Jon Batiste va créixer a l’escena musical de Nova Orleans. A la seva discografia hi trobem jazz, blues, pop… però també clàssica. A Beethoven’s Blues reinterpreta al piano algunes de les composicions essencials del compositor alemany, això sí, a la seva manera, deixant espai per a la improvisació.
Für Elise /Jon Batiste
Miloš Karadaglić ha publicat diversos treballs en què combina peces com el Concert d’Aranjuez amb adaptacions de cançons pop, rock o bossa nova, arranjades per a guitarra clàssica i secció de corda. Dins aquest repertori n’hi ha de tan curioses com aquesta de Radiohead.
Street Spirit / Miloš Karadaglić
L’obra de Mozart també ha inspirat molts artistes contemporanis, com Evanescence, on la seva vocalista i compositora, Amy Lee, té com una de les seves principals influències el geni austríac. L’any 2006 van publicar Lacrymosa, actualitzada posteriorment a l’àlbum Synthesis: una composició que inclou fragments de l’obra de Mozart, amb guitarres distorsionades, bateria i electrònica.
Lacrymosa / Evanescence
Una de les cançons més escoltades dels anys noranta va ser Bittersweet Symphony, inclosa a Urban Hymns, de The Verve. Richard Ashcroft la va escriure sobre un enregistrament de l’Andrew Oldham Orchestra, on músics de sessió adaptaven en so simfònic un vell tema dels Stones: The Last Time. Aquí la podem veure interpretada per una multitud de 1.000 músics dins el projecte Rockin’ 1000.
Bittersweet Symphony / The Verve
Luca Sestak és un jove pianista que va publicar el seu àlbum, debut amb només quinze anys, centrat en el blues i sobretot en el boogie-woogie. En treballs posteriors ha anat incorporant altres músiques: jazz, fusió… Entre aquests àlbums podem escoltar adaptacions increïbles de diversos compositors clàssics, com Solfeggietto, de Carl Philipp Emanuel Bach.
Solfeggietto / Luca Sestak
A finals dels setanta va aparèixer Sky, una banda que fusionava rock instrumental i música clàssica. Al seu segon LP va aparèixer Toccata, una adaptació amb guitarres elèctriques i sintetitzadors de Johann Sebastian Bach.
Toccata / Sky
David Garrett va destacar des de molt jove com a intèrpret de violí, signant un contracte discogràfic amb Deutsche Grammophon amb només tretze anys. Després de publicar diversos àlbums interpretant composicions de Paganini, Mozart o Txaikovski, entre d’altres, va començar també a versionar cançons de rock i pop, com Seven Nation Army, dels White Stripes.
Seven Nation Army / David Garrett
Entre els grups de metall sovint s’hi poden trobar referències clàssiques. Apocalyptica és un grup format per quatre violoncel·listes que va debutar versionant Metallica, un dels grups més icònics del gènere. De fet, Metallica inclou habitualment al seu repertori composicions d’Ennio Morricone i va enregistrar dos concerts amb l’Orquestra Simfònica de San Francisco. No Leaf Clover va ser composta i arranjada expressament per a l’ocasió, en col·laboració amb el director Michael Kamen.
No Leaf Clover / Metallica
A Night at the Opera va ser un disc innovador en el moment de la seva publicació. Queen sempre va tenir com a referents compositors i intèrprets d’òpera. Bona mostra és Bohemian Rhapsody, Barcelona o It’s a Hard Life, on la introducció està basada en un fragment de Pagliacci, de Ruggero Leoncavallo.
It’s a Hard Life / Queen
Avui en dia és relativament freqüent trobar discos de música moderna amb instruments i sons propis de la clàssica, però als anys seixanta això no era habitual. Un dels grups icònics d’aquella dècada, els Beatles, van començar com un grup de rock and roll de directe. Un cop van deixar de fer gires, perquè la cridòria del públic no permetia ni escoltar què feien, es van concentrar a enregistrar les millors cançons possibles a l’estudi, incorporant instruments i sonoritats poc habituals fins llavors en la música popular, com l’octet de corda d’Eleanor Rigby.
