Estrenem l'any 2020 commemorant el cent anys de la mort de Benito Pérez Galdós (Las Palmas de Gran Canaria, 1843 - Madrid, 1920). Novel·lista, dramaturg i cronista, està considerat un dels més grans sinó el major novel·lista espanyol després de Cervantes.

Fill de Sebastián Pérez, tinent coronel de l'exèrcit espanyol, i de Dolores Galdós, des de petit mostrà interès per la música, la pintura i la literatura. Cursà els estudis primaris i secundaris a les Canàries i als dinou anys es traslladà a Madrid per estudiar Dret, que mai va acabar.

A la capital va conèixer Francisco Giner de los Ríos, fundador de la Institución Libre de Enseñanza, que l'animà a escriure i el va orientar cap al krausisme (filosofia que defensa la concepció científica del món sense renunciar a l'espiritualitat). A Madrid freqüenta redaccions, teatres i tertúlies literàries. Coneix Leopoldo Alas "Clarín", amb qui mantindrà una gran amistat. Comença a escriure a "La Nación" i "El Debate". Les seves primeres novel·les encara mostren influències del Romanticisme: "La Fontana de Oro" (1870), "La Sombra" (1871) i "El Audaz" (1871). 

El 1870 escriu l'assaig "Observaciones sobre la novela contemporánea en España", on explica com ha de ser la novel·la moderna de la segona meitat del segle XIX i on estableix les bases del Realisme. La nova novel·la ha de reflectir la societat nacional del moment, com en un mirall. S'ha de situar en un entorn urbà i centrar-se en la vida i misèries de la classe mitjana. La dona n'ha de ser l'eix central perquè la complexitat femenina aporta molt a l'obra. Per obtenir-ne més difusió a baix preu, cal que es publiqui en premsa per fascicles. Exemples d'aquestes novel·les de tesis serien: "Doña Perfecta" (1876), "Gloria" (1877), "La Familia de León Roch" (1878) i "Marianela" (1878).

Amb "La Desheredada" (1881), Galdós evoluciona cap al Naturalisme. Aquest moviment presenta les mateixes característiques que el Realisme afegint-hi el  determinisme del medi i el conflicte individual. Vol estudiar com reacciona psicològicament un personatge femení davant d’un conflicte i en un entorn determinat. D'aquesta època són: "El Doctor Centeno" (1883), "Tormento" (1884) i "La de Bringas" (1884). Les tres formen un sol cicle narratiu, amb un escenari històric correlatiu i amb personatges comuns. També són naturalistes: "El Amigo Manso" (1882) , "Lo prohibido" (1884-1885) i "Fortunata y Jacinta" (1886-1887).

Amb "Realidad" (1889) inicia una fase de realisme espiritual. A les novel·les següents aborda temes ètics i practica la penetració psicològica dels personatges, recordant Dostoievski. És el cas de "Nazarín" (1895) i "Misericordia" (1897).

La seva darrera etapa narrativa s’anomena mitològica. Comença amb “Casandra” (1905) i culmina amb “El Caballero encantado” (1909), obra molt estimada per la crítica i amb la que Galdós trenca amb el Realisme. “La Razón de la sinrazón” (1915) fou la seva darrera novel·la.

Entre 1873 i 1912 escriu els "Episodios nacionales", que narren, de forma novel·lada, els conflictes que marcaren la història d'Espanya des de la desfeta de Trafalgar (1805) fins als primers anys de la Restauració Borbònica. Estan estructurats en cinc sèries. La darrera restà incompleta. En total sumen quaranta-sis novel·les.

Galdós també va escriure una extensa obra teatral, criticada pel seu caràcter novel·lesc. De fet, va adaptar algunes de les seves novel·les al teatre: "Realidad" (1892), "La Loca de la casa" (1893), "Doña Perfecta" (1896) i "El Abuelo" (1904). Les seves peces teatrals, ben acollides pel públic, tingueren una influència benigna en el teatre posterior.

Benito Pérez Galdós, un dels autors més prolífics de la literatura espanyola,  transformà el panorama de la novel·la de l'època. Gran observador i dotat d’una gran riquesa imaginativa, era un mestre de la descripció. Coneixia bé els trastorns de la ment i treballava el simbolisme de forma eficaç. Va crear gairebé vuit mil personatges de ficció: passions, debilitats, rostres, caràcters, patiments, habitatges, indumentàries..., lligats amb un estil vigorós i un llenguatge ric, que cobren vida en un context urbà descrit amb precisió, el Madrid galdosià.