Qui va conèixer a l'actor ho recorda com un cavaller ben plantat, parlador, seductor i carismàtic en la seva vida privada i damunt dels escenaris. Alberto Closas tenia un talent natural i era convincent en els seus papers tant en el teatre com al cinema. Va mostrar un estil senzill que feia que no semblava que actuava, el seu truc va afirmar que era repetir una vegada i una altra "fins que el personatge surti pels porus". Amb una dilatada trajectòria en teatre, televisió i cinema, Alberto Closas serà recordat en el món audiovisual com un gran actor. Una persona de la qual es podria escriure molt més i que val la pena descobrir-lo a través de la seva filmografia o llegint la biografia "A un paso de las estrellas".

Infància i adolescència marcada per l’exili

Alberto Closas Lluró va néixer el 30 d'octubre de 1921 a Barcelona. D'origen burgés, la seva família va estar molt vinculada a la política catalana sobretot el seu pare, Rafael Closas Cendra (1895 - 1956) republicà i catalanista, que va ser un advocat i polític que exercí càrrecs de responsabilitat en el govern de la Generalitat de Catalunya. La seva mare, Teresa Lluró i Gutierrez, va estar molt implicada en la reivindicació del paper de la dona a la societat i gràcies a ella es conserven molts dels records, objectes i documentació que actualment els descendents preserven. Albert va estudiar a França i Anglaterra on va rebre una educació estricta, selecta i refinada que va possibilitar el domini de quatre idiomes. Durant la Guerra Civil Espanyola Alberto i els seus germans marxaran a França on posteriorment després de la derrota republicana s'instal·laran tots els membres de la família. 

L’aventura americana

Fugint d'una possible crida a files de l'exèrcit francès l'actor emprèn el viatge cap a Amèrica amb el seu germà gran Jordi. A Xile i Argentina entra en contacte amb els cercles artístics de l'exili espanyol amb figures rellevants com l'escenògraf Santiago Ontañón i l'actriu Margarita Xirgu, de la qual rep classes d'Art Dramàtic.  Amb aquesta companyia va arribar a ser primer actor i interpretà obres clàssiques de l'època, com “Els arbres moren dempeus”, “La dama de l'alba” d'Alejandro Casona i altres peces de Federico García Lorca i Rafael Alberti. Aquest bagatge li va animar a formar la seva pròpia companyia teatral amb la qual va recórrer diversos països del continent. L'any 1945 protagonitza la pel·lícula “La pródiga” al costat d'Eva Duarte, però dies després del rodatge ella es va casar amb Juan Domingo Perón i no es va estrenar aquesta història d'una vídua adinerada de vida atrevida i mancada de moralitat interpretada per Evita.

L’idil·li amb el cinema

Després de l’estada a Xile i Argentina, torna a Espanya l’any 1954 per actuar amb Lucía Bosé en “Muerte de un ciclista”, una pel·lícula premiada al Festival de Cannes dirigida pel director José Antonio Bardem. Tot en ell era seducció, la seva elegància, el seu atractiu i el posat de galant va fer que la seva carrera cinematogràfica derivés cap a les comèdies romàntiques i les pel·lícules comercials. Durant la dècada dels anys cinquanta, seixanta i setanta esdevé un dels rostres més populars i és present en els escenaris i en la pantalla. Un dels seus majors triomfs cinematogràfics al començament dels seixanta va ser com a pare de “La gran familia” (1962), comèdia dramàtica amb Pepe Isbert, José Luis López Vázquez i Amparo Soler Leal que va tenir dues seqüeles que també va interpretar: “La Familia y uno más” (1965) i “La familia bien, gracias” (1979). Va participar i va protagonitzar altres pel·lícules “La fierecilla domada” (1956), “Un tesoro en el cielo” (1957), “Una muchachita de Valladolid” (1958), “El baile” (1959), “Muere una mujer” (1964), “La visita que no tocó el timbre” (1965), “Operación Plus Ultra” (1966) “Los chicos del Preu” (1967), “Experiencia prematrimonial” (1972), “El divorcio que viene” (1980), “Esquilache” (1989) i “El maestro de esgrima” (1992). 

Apassionat del teatre

Amb més de seixanta títols de cinema a la seva esquena, va aparèixer en nombrosos espais dramàtics televisius i sempre va simultaniejar el cinema amb el teatre on va dirigir algunes obres i representar més d'una trentena de peces. Va dirigir el Teatre Marquina de Madrid i va tenir en propietat el mític Teatre Avinguda a Buenos Aires. L’actor del qual diuen que sempre tenia la maleta a punt per a anar d'un lloc a un altre, sempre va cuidar la seva carrera artística en ambdós països amb els quals va tenir un sentiment dividit. Closas es va atrevir amb tot, va invertir diners com a empresari teatral de teatre clàssic i modern i es va embarcar en projectes de notable èxit i altres fallits. Entre bastidors era coneguda la seva afició a fer punt de ganxo en els entreactes per a relaxar-se. En una ocasió en una entrevista va dir: "Es fa molt més teatre en la vida que en l'escenari. A més, la vida que es fa en l'escenari és més agradable que la vida".

Reconeixement

Closas va pujar a l'escenari per última vegada al costat d'Amparo Rivelles en l'obra “El cant dels cignes” de Aleksei Arbuzov uns mesos abans de morir l'any 1994 per un càncer de pulmó. El teatre va ocupar bona part del seu temps professional i empresarial i li va mantenir en actiu fins als últims dies de la seva vida. Al llarg de la seva trajectòria va rebre molts premis i reconeixements dels quals destaquen: Creu de Sant Jordi (1994), Medalla d'Or al Mèrit en les Belles arts (1994), Premi del Sindicat Nacional de l’Espectacle: Millor actor: “La vida en un bloc” (1956) i “Operación Plus Ultra” (1966), Medalla del Cercle d’Escriptors cinematogràfics: Millor actor principal “La fierecilla domada” (1955) i “Distrito Quinto” (1958) i el Premi Mayte de Teatro por El canto de los cisnes (1993).

Un actor del qual es podria escriure molt més, encara que el millor és descobrir-lo a través de la seva filmografia o llegint la biografia "A un paso de las estrellas".

«Per a mi, el teatre és la vida i la vida és el teatre. Jo soc una bèstia de teatre, un animal de teatre; a mi m'agrada el teatre, em fa mal el teatre».