Tocava punk rock, rock transgressiu i irreverent. A les xarxes s’ha arribat a dir que va ser un dels inventors del crowdfunding, com tants altres que aleshores anaven amb la seva maqueta —la creació més preuada— sota el braç. Hi ha qui neix amb un pa sota el braç; d’altres, amb un disc. Sigui com sigui, qui no ha ballat mai amb les seves cançons? Més enllà d’aquesta pregunta retòrica, convidem tothom a escoltar-lo ara.

Extremoduro és el crit de l’escena underground, la poesia salvatge i sensible de generacions i generacions, la banda sonora d’una època. Amb Robe Iniesta vam créixer, vam irrompre al món, el vam patir i el vam trepitjar, quan la música es vivia amb entranya i fetge: cara A, cara B, cintes que passaven de mà en mà, desvetllant l’alquímia del moment amb un terratrèmol sonor, una lírica redemptora, melodies de bressol i versos que apunyalen.

Després de perdre Robe —en el sentit simbòlic del final d’una etapa— queda una sensació d’orfandat, d’una absència que deixa un buit com el cràter d’un meteorit. Amb ell s’acomiada un músic de masses, respectat i admirat, però també maleït, que avui encaixaria en qualsevol playlist mainstream, però que no sempre va ser així. Recordem quan cantava Jesucristo García en un programa de televisió, entonant lletres de veritat, sense filtres, sense abúlies impostades ni existencialismes tous.

Per llançar improperis, paraules dislocades i veritats que colpegen també cal tenir classe, valentia i esperit explorador. Les seves lletres parlen des de la ferida i ens donen permís per sentir la tristesa, una emoció sovint censurada per la societat actual. Hi trobem un Robe profundament vinculat a la literatura, amb referències tan diverses com Neruda, Miguel Hernández, Lorca, Shakespeare, Homer o Ciceró.

Darrerament, vam tenir la sort de veure’l en plena forma en escenaris multitudinaris, envoltat de músics excepcionals, amb una nova tonalitat i una atmosfera gairebé orquestral d’una sensibilitat excelsa. De totes aquestes facetes —tan ampul·loses com honestes— ens acomiadem. Així, la terra torna a la terra, i diem adéu a un Robe que ens donava refugi. No només plorem l’artista, sinó també la persona que érem quan l’escoltàvem. Sort de la música, aquest cordó umbilical del temps.