La computadora o jo; jo i la computadora. Quan mirem la realitat a través d’una pantalla i aquesta ens retorna un reflex extremadament sofisticat, digital i humanoide, ens oblidem que existeix un món analògic, de qualitat tangible, que es pot sostenir amb les mans i trencar.

La música Lo-Fi vol dir música feta per un mateix, casolana, de baixa qualitat (low fidelity). La coneixem perquè es va popularitzar als anys noranta, però en trobem mostres anteriors. La màgia d’aquest estil és que la captura de la música s’ha fet en temps real, en estudis de gravació domèstics, amb equips de baixa qualitat i tècniques barates i ràpides. El garage rock i el punk rock dels anys setanta es podrien catalogar com a Lo-Fi. Els defectes del so tenen una aura d’autenticitat: constitueixen sonoritats més arriscades i genuïnes.

La música Lo-Fi es converteix, doncs, no només en una manera “low cost” de fer gravacions, sinó també en una declaració d’intencions que perdura, fins i tot, quan el desenvolupament de les tecnologies millora notablement a partir de la dècada dels noranta fins avui. Així, el so Lo-Fi és més cru i fidedigne al so original dels instruments i de la formació musical. És una captura del moment, una instantània del fet de tocar en si, d’activar la música.

Darrere d’aquest estil sovint hi ha una nostàlgia per la senzillesa, una tendència estètica pel que és mal gravat, fet a la primera. A partir del nostre segle, el fenomen ha evolucionat cap al hip-hop i el jazz amb una construcció domèstica però amb un so acceptable, cosa que permet a molts artistes sumar-se al creixement de la cultura Lo-Fi.

Fa uns anys es va emetre un documental al festival In-Edit que ens recorda que aquesta manera de fer, elevada a gènere, no té fronteres ni edat quan volem retrobar-nos amb l’experimentalisme artístic: