Qui no recorda l'escena de l'audició final de la pel·lícula "Flashdance" on sona la cançó "What a Feeling" interpretada per Irene Cara?

Amb certesa aquesta una de les escenes més emocionants i memorables de la pel·lícula que ha quedat gravada en la memòria i ha aconseguit posar a ballar i cantar al ritme frenètic de la melodia a tota una generació.

"Flashdance" es va estrenar en 1983. La pel·lícula comparteix la trama principal amb altres de l'època que també tractaven sobre joves que lluitaven per assolir els seus somnis a través de la música i el ball com per exemple "Saturday night fever" (1977), "Footloose" (1984) o "Dirty Dancing" (1989).

L'argument és senzill, però està inspirat en la història real de la canadenca Maureen Marder. Gira al voltant de l'Àlex, una noia que treballa com a soldadora en una fàbrica de Pittsburgh i que somia a convertir-se en una gran ballarina. Amb pocs recursos, però amb molta empenta, ha après a ballar de manera autodidàctica i, en sortir de la feina, es guanya un sobresou ballant en un club nocturn.

Una nit, entre la gent que freqüenta el local, es presenta en Nick, el director de l'empresa per a la qual treballa la noia i, així que la veu dalt de l'escenari, s'enamora d'ella. L'Àlex busca una oportunitat en una reputada acadèmia de ball, és per això que en Nick farà tots els possibles perquè sigui acceptada en les proves d'admissió.

Destaquem cinc elements que justifiquen l'èxit incombustible d'aquesta història:

• "Flashdance" ha estat considerada la primera pel·lícula cinematogràfica que explotà els clips musicals inserint-los en l’argument, en forma de petites seqüències, una estratègia que anuncià el naixement dels videoclips i que les productores no dubtaren a explotar com a eina de màrqueting i de promoció en adonar-se de l’èxit que tingueren.
• El guió és de Tom Hedley i de Joe Eszterhas i la coreografia de Marine Jahan. Però fou la banda sonora, obra de Georgio Moroder, una de les claus del triomf de la pel·lícula, amb temes com "Maniac", de Michael Sembello; "Romeo", de Donna Summer; i "Gloria", en la versió de Laura Branigan. La cançó triomfadora que catapultà la producció a l’estrellat, i que totes les generacions reconeixen només sentir-ne els primers acords, és "What a feeling", interpretada per Irene Cara. Al cap de poc temps de ser estrenada, l’àlbum de "Flashdance" es convertí en un dels més venuts del món. 
• La relació amorosa està marcada per diversos tòpics que es modernitzen: l’aspecte interracial va ser tractat amb tanta naturalitat que resultà innocu des del primer moment. Tampoc la diferència d’edat esdevingué un hàndicap perquè els protagonistes visqueren un idil·li de pel·lícula (mai millor dit). En contrapartida, allò que cridà més l’atenció del gran públic va ser la diferència d’estatus social que separava els personatges. En aquest conte de fades modern, òbviament amb final feliç, s’hi plantejà una inversió de rols que donà molt de joc a l’argument: la protagonista era qui marcava el ritme de la relació, tot i que el seu amant tingués més poder (recordem que l’amo de la fàbrica); ell, a més, li doblava l’edat i podia comprar-ho tot, era el milionari de la parella.
• El film es convertí en un al·legat de l’esperit de superació i de la vàlua personal a l’hora de defensar un somni. La protagonista és una noia lluitadora que malda per obrir-se pas malgrat les circumstàncies, amb molt de treball i molta constància. D’aquí el leitmotiv de la banda sonora, “Sempre que caiguis, has de tornar a aixecar-te”. 
• La influència de "Flashdance" es deixà sentir en diversos àmbits: en films posteriors i en el món de la música, la publicitat o la moda. La indumentària de la noia marcà tendència: a banda d’ensenyar amb molta elegància l’art de desfer-se del sostenidor sense treure’s el jersei, convertí la dessuadora en un complement sexi i alhora sofisticat, sempre i que un la dugués molt ben posada i amb una espatlla a l’aire.

Pel·lícula, 1973

Aquesta pel·lícula, considerada avui en dia com una icona de la dècada dels 80, no va ser ben valorada en el seu moment. Tanmateix, el gran públic desmentí la crítica convertint-la en un gran èxit de taquilla a escala mundial.

Protagonitzada per Jennifer Beals i Adrian Lyne, la producció tocà el cel amb premis com els Òscars, els BAFTA, el Globus d'Or o el Grammy, poc després de ser estrenada l'any 1983. El film no produí seqüeles posteriors. L’actriu principal declinà tornar a protagonitzar una segona pel·lícula d’aquestes característiques.

Plymouth, 2008

Tot i que "Flashdance" no fou concebuda com un musical, l’any 2008, se’n feu una adaptació per a un espectacle al Theatre Royal de Plymouth, Anglaterra. 

Encara que en la pel·lícula ningú canta, la música juga un paper important a través de petits clips, la qual cosa va ser un dels secrets del seu èxit. En canvi, la versió musical compta amb diverses cançons que ja apareixien en la pel·lícula "Maniac", "Gloria", "I Love Rock and roll" o "Flashdance... What a Feeling" i, basant-se en la banda sonora original, s’incorporaren cançons de Robbie Roth i de Robert Cary i es retocà guió de la mà de Tom Hedley. L’èxit assolit fou l’inici d’una gran gira que dugué la producció arreu del món al llarg dels anys següents. 

En el moment d’estrenar-se als EEUU, però, l’any 2012, el llibret fou retocat i la nova versió es convertí en el punt de partida per a edicions posteriors a escala internacional. 

El musical s’estrenà a Espanya l’any 2019, al Teatre Tívoli de Barcelona, i fou protagonitzat, entre altres figures, per la intèrpret Chanel Terrero. Posteriorment, la producció es traslladà a altres ciutats com València o Madrid, en una gira que es tancà coincidint amb l’arribada de la Covid-19. 

Llista de reproducció de les cançons de "Flashdance"

Et convidem a recuperar aquesta història en la qual la música, les actuacions, l'originalitat de l'argument fa que el missatge que desprèn sigui inspirador, romàntic, inoblidable i optimista.