Es compleixen ja 40 anys ja de la publicació de Brothers in arms. Un dels discos fonamentals de la dècada dels 80. El primer LP que va superar el milió de còpies venudes en Compact Disc, tot i ser publicat a contracorrent de les modes del moment. El primer enregistrament que van realitzar íntegrament en digital. Un format nou aleshores, que permetia incloure més minuts i, per tant, gravar cançons més extenses, amb introduccions, interludis, solos... Però sobretot, millorava la qualitat i la durabilitat dels formats anteriors.

Va ser tal el seu èxit que, de les nou pistes que en formaven part, es van publicar fins a 7 com a singles. I entre les cançons que no es va considerar publicar com a single en aquell moment hi havia meravelles com aquesta Why worry.

 

Un dels punts àlgids, tant de l’àlbum com de la formació, va ser Walk of life, inspirada en un músic que tocava al metro. Una cançó que, en principi, ni tan sols havia de formar part del disc. El que crida l’atenció d’entrada és el teclat de Guy Fletcher. I el bon rotllo contagiós que transmet.

 

Un altre dels temes essencials que es va convertir en un clàssic va ser Money for nothing. L’espurna que va inspirar la cançó va ser una conversa que Knopfler va escoltar per casualitat a una botiga d’aparells electrònics, on dos treballadors feien comentaris despectius i de mal gust sobre els músics que apareixien a la MTV. Arran d’aquella anècdota va començar a escriure Money for nothing i finalment la va interpretar a duet amb Sting en clau de comèdia, fent broma d’un anunci promocional del canal on deia “I want my MTV”.

 

El mateix èxit desmesurat d’aquest treball va precipitar el final de la banda. La gira de presentació va recórrer quatre continents en quasi 250 actuacions en escenaris immensos i amb xifres milionàries. Però al mateix temps, va deixar els membres del grup esgotats, amb ganes de desconnectar totalment d’un negoci musical deshumanitzat, o, si més no, de participar en altres projectes diferents.

Tot i que van tornar a provar-ho anys després, l’expectativa era massa gran i la màgia s’havia esvaït. El tret més reconeixible i admirat de la seva música era la tècnica de Mark Knopfler, que havia desenvolupat aprenent de forma autodidacta amb una guitarra barata, d’imitació, sense cap amplificació, perquè no disposava de prou pressupost.

Irònicament, els Dire straits -nom que es pot traduir com “en dificultats”- s’havien convertit en una màquina de fer diners gegant.

No podem rebobinar quaranta anys per tornar a viure la publicació de discos ni gires com aquelles, però tenim la sort de seguir gaudint-ne d’aquelles gravacions mítiques que ja compleixen els quaranta.

Entre elles, la que donava títol al conjunt: Brothers in arms. Va sorgir arran d’un comentari del pare dels Knopfler, referint-se a la guerra de les Malvines. Un tema fosc en què es qüestiona el per què de l’absurd de les guerres, on l’expressivitat de la guitarra de Mark Knopfler brilla més que mai.