“Ser demòcrata costa un gran esforç. Implica encarar-se amb la complexitat, oferir eines per interpretar el que passa, garantir la participació dels que estan disposats a millorar la vida de la comunitat. I no tothom està interessat a ser demòcrata. Per què continuar perdent-hi el temps quan es pot tirar pel dret? ¿Que no és un instrument ben afinat, el feixisme, que garanteix un estat més ben dirigit, més eficient i amb menys manies? Instruccions per fer-se feixista és el que sembla: una defensa del feixisme. I també el contrari: una denúncia del feixisme. I l’exposició clarivident dels mecanismes que utilitza per instal·lar-se en les actituds i el discurs públic. Amb un talent dialèctic extraordinari, Michela Murgia juga magistralment amb la provocació, la paradoxa i la ironia, mentre ens convida a no abaixar la guàrdia contra unes herències del passat clamorosament presents. I, amb el seu mirall, també ens obliga a mirar als ulls la part més fosca de tots nosaltres. Perquè, al final, amb poc n’hi ha prou: com diria Forrest Gump, és feixista qui actua com un feixista. Fidel a la seva voluntat de servei, l’autora inclou un test, el “feixistòmetre”, perquè els lectors valorin el seu propi grau de feixisme. Un assaig polèmic, irònic i molt actual”.

“Ja ho sé, ara t’agradaria que, arribats al final, et digués que tot plegat era una provocació, que ha estat un joc divertit invertir els punts de vista però que ara tornarem a l’ordre: allà els feixistes i aquí nosaltres, els demòcrates. Doncs no. Les coses que he escrit, no totes i no sempre, en alguns moments de la meva existència -els més durs, els més superficials, d’emprenyament o d’ignorància-, les he pensat, ni que sigui per un instant, i crec que això ens ha passat a tots. No m’interessava escriure un llibre contra els feixistes d’avui, d’ahir, italians o americans, locals o globals. Ningú em necessita a mi per assenyalar qui són els feixistes d’avui, perquè és evident (…) El problema és determinar qui no està en part implicat en la legitimació del feixisme com a sistema, es a dir, quant de feixisme hi ha en aquells que es consideren antifeixistes. El risc és dir: si tot és feixisme, res no ho és. No és així. No tot és feixisme, però el feixisme té la fantàstica capacitat, si no hi estem a sobra constantment, de contaminar-ho tot.” Tenim doncs, gairebé, tot allò que ens cal: una idea clara i compromesa, un bon text i una meravellosa actriu. Posem en marxa el feixistòmetre?

 

Al voltant de 1.300 lectors de les biblioteques de la Xarxa de Biblioteques Municipals es van trobar al Teatre Atrium de Viladecans, el 10 i 11 de novembre de 2014, per gaudir de l'obra de teatre ‘Stockmann' de Henrik Ibsen, adaptada i dirigida per Oriol Tarrassón i representada per la companyia ‘Les Antonietes Teatre'. Els assistents van poder conversar amb els actors un cop va finalitzar l'obra de teatre.

'Stockmann' (Un enemic del poble), és un text ferotge, inquietant, d'una actualitat sorprenent. És una obra de suspens on se'ns plantegen dues preguntes enfrontades: L'ideal de la justícia i de la veritat d'una banda i la covardia humana de l'altra.

Un enfrontament terrible en el que el doctor Stockmann i la seva família no deixaran de lluitar. La fe en les seves creences li costaran el desterrament i la solitud.

Darrera aquest faula implacable hi ha la qüestió de l'ideal de la justícia i de la veritat.

L'oposició entre els germans ens revela dues aspiracions contradictòries amb les que cadascun de nosaltres ens confrontem algun dia: el desig de justícia i el respecte dels límits. Què passa amb la recerca dels ideals quan aquesta ens obliga a transgredir les normes i les institucions establertes i posa en perill el benestar individual? Fins on pot arribar un individu tot sol? Fins on és pot deixar endur pel seu desig d'acció? L'Heroisme en aquest cas, és sublim o ridícul?

La recerca de la veritat és un tema essencial en el teatre. I amb Ibsen pren una dimensió molt particular: els seus herois, són sovint uns éssers que, com l'Stockmann, posseeixen unes exigències absolutes i volen buscar la veritat fins a la fi: aspiren a un tipus de vida ideal d'on brollarà una felicitat que beneficiarà a tota la societat.
 

Al voltant de 1.500 lectors de les biblioteques de la Xarxa de Biblioteques Municipals es van trobar al Teatre-Auditori de Sant Cugat del Vallès, el 26 i 27 de novembre de 2014, per gaudir de l'obra de teatre 'Adreça desconeguda' de Katherine Kressmann Taylor, dirigida per Lluís Homar i representada per Lluís Homar i Eduard Fernández. Els assistents van poder conversar amb els actors un cop va finalitzar l'obra de teatre.

'Adreça desconeguda' es va publicar el 1938 com un toc d'atenció a les idees nazis que dominaven alemanya. Es una novel·la que parla de la meravellosa amistat en dos grans amics, que per circumstàncies diverses han de deixar de veure's però que continuen alimentant la seva relació a través de les cartes, un d'ells continua vivint a Alemanya i l'altre emigra als Estats Units. Sorprenentment assistim a un progressiu deteriorament d'aquesta amistat fins arribar a un enfrontament aterradorament destructiu entre ells. Serem testimonis de com l'ésser humà es capaç de mostrar el millor i el pitjor de si mateix. De què depèn que ens decantem cap una opció o una altra? Només de nosaltres mateixos. Malgrat les injustícies comeses sobre nosaltres hagin estat infames, podem omplir de dignitat la responsabilitat del nostre destí. Es necessita, però, una gran dosi de coratge.

Al voltant de 1.400 lectors de les biblioteques de la Xarxa de Biblioteques Municipals es van trobar a l'Auditori de Barcelona, el 26 de novembre de 2009, per gaudir de la poesia i la música de Raimon, un dels majors exponents de la música catalana. Aquell any feia 50 anys que Raimon va cantar per primera vegada la cançó Al vent, una cançó que ha esdevingut tota una fita en la història de la cançó catalana.

Amb aquest motiu, la Diputació de Barcelona va proposar assistir a l'Auditori als clubs de lectura de les biblioteques de la Xarxa, per gaudir d'un concert molt especial: durant més d'una hora, van gaudir de les peces musicals que Raimon havia dedicat a Ausiàs March i Salvador Espriu, i també de les seves pròpies composicions.
 

 

El 21 de novembre de 2008, la Diputació de Barcelona va convidar una trentena de clubs de lectura (800 usuaris) de les biblioteques de la Xarxa a assistir a una representació especial del musical Aloma, al Teatre Nacional de Catalunya, una proposta de Dagoll Dagom per a l'Any Rodoreda.

Aloma és la novel·la de la pèrdua de la infantesa, del pas a la maduresa i de l'assumpció del propi destí. Protagonitzada per una noia jove, completament dedicada a la seva família i a la casa, solitària i marcada pel suïcidi del seu germà Daniel als 18 anys, Aloma afirma una i altra vegada que l'amor li fa fàstic; però tot canvia quan s'enamora de Robert, un parent que s'ha instal·lat a casa seva. Paral·lelament, al seu voltant, l'ambient familiar va endinsant-se en l'espiral d'una crisi que no sembla tenir fi.