Víctor Català, (l’Escala 1869- 1966). Pseudònim de Caterina Albert i Paradís, novel·lista i narradora. També va escriure poesia i monòlegs teatrals. El 1898 guanyà els Jocs Florals d’Olot amb el monòleg teatral La infanticida. L’escàndol que provocà el fet que fos escrit per una dona la portà a escudar-se en el pseudònim masculí de Víctor Català. La seva obra cabdal Solitud, (1905) fou la primera novel·la catalana, escrita per una dona, en obtenir el premi Fastenrath (1909) i la més traduïda a llengües estrangeres durant molts anys. La seva obra, emmarcada al principi en el Modernisme, es caracteritza per la narració situada en espais rurals i per la descripció magistral del món interior dels personatges. Destaca també la gran riquesa de lèxic que li proporcionava el contacte directe amb el món de la pagesia, la pesca i la gent gran del seu entorn. Fou la primera dona a ingressar a la Reial Acadèmia de Bones Lletres l’any 1923.

Font:  www.espaisescrits.cat/qui-som/autors/caterina-albert-i-paradis-victor-catala

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) està considerada una de les escriptores més importants de la narrativa catalana contemporània i ben segur que la més internacional. En la seva obra, que ha estat traduïda a gairebé una trentena d’idiomes, destaquen la novel·la i el conte, però també hi són presents el periodisme, la poesia i el teatre, amb petites incursions en la pintura, art que, durant uns anys, va practicar a manera de divertiment. Algunes de les seves obres, a part de les més populars La plaça del Diamant i Mirall trencat, són les següents: Aloma, El carrer de les Camèlies, Jardí vora el mar, Quanta, quanta guerra..., Vint-i-dos contes, La meva Cristina i altres contes, Semblava de seda i altres contes i Viatges i flors, aquestes unes flors, com diu en una carta, «inventades».

Font: www.espaisescrits.cat/qui-som/autors/merce-rodoreda-i-gurgui

Jesús Moncada i Estruga (Mequinensa 1941- Barcelona, 2005) Després d’un breu període dedicat a la docència a Mequinensa i Saragossa, l’any 1966 s’instal·là a Barcelona per dedicar-se a la pintura i a la literatura. Els primers anys a la Ciutat Comtal, compaginà les dues activitats creatives amb les tasques editorials que duia a terme a l’Editorial Montaner y Simón. En aquella època començà a presentar contes a certàmens literaris alhora que es donava a conèixer com a pintor amb exposicions individuals i col·lectives (1966-1980). Els primers premis literaris i, sobretot, la publicació dels reculls de contes, Històries de la mà esquerra (1981) i El Cafè de la Granota (1985) van fer que anés deixant de banda la pintura i optés per dedicar totes les hores lliures a escriure. L’any 1988 Camí de sirga, una novel·la que narra la destrucció de l’antiga Mequinensa, el consagrà com un dels millors escriptors catalans contemporanis. S’encetava aleshores l’època de reconeixement públic i premis a obra publicada. No obstant això, mai no va poder dedicar-se exclusivament a la literatura i hagué de compaginar-la amb la tasca de traductor. Més tard publicaria La galeria de les estàtues (1992), Estremida memòria (1997), Calaveres atònites (1999) i Cabòries estivals i altres proses volanderes (2003). A hores d’ara la seva narrativa es pot llegir en més de vint llengües i ha donat peu a diferents espectacles: L’Aigua, obra de teatre que es representà per primer cop l’any 2007, i Una tarda al Cafè de la Granota, espectacle de lectura dramatitzada vigent des de l’any 2009.

Font: www.espaisescrits.cat/qui-som/autors/jesus-moncada-i-estruga

Més informació

Maria Aurèlia Capmany i Farnés (Barcelona, 1918-1991), és una de les intel•lectuals més lúcides i completes de la Catalunya contemporània. Escriptora, pedagoga, dona de teatre, periodista, activista cultural i política destacada en els anys de la represa democràtica. Entre les seves obres destaquen les novel·les Betúlia (1956), La pluja als vidres (1963), Un lloc entre els morts (1967), Quim/Quima (1971), les obres teatrals Tu i l’hipòcrita (1959), Vent de garbí i una mica de por (1968), els llibres memorialistes Pedra de toc (1970) i Pedra de toc 2 (1975), i l’assaig La dona a Catalunya (1966).

Font: www.espaisescrits.cat/qui-som/autors/maria-aurelia-capmany-i-farnes

Recomanació: Feliçment, jo sóc una dona

Manuel de Pedrolo (L’Aranyó 1918 - Barcelona 1990). Els seus pares pertanyien a una família de propietaris rurals de Cervera, que s’havien traslladat a l’Aranyó per dificultats econòmiques. Després de publicar el primer llibre, el 1949, Ésser en el món, ja no va parar d’escriure en més de quaranta anys. Desenvolupà tots els gèneres, teatre, poesia, poesia visual, assaig i novel·la. La seva bibliografia supera el centenar de títols i fou el narrador més llegit de la postguerra, a més de rebre 23 premis literaris, entre ells El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 1979. Dirigí la col·lecció La Cua de Palla que va recollir les millors obres del gènere policíac i traduí al català autors de prestigi. Va aconseguir guanyar lectors en català. Sempre es va declarar independentista i la seva integritat moral fou un exemple per a tots. Amb la seva obra (cal no oblidar els seus abundants articles a revistes i diaris) i pensament va contribuir a treure de l’anonimat l’independentisme en s’hi trobava als anys 70 i principis dels 80 i va aprofitar el seu ressò mediàtic per deixar-ne testimoni.

Font: www.espaisescrits.cat/qui-som/autors/manuel-de-pedrolo-i-molina

Recomanació: Joc brut