Tal i com ha dit el vice-president del Banc Mundial, "les guerres del proper segle seran per l'aigua". La reserva mundial d'aigua comença a estar en mans de multinacionals, que lluiten per controlar aquest preciós recurs. Els autors, activistes canadencs, denuncien el preocupant panorama de la realitat: les grans multinacionals es beneficien de la debilitat dels governs, al temps que consumeixen las reserves d'aigua. En alguns països, l'aigua ha esta privatitzada, al temps que les vendes d'aigua embotellada per part de companyies com Perrier i Evian, i de refrescos com Coca-cola i Pepsi, augmenten dia a dia.

Finalment, el que en realitat està en joc es el poder de les multinacionals en un entorn econòmicament liberalitzat, en contraposició al dret de les persones a un element tant bàsic com l'aigua; i la globalització, en contraposició a l'atenció i al respecte del medi ambient i dels recursos naturals de la terra.
 

Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals.

Amb la primera frase, crua, inquietant, aquesta novel·la negra de Giorgio Faletti t'arrossega. Podem dir que és una novel·la negra perquè hi ha policies, trinxeraires, meuques, mafiosos, alcavots, terroristes i polítics. Però novel·la negra també perquè retrata cruament el món fosc dels diners fàcils, un món i uns diners que el poder pot blanquejar però mai il·luminar. És negra perquè els seus protagonistes viuen a l'ombra, i ni tan sols es plantegen la possibilitat de tenir un costat il·luminat.

El protagonista ens explica la seva història, cínic i rabiüt, ressentit i astut, i amb una vessant moralista expressada, de vegades, amb notable humor. Humor negre, és clar. És difícil, però la novel·la aconsegueix que Bo, un proxeneta, un macarró intel·ligent, et caigui bé malgrat tot. I que, fins i tot, tingui gestos de tendresa. I el més engrescador, et sorprèn més d'un cop amb girs inesperats. Potser l'argument està una mica agafat pels pèls, però com és diu a la novel·la, "les pelis no fan més que copiar la realitat". Llegirem més de Giorgio Faletti.

Recomanat per la Biblioteca l'Escorxador de Sant Celoni. 

"Tota saviesa és antiga, i en realitat no és cap secret.", Dr. Bernie S. Siegel

Sobre la vida de Peter Kelder no se sap gaire. Durant la seva infantesa va ser un nen adoptat en el medi oest dels Estats Units, que sent adolescent va sortir de casa seva com un quixot americà a conèixer el món.

La seva trobada amb un coronel retirat de l'exèrcit britànic (personatge real) li va donar l'argument per escriure: L'antic secret de la Font de la Joventut, un petit llibre de 112 pàgines.

En aquest llibre l'autor comparteix amb els lectors les experiències que el coronel Bradford li va explicar sobre els seus viatges a l'Himàlaia, el descobriment posterior dels Ritus Tibetans i els fonaments del seu immens valor potencial.

Quan llegeixes la narració sent que si practiques aquests exercicis n'hi ha beneficis relacionats amb la vitalitat, l'estrès, el pensament, la força i la flexibilitat del cos. També a la tercera part del llibre el coronel Bradford dóna una sèrie de consells sobre la combinació adequada, quantitat i manera de menjar els aliments.

És clara la seva reflexió sobre el valor dels rituals per millorar la salut i el benestar; però si decidim executar els rituals, abans hem de llegir les recomanacions que apareixen a l'apèndix del llibre. 

Recomanat per la Biblioteca La Grua de Montmeló. 

Després de Familia i Barrio s'intuïa que Fernando Leon de Aranoa arribaria a cims més alts d'excel·lència, o almenys així ho manifestaven uns quants crítics després de veure Los lunes al sol. Fossin reals o no les seves prediccions, el cert és que el jove director va aconseguir lligar una història superba amb uns actors en plenes facultats; bona prova de l'èxit van ser la Concha de Oro al Festival de Sant Sebastià d'aquell any i els cinc premis Goya que va aconseguir,  d'entre els quals al millor director, pel·lícula, actor i actor secundari.

Los lunes al sol explica el drama de l'atur per a una colla de treballadors quarentons en una ciutat industrial del nord d'Espanya. Atrapats en una situació que no els agrada però de la que veiem que els serà molt difícil sortir, els personatges es mouen entre l'apatia i l'alcohol. Les famílies, les parelles, els somnis trencats i, en definitiva, tot el que comporta quedar-se sense feina a una edat en que la vida ja hauria d'estar aposentada, conformen el gruix del relat. Lluny, però, de la tristor i la desesperança que podrien envair-ho tot, Leon de Aranoa se serveix del personatge de Santa, interpretat per un pletòric Javier Bardem, per introduir la lluita i l'humor.
 

Recomanat per Jaume Felipe. Bib. Maria Àngels Torrents de St. Pere de Riudebitlles

El llibre està escrit per la Doctora Paula J. Fonseca, especialista en oncología de l'Hospital Universitari Central d'Astúries i per la Belén Álvarez, especialista en nutrició i llicenciada en Química Analítica.

En la primera part dónen consells alimentaris per tal de prevenir el càncer, està demostrat que una dieta equilibrada redueix considerablement el risc de patir un càncer.

En la segona part dónen consells nutricionals per aquelles persones que pateixen un càncer. Consells sobre l'alimentació que han de seguir quan s'està rebent el tractament, aliments que poden interferir, etc. Tot això per afrontar d'una manera més positiva el càncer, el tractament i ajudar a la recuperació.


Recomanat per Maria Montia. Bib. Jordi Rubió i Balaguer de St. Boi de Llobregat

Quan tot just ha arribat als 70 anys, Sly Stone fa temps que es troba vivint en una autocaravana i havent de dutxar-se a casa d'uns coneguts. Almenys així era fins fa un parell d'anys. Avui no se sap res d'ell.

La vida és plena de giragonses. Sí. Qui diria que aquest home és el mateix que a finals dels anys 60 va impactar ambdues ribes de l'Atlàntic amb la seva formació multicolor que duia per nom Sly & the Family Stone i que fusionava més que magistralment el soul, el funk i el rock psicodèlic, esdevenint així una banda d'aquelles que obtenen -amb tot mereixement- l'epítet de seminal.

Dance to the music, publicat el 27 d'abril de 1968, és el segon disc del grup i marca l'autèntic inici d'una carrera fulgurant que inclouria una tan irresistible com recomanable participació a Woodstock l'any següent, un reguitzell de hits memorables i, com a residu posterior i -pel que sembla en aquests casos- inevitable, un compendi de desercions en gires i assajos i tèrbols episodis relacionats amb determinades substàncies il·legals i legals, la màfia i les armes de foc.

Malgrat aquest expedient ple de contrastos, és de justícia recordar que Sly & the Family Stone han estat un dels xous més potents de tots els temps i, aquest disc, una de les referències discogràfiques imprescindibles en qualsevol col·lecció amb pretensions de cobrir amb coherència i coneixement de causa la música popular del s. XX.
 

Recomanat per Jordi Corvillo. Bib. Josep Janés de l'Hospitalet de Llobregat

Aquest recull de cinquanta-quatre poemes que arrenca amb la imatge del brau envestint una pell estesa, descriu Sepharad i els pobles que hi viuen.

Espriu va voler deixar palesa la seva visió sobre la relació d'encaix entre Catalunya i Espanya. Ho va fer utilitzant la imatge de Sepharad com a espai comú i lliure de convivència pacífica i, d'aquesta manera, poder crear ponts de comunicació que no sempre van ser possibles. El poeta expressa un somni de futur en llibertat, de convivència i de pau per als pobles d'Espanya.

Per primera vegada queda en un segon terme la dimensió pròpiament lírica: només en l'últim terç de l'obra trobem referències concretes al seu món interior.

Els poemes són agrupables més o menys temàticament, i hi utilitza un recurs ja emprat en altres obres seves: unes mateixes paraules, imatges o conceptes es repeteixen als últims versos d'un poema i als primers del següent.

Amb aquesta obra l'escriptor es convertí en un símbol del desig d'una Catalunya democràtica.
 

Escrita entre els anys 1948-49, la història, de putxinel·lis i titelles, transcorre en dos espais diferenciats un de real al jardí de Sinera (Arenys), lloc on es fa la representació de la història de la reina Esther, i l'altre de fictici a Susa, centre de l'antiga Pèrsia. Un cec que fa el paper de romancer, fa d'enllaç entre les dues històries, s'anomena l'Altíssim i coneix els vilatans i en parla.

Gràcies a un tercer món que actua de palanca (el d'Espriu, amb el seu propi espai i temps) i a uns elements condicionants (la mort, la pròpia estructura de l'obra i el llenguatge) els dos móns acaben confluint i fusionant-se i esdevenen un nou espai i un nou temps, el del públic, diferent als anteriors i, alhora, difícilment ubicable. Un nou món que s'identifica amb la Catalunya de postguerra però que la transcendeix i esdevé atemporal i universal, representable a qualsevol indret o època i, per tant, interpretable sota diferents prismes.

L'obra de gran gran riquesa lèxica, preten, per una banda, deixar "testimoni d'una llengua moribunda" en una època d'esclafament nacional i, de l'altra, de lluitar (mitjançant la fina ironia) contra "un estúpid i golafre pop, amb majúscula imperial anomenat Censura".

Fou representada en públic per primera vegada al Palau de la Música el 13 de març de 1957, dirigida per Jordi Sarsanedas.
 

És el primer llibre de poemes d'Espriu. A Cementiri de Sinera, evoca per primera vegada un món perdut, la seva Sinera mítica des del record. Sinera és el nom que s'identifica, en l'obra d'Espriu, amb Arenys de Mar, d'on procedeix la seva família i lloc dels estius del poeta.

És un recull de trenta poemes lligats entre si per les paraules, que es van repetint en els diferents versos, i per un fil conductor: s'inicia amb un passeig per Sinera que comença i acaba en el cementiri.

Hi trobem totes les característiques de la poesia d'Espriu: els temes de la seva poesia: la mort, la pàtria, el record, el pas del temps, la solitud, Déu; i totes les imatges i símbols: els ulls de cec, el mar, el jardí, les barques, la pluja, la boira...

Espriu va escriure aquesta obra teatral només en una setmana entre l'1 i el 8 de març de 1939, a la Barcelona ocupada per les tropes franquistes. Però no es publicà fins l'any 1955. 

Fa una adaptació del tema de Set contra Tebes d'Èsquil (la guerra entre germans) i de l'Antígona de Sòfocles (l'heroïna que es mou entre la justícia i la pietat, entre el deure i la llibertat d'elecció); on el que predomina és la lectura política que li dóna, resultant de la derrota de la societat civil catalana.

La lluita entre germans, l'establiment de la llei absoluta recolzada per la veritat oficial del guanyador, les premonicions del cec, la revolta de l'esclau que prefereix mori per afirmar la seva llibertat de pensament; tot ens porta a recordar els moments històrics en que va escriure l'obra.

Espriu simplifica la trama de l'obra clàssica per centrar-se en el tema que li interessa: tothom té dret a ser honorat, no només els vencedors, tothom hauria de tenir els mateixos drets. I ho fa a través d'uns personatges amb característiques molt marcades.

Aquesta obra serà clau en l'obra posterior de l'autor i marcarà la literatura catalana de postguerra. S'ha portat als escenaris en diferents ocasions.