Al llarg de la història de la pintura, les dones han estat creadores actives, tot i que durant segles han estat invisibilitzades, silenciades o directament esborrades dels relats oficials de l’art i de la historiografia tradicional. La vocació artística de les dones ha estat una vertadera carrera d’obstacles: Les restriccions socials, l’accés limitat a la formació i la dependència dels tallers familiars van fer que moltes artistes quedessin a l’ombra dels seus pares, mestres o marits. Malgrat tot, les dones han pintat sempre.

Durant el Renaixement i Barroc, la majoria de les artistes eren filles d’artistes i aquests pares no eren especialment grans artistes, el fet que no hagin triomfat vol dir que a la casa no hi hagi molts diners. Això vol dir que les dones han de participar en l’economia. S’han de donar una sèrie d’excepcions perquè tinguin una certa fama. Les dones han de ser les primogènites i en una casa on només hi ha dones. Els pares acaben ensenyant l’art perquè no hi ha cap hereu mascle. Aquestes condicions econòmiques faran possible que tinguin una carrera. En el moment que hi ha algun pare, germà o espòs, el seu nom desapareix. També és un problema negociar la venda. Molt difícil la comercialització de les seves obres.

Ja al segle XVI, en ple Renaixement, trobem figures com Catharina van Hemessen, una de les primeres pintores flamenques amb autoria reconeguda, o Sofonisba Anguissola, retratista admirada fins i tot per Miquel Àngel. Al seu costat, Lavinia Fontana va aconseguir viure professionalment de la pintura, una fita excepcional per a una dona de l’època. Aquestes artistes van obrir camí en un món que no estava pensat per a elles.

Al Barroc, pintores com Artemisia Gentileschi van transformar la representació femenina, situant dones fortes i protagonistes al centre de les seves obres, amb una mirada que avui llegim clarament com a feminista. Alhora, artistes com Clara Peeters, Judith Leyster o Josefa de Óbidos van destacar en gèneres com la natura morta, la representació d’escenes de la vida quotidiana o la pintura religiosa, tot i que moltes de les seves obres van ser atribuïdes a homes durant segles.

Amb l’arribada del segle XVIII i la consolidació de les acadèmies, dones com Rosalba Carriera, Angelica Kauffman o Élisabeth Vigée-Lebrun van assolir un gran prestigi internacional, especialment en el retrat, mentre que a l’Estat espanyol artistes com Bárbara Maria Hueva o Mariana Urríes y Pignatelli van començar a ocupar espais institucionals fins aleshores vetats.

Al segle XIX i inicis del XX, les dones van participar activament en els grans moviments artístics: Berthe Morisot i Mary Cassatt en l’impressionisme; Hilma af Klint, pionera absoluta de l’abstracció; Suzanne Valadon, que va trencar tabús amb els seus nus femenins; o Käthe Kollwitz, que va posar l’art al servei de la denúncia social. Moltes d’elles van qüestionar no només l’estètica dominant, sinó també els rols assignats a les dones.

Ja als segles XX i XXI, artistes com Frida Kahlo, Georgia O’Keeffe, Sonia Delaunay, Paula Rego, Judy Chicago, Mari Chordà o Yayoi Kusama han situat el cos, la identitat, la sexualitat, la memòria i la protesta al centre de la creació artística, aportant una mirada explícitament feminista i transformadora. Avui, creadores com Shirin Neshat o Shamsia Hassani continuen utilitzant l’art com a eina de resistència i llibertat.

Recuperar els noms i les obres de totes aquestes pintores és també reconstruir una història de l’art més justa, diversa i completa. Aquest 8 de març, reivindiquem el paper de les dones en la pintura no com una excepció, sinó com una part essencial de la història cultural que les biblioteques ajuden a preservar i fer visible.