Quan ens trobem en un context de crisi com és ara el lent declinar de la històrica democràcia occidental, hi ha discursos que aprofiten el desconcert per colonitzar l’opinió pública. Estem en un moment en què les fake news ja formen part de les nostres vides, ha arribat l’hora de la postveritat, és a dir, la nova mentida. Això és perquè el meteorit està a punt de caure i la Terra, definitivament, és plana.
Hi ha un fantasma que recorre Europa, apel·la a la tradició i el sentit comú, considera els feminismes, ecologismes, la diversitat sexual i de gènere i les migracions com una amenaça. Hi ha molt ressentiment cap al canvi, perquè s’accelera profundament el repartiment de la riquesa en mans de molt pocs individus. La ideologia d’aquests pocs sobrevola totes les ments i les fecunda, fins i tot aquelles que haurien d’estar davant de la protesta, a l’altra punta d’aquest taulell de joc que deixa tan poc a la massa comuna.
No hi ha passat idíl·lic. No obstant això, aquesta teranyina política que cada dia es teixeix més forta s’emmiralla en un temps inalterat, inalterable; crea una seda llefiscosa i adhesiva amb valors ultraconservadors i neoliberals; parla en termes de correcció i limita la llibertat d’expressió. Aquesta inquisició contemporània respon a un moviment organitzat conscient de si mateix amb la intenció de manipular ideològicament i de fundar un tecnofeudalisme caníbal.
Sota aquest prisma, qualsevol motiu és bo per penalitzar un producte cultural. Tot i aquesta palmària caça de bruixes actual, la censura musical ha estat sempre arrelada al corpus polític de qualsevol bandera.
Fem un repàs de 12 temes atrapats per les urpes de la censura:
Moltes ràdios es van negar a emetre aquesta cançó pel seu missatge. El tema parla de la brutalitat policial i dels disturbis de Los Angeles de 1992, qüestionant els privilegis i les estructures de poder.
La cançó denuncia la venda d'armes en establiments comercials i esmenta directament Walmart. La companyia va respondre retirant l'àlbum de les seves botigues.
El col·lectiu punk feminista rus Pussy Riot ha estat perseguit per les seves accions i missatges crítics amb el govern de Vladímir Putin. Diverses integrants van ser empresonades.
Evaristo Páramo sempre ha destacat per les seves lletres provocadores i contestatàries. Encara avui continua generant polèmica i es troba sovint al centre de debats sobre censura cultural.
Aquesta banda sevillana, declaradament anarquista, ha vist limitades algunes actuacions pel seu discurs crític amb la política, la religió i el sistema actual.
El crit inicial de la cançó va provocar nombroses controvèrsies durant el llançament del disc, convertint-la en una de les peces més polèmiques del rock nord-americà.
Aquesta composició va ser censurada durant la dictadura franquista per la seva lectura antiimperialista i la crítica a la colonització de les cultures americanes.
Considerat per molts el disc maleït del grup, va ser rebut amb controvèrsia pel seu to més fosc i les dificultats personals que travessava la banda durant la seva gravació.
Tot i haver estat durant anys un himne popular a Navarra, la seva interpretació ha estat objecte de restriccions. La peça reflexiona sobre la violència i la realitat social dels anys vuitanta.
La combinació d'iconografia religiosa i elements provocadors en el videoclip va generar una forta polèmica i campanyes de boicot contra l'artista.
El règim nazi va catalogar nombroses obres com a "música degenerada". Entre els compositors perseguits hi havia figures tan destacades com Schoenberg, Mahler o Mendelssohn.
La censura musical no va ser exclusiva dels règims feixistes. A la Unió Soviètica moltes obres van ser qüestionades o apartades per no encaixar amb els criteris del realisme socialista.
