Moltes primaveres
Moltes primaveres
Al voltant de l’any 1968 va haver-hi una sèrie de revoltes, quasi de forma sincronitzada, arreu del món: Mèxic (massacres de Tlatelolco) , França (revoltes estudiantils i obreres), EUA (assassinat de Martin Luther King, protestes contra la guerra del Vietnam i moviment hippie a San Francisco) , Txecoslovàquia (la Primavera de Praga que va acabar amb la invasió del país per part de la Unió Soviètica), Itàlia (les lluites sindicals i obreres que van confluir en la tardor calenta), Alemanya (moviments d’estudiants contra el govern) i Espanya (moviments d'estudiants que s'oposaven al franquisme). De tots aquests moviments, el més conegut és el del Maig del 68 que es va iniciar a França: el detonant va ser el tancament de la Universitat de Nanterre el 30 de març, però això no vol dir que els conflictes als altres països fossin de baixa intensitat.
Com van sorgir les revoltes?
Aquesta coincidència no és fruit de l’atzar, totes les situacions s’havien anat gestant al llarg dels anys seixanta. Després de la Segona Guerra Mundial hi ha un període de prosperitat, els fills d’aquest món pròsper voldran canviar moltes de les xacres de la societat que defineixen com a “antiquada i rígida”. És el moment en què l’ús de la píndola anticonceptiva es fa extensiu, augmenta el feminisme, els homosexuals reivindiquen els seus drets, els sindicats apareixen com a garants de les condicions laborals dels obrers, els estudiants volen aplicar ideologies socialistes fent coalició amb els obrers de les fàbriques i surten moviments de renovació artística.
A cada país s’ocupen carrers, places i universitats com a forma de protesta i els manifestants van ser combatuts amb duresa pel poder del moment.
Què va quedar del Maig del 68?
Si féssim una anàlisi veuríem que uns anys després molts dels líders de la revolta s’havien acomodat i formaven part del Sistema que tant havien criticat. Malgrat tot molts dels canvis que avui dia tenim integrats dins de la normalitat es van reivindicar l’any 1968.
Si voleu saber-ne més
Us oferim una selecció de novel·les relacionades amb aquestes revoltes. També per introduir-vos en el tema us en recomanem 1968. "El nacimiento de un nuevo mundo", de Ramón Gonzàlez Férriz, d'on hem extret una frase pronunciada per François Mitterrand:
“aunque la juventud no siempre tiene la razón, la sociedad que se ríe de ella, que la menosprecia y que la golpea siempre está equivocada” (pàg. 106).
A les biblioteques trobaràs:
Revoluciones: cincuenta años de rebeldía (1968-2018) / Joaquin EstefaníaTambé et pot interessar:
Vés al prestatge:
A les biblioteques trobaràs:
El cielo y la tierra / Le Ly HayslipTambé et pot interessar:
Vés al prestatge:
A les biblioteques trobaràs:
La Rebelión de los estudiantes / Uwe BergmannTambé et pot interessar:
Vés al prestatge:
La Primavera de Praga va ser un període d’alliberació política a Txecoslovàquia durant la Guerra Freda, que es va prolongar des del 5 de gener fins el 20 d’agost de 1968, quan el país va ser envaït per Rússia i els seus aliats del Pacte de Varsòvia. El moviment buscava modificar progressivament aspectes totalitaris i burocràtics que el règim soviètic tenia en aquest país per avançar cap a una forma no totalitària de socialisme, legalitzant l’existència de múltiples partits polítics i sindicats, promovent la llibertat de premsa, d’expressió, del dret a vaga, etc. Va acabar a l’agost de 1968, quan les tropes del Pacte de Varsòvia van envair Txecoslovàquia i van posar fi al procés d’obertura política.
A les biblioteques trobaràs:
Recull d'assajos de l'autor, on reflexiona sobre la seva vida a Txecoslovàquia sota el comunisme, la Primavera de Praga de 1968 i la repressió posterior. Amb un estil íntim i lúcid, aborda la censura, la llibertat i el paper de la literatura en temps de dictadura. L'autor combina memòria personal i crítica política per mostrar l'esperança i la desil·lusió d'una generació. És un testimoni valuós sobre la resistència intel·lectual i l'esperit d'una ciutat marcada per la història.
Un dels punts clau de la novel·la és la crítica desoladora que Kundera fa cap al sistema comunista rus a la República Txeca. Kundera ens narra la relació sentimental que s’estableix entre dues parelles: Tomàs, Teresa, Sabina i Franz, els quals es mouen en un ambient sociopolític repressiu a causa del comunisme soviètic després de la invasió de Praga. Teresa arriba fins i tot a convertir-se en fotògrafa dedicada a plasmar l’arribada dels tancs russos a Praga.
Obra testimonial en forma de cartes entre Teresa Pàmies i el seu pare, Tomàs Pàmies, escrites durant l'exili a causa de la repressió franquista. El llibre reflecteix les esperances i desil·lusions dels comunistes catalans davant la invasió soviètica de Txecoslovàquia el 1968. Amb un to íntim i polític, analitza la traïció dels ideals revolucionaris i l'impacte en els exiliats. És una reflexió sobre la lluita, la identitat i la desil·lusió política.
Més cerques al catàleg Aladí:
Selecció de webs:
- La Primavera de Praga a la Wiquipèdia
- Maig del 68
- Article de Pere Vilanova al diari El Periódico
- Documental La Guerra Fría 14 - La primavera de Praga (1968)
També et pot interessar:
Vés al prestatge:
A les biblioteques trobaràs:
A Barcelona, com en tants d’altres llocs, també van bufar aires de canvi durant la revolució hippie dels anys seixanta, encara que fos diferent, feta a la seva manera. Aquesta és la idea principal de la crònica de Pau Malvido, el poeta dels germans Maragall i Mira, que exposa la seva experiència al respecte. Explica que als anys seixanta l’afecció al règim polític entre els joves de la postguerra no era gaire diferent de la resta de grups socials. Molts d’ells trobaven en el feixisme un paraigua protector envers els mals de la societat moderna, i de la catalana en particular - una cultura estranya per a molts d’ells – i quan no un simple instrument d’ascens social. Per tant, ser desafecte ja era molt de dir, però tampoc significava ser precisament hippie. De fet sota l’etiqueta de hippie va incloure’s a tots aquells que, com diu la llegenda del sexe drogues i rock n’ roll, van formar part de les més diverses bandes juvenils. I no tan joves, perquè resulta que de desafectes al règim n’hi havia encara més que no mostraven unes actituds tan trencadores i estaven ben instal·lats en el sistema, de forma que el hippisme va calar fort en totes les generacions de la postguerra.
Un llibre que parla dels grups minoritaris amb gran impacte cultural, que fins i tot han acabat transformant la cultura dominant que sovint han criticat. Ken Goffman fa un recull de totes aquestes cultures trencadores amb les normes de la seva època, fent relació de les més diverses corrents de pensament, filosòfiques, religioses i humanístiques, una guia excel·lent per cercar en la història de la cultura els elements que d’alguna manera ens fan ser diferents d’èpoques passades.
Un llibre que posa en dubte tot allò nou, alternatiu, trencador amb el passat. Aquest asaig qüestiona la idea que la contracultura sigui una força de canvi social. Els autors argumenten que, lluny de desafiar el sistema, la rebel·lia s’ha convertit en un producte més del mercat, explotat per les grans marques. Amb un enfocament crític i rigorós, desmunten el mite que el consum alternatiu o l'estil de vida bohemi són formes de resistència. L’obra convida a repensar el veritable impacte de l’activisme i el canvi social. Un llibre provocador que desafia les idees preconcebudes sobre la revolta i el capitalisme.
