L’Antònia i la Margarita s’han convertit en dues ciutadanes indignades. Com la majoria de veïnes del barri, estan amoïnades per la crisi econòmica, l’atur i l’encariment del petroli. Ho tenen magre per arribar a finals de mes, per això, una mica a la impensada, s’han sumat a la revolta d’un grup de mestresses de casa que, com a resposta a l’apujada incontrolada de preus, han decidit emplenar-se els cistells amb tot de queviures i han abandonat el supermercat sense passar per caixa.

Un cop apaivagats els ànims, les pors i els dubtes comencen a assetjar-les. I és que el marit d’una d’elles és un membre destacat del Partit Comunista i l’acte que acaben de cometre contra el sistema podria passar-los per casa.

L’engranatge de la Justícia s’engega i amenaça amb moldre totes dues dones que es veuen obligades a posar en joc tot el seu arsenal d’argúcies, per evitar donar explicacions i poder sortir-ne airoses.

¡Ací no paga ni Déu! És una obra que resulta divertida i entretinguda fins i tot quan es llegeix. Dalt de l’escenari, s’enriqueix amb tot de matisos sorprenents i atrapa l’espectador en una teranyina de gags, de situacions enginyoses i de despropòsits, com ho faria qualsevol comèdia d’embolics a l’ús. Però, tractant-se de Dario Fo, una obra així ha de vehicular per força un propòsit més ambiciós, una reflexió seriosa, políticament compromesa i en conseqüència polèmica.

L’obra va ser ideada pel seu autor, en efecte, com un vodevil, per riure’s de tot allò que pot semblar un tòpic modern, de la crisi econòmica, de l’autoritat policial, dels lligams conjugals o dels marits excessivament bonifacis, però no es pot considerar ni de bon tros una obra d’evasió.

Més enllà de l’astúcia de les protagonistes, quan es dediquen a embolicar i desembolicar la troca tant com volen; més enllà de les consignes en contra de la patronal i en defensa del proletariat; més enllà dels conflictes generacionals que enfronten els personatges; o del brigadier estrambòtic que es declara a favor de la causa revolucionària, no hem de perdre de vista el marc històric en què aquesta obra fou concebuda: la dècada dels 70 del segle passat. Una època de molts trasbalsos a Itàlia.

El país comptava amb una democràcia molt fràgil que hagué de suportar les envestides de l’extrema esquerra i un terrorisme alimentat per polítics i militars de caire feixista, els mateixos que al carrer es dedicaven a reprimir les manifestacions sindicals i d’estudiants mentre aspiraven a desmantellar el comunisme, l’anarquisme, i els moviments d’esquerres en general, de l’arc parlamentari a través de les urnes.

Dario Fo no fou indiferent als conflictes polítics i socials que submergiren el país en els anomenats anys de plom, a Itàlia, al contrari. Emprà la sàtira com un instrument agitador de consciències i el seu teatre es convertí en un altaveu per cridar a l’acció l’opinió pública, a fi que no quedés impassible davant dels fets que s’estaven produint.

Amb les seves farses, Fo es posicionà contra del terrorisme d’estat, contra els abusos de poder i contra la corrupció institucional. ¡Ací no paga ni Déu! s’inscriu, doncs, dins l’estela d’aquelles obres.

L’escriví des d’un posicionament molt crític, com a militant que era de la democràcia, però, carregà les tintes contra unes esquerres inertes i dividides, i per tant ineficaces, en aquesta lluita per restituir la pau social d’Itàlia.

Els protagonistes de l’obra es convertiren així en el ressò de les dues visions ideològicament oposades que dividien aleshores l’esquerra italiana en crisi: la més àcrata, radical i revolucionària, que tenia la necessitat d’emprendre accions violentes tot cridant a la desobediència; i la comunista, de tarannà més moderat, alineat amb el progressisme europeu, partidària del parlamentarisme i de rebutjar la violència, però incapaç de fer front, precisament pel seu conformisme aburgesat, als abusos d’un poder autoritari, sanguinari i corrupte que tants  estralls estava causant a peu de carrer.

Publicada l’any 1974, ¡Ací no paga ni Déu!, conté força elements inquietants. Evoca un temps i una societat que avui en dia podrien semblar més que superats, però que, si abaixéssim tots plegats la guàrdia, podria tornar a instal·lar-se a Europa, i passar-nos factura, també a casa nostra.

Recomanat per Bib. Gabriel Ferrater. Sant Cugat del Vallès