Barretina, faixa i espardenyes : una part important de la indumentària tradicional catalana

La indumentària tradicional, indumentària típica o vestits tradicionals són els vestits que es feien servir antigament per ballar o fer algun tipus de dansa. A Catalunya, Balears i País Valencià s’han conservat com a part de la cultura popular en els balls i danses tradicionals.

Des de el Prestatge de Cultura Popular coneixerem les parts que les composen.

En primer lloc parlarem de l'espardenya o set betes, la barretina i la faixa.

L’Espardenya és una peça de calçat que té la sola feta o bé de fibra d’espart (origen del seu nom) o de cànem.

La Barretina és una lligadura tradicional catalana de llana, en forma de bossa, habitualment de color vermell o morat, normalment de dos a quatre pams, a voltes amb un rivet negre a l'extrem.

La Faixa és una peça d'indumentària que es caracteritza per ser molt més llarga que ampla i per la seva resistència. Serveix per a cenyir el cos per la cintura, rodejant aquesta i donant-li diferents voltes.

  Selecció de webs:

Data de creació: 04/09/2019 Última actualització: 09/09/2019

L’Espardenya és una peça de calçat que té la sola feta o bé de fibra d’espart (origen del seu nom) o de cànem. A Catalunya, l’Aragó i el País, així com a les comarques murcianes frontereres amb aquest, com la Vall de Ricote i l’Horta de Múrcia ha agafat caire de calçat nacional. Ha estat el calçat tradicional de la gent de pagès, sobretot a zones poc humides i també de les classes populars urbanes. Per la seva lleugeresa fou utilitzada per les tropes lleugeres de la Corona d’Aragó. El 1694 fou imposada per decret reial a la infanteria hispànica. En algunes contrades la paraula "espardenya" es fa servir per referir-se a qualsevol calçat en general.

Existeix un document del 1322 on es descriuen les espardenyes amb aquest mateix nom, cosa que dona fe de la seva antiguitat.

Fins a ben avançat el segle XX, l'espardenya és, al món mediterrani i llatinoamericà, el calçat de les classes populars. Des de finals del XVII  era el calçat de la infanteria de l'exèrcit hispànic. És el calçat dels pobres i dels soldats. El rics i els oficials no portaven espardenyes: portaven botines, sabates de taló, sabatilles de seda, botes de muntar, etc. El calçat amb sola d'espart (les espardenyes) i/o de cànem, a desgrat de la seva qualitat, i de la seva utilitat, sobretot als països on no fa gaire fred, no ha gaudit d'una gran publicitat (que és un món controlat pels països freds). Fins al punt que les espardenyes no hi tenen nom propi diferenciat: en francès, espardenya és espadrille, i en anglès, alemany o holandès, gairebé igual. De fet, el text més antic on es pot llegir la paraula espardenya és un text català de 1322.

Les espardenyes no han entrat en el món de l'imaginari col·lectiu del món desenvolupat fins que les han usat algunes de les icones del segle XX: Salvador Dalí, Lauren Bacall, Jackie Kennedy, Yves Saint-Laurent.

En qualsevol cas, l'àrea catalana, a banda i banda dels Pirineus, a terra ferma i a les illes Balears, ha estat –i segueix sent- una gran productora i exportadora d'espardenyes. Avui, té la competència dels països emergents. Però la demanda continua creixent, es globalitza.

A la nostra protagonista li han dedicat un museu a la població alicantina de Banyeres de Mariola. També n’hi ha un altre a Forcall, a la comarca dels Ports. I a Tortellà, la Fira de l’Espardenya.

 

  Vés al prestatge:

La Barretina és una lligadura tradicional catalana de llana, en forma de bossa, habitualment de color vermell o morat, normalment de dos a quatre pams, a voltes amb un rivet negre a l'extrem. El seu origen podria ser l'antic barret frigi, per bé que és difícil de demostrar. De fet es feien servir barrets similars a gran parts dels pobles mariners cristians del Mediterrani tals com l'Alta Provença, Sicília, Còrsega, Sardenya, part de Nàpols, part dels Balcans i Portugal. La barretina és una lligadura pròpia dels homes, mentre que les dones portaven rets o gandalles.

La primera representació gràfica coneguda de la barretina la va dibuixar el cartògraf mallorquí Jafudà Cresques en una carta de navegació en què hi apareix la barca del patró mallorquí Jaume Ferrer, en la qual els tripulants porten barretina (1375-1377). A les Illes Balears va tenir també una gran difusió. A Mallorca va ser el barret característic dels mariners i la gent de mar també fins a principis del segle XX, però també podia ser usada per pagesos i gent de terra endins. A Menorca també era pròpia de la gent de mar, però va ser usada per tots els oficis i pels pagesos. A les Pituïses, on era de color vermell i es documenta el mot a partir de 1712, va començar a retrocedir a principis del segle XX.

Les fonts divergeixen sobre quan es va començar a portar barretina a Catalunya. Joan Corominas la trobà documentada ja el 1565, però Joaquim Danés afirmava que es va començar a portar a la segona meitat del segle XVII. Començà a entrar en desús durant la segona meitat del segle XIX, especialment a les zones urbanes on era substituïda per la gorra amb visera, però els homes catalans en van dur fins al segle XX, especialment a les zones rurals.

Durant la segona meitat del segle XVIII el seu ús s’estengué entre els pagesos del País Valencià (on era coneguda amb el nom de barret) i del País de Foix (on era anomenada tet), llocs en els quals perdurà fins a mitjans. XIX.

La barretina ha caigut totalment en desús en la vida quotidiana. Tot i això, és considerada un símbol de catalanitat i s'utilitza habitualment en actes folklòrics, com les ballades de sardanes, o a les figures del pessebre, com el caganer. Els personatges que més han popularitzat la barretina al segle XX són segurament Jacint Verdaguer i Salador Dalí. Les seves variacions també s'utilitzen a l'escenificació d'alguna òpera ambientada a Nàpols.

Tenim coneixement de diferents tipus de barretines com podem ser:

  • Barretina d'arròs i fideus o d'escórrer fesols: petita, cònica i amb una borla al cap. Típica de l' Empordà.
  • Barretina de capellà: de punt de seda i negra, la duien els capellans.
  • Barretina de dormir: de roba blanca.
  • Barretina de dos intents o dos cairells: barretina vermella amb el folre negre que es pot girar en cas d'haver d'anar de dol.
  • Barretina de garbí o plana: la que es podia dur plegada.
  • Barretina llarga: la que es deixa caure per l'esquena.
  • Barretina de mariner: vermella, poc llarga i típica dels mariners.
  • Barretina musca: la que té el color morat com a dominant.
  • Barretina de niu: es porta aixafada a la punta.
  • Barretina de notari: petit, de color fosc, i amb ratlletes al voltant del front.
  • Barretina vermella: la que és roja unicolor.

  Vés al prestatge:

La Faixa és una peça d'indumentària que es caracteritza per ser molt més llarga que ampla i per la seva resistència. Serveix per a cenyir el cos per la cintura, rodejant aquesta i donant-li diferents voltes. Al segle XIX la duien els pagesos i artesans per a escalfar els ronyons i protegir els lumbars durant el treball al camp. Els burgesos la duien més aviat com a símbol de poder, en tenien de diferents colors i de tres metres de llargada. Avui està present en moltes danses tradicionals de les festes majors.

Aquesta peça de roba era habitual als Països Catalans i a Occitània. La faixa roja formava part de la indumentària tradicional catalana.

Les diferents utilitats de la faixa poden ser:

  • Castellers: Peça fonamental del vestuari casteller. De color negre i de llargada i amplada variables segons edat, alçada i pes del qui la du. S'enrotlla a l'alçada dels ronyons i té una doble funció; protegir la zona lumbar dels esforços que rep per les càrregues i els moviments de l'estructura, i com un dels punts de suport perquè els castellers puguin fer les maniobres de pujada i baixada del castell.
  • Sardanistes: Peça opcional del vestuari sardanista masculí. D'un color determinat en funció de la colla; de llargada i amplada variables segons edat, alçada i pes de qui la du; i en algunes ocasions amb dibuixos o bé lletres inicials representatives de la colla. Menys ampla que la faixa dels castellers. S'enrotlla a l'alçada dels ronyons, té una funció estètica i alhora serveix per protegir la zona lumbar dels esforços fets mentre es ballen sardanes a nivell competitiu.
  • Falcons: Peça fonamental dels falcons, ja que el color d'aquesta diferència les colles unes de les altres. Enrotllada per la cintura serveix també per protegir la zona lumbar dels esforços realitzats durant la realització de les diverses figures.
  • Militar: La faixa constitueix, en alguns exèrcits, el distintiu insígnia principal dels generals. Està feta generalment de seda, guarnint la cintura i s'acostuma a afegir-hi amb borles d’or. Antigament, es podia portar també sense borles, sobreposada o no a la part inferior de l’armilla quan anaven de paisà.

 

  Vés al prestatge:

Data de creació: 09/09/2019 Última actualització: 09/09/2019