, si fas les coses bé i segueixes uns bons hàbits de vida (bona alimentació, exercici físic, descansar adequadament, no alcohol ni tabac, etc.), no tens per què patir determinades malalties, tot i tenir predisposició genètica a patir-les.

En Dime qué comes y te diré qué bacterias tienes trobaràs pautes per millorar la teva microbiota intestinal en poc temps i consells per a llegir etiquetes d'alguns aliments i saber quins triar. També descobriràs més de 50 receptes senzilles i saludables.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Els records del passat, la passió per la seva feina i el món de la moda i les teles seran el refugi que ajudarà l’Ella a superar la terrible realitat que l’envolta. En el petit món que és el camp de concentració, però, es veurà obligada a prendre cada dia decisions molt doloroses per sobreviure: el seu amor per la roba és un mitjà per mantenir-se viva o és una manera de col·laborar amb els seus sicaris? Lluitarà tota sola pel seu futur o confiarà en l’amistat que cada dia es fa més forta i la uneix a la Rose, tan diferent d’ella?

I enmig de l’horror, un delicat objecte simbolitzarà l’amistat i l’esperança, una cinta vermella de seda, un regal impossible en aquell lloc, l’acompanyarà en la seva lluita per la vida i la dignitat.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Un retrat quotidià i poderós sobre el món d’avui, i un crit d’alerta carregat d’humor que ens fa adonar que la urgència del nostre planeta és també la nostra. Lizzy Benson alterna la seva feina com a bibliotecària amb la de respondre les estranyes preguntes que arriben al podcast sobre el clima i la fi del món que ha fet popular la seva antiga professora. Illes que suren al mar, la desextinció dels mamuts, viure la fi del món a Nova Zelanda... Mentre mira de trobar el sentit de tot plegat, ajuda el seu germà a refer la seva vida, fa classes de meditació i s’escapoleix de les mares de l’escola del seu fill, sospira per trobar una mica de temps per a ella. Només quan el seu marit i el seu fill marxin de vacances, trobarà la lucidesa i la capacitat de seducció que solia tenir. Com el temps és l’expressió que fem servir per descriure un estat d’ànim tan canviant com els núvols i incert com el futur, i també és el títol d’aquesta novel·la que uneix amb mestria les peces d’un món fragmentat.

Novetat de la Xarxa de Biblioteques Municipals

Reus, sud de Catalunya, estiu de 2066. Per motius geoestratègics, la Península Ibèrica està sent desallotjada, però un petit grup de resistents, en la seva majoria ancians i mutilats de guerra, viu atrinxerat entre els murs del Institut Pere Mata, antic manicomi modernista de la ciutat, sense llum, ni aigua, ni subministraments. Entre ells, un vell escriptor que porta dècades sense escriure comença a redactar un diari en les fulles de cortesia dels llibres que troba a la biblioteca abandonada de la institució. Les autoritats han decretat una data límit per a abandonar el territori: a penes queda ningú al país i els que queden estan desesperats. En aquesta història de tints distòpics i apocalíptics Pablo Martín Sánchez torna a transitar pels ambigus marges que separen la realitat i la ficció, i conclou la seva particular trilogia novel·lesca apuntant-se al futur per a plasmar les pors del present.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Dirigida por el cineasta francés Michel Gondry, La ciencia del sueño (La Science des rêves, 2006) relata la aventura de ilusiones y desamores que le suceden al joven Stéphan tras regresar al piso donde se crió. Stéphan, medio engañado por su madre a cambio de un buen trabajo, vuelve a Francia para comenzar una nueva vida después de abandonar México a consecuencia de la muerte de su padre. Interpretado por el mejicano Gael García Bernal, Stéphan es un niño en el cuerpo de un adulto que no sabe discernir entre los sueños y la realidad. Esta confusión le causará muchos problemas, tanto en sus relaciones laborales como en las afectivas, errores que en muchas ocasiones no hubieran tenido lugar para una persona centrada en la vida real.

Gondry nos muestra una película sencilla en guion, con la típica historia romántica a la par que algo dramática, en la que dos jóvenes vecinos con intereses mutuos se acaban gustando, o al menos, eso parece creer Stéphan. Sin embargo, esta sencillez en el guion la corrige de una manera realmente creativa.

Ya desde un principio nos encontramos una ciudad de París oscura y triste. Unos planos poco coloridos, junto a algunos personajes de vidas aburridas, Gondry nos plantea la idea de que nuestro ilusionado protagonista no gozará de experiencias gratificantes. Vemos una París de suburbios, de barrio, nublada y alejada del escaparate turístico que podemos encontrar en otras películas, como por ejemplo la oscarizada cinta de Woody Allen Medianoche en París (Midnight in Paris, 2011).

Como decía anteriormente, Gondry hace que esa vida sosa y desilusionada cambie totalmente en el cerebro de Stéphan. Formado en arte y música, Stéphan nos enseña su realidad representada por pequeñas historias a través de sus sueños. En estos sueños, Gondry nos deleita con una ambientación súper creativa creada con cartones, plásticos, espumas y otros materiales de manualidades, donde vemos la vida que realmente quiere tener Stéphan.

La historia es fácil de seguir y no da pie a confusión, por eso reafirmo que se trata de un guion sencillo y llano. La magia de la película recae en todo momento es los aspectos visuales que consiguen recrear un mundo de fantasía, capaz de cautivar al espectador sin que este llegue a pensar que la historia es bastante llana. Supongo que, en este punto, entra la calidad del realizador, es decir, cautivar el interés del público con herramientas artísticas.

Un aspecto que me resulta atractivo en el filme de Gondry es la correlación que se crea en la mente de Stéphan para recrear una realidad positiva y otra negativa. En los primeros minutos de la película, vemos a nuestro protagonista llegar a su nuevo y odiado puesto de trabajo, donde trabajan los personajes aburridos que antes mencionaba. Pues bien, en sus sueños, o en su realidad paralela, Stéphan dibuja situaciones perturbadoras y caóticas relacionadas con su trabajo, que plasman el malestar que está sufriendo en algún momento concreto. Por el contrario, en las situaciones en las que aparece él con su vecina Stéphanie, interpretada por la francesa Charlotte Gainsburg, Stéphan recrea en su mente un pequeño mundo de felicidad y placer. En este punto, el director juega al despiste con el espectador, es decir, podemos llegar a confundirnos porque usa los materiales de manualidades sin que Stéphan esté soñando (sí, para hacer más épico el posible romance entre ambos, Gondry decide llamarlos con el mismo nombre, en sus versiones masculina y femenina).

Durante todo el metraje abundan los primeros planos y los planos medios rodados con la cámara al hombro, haciendo que la imagen tenga un ligero movimiento que consigue adentrarnos en los personajes con la intención de encontrar esa intimidad entre espectador y actor. En cambio, el tambaleo constante que tiene la imagen grabada con esa técnica puede llegar a causarme cierta inquietud, o incluso molestia, tal y como me ocurrió con el film Vuelo 93 (United 93, 2006), en el que literalmente abandoné la sala a mitad de proyección.

Sobre las piezas musicales que acompañan la película, creadas por el pianista Jean-Michel Bernard, me gustaría destacar la canción If you rescue me, que suena en el único momento en el que he podido disfrutar la música con su respectiva escena. El resto de las composiciones, todas ellas muy correctas, están bien conectadas con sus respectivas escenas, pero no consiguen impactar para después recordarlas y canturrearlas mientras hacemos cola en la caja del supermercado.

En definitiva, La ciencia del sueño es una película simpática, con puntos cómicos y dramáticos, que consigue trasladarte a un mundo creativo y diferente, a través de la mente de un joven que no es capaz de afrontar la vida tal y como es, y que nos la modifica gracias a su capacidad imaginativa de cambiar la percepción que él tiene de la realidad. Y tú, ¿estás dispuesto a que Gondry juegue con tu mente?

Crítica elaborada per Sergio Madrid de la Biblioteca Maria Àngels Torrents de Sant Pere de Riudebitlles en el marc del projecte Escriure de Cinema.

Obligat a fugir del seu Bangladesh natal, el jove Fahim i el seu pare deixen a la resta de la família per a anar a París. A la seva arribada, comencen una veritable carrera d'obstacles per a obtenir asil polític, amb l'amenaça de ser expulsats en qualsevol moment. Gràcies al seu do per als escacs, Fahim coneix a Sylvain, un dels millors entrenadors d'escacs de França. Entre desconfiança i afecte, es coneixeran i es convertiran en amics.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Sufjan Stevens destaca com un dels autors més immensos del pop contemporani, i també, conseqüentment, dels més impredictibles i inconformistes. The Ascension corrobora tots aquests apriorismes, tot a costa de posar a prova a l'oient amb una proposta que no té un mil·ligram d'escolta confortable. Ens hem d’arremangar abans d'afrontar una escolta que acaba convertint-se gairebé en singladura aventurera: ens esperen 80 minuts densos i sense respiració de pop èpic, severa densitat electrònica i, ja entrats en feina, una temàtica angoixant que va alternant les crisis existencials, les que concerneixen al planeta de manera global i les apel·lacions a un cristianisme crític i redemptor.

Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Fusió d’elements de hip-hop, R & B, funk, soul, i rock 'n roll. Inspirat pels àlbums sociopolítics de Amèrica Negra de finals dels 60 i principis dels 70, l'àlbum ens mostra a Negrito explorant la lluita i les complexitats dels problemes de salut mental mentre continua amb la seva anàlisi líric de la situació social i política d'EUA, cada vegada més fracturada.

Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Don Bryan, llegenda del soul sureny , cantant a l’amor per la seva dona. Soul clàssic, amb els metalls cremant i l'ànima trencant-se a través una veu que es manté en forma, i sempre amb la seva dona present.

Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Aquest primer àlbum de La Companyia Minimíssima s'ha gravat entenent-lo en el seu conjunt com un acte de resistència poètica, una reivindicació de la música d’arrel, de la senzillesa i també de la tendresa com a elements imprescindibles. Tot i que La Companyia Minimíssima està formada per un sol integrant, el disc s'ha volgut fer amb diverses col·laboracions d'artistes de diferents procedències units per llaços d'amistat i l'interès comú per fer música també al marge dels grans interessos. El disc és resultat d'haver estat l'artista guanyador del Concurs Sons de la Mediterrània 2019.

Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

The Passion és un oratori interpretat de manera per l’Orquestra Catto Freedom i el Philadelphia Choral Ensemble, dirigit per André Raphel. Uri Caine, amb cor de jazzman, ha escrit algunes escenes de blues i himnes i dos passatges orquestrals furiosament atractius per als episodis de la màfia. La dramàtica mitja hora transcorre molt ràpidament. 

Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Per què a unes persones se'ls donen millor els estudis que a altres? Quines diferències entre els estudiants determinen la seva habilitat per aprendre? Com podem aconseguir coneixements més profunds, duradors i transferibles a noves situacions? Aquestes són preguntes d'enorme interès que la neurociència i les ciències cognitives han investigat en les últimes dècades. Les seves conclusions són tan sorprenents com encoratjadores: les estratègies d'aprenentatge que fem servir poden marcar la diferència en el nostre afany. Revelar quines són aquestes estratègies segons l'evidència científica és precisament el propòsit d'aquest llibre.

Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Amb un estil literari i profundament divulgatiu, seductor i personal, Carles de l'Amor ens ofereix un viatge per trenta-cinc obres de tots els temps, amb especial atenció a la pintura femenina. Un viatge a través de textures, colors, clarobscurs, històries, mirades, vides, abraçades, petons ..., que ens descobreix un calidoscopi on s'uneixen veritat i ficció, història de l'art, imaginació i emoció. 

Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

En l'etapa de l'adolescència i primera joventut sorgeixen certes conductes desadaptades, algunes resulten noves, com les apostes o l'abús d'internet, i altres són més conegudes, com l'ús de drogues o la conducta antisocial. Aquestes conductes van desapareixent, en la majoria de les persones segons van integrant-se en la vida adulta, però, en altres es mantenen fins convertir-se en conductes de risc i, a més, en certs casos persisteixen i muten en problemes estables com l'addicció. El pas cap a les conductes de risc obeeix a la influència de diversos factors anomenats "de risc". A més, molts d'aquests factors poden provocar diverses d'aquestes conductes, que es desenvoluparan segons l'oportunitat per accedir-hi. Aquesta publicació descriu els factors que faciliten el pas a conductes de risc, els que protegeixen de el risc i com s'articulen entre si, finalitzant amb la proposta d'actuar sobre els elements comuns a diverses conductes.

Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

La crisi del COVID-19 suposa una oportunitat per replantejar-nos el futur i prendre decisions sobre la nostra psicologia futura. Trobarem un punt mig entre individualisme egoista i l'esperit de ramat? Aprofitarem les noves eines, com Internet, per buscar aquest equilibri? El psicòleg Luis Muiño presenta un llibre que pretén ser una guia per deixar enrere la por a la incertesa, per alliberar-nos del pes de les expectatives alienes, per triar relacions enriquidores, per cuidar la nostra salut amb seny, per fer un millor ús de les xarxes socials ... I per adoptar moltes altres actituds psicològiques indispensables per al nou món que s'obre davant nostre.

Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Sèrie de superherois ambientada en un univers alternatiu en el qual els vigilants emmascarats són tractats com a criminals, la sèrie 'Watchmen' utilitza l'univers del còmic original creat per Alan Moore per a crear un contingut completament nou.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

La tercera temporada se centra de nou en la vida de la reina Isabel II però aquesta vegada en el període de temps comprès entre 1964 i 1976, narrant al seu torn els esdeveniments històrics més important del segle XX (el procés de descolonització d'Àfrica i el Carib, la victòria del país en el Mundial de Futbol de 1966 o la investidura del Príncep Carles i l'arribada de l'home a la Lluna en 1969).

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Leo és un jove boxejador que passa per una mala ratxa. Durant el transcurs d'una nit a la ciutat de Tòquio (Japó) es troba amb el primer gran amor de la seva vida, Mònica, una prostituta addicta a la droga que malgrat les seves circumstàncies personals continua sent una jove innocent. Encara que Leo no ho sap, la noia es troba immersa en una complexa trama relacionada amb el tràfic de droga que la converteix en l'objectiu de diverses persones: un yakuza, un policia corrupte i una assassina enviada per la tríades xineses
*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Per què no hem de castigar? Serveix per a alguna cosa el "Racó de pensar"? És de vegades el silenci una bona eina amb els nens? S’han d’acomplir sempre les promeses que els fem?

Aquest instructiu llibre ens parla, des dels principis de la disciplina positiva, sobre quines són les formes més amables i útils d'educar els nostres fills, i ho fa sense judicis ni prejudicis.

Respecte, motivació, empatia, confiança i gestió emocional són només alguns dels pilars d'una educació flexible que connecta amb el nen i amb els seus sentiments. Que evita la rebel·lia, la revenja i que saltin espurnes en la família.

*Novetat de la Xarxa de Biblioteques Municipals

Un clàssic en l'art d'educar els nens sense angoixes ni complexos.

Els pares perfectes -ens diu el doctor Bettelheim- només existeixen en la nostra fantasia.

El que cal aspirar és a ser uns pares «prou bons», que estableixin amb els seus fills una mútua relació gratificant i que els ajudin a desenvolupar-se plenament i arribar a ser el que cadascú vulgui i pugui. Aquest llibre, un clàssic en l'art d'educar els nens sense angoixes ni complexos, ens ensenya com l'educació d'un fill és una experiència apassionant, creativa, un art més que una ciència que no necessita de regles complicades i només exigeix ​​dels pares flexibilitat i seny.

*Novetat de la Xarxa de Biblioteques Municipals

El subconscient naïf de Burton.

Un inici desconcertant, l’Alícia (de Tim Burton) ha crescut, ara és Mia Wasikowska i té dinou anys. Una noia de l’alta societat que s’ha de casar amb un aristòcrata babau, a qui li han assignat com a promès. En el primer tram de metratge assistim a un decorat aristocràtic en què se’ns va destapant, per mitjà dels seus personatges, com aquesta capa de societat que podríem pensar que segueixen uns ideals elevats, en realitat no són més que hipocresia, ambigüitat, manca d’escrúpols i falta de personalitat. Plans curts que segueixen com l’Alícia, amb el vestit blau clar, passeja pel jardí i va topant-se amb familiars, amics i personatges que acabem odiant. No és fins que apareix el conill en escena i que empeny l’Alícia al món màgic, oníric i surrealista que hi ha a l’altre costat del túnel, quan es fa evident la distorsió de Tim Burton.

Aquest món que imagina Burton és el que més fa grinyolar el film, si ho comparem amb l’Alícia en el País de les Meravelles (1865) de Lewis Carroll. Carrol va crear un món de personatges estranys, estrafolaris, regnats per l’anarquia, amb uns diàlegs surrealistes i deliciosos entre l’absurditat i la poesia. Tot això desapareix en la pel·lícula. Tim Burton es fa a mida el seu propi món, un ombrívol paisatge pel qual, de tant en tant, hi apareix alguna imatge (especular) dels personatges que Carroll havia creat, una còpia tosca i sense gaire gràcia d’aquell món. Atenem a un empatx d’efectes audiovisuals en els quals a estones es perd el rumb d’allò que ens vol explicar el director. Penso que sense portar el mateix nom, El viaje de Chihiro (Sen to Chihiro no kamikakushi ; Hayao Miyazaki, 2001) ens remet més a l’Alícia original de Carrol, i a aquell món de personatges estranys que entenem poc, però dels quals ens acabem enamorant.

Cal destacar, però, que Tim Burton aconsegueix crear una atmosfera i, de forma més o menys intensa, això ens provoca que entrem en la pel·lícula. Ho aconsegueix a partir d’un gran espectacle visual (imagino que gran part de la pel·lícula ha estat feta amb un ordinador), també d’un bon acompanyament sonor a càrrec de Danny Elfman -Homes de negre (Men in Black; Barry Sonnenfeld, 1997), L'indomable Will Hunting (The Good Will Hunting; Gus Van Sant) o Big Fish (Big Fish; Tim Burton, 2003)- i d’un gran contrast en els colors, on passem de la foscor del bosc al vermell de la reina Roja o al pulcre blanc de la reina Blanca i el seu exèrcit.

Cal ressaltar, també, la lectura final que fa Tim Burton d’una Alícia que decideix viure a la seva manera, lluny dels estàndards marcats per la classe social on viu, tot renunciant a un matrimoni concertat i decidint marxar lluny: un bri d’esperança. En el fons, doncs, és un personatge que vol ser lliure i viure feliç, i en aquest sentit ens podem creure el missatge de Tim Burton, per més que surti de la visió original de Carroll, sobre que la noia navega per un món incert al qual acaba aprenent potser més de la vida que en el món que habitem. L’Alícia de Burton viu entre les obligacions de la seva classe social, enllaunada en unes normes que ni li pertoquen ni vol acceptar, i acaba per triar el seu propi rumb, tal com ha fet durant el seu viatge “interior” en el món paral·lel.

Tot i això, com a film és una decepció. És una obra intermitent, entre el badall i la son, lluny de les diverses lectures que oferia el text original i de la màgia que transmetia. S’ofereix més aviat un guió tímid a causa d’un excés d’efectes visuals i que en molts moments porta a preguntar-se si moltes de les escenes són necessàries per a allò que acaba volent explicar. Potser Burton hauria d’haver canviat el nom a la seva protagonista i haver-la fet viatjar pel seu propi imaginari.

Crítica elaborada per Marc Pujadas de la biblioteca Maria Àngels Torrents de Sant Pere de Riudebitlles en el marc del projecte Escriure de Cinema.

Segona aventura dels habitants de la caseta sota la terra: la Lena, la Tina i en Jep. La primavera ha tornat de nou a Rocabona acompanyada de la data més esperada de l'any: l'aniversari dels bessons! En Jep, que no es conforma amb una celebració corrent, vol organitzar tot sol una festa espaterrant per a totes les famílies de la vall! La Tina i la Lena el volen ajudar, però com que en Jep no ho vol, totes dues s'empesquen una sorpresa secreta. I quan arriba l'hora de gaudir de l'aniversari més divertit de la història... , les coses es comencen a torçar. En Jep serà capaç de salvar la festa ell solet o li caldrà un cop de mà de les seves aliades? Les històries més increïbles són les que passen sota terra...

Us presentem aquesta guia per gaudir del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Una selecció de passejades que durant 10 anys van estar fent un grup de persones ja jubilades, amb uns itineraris a l’abast de tothom.

No trobareu les rutes més transitades sinó altres camins no tan explorats però igualment plens d’interès.

Els itineraris tenen entre 5 i 10 km màxim i cadascun dels quilòmetres està explicat breument, de manera que si els seguim no ens podem perdre, doncs també afegeix les coordenades que ens situen exactament en cada punt.

Al final de cada excursió afegeix un petit tast dels punts d’interès, ja siguin forns de calç, unes ruïnes d’algun mas antic o alguna característica del paisatge, amb un petit mapa de la ruta.

Tot aquest llibre està recolzat per unes fotografies molt professionals però alhora precioses que ajuden a reconèixer els diferents llocs per on transcorren les excursions.

• Recomanat per: Sara Codina. Biblioteca Central de Terrassa

Solucions amables per a dormir a nadons i nens.

Aquest llibre us ensenyarà com fer que el vostre fill agafi el son amb facilitat i dormi bé amb consells detallats i directes. Està fet en associació amb la Clínica del son infantil Millpond, la qual té una taxa d'èxit del 97% en la resolució de problemes de son en nens.

«Aquest llibre és un absolut regal del cel per a pares i nens cansats»,diu Melissa Hood, fundadora de The Parent Practice. «És la combinació perfecta de ciència accessible: els anys d'experiència de l’autora i l’afecte d'una mare. »

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Guia d'exercicis gramaticals, completament visual, que farà que practicar els aspectes més complexos de la gramàtica anglesa sigui clar i senzill.

Aquesta guia cobreix totes les àrees gramaticals: temps verbals, construcció d'oracions, ús del vocabulari en anglès, adverbis, phrasal verbs entre moltes altres qüestions.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

El millor pa del món procedeix del forn de la seva cuina.

Les tècniques d'aquest llibre s'han polit al llarg de molts anys i nombrosos fracassos a la mateixa cuina de l'autor. Les receptes que surten al llibre i el seu enfocament per escriure’l van cobrar forma gràcies a les aportacions de milers de persones, tant de la vida real com de la virtual.

La massa mare és una meravella, però també pot provocar frustració. I no hauria de ser així. A través d'un enfocament científic rigorós dissenyat per a què funcioni, aquest llibre l'ajudarà a aconseguir que tot surti bé, sempre. I si no és així, no passa res. S'analitzarà el motiu pel qual el resultat final no és l’esperat, i la propera vegada sortirà bé. Cada pa de massa mare és únic: no n’hi ha dos iguals, no hi ha un pa que surti igual un segon cop. L’autor ha escrit un llibre amb l’objectiu que el lector elabori a partir de les seves pàgines un pa perfecte, cada vegada que en faci.

Avís al lector: Si s’hi introdueix en aquest plaent i delicat món, i el més probable és que s'enganxi per sempre.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Coneix el nou llibre de La Salmoreteca de la mà de Juanjo Ruiz, el xef que està revolucionant el menjar tradicional espanyol!

Al llibre coneixeràs què és la Salmoreteca, la història de tres dels 10 plats més representatius de la cuina espanyola: Salmorejo cordovès, Gaspatxo andalús i Truita espanyola, amb 10 receptes de cada un dels plats: 10 receptes de salmorejos, 10 receptes de gaspatxos i 10 receptes de truita.  A més, presentació de 5 begudes “tipical spanish” perquè puguis combinar amb aquests plats receptats.

La Salmoreteca és un llibre molt divertit ple de color i sabor, amb trucs i consells que et sorprendran. Es presenta menjar amb tradició, plats molt saludables amb base vegetal i molt divertits que a més “estan de moda”!

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Portar carmanyola a la feina és una pràctica cada cop més estesa i quotidiana, però sovint no sintonitza amb la idea de seguir una dieta equilibrada i saludable. La manca de temps fa que es recorri habitualment a amanides verdes, a restes de la nevera o a precuinats, sense tenir en consideració l’aspecte nutritiu del plat.

En aquest llibre us plantegem 60 receptes de carmanyola variades i equilibrades, i us oferim els millors consells d’organització a l’hora d’elaborar els menús, perquè resulti una tasca amena, atractiva i sense complicacions afegides.

Amb l’objectiu d’aprofitar els productes de temporada, el llibre està organitzat per estacions i amb propostes de dos plats —un primer i un segon— de dilluns a divendres. Però també hi ha, per a cada estacionalitat, una llista de cinc receptes més completes i nutritives de plat únic, per atendre les preferències de tots els lectors.

Núria Gispert, autora de Cuina en menys de 3 hores per a tota la setmana, un dels llibres imprescindibles del batch cooking, en aquesta ocasió ens ensenya a fer plats fàcils, atractius i saborosos pensats per gaudir, també a la feina, del menjar casolà.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Els OKR (sigles de l'anglès Objectives and Key Results) s'han consolidat com la metodologia més efectiva i popular a l'hora de gestionar els objectius dins de les organitzacions, sent la simplicitat un dels seus principals atractius. A més, constitueixen una eina de gestió que crea transparència, col·laboració i mobilització en tota l'organització, canviant la cultura i les formes de treball. 

Els líders són la clau per augmentar i transformar l'agilitat en totes les àrees d'una companyia. Aquesta transformació requereix noves formes d'organitzar i de liderar, constituint la base el plantejament de les següents preguntes: 

• Com motivar els treballadors?

• Com afavorir la col·laboració entre persones i departaments?

• Com crear relacions fructíferes amb clients i proveïdors?

Els OKR poden ser de molta utilitat per a treballar en aquest entorn. En definitiva, aquesta metodologia busca que les persones treballin juntes focalitzant els seus esforços per aconseguir resultats mesurables que fan possible el creixement de l'organització, sent aquest el principal objectiu. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Emprendre no és ni més ni menys que voler aprendre a viure d'una manera diferent. Si t'ha enamorat una idea, si vius i somies amb fer-la realitat ... Aquest llibre t'ajudarà a trobar les respostes per emprendre amb èxit. 
Per què diem que aquest llibre és per a tu? Perquè l'autor és com tu, un emprenedor que viu de fer realitat els seus somnis i somia amb seguir fent-ho. Perquè ha caigut centenars de vegades i no li ha estat fàcil tornar a aixecar-se, però ho ha aconseguit. I perquè quan més perdut estava, es va prometre que si tornava a renéixer, ajudaria a altres persones, plenes d'il·lusió com ell, a fer realitat els seus somnis d'emprendre i construir un món millor. 
Rafa Fergom entén l'emprenedoria com un mitjà per viure, no com un fi. Per això et proposa un camí perquè l'èxit també estigui en el trajecte cap als teus propòsits. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Una proposta rigorosa i imaginativa perquè empreses i treballadors afrontin amb èxit noves formes de treballar i altres maneres de viure.
-És l'ocupació assalariada un bon invent?
-Per que treballem com ho fem?
-Els robots venen a treure’ns la feina?
Aquestes són algunes de les preguntes que ens fem en un moment d'incertesa, conscients que les relacions laborals han canviat dràsticament: els nostres pares van tenir un sol treball en la seva vida, nosaltres tindrem diferents al llarg de la nostra vida, i els nostres fills tindran una mitjana de set treballs alhora.
Els treballadors, els sindicats i els reguladors ja estan reaccionant davant els nous paradigmes laborals com les plataformes digitals o el teletreball, i es poden veure els efectes en els sistemes de pensions o en l'educació. Totes les peces del teler es mouen i l'adaptabilitat és i serà la principal virtut per a afrontar reptes presents i futurs.
A El Trabajo ya no es lo que era, amb la voluntat de dibuixar el nou escenari del món  laboral i oferir un mapa que ens guiï en un entorn extraordinàriament canviant, Albert Cañigueral analitza amb rigor les debilitats de el sistema actual laboral i professional.
*Novetat a la Xarxa de Biblioteques M
 

A la nostra societat, les mares recents són instades a travessar amb urgència el postpart per a tornar a la normalitat, una normalitat definida amb criteris que ignoren els processos psíquics universals d'aquesta etapa. Aquest fet no només pot generar estrès pel desajust entre expectatives i realitat, també pot portar a la pèrdua de l'enorme potencial transformador del puerperi i del meravellós guaret, claus per a la construcció de la seguretat i l'autoestima de la diada mare-nadó, així com de l'enllaç entre tots dos.

Aquest text aprofundeix en els processos fisiològics i emocionals propis del postpart, que cada mare viurà de forma diferent segons la seva situació particular i la seva biografia. També ofereix un apropament a la psicopatologia que pot esdevenir en aquest període, sempre amb una mirada àmplia i integradora sobre les causes, així com una guia d'abordatge clínic per ajudar mares, nadons i famílies.

Es tracta d'una reivindicació de la maternitat com a eix central de la societat, i de les mares com a figures poderoses que atresoren i gesten el benestar de les generacions futures. El postpart és una etapa essencial i única per a mare-nadó, un assumpte privat però amb enormes implicacions psicosocials; per això ha de ser cuidat i protegit, per així salvaguardar el benestar de tots dos i la salut actual i futura de el sistema familiar i social.

Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Tots coneixem la clàssica novel·la de distòpia política que George Orwell va acabar d’escriure el 1949. A 36 anys vista l’autor ens mostra un futur asfixiant on l’estat controla fins al límit la vida dels ciutadans i on la propaganda extrema, la manipulació de la informació i la violència del poder s’exerceixen sense pietat. Hi ha qui pot pensar que tenim la sort que aquesta societat no ha arribat a fer-se realitat però malauradament no se’ns fa difícil trobar similituds amb experiències reals d’avui dia.

El món del còmic contínuament es relaciona amb els altres mitjans i 1984, de George Orwell, no podria quedar-ne al marge. En aquest cas el brasiler Fido Nesti adapta i il·lustra l’esperit de l’obra original amb un dibuix que transmet excel·lentment el món trist i claustrofòbic de la societat orwelliana. 1984 és doncs una obra que et fa pensar i reflexionar i, només per això, val la pena.

Recomanat per Cristóbal Hilazo Santos Biblioteca Sant Pere de Ribes Manuel de Pedrolo

Dues línies narratives ens guien en el relat d’aquesta escriptora senegalesa. D’una banda, la voluntat del govern de Senegal d’expulsar del carrer als captaires que demanen almoina: donen mala imatge d’un país que vol rebre turistes i mostrar-se com una societat moderna i avançada. De l’altra, la història d’un polític de rang mitjà que vol ascendir a l’administració. Per fer-ho haurà d’obeir als designis que, inesperadament, lligaran el seu destí al dels més desfavorits. També apareix l’astuta Salla Niang, líder auto erigida dels captaires, que organitzarà l’estratègia dels més pobres per sobreviure als atacs del seu propi govern. 

La novel·la mostra les contradiccions entre la tradició i la modernitat, la hipocresia de la caritat i el racó més fosc de la filantropia. També la misèria moral de les elits post colonials, atrapades entre el desig d’assemblar-se als seus antics amos i la realitat d’allò que realment són.

Aminata Soww Fall (Sant Louis, Senegal, 1941) analitza la societat senegalesa de forma crítica a les seves obres. Senegal és un país que, malgrat haver aconseguit la independència de França l’any 1960, conserva moltes estructures de país colonitzat. Aquest dies està vivint greus enfrontaments dins l’elit política amb greus conseqüències a les manifestacions al carrer.

Saiba Bayo, politòleg, ens explica la situació actual del Senegal.

 

 

 

 

Veieu aquesta publicació a Instagram - View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by E2R (@entredosraices)

Recomanat per Biblioteca La Muntala - Sant Vicenç de Montalt