Història i ficció s'entrellacen per teixir una novel·la tràgica i lúcida alhora sobre l'Àfrica, sobre el llegat colonial, les atrocitats de la guerra, i les infinites contradiccions de la naturalesa humana.
Abdulrazak Gurnah, Premi Nobel de Literatura 2021, és  un escriptor tanzà de novel·les en llengua anglesa nascut l’any 1948. Gurnah va  haver de marxar de l’illa de Zanzíbar on va néixer als anys 60 del s.XX a causa de l'opressió i la persecució dels ciutadans d'origen àrab per establir-se finalment a Gran Bretanya on ha conreat una fecunda obra literària on hi destaquen títols com A la vora de la mar (2001) o Desertion (2005)

La vida, després arrenca a l'Àfrica Oriental Alemanya, territori que ara coneixem amb el nom de Tanzània, just abans de la Primera Guerra Mundial. Seguim de prop la vida passada dels personatges enmig d'episodis d'alçaments i immersos en conflictes transcendentals: la derrota de l'imperialisme alemany, la colonització per part dels britànics i la independència. 
El focus narratiu desgrana l'impacte d'aquests esdeveniments en les persones, les repercussions del colonialisme sobre els individus i analitza la força miraculosa de la gent que, malgrat les adversitats, tira endavant, es reagrupa de nou i construeix una vida i una família a partir de les tries personals.

Més informació:

• Abdulrazak Gurnah a les Biblioteques
• Abdulrazak Gurnah a la Viquipèdia
• Entrevista per France 2 en espanyol amb el Premi Nobel de Literatura 2021, Abdulrazak Gurnah, sobre novel·la 'La vida, després' 

Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet.

La filmografia del nord-americà Tod Browning va desenvolupar-se a cavall entre el cinema mut i el sonor i va ser especialment remarcable en el gènere del terror, dins el qual va realitzar les seves millors pel·lícules. Algunes de les més destacables van ser Garras humanas (1927), Más allà de Zanzíbar (1928), Dràcula (1931) amb Bela Lugosi i la mítica Freaks (1932), titulada aquí La parada de los monstruos. També el film que recomanem a continuació, Muñecos infernales (1936). 

Paul Lavond, és un banquer injustament empresonat durant disset anys que s’escapa amb el propòsit de venjar-se dels qui el van trair. Ho fa amb un altre pres, un científic boig que ha descobert una formula per reduir la grandària dels éssers humans i dominar-los perquè actuïn a la seva conveniència. Lavond se n’aprofita i viatja a París, on instal·la una botiga de joguines. Mentrestant, orquestra la revenja i es guanya la simpatia de la seva filla de forma encoberta, ja que ella l’odia en desconèixer la veritat. 

Browning no va poder comptar amb el seu actor fetitxe, l’Home de les mil cares Lon Chaney, mort uns anys enrere, a qui el paper protagonista li hagués anat com anell al dit (passa gran part del metratge disfressat de velleta adorable). Per sort, hi havia un altre excel·lent actor, el guanyador d’un Oscar Lionel Barrymore, recordat per les seves intervencions en films imprescindibles com Vive como quieras (1938), ¡Qué bello es vivir! (1946) o l’aclaparadora Remordimiento (1932) d’Ernst Lubisch. Com a curiositat val a dir que Lionel formava part d’una nissaga d’actors important, era el germà gran d’Ethel i John Barrymore i el besoncle de Drew Barrymore. Una cosa similar ocorre amb l’actriu principal, Maureen O’Sullivan, la Jane de les pel·lícules de Tarzan amb Johnny Weissmuller, una bellesa contemporània lluny dels estàndards del cinema mut, ja que entre les seves filles hi ha ni més ni menys que Mia Farrow.

Un altre punt fort del film són els efectes especials, realment fantàstics. Podria afirmar-se que van uns vint anys avançats a la seva època. Els espectadors d'aquells temps devien obrir uns ulls com taronges. D’alguna manera compensen l’argument, no gaire original. En aquest sentit és d’agrair la durada ajustada del film (79 minuts), tot un exemple de com narrar una història de forma efectiva sense esgotar el personal (més d’un cineasta actual hauria de prendre'n nota).

Més informació:

• Tod Browning a les Biblioteques
• Tod Browning a la Viquipèdia
• Muñecos infernales a la Viquipèdia

Recomanat per Francesc Pujol. Bib. Can Casacuberta. Badalona.

Aquest llibre representa el tancament d’una trilogía dedicada a l’art de la ficció creada pel gran mestre Robert Mckee. Després del primer llibre El Guión publicat el 1999 i guanyadora del Premi de la Fundació Kraszna-Krausz al Millor Llibre sobre Imatges en Moviment, i de El Dialogo que va veure la llum el 2016, aquest darrer volum se centra en la creació de personatges fent un exhaustiu recorregut pels fonaments de la caracterització dels personatges.

El llibre es divideix en 4 seccions. En la primera, “Elogio de los personajes”, McKee explora les fonts d’inspiració per a la creació de personatges. “Construir un personaje”, la segona part, se centra en la creació del personatge des de cero. El següent apartat, “El universo del personaje”, situa al personatges en els contextos del gènere, la interpretació i les relacions lector/públic/personatge. I l’última secció i la que conclou el llibre, “Las relaciones del personaje” mostra com els principis i tècniques del disseny del repartiment, a través de 5 exemples: Orgull i Prejudici; Un pez llamado Wanda; Slave Play; Hija de Sangre; Breaking Bad.

Robert McKee, és doctorat en Arts Escèniques. Artista resident del National Theatre britànic i actor i director d’obres de Broadway. McKee és un dels professors de guió més prestigiosos del món, i aquest llibre presenta un recull del seu coneixement. La seva lectura és àgil i resulta una eina molt útil per totes aquelles persones que vulguin endinsar-se en la creació de ficcions. 

Recomanat per Elisabet Vazquez de la Biblioteca de Ripollet. 

Viatja pel nord d'Espanya amb gos i descobreix algunes de les destinacions i plans més dog friendly. En aquest llibre trobaràs tota la informació que necessites per a la planificació d'un viatge amb gos i 6 propostes de viatge perquè recorris Galícia, Astúries, Cantàbria, País Basc, Aragó i Catalunya amb el teu pelut.

Podràs fer el Camí de Sant Jaume com un autèntic "perregrí", admirar la força de la natura recorrent la Costa Basca, visitar els llocs més emblemàtics dels Pics d'Europa, i relaxar-te passejant per entorns naturals.

A cada comunitat autònoma trobaràs una proposta de viatge amb rutes, plans, experiències, allotjaments i restaurants dog friendly i més idees perquè organitzis unes vacances perrunes a la teva mida. A més, la primera part del llibre us ajudarà amb la planificació integral del viatge. Sabràs quines vacunes necessites per viatjar amb gos, què portar a la maleta i la farmaciola del teu pelut.

Més informació:

• Mercè Jiménez García a les Biblioteques
• Turismo canino

Recomanat per Bib. Canyadó i Casagemes -Joan Argenté. Badalona. 

Òpera de tres actes de Giacomo Puccini, basada en la peça teatral homònima (1762) de Carlo Gozzi. Amb la mort de Puccini (1924) l’òpera va quedar inacabada i va ser completada per Franco Alfano. L'estrena va tenir lloc a l’Scala de Milà, l’any 1926.

Durant molts anys la seva representació va ser prohibida a la República Popular de Xina però l’any 1998 la Ciutat Prohibida en va permetre l’escenificació.

La història té lloc a Pekin entre jardins, palaus i emperadors. I la trama, plena de sang i tragèdies, acaba enamorant a l’oient per la seva punyent interpretació. Només cal que escoltis l’ària Nessun dorma (Que ningú dormi) de l’últim acte, interpretada en aquest cas per Luciano Pavarotti, per fer-te una idea de la majestuositat d’aquesta gran obra de Puccini:

I per últim una pregunta. Saps qui era Turandot? Una dona o un home?

Et convido a veure la representació al Gran Teatre del Liceu aquesta temporada per descobrir-ho: .

Més informació:

• Giacomo Puccini a les Biblioteques 
• Turandot a la Viquipèdia

Recomanat per Cesca Llambès. Bib. l’Atzavara. Òdena.

Dos terribles fets, sense cap connexió, sacsegen Fjällbacka. Troben un fotògraf  famós brutalment assassinat en una sala d’exposicions. Henning Bauer, el premi Nobel de literatura, cau víctima d’un atac violent a la petita illa on es troba escrivint la desena novel·la de la seva coneguda saga de llibres.
Mentre Patrik Hedströn i els seus col·legues de la comissaria no semblen avançar en cap dels casos, Erica Falck investiga l’assassinat d’una dona transsexual a Estocolm que va tenir lloc durant la dècada dels anys vuitanta. Poc a poc, l’Erica s’adona que les trames del  passat estan connectats amb les del  present, i que els vells pecats deixen un llarg rastre darrere seu.

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Apassionant llibre d'intriga ambientat a Alaska.
Una tempesta de neu està causant estralls en un petit poble d'Alaska. Enmig del torb, un nen desapareix: la Bess, l’ha perdut de vista durant uns segons i surt a buscar-lo seguida de prop pels pocs habitants del poble. Comença llavors una frenètica carrera contra la mort, en la qual cadascú aniràs revelant el seu passat.  Marie Vingtras, amb una escriptura incisiva, se centra en la intimitat dels seus personatges i, amb delicadesa, ens mostra els turments de les seves ànimes.

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals
 

La tinenta Lucía Guerrero segueix la pista d’un criminal pels carrers de Salamanca. Un misteriós assassí en sèrie que escenifica composicions inspirades en les Metamorfosi d'Ovidi amb els cossos de les víctimes. Mentrestant, el criminòleg Salomó Borges i un grup d'estudiants de la Universitat de Salamanca han desenvolupat un programa informàtic amb el qual troben altres homicidis imputables al mateix assassí a l'Alt Aragó, Segòvia i la Costa del Sol.
Amb Salamanca i l'Espanya d'avui com a teló de fons, Bernard Minier ens ofereix un thriller on tots els personatges s'enfrontaran al seu propi destí, els seus terrors més profunds i una veritat molt més terrorífica que la de qualsevol relat mitològic. Un thriller apassionant. 

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Quadern de viatge del pintor Miquel Barceló, que combina notes i pintures dels seus viatges a Mali.

Miquel Barceló, el famós pintor mallorquí de renom internacional, reflecteix en forma de quadern de viatge els records de la seves estades a Mali entre els anys 1988 i 2000.

Al llarg de les 190 pàgines del quadern, el pintor combina notes de viatge amb dibuixos, pintures i esbossos dels paisatges, la gent i la forma de vida africans que el tenien fascinat.

Barceló es preguntava "Què he vingut a fer aquí ?" i això es traduïa en pensaments, reflexions i cites sobre l’art i el seu procés de creació.

El pintor explicava que Mali és un lloc poc apropiat per a pintar degut a que la calor asseca la pintura abans d’arribar a la tela, la cervesa és calenta i els mosquits transmeten la malària. De fet moltes de les seves notes les escrivia en llocs i moments complicats: malalt, a bord d’una piragua, enmig de la calor asfixiant del desert…

Tot i això ell a Mali trobava la inspiració i es trobava a sí mateix en una espècie de viatge espiritual. Miquel Barceló ha estat guardonat amb nombrosos premis i distincions per la seva obra, principalment figurativa i amb un interès clar en la naturalesa.

Conegut per la pintura i l’escultura, la seva activitat artística inclou també la il·lustració de llibres, la ceràmica i el gravat. Barceló és autor de molts dels pròlegs dels seus catàlegs i té molta vinculació amb la literatura.

El 2012 va publicar també Quaderns de l'Himàlaia.

Recomanat per Marta Mans. Bib. Can Pedrals. Granollers.

El buit, el bosc amenaçador. 

El renascut (The revenant, Alejandro González Iñárritu, 2015) és una pel·lícula plena de silencis i introspecció, malgrat les escenes bèl·liques i esfereïdores de les trobades entre blancs i indis, i l’angoixa vital d’un protagonista que fuig contínuament dels perills.

La pel·lícula és una oda al temps, a la quietud i a la pausa. El seu fons trist i existencial empeny l’espectador cap a un buit descarnat.

El bosc amenaçador, els animals salvatges i una música colpidora i penetrant acompanyen el personatge en la seva missió: matar l’assassí del seu fill.

És aquesta ira el que el manté viu i fort, amb un objectiu apassionat que el fa admirable als ulls de tothom.

El director i l’actor principal, però també la banda sonora, el llenguatge cinematogràfic i els tempos rítmics emprats, són els que creen una atmosfera acollidora però alhora amenaçant. Aquest sentiment agredolç que desperta és el veritable punt fort de la pel·lícula.

Solitud sense monotonia. 

Alma salvaje (Wild, Jean-Marc Vallée, 2014) és una pel·lícula de viatge físic i interior basada en un llibre autobiogràfic de Chery Strayed publicat l’any 2012. Strayed ens explica la seva experiència personal: després de la mort de la seva mare, d’un divorci i d’unes dures vivències en el món de les drogues, emprèn en total solitud i sense cap experiència un llarg viatge caminant més de 1.600 kilòmetres per la Pacific Crest Trail, una ruta del nord-est dels Estats Units, amb el desig de fer les paus amb ella mateixa.

Reese Witherspoon, actriu ben coneguda (intèrpret, entre moltes altres pel·lícules, de Sweet Home Alabama –Andy Tennant, 2002–  i guanyadora d’un Òscar per En la cuerda floja –Walk the line, James Mangold, 2005 –), va adquirir els drets per l’adaptació cinematogràfica poc després de la publicació de la novel·la. Nick Hornby, guionista i novel·lista, acabà el guió l’any 2013 i Jean-Marc Vallée es va fer càrrec de la direcció de la pel·lícula. La mateixa Reese la va protagonitzar al costat de Laura Dern, que interpreta el paper de mare de Cheryl. Ambdues van ser nominades als premis Oscar, als Bafta i als Globus d’Or, entre altres guardons.

Entre els punts forts del film està la seva fotografia bella, la meritòria interpretació de Witherspoon i Dern, i també la presència de personatges secundaris molt ben dibuixats, com l’agricultor que l’acull en la primera aturada amb una bona conversa de comiat, o el cuiner de la segona que l’ajuda a buidar la motxilla. Tot i això, cal dir que es tracta d’una pel·lícula molt introspectiva i personal, amb llargues estones de solitud de la protagonista. Malgrat tot, no es fa lenta ni monòtona.

Com a principal objecció, trobo que el guió falla en la seva pretensió d’abastar tot un seguit de temes, com l’addicció a les drogues, les relacions sexuals o d’amistat de la protagonista, la violència no del tot explicitada de la qual va ser víctima o les agressions sexuals (a l’escena de la trobada amb dos excursionistes amb el risc insinuat de violació). Alguns d’aquests temes són adreçats de manera un xic superficial i no del tot coherent. L’inici del film té un ritme no del tot aconseguit, de manera que no atrapa de manera immediata, però sí que ho fa una mica més endavant. La música acompanya el viatge físic i espiritual de la protagonista, però no és un dels punts forts de la cinta. El desenllaç tampoc resulta del tot reeixit en la seva voluntat de sintetitzar en menys d’un minut què passa amb el personatge principal durant els anys posteriors a la seva aventura.

En el seu conjunt es tracta, tot i aquests defectes menors, d’una pel·lícula ben emotiva, bonica i optimista que fa de molt bon veure.

Perseguir el somni de viure la natura. 

Primer de tot, cal dir que Hacia rutas salvajes (Into the wild, Sean Penn, 2007) és una pel·lícula molt agradable de veure, perquè tant la fotografia com la música hi juguen un paper molt important i els dos ingredients estan molt cuidats. El director de fotografia, Eric Gautier, ens ofereix unes vistes fantàstiques de la natura, senzillament espectaculars. La música és encertada, està molt ben seleccionada, i també assoleix un gran protagonisme al llarg de tot el film.

El guió és de Sean Penn, també director de la pel·lícula, i es basa en un llibre de notable èxit de Jon Krakauer. L’obra narra la història real de Christopher McCandless i el diari del viatge és la font d’informació que la sustenta.

Just després de graduar-se, McCandless decideix desfer-se dels seus diners i adoptar un estil de vida bohemi. Marxa del món civilitzat i se’n va cap al món salvatge d’Alaska, per entrar en contacte amb la naturalesa i per complir el seu somni de viure sol i en plena natura. Va arribar al parc natural el maig i va trobar-se un bus abandonat que va convertir en el seu campament. Després de reflexionar molt, va arribar a la conclusió que «la felicitat solament és completa si es comparteix», i va decidir tornar. Al juliol, McCandless va intentar tornar a la civilització, però la pujada de les temperatures i la fosa de la neu van provocar una crescuda dels rius. No els va poder creuar. El noi s’havia afeblit molt i, segons el seu diari, sembla que va morir enverinat per menjar alguna planta verinosa. Sembla una incongruència que a l’hivern, quan va arribar, caçava i s’alimentava d’animals, però quan va arribar a la primavera, que és quan hi ha més vida salvatge, no va poder caçar-los. Segurament va arribar a la primavera massa afeblit per poder sortir a caçar. També pot ser que es tornés vegetarià. Amb un sol llibre i sense experiència, què podia esperar? El que sí que sabem és que anava mal equipat , sense preparació per viure a la natura i sense ni tan sols un mapa. D’haver-ne tingut un, hauria pogut veure que prop d’on era hi havia una cistella amb politges per poder travessar el riu.

El que trobo molt agosarat és el maquillatge del protagonista al final de la seva vida, el qual, al mateix temps, contrasta amb una perilla molt ben afaitada.

Des que es va estrenar el film, l’autobús ha estat motiu de pelegrinatge pels simpatitzants de l’estil de vida del protagonista. Després de diversos incidents, i fins i tot d’alguna mort, el mític bus 142 ha estat retirat del lloc i dipositat en un lloc més segur.

M’inclino a creure que el que es planteja al film no és res més que una quimera d’una persona immadura,  decebuda de la vida plena de mentides que ha viscut junt amb els seus pares, que no sap gestionar gaire bé les seves emocions i decideix dur una vida de rodamón. Sembla una persona molt ofuscada en la idea de perseguir el seu somni, de viure sol en plena natura i de portar la seva vida a l’extrem, potser d’una manera massa intransigent. Per altra banda, és prou sociable per establir relacions durant el seu viatge i ser ben acceptat. Té moltes possibilitats de canviar de vida, d’emprendre un camí menys materialista i poc convencional, però no ho fa.

Si quan es va escriure el llibre o es va fer la pel·lícula s’hagués sabut que en Christopher havia sigut víctima d’abusos físics i psíquics per part del seu pare, probablement el film hauria estat diferent. I també haurien estat diferents les conclusions que en podríem treure.

Perfecte exemple de cinema comercial amb qualitat. 

Aquesta producció de Columbia Pictures és, pels bons amants de la ciència-ficció cinematogràfica, un somni fet realitat. Lluny de les produccions en sèrie (en general poc reeixides), que predominaren en el gènere a Hollywood fins ben entrats els anys setanta, Encuentros en la tercera fase (Close encounters of the third kind, Steven Spielberg, 1977) va sorprendre pel seu rigor i ambició. Es tracta de la segona col·laboració entre el llavors jove cineasta i el músic John Williams després de Tiburón (Jaws, 1974). El film va obtenir cinc nominacions als premis Oscar i va guanyar a les categories de millor fotografia (per Vilmos Zsigmond) i millors efectes visuals. Les interpretacions del seu repartiment coral són, en línies generals, ben correctes. Destaca l’agradable, per poc habitual, presència del director de cinema francès François Truffaut, amic personal del realitzador estatunidenc i gran amant del gènere.

Els veritables protagonistes d’aquesta crònica del contacte entre l’espècie humana i una civilització vinguda de l’espai exterior, però, són la imaginació de Spielberg i l’escala musical sol-la-fa-fa-do, clau per fer possible la comunicació entre uns i altres. Tot, al servei d’un guió fen filat i una posada en escena precisa, amb un ritme que afavoreix la plena immersió de l’espectador en la història.

L’argument fa honor al títol i s’inicia amb l’aparició en llocs insòlits d’objectes desapareguts anteriorment. Alhora hi ha manifestacions lluminoses arreu, sempre acompanyades d’una melodia senzilla però intrigant. Un nen és abduït davant la seva mare i un tècnic electricista s’obsessiona amb el so, les llums i la imatge d’una muntanya. Tots dos aniran cap allà després d’adonar-se que es tracta del Turó de Diable. No els resultarà fàcil arribar, ja que hauran d’eludir l’exèrcit desplegat en el territori. Un cop allà, es trobaran amb altres persones i aconseguiran l’objectiu que els obsessiona.

Magnífica fotografia, música perfectament coordinada amb l’acció, guió amb alguna incongruència dirigit clarament a satisfer al gran públic i direcció excel·lents. Tot es va acabar coronant amb una recaptació de prop de 400 milions de dòlars, que va fer rendible amb escreix la inversió inicial de prop de 20 milions. En resum, un perfecte exemple del cinema comercial amb qualitat i sense excessives pretensions que va consagrar Spielberg com un dels directors clau de finals del anys setanta i dècades posteriors.

Crítica elaborada per Josep Malo de la Biblioteca Dos Rius (Torelló) en el marc del projecte Escriure de cinema

En el primer volum de la sèrie El club dels amics veurem com es coneixen tres personatges dispars. L’ós Tulipa que recull provisions per hivernar, la serp Crocus que es veu forçada a deixar l’aiguamoll per conèixer nous amics i explorar el món, i l’ocell Violeta que no migra perquè en els viatges llargs se li adormen les ales. Entre ells naixerà una bonica amistat, viuran aventures en el bosc on viuen i crearan un club d’amics per celebrar la seva unió.  

És un còmic infantil ideal per a primers lectors amb trames i diàlegs senzills dotats d’amabilitat i tendresa. Organitzat en cinc capítols curts i amb una gamma cromàtica suau i lluminosa, el converteixen en una proposta visual deliciosa.

Premi Millor Còmic Infantil del Festival d’Angoulême 2021.

Recomanat per Mireia Martínez Bailón. Biblioteca Ernest Lluch i Martín. Vilassar de Mar.

La poderosa història que ha inspirat la darrera pel·lícula del guardonat cineasta Agustí Villaronga
La Lola és una àvia moderna i caòtica que viu amb els seus nets, després de la mort de la seva filla i mare dels nens. L’àvia ha entrat en una fase avançada d'Alzheimer i els nens la cuidaran amb molt d’enginy i fantasia per ocultar la malaltia. Hauran de superar molts obstacles, com les competicions d’atletisme que participen els nens. 
Una història fantàstica de nens que s’han de fer grans aplicant la lògica i creativitat infantil . 

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals

Els animals es reuneixen per triar rei. Sembla que serà triat el lleó, tot i els esforços de la guineu Renard per aconseguir el poder: intrigues, engany, mentides, l’astúcia i la seva habilitat per convèncer. 
La història no parla d’animals, sinó que és una sàtira sobre el comportament de les persones en la lluita pel poder, on preval l’enveja, l’ambició i la crueltat.
Ramon Llull la va escriure entre els anys 1287 i 1289 i és una fabulosa història del tot vigent que ara veu la llum en forma de còmic.

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals

La peor banda del mundo no és una banda qualsevol. És una meravella que probablement dorm silenciada entre els nostres prestatges i que tan sols una petita i privilegiada minoria ha tingut la sort de conèixer. No és un super vendes, però sí un super classe. Astiberri va reeditar, en un format immillorable i merescut el 2013, aquesta joia del humor relaxat i el surrealisme dissimulat, que originalment fou publicada per Ediciones Devir (Barcelona) el 2004 en sis magnífics volums de color sèpia.

La banda assaja ad eternum els acords apassionats dels millors temes de jazz amb les seves improvisacions efímeres als soterranis d’una sastreria, amb l’esperança d’arribar a fer algun dia alguna actuació que mai arriba. Mentre els seus integrants d’aspecte carpetovetònic: Sebastián Zorn (saxo tenor), Idalio Alzheimer (piano), Ignacio Kagel (contrabaix) i Anatole Kopek (bateria), ens aniran explicant tot un grapat d’històries meravelloses i tristes alhora.

La majoria d’inspiració clarament borgiana. Fins i tot serà el mateix Borges qui apareixerà per explicar-nos-en algunes, amb aquesta desídia quotidiana tant present. No es meravellós?

Jose Carlos Fernández, un dels pocs autors portuguesos que han aconseguit fer-se un nom dins el mon del còmic, demostra una elegància i un estil clarament definitoris i del tot reconeixibles, i ho fa amb una brillantor sense pal·liatius.

Un còmic ancorat en un altre espai i temps que sorprendrà tant per la seva vàlua literària com per l'originalitat de la proposta. Poseu la música de fons que vulgueu, esteu avisats.

Recomanat per Jaume Vilarrubí. Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà

Aquest llibre és per a les persones que decideixen establir un compromís personal a favor de la pròpia salut. Està escrit per reflexionar sobre els hàbits que tenim i les seves conseqüències. També per guanyar consciència sobre els canvis que cadascú pot fer per viure d'una forma més saludable.

Ens diu que són 66 dies els que calen per arrelar un nou hàbit i que és imprescindible gaudir durant el procés abans no arribin els resultats. Per establir un compromís amb el canvi cal que respondre'ns el per a què el volem i buscar aliats que sàpiguen què et proposes fer, que t'encoratgin en moments de debilitat. El cert és que el pas a pas i l'entrenament de la disciplina són altres aspectes considerats bàsics.

Per l'autor la salut engloba bàsicament quatre àmbits ("los cuatro fantásticos"): activitat física, nutrició, benestar mental i bellesa i creixement personal. Abans de desenvolupar-los destaca la importància del wellness entès com una implicació activa a favor del benestar físic i emocional. I desenvolupa el fitness, més enfocat al cos: la resistència, la força, la flexibilitat i la composició corporal. En cada àmbit bàsic de la salut proposa reptes i exemples viables per poder posar en pràctica. Hi ha munts de petits i senzills canvis que, amb constància, són realment transformadors: utilitzar sempre les escales en comptes de l'ascensor, cuinar esmorzars saludables, millorar la qualitat del dormir amb activitats relaxants l'estona prèvia a anar al llit, i moltes altres propostes.

Som davant d'una lectura ideal per construir una quotidianitat plena de salut i benestar global.

Daniel Sánchez és llicenciat en Ciències de l'Activitat Física i de l'Esport, coach de salut i benestar, escriptor i entrenador personal. Ha publicat Hitt i és fundador d'EntrenarSalud.es, un portal web a través del qual acompanya a moltes persones a millorar la seva salut des d'un punt de vista holístic.

A les Biblioteques trobaràs:

• Entrenament.
• Hàbits alimentaris.

Més informació:

• Instagram de Daniel Sánchez.
• Youtube de Daniel Sánchez.

Recomanat per la Biblioteca Les Voltes de Sant Vicenç dels Horts.

Una bonica i divertida proposta de l’Oriol  Garcia Molsosa amb il·lustracions de la Mercè Galí, que ens convida a escoltar cinc peces musicals amb històries amagades i sorprenents!

 A les sales infantils de les biblioteques podem trobar un llibre de contes molt divertit que ens presenta cinc històries musicals verídiques sobre cinc peces musicals de grans compositors com  Purcell, Verdi, Bach, Scarlatti  o Goodman.

Contes basats en peces musicals  reals que tenen una història amagada a vegades ben certa i a vegades amb mentides afegides. Hi trobarem “veritats com temples” i “mentides podrides”, com la història sobre la Fantasia sobre una nota de Purcell, en aquesta peça,  Purcell, fa que  un dels instruments toqui sempre una única nota i sostinguda en el temps durant tota la peça. Va ser la solució de Purcell davant l’encàrrec del rei de voler tocar la viola de gamba en un concert? No ho desvelaré, ho haureu de descobrir vosaltres mateixos!

Tenia Scarlatti una gata anomenada Pulcinella que tot passejant-se pel teclat del clave va compondre l’inici d’una peça que porta per títol Veritats i mentides d’històries sorprenents basades en peces musicals reals que segur que voldrem escoltar per comprovar-ne  l’originalitat

Un llibre de contes adreçats als nens i nenes però que als adults ens ofereix anècdotes reals de grans compositors de la història de la música occidental. És aquesta una fórmula perfecta per apropar els més petits en el món de la música clàssica a través de contes, acompanyats de música.

Recomanat per Anna Artigas de la Bib. Salvador Vives Casajuana de Sant Vicenç de Castellet

Considerada una de les obres més intel·ligibles del gran referent en literatura surrealista i postmoderna, Haruki Murakami (Kioto, Japó 1949), esdevé la tretzena novel·la i una de les més obscures i introspectives de l’escriptor nipó. Lleugerament allunyada de l’il·lusionisme d’altres grans títols de Murakami com ara Tokio Blues (Norwegian Wood), manté el seu característic toc oníric i evanescent, que conclou en un desdibuixament de la realitat i amb l’encreuament  de personatges aparentment aliens l’un de l’altre en un entorn que fluctua entre “el son i la vigília” i que es troba plena de referents artístics tal com l’autor ens té acostumats.

Tsukuru Tazaki, un enginyer de trenta sis anys que viu a Tokio i treballa dissenyant estacions ferroviàries, veurà com  la seva vida tranquil·la i solitària experimentarà un gir detonant quan coneix la Sara, una dona de la qual s’enamora i que li farà revifar qüestions que en Tsukuru creia superades, com un episodi traumàtic viscut durant la seva etapa universitària i del que mai va obtenir cap resposta. Els seus millors amics, els quals, tots tenien cognoms relacionats directament amb diferents colors menys el propi Tsukuru, decideixen trencar la seva relació amb el nostre protagonista sense aparentment cap explicació.
Arran d’aquest funest episodi, el Tsukuru comença a fantasiejar amb l’idea del suïcidi, fins que setze anys després i per tal de conservar la seva relació amb la Sara i refer-se de ferides passades, es proposa esbrinar el que va succeir temps enrere endinsant-se en un viatge d’introspecció on haurà de d’afrontar els seus sentiments més profunds.

Una meravellosa manera d’endinsar-se a “l’univers Murakami” ple de melancolia i passatges tan pertorbadors com màgics, amb una narrativa explosiva i una impecable manera de plasmar i capgirar el concepte d’amistat, de l’amor i la pròpia existència humana.

“En este mundo existen colores buenos, deseables, y colores que transmiten malas vibraciones. Colores alegres y colores tristes. Hay personas con un halo intenso y otras con un halo difuso.”
Haruki Murakami.

Més informació:

• Haruki Murakami a les Biblioteques
• Haruki Murakami a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial

Recomanat per Raquel Martos. Bib. Sant Roc. Badalona.