Antonio Muñoz Molina va néixer a Úbeda (Jaén) l'any 1956. Va estudiar Periodisme a Madrid i també es va llicenciar en Història de l'Art a Granada. La seva brillant i ràpida trajectòria literària començà amb la compilació d'articles periodístics publicats a diaris locals, els quals van arribar a mans de Pere Gimferrer –poeta català i director de Seix-Barral–, recollits en dos llibres d'assaigs: El Robinson urbano (1984) i Diario del Nautilius (1985). Es comenta que, entusiasmat per aquests articles, Gimferrer li va demanar la seva primera novel·la Beatus Ille (1986), guardonada amb el Premi Ícar. Ja en aquesta primera obra, Muñoz Molina mostra els elements que caracteritzaran les seves obres literàries posteriors: un interès per crear trames sobre temàtiques actuals i així atraure l'atenció del lector; assimilar diferents tècniques i fer experiments formals amb la intenció de millorar la narració i exposar en les seves obres el seu profund compromís amb un passat històric, potser massa oblidat.

La seva segona obra, titulada El invierno de Lisboa (1987), va merèixer el Premi Nacional de Literatura i el Premi de la Crítica l'any 1988. En aquesta novel·la, l'escriptor va crear un argument atractiu mitjançant la combinació de diferents elements agafats del cinema negre, amb referències musicals del jazz. La següent novel·la, Beltenebros (1989), portada al cinema per la directora Pilar Miró –amb deu premis Goya, inclòs Millor guió adaptat per ella, Mario Camus i Juan Antonio Porto–, és una història ambientada al Madrid de la postguerra, i basada en una doble traïció al món tancat i asfixiant de la clandestinitat.

Córdoba de los Omeyas i El jinete polaco (1991) van continuar la seva trajèctoria literària. Aquesta darrera va rebre  el Premi Planeta del mateix any, i l'any següent el Nacional de Narrativa, així com el de Traducció. Després va publicar un volum de contes sota el títol Nada del otro mundo (1993), l'estudi Sostener la mirada, imágenes de las Alpujarras (1993) i la novel·la curta El dueño del secreto (1994). Un any més tard va publicar Ardor guerrero, relat crític centrat en les seves experiències durant el servei militar. Aquell mateix any, va ser escollit membre de la Reial Acadèmia Espanyola.

Plenilunio, pubilcada l'any 1997, es considera la seva obra més madura. Es tracta d'una història d'intriga on el crim és només l'excusa per caracteritzar, de manera ambivalent, una sèrie de personatges. Alhora que l'autor fa un diagnòstic de la violència a dos nivells: la del terrorisme al País Basc, la qual ha tocat de ple al policia protagonista; i la de les violacions infantils que aquest ha d'investigar al poble andalús al que arriba, fruit d'un trasllat des d'Eskadi. Tanmateix, la història d'amor entre el policia i la mestra, el curs de la investigació i les excrescències argumentals, les quals tendeixen a subratllar la soledat i l'aïllament dels personatges, acaben per dominar sobre la dimensió moral.

   

Les seves obres posteriors són: Pura alegría (1998), un assaig en el qual inclou el seu discurs d'ingrès a la Reial Acadèmia Espanyola i diverses conferències sobre la creació literària; Las huellas de unas palabras (1999); Carlota Fainberg (1999) i En ausencia de Blanca (2000).

A  Sefarad (2001) i La noche de los tiempos (2009), la figura del desarrelat, de l'exiliat i del perseguit donen sentit a aquestes obres. Ambdues responen a una ambició similar de conjugar l'exploració literària amb l'al·legat o la denúncia moral, que a Sefarad concerneix a totes les víctimes dels totalitarismes bàrbars del segle XX. Muñoz Molina va crear a Sefarad una estructura narrativa nova composada de 16 històries amb protagonistes coneguts (Kafka i Milena, Jean Améry, Primo Levi, Eugenia Ginzburg, etcètera) i anònims que han patit la persecució i l'exili.

Entre 2004 i 2006 va dirigir l'Institut Cervantes de Nova York, ciutat que el va portar a escriure Ventanas de Manhattan l'any 2004. Des de llavors, combina llargues estades a Madrid i Nova York, amb la seva dona també escriptora (Elvira Lindo).

Muñoz Molina va guanyar el premi Príncep d'Astúries de les lletres al 2013 per "la profunditat i la brillantor amb què ha narrat fragments rellevants de la història del seu país, episodis crucials del món contemporani i aspectes significatius de la seva experiència personal. Una obra que assumeix admirablement la condició d' intel·lectual compromès amb el seu temps."

Al 2013 va escriure un brillant assaig "Todo lo que era sólido (2013)", on l'escriptor fa un recorregut des del franquisme tardà fins a la crisi actual, la qual amenaça amb portar-se per davant bona part dels drets aconseguits en les últimes dècades.

Al 2014 "Como la sombra que se va" un exercici d'introspecció, una narració de tints gairebé policíacs, una teoria de la novel·la i una història d'amor i família.

Properament es publicarà "Un andar solitario entre la gente" . Una fascinant novel·la que reconstrueix els passos dels grans caminants urbans de la literatura i de l'art que han volgut explicar l'època que els ha tocat viure.