L'Any que va caure la roca
L'Any que va caure la roca
Barcelona : Proa, setembre del 2020
Quan al Club de Lectura ens vam plantejar quin autor portaríem a la Biblioteca per poder conversar amb ell, dins el projecte Lletres en Viu de la Institució de les Lletres Catalanes, de seguida van sortir els noms de Pep Coll i Ramon Solsona. Després d’un votació interna molt ajustada entre els 30 components del Club, l’escollit va ser: PEP COLL. I és que l’escriptor pallarenc, amb una ja llarga trajectòria de novel·les molt interessants, i amb premis rebuts com el Sant Joan de narrativa (2005) per “El salvatge dels Pirineus” o el Sant Jordi de novel·la (2007) per “Les senyoretes de Lourdes”, és a partir de la publicació amb Proa de “Dos taüts negres i dos de blancs” el 2013 que guanya el Joan Crexells de narrativa i alhora el reconeixement del gran públic.
L’altre discussió era quina novel·la de Pep Coll volíem llegir i comentar amb l’autor. Descartada la seva darrera “La llarga migdiada de Déu” per falta d’exemplars disponibles en préstec a la Xarxa de Biblioteques, vam triar “L’any que va caure la roca” publicada també per Proa el 2020 en la quan l’autor ens situa al Pallars, la terra que el va veure néixer, que coneix i que estima, en un moment, a finals del franquisme, en que el futur d’aquestes contrades es veia molt complicat per les males perspectives de l’agricultura i ramaderia tradicional, motor econòmic de la zona fins aquell moment.
L’autor se serveix d’un grup de joves pagesos que allà veuen molt magre la seva situació, per retratar aquell moment històric que va suposar un abans i un després al Pallars, i per extensió a la majoria del món rural català, amb una diàspora, dolorosa però inevitable, de la muntanya cap a les ciutats. Per molts pobles del Pirineu van ser anys, com diu el títol, com si els caigués una roca a sobre i provoqués la seva desaparició física, però també social i cultural, d’una manera de viure que els seus pares, avis, i els avis dels avis, havien mantingut de feia segles.
Amb petites històries entrellaçades que ens porten a conèixer millor aquest grup de 7 joves, els seus anhels i desitjos, però també les seves pors, frustracions i malfiances, Pep Coll repassa els darrers anys del franquisme i el pas a la democràcia d’aquelles terres, amb el seu estil peculiar i molt ben trobat de claredat argumental amb un toc d’ironia, que de seguida et fa còmplice dels protagonistes, i també amb un català occidental de Lleida que enamora.
Cal dir que, un cop llegida la novel·la, faltava compartir-la amb els companys i parlar-ne amb l’autor. Doncs les expectatives es van complir, ja que la seva naturalitat i proximitat van fer que la xerrada fos ben entretinguda, interessant i enriquidora, ben bé com els seus llibres. Llegiu Pep Coll, tota una garantia!!
Més informació:
Recomanat per Joan Alsina Company. Bib. Gironella.
