Rosa Chacel

Novel·lista, poetessa, assajista i articulista. Una de les escriptores de la Generació del 27  i del grup de Las Sinsombrero.

A causa de la seva delicada salut, no va anar a escola. La seva mare, que era mestra, la va instruir a casa. Va créixer en un ambient liberal que la dotà de personalitat independent, àmplia cultura literària i autonomia de pensament.

“Desde niña me interesó siempre lo que era y lo que podría llegar a ser”.

Amb nou anys es traslladà a viure a Madrid, on estudià escultura a l’Escuela de Bellas Artes de San Fernando. Allí va conèixer Valle-Inclán i el pintor Timoteo Pérez, amb qui es casaria.

Entre 1918 i 1922 va connectar amb els grans corrents de pensament i vanguàrdia literaris: Ortega y Gasset, Unamuno, Juan Ramón Jiménez… i es relaciona amb la bohèmia literària dels cafès madrilenys.

El 1930 publica la seva primera novel·la Estación. Ida y vuelta i el 1936 el llibre de sonets A la orilla de un pozo, amb pròleg de Juan Ramón Jiménez.

Esclatada la Guerra Civil, Chacel signa el Manifiesto de la Alianza de Escritores Antifascistas para la Defensa de la Cultura i col·labora amb la premsa republicana. El seu marit serà el responsable de l’evacuació dels quadres del Museo del Prado i ella treballarà com a infermera. Més tard, marxa a l’estranger amb el seu fill Carlos i passa una temporada a Grècia en companyia de l’amiga i també escriptora Concha Albornoz. Les hostatjà l’escriptor Nikos Kazantzakis.

Acabada la guerra, el matrimoni s’exilia a Amèrica. Va viure a Río de Janeiro i a Buenos Aires, on es vincula a la revista Sur. Publica Memorias de Leticia Valle (1946) i La Sinrazón (1960), una novel·la introvertida i analítica, d’alta volada intel·lectual, que palesa el seu món personal i el seu entorn.

A principis dels 70 torna a Espanya, on s’instal·la definitivament a la mort del seu marit. Durant la Transició fou reivindicada por la generació dels novíssims (Pere Gimferrer i Ana Maria Moix). El reconeixement oficial li va arribar en plena vellesa creadora i el 1987 li fou atorgat el Premio Nacional de las Letras Españolas.

Entre els seus assajos destaquen: La Confesión (1971), Saturnal (1972) i Los Títulos (1980). A Novelas antes de tiempo (1980) recull les novel·les inacabades. Desde el amanecer (1972) és una autobiografia dels seus primers deu anys de vida. Els diaris Alcancía. Ida y vuelta (1982) són una mostra de la seva autoexigència i la seva curiositat intel·lectual. Rebañaduras (1987) recopila els seus articles de crítica literària.

Molt ben considerada per la crítica, Rosa Chacel fou un èxit de minories entre el públic lector. Els temes que aborda a les seves obres són la naturalesa essencial de la dona, la relació dona-llibertat, els efectes del poder i del voler, els corrents literaris del segle, la creació poètica i la realitat històrica del moment.

Una escriptora intel·ligent, que treballa amb el que diu i amb el que no diu, sincera i conscient de si mateixa.

“La realidad era yo en mi pequeñez, sin más arma que mi inteligencia, sin más capital que mi voluntad y mi perspicacia, mi capacidad de juicio para buscar mi propio destino”.

Recomanacions

 

Barrio de Maravillas / Rosa Chacel

Primera novel·la d’una trilogia que es complementa amb Acrópolis (1984) i Ciencias naturales (1988). Narra la història de dues nenes al Madrid de principis del segle XX, fixant la seva mirada innocent sobre el món i deixant constància d’una època irrepetible encara neta d’ombres.

L’autora aprofita la seva experiència autobiogràfica, quan amb nou anys es trasllada a viure amb la seva àvia materna al barri madrileny de Maravillas, i la incorpora al relat de forma magistral.

Es tracta d’una novel·la introspectiva que arrenca amb la presa de consciència de si mateixes i de la seva presència al món de les dues protagonistes. Totes dues, Isabel i Elena, són una mica Rosa Chacel. El barri, l’actual Malasaña, també esdevé un personatge que ho embolcalla tot. Capta fidelment l’ambient del Madrid d’inicis del XX.

El temps i la memòria són dos dels elements fonamentals en els que es basa l’univers novel·lesc. Plena de sensacions, la novel·la dibuixa els estats de l’ànima i incideix en la reflexió sobre el sentit de l’existència.

De narració bella i llenguatge ric, cal llegir-la amb calma per assaborir els detalls i no perdre el fil.

Obtingué el Premio de la Crítica el 1976 i suposà la consagració de l’autora a Espanya després del seu exili.

 

 

  Més cerques al catàleg Aladí:

  Selecció de webs:

  També et pot interessar:

  Vés al prestatge:

Data de creació: 10/07/2020 Última actualització: 10/07/2020